jueves, 22 de diciembre de 2011

CONSTRUIR UN POL PROGRESSISTA I D’ESQUERRES PER FER ALTRE POLÍTICA ECONÒMICA



Està a punt de finalitzar aquest any 2011, que acaba pitjor de com va començar. La crisi financera iniciada a mitjan el 2007 s’ha convertit en un element molt més important del que cabia esperar, amb unes conseqüències en l’economia real que afecten milers de persones que actualment estan en l’atur sense perspectives de futur. Per altra banda, han augmentat les desigualtats socials i una immoral distribució de la riquesa on els rics són cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres.

Estem també davant una ofensiva de la dreta social, que planteja reformes laborals que retallen drets als assalariats i assalariades. El president de la CEOE també ha manifestat l’acomiadament funcionaris i la creació de minitreballs amb salaris per sota del salari mínim interprofessional i contractes de 15 hores. Mai la dreta havia estat tant descarada com ara, ja que saben que l’endeutament familiar i la por a perdre el lloc de treball són armes paralitzants de la ciutadania, malgrat que cada vegada més hi ha un major nombre de gent que es mobilitza per garantir una vida digna amb drets.

Les diferents Cimeres realitzades a la zona euro, governada per les forces conservadores, estan impulsant polítiques d’austeritat que afecten fonamentalment al model social europeu. Amb les seves polítiques d’austeritat per fer front a la crisi han fracassat, prova d’això és que des de sectors acadèmics i intel·lectuals s’està qüestionant que aquestes siguin les receptes per sortir de la crisi ja que de ben segur que ens duran a més recessió econòmica perquè augmenten l’atur i la fractura social.

Tant el Govern de CIU com el nou govern del PP són clars defensors de les polítiques d’ajustos que segueixen les directrius dels sectors financers i empresarials del nostre país. Només cal veure el que està fent CIU a Catalunya impulsant polítiques per aprimar l’administració pública i apostant per la privatització dels serveis públics, l’exemple més clar és la sanitat. El discurs d’investidura del president del PP, Mariano Rajoy, segueix fil per randa els dictats del duo Merkel-Sarkozy, i això ja se sap el que vol dir: retallades, reduir drets i privatitzar serveis públics.

Davant aquesta realitat, les forces polítiques i socials del pol progressista i d’esquerres no podem quedar-nos solament en l’anàlisi del que està passant i actuar cada una d’elles per la seva banda, cal unir esforços i donar la batalla a l’hegemonia de la dreta que planteja que l’única solució possible a la crisi econòmica són les receptes que estan impulsant.

La socialdemocràcia europea està revisant els seus postulats que han mantingut fins ara en matèria econòmica. Tant els socialistes francesos, com la socialdemocràcia alemanya són les puntes de llança d’aquest canvi. A Catalunya el Congrés dels socialistes catalans en una de les seves ponències aposta per articular una majoria social de progrés per governar Catalunya com alternativa a l’hegemonia cultural, política i econòmica de la dreta catalana.

Aquesta majoria social de progrés solament és possible si s’estableix una aliança amb les forces d’esquerres, els sindicats i els moviments alternatius no estenent la mà a CIU com planteja la nova direcció del PSC, ja que CIU ha fet una mutació cap al neoliberalisme enterrant la visió socialcristina del president Pujol.

Cal doncs una alternativa clara que apropi la gent a la política, una gent majoritàriament d’esquerres que s’ha quedat a casa desencisada de com s’ha gestionat la crisi per una força que defensant els valors de l’esquerra ha fet polítiques de dretes. Si fem allò que no som, el preu és massa car.

sábado, 26 de noviembre de 2011

UN NOU PANORAMA POLÍTIC A ESPANYA I CATALUNYA

No hi ha hagut sorpreses, les previsions electorals s’han confirmat. El PP ha tret la majoria absoluta malgrat que solament han guanyat a prop de cinc-cents mil vots més a tot l’Estat respecte al 2008. El PSOE s’ha enfonsat fruit de que la ciutadania els a castigat per la forma de com han gestionat la crisi. Ha desmobilitzat a amplis sectors de l’esquerra per les seves polítiques econòmiques que la portat a perdre més de 4 milions de vots.

Entrem doncs, en un nou cicle polític governat per la dreta del PP amb una majoria suficient per no dependre de ningú. A Catalunya CIU ha tret uns resultats millors del que preveien les enquestes. CIU ja ha dit que els seus resultats són un aval per seguir desenvolupant les polítiques de retallades que venen fent. Al meu parer els resultats de CIU no s’ha d’entendre com un xec en blanc a la seva política d’aprimar l’estat de benestar, sinó que els seus resultats cal situar-ho en clau Catalunya-Espanya on s’han refugiat molts vots davant l’amenaça d’una nova recentralització de l’estat de les autonomies per part del PP.

Malgrat això, el PP i CIU coincideixen en les receptes econòmiques per sortir de la crisi, si el PSOE a fet una política subordinada al sistema financer, el PP amb el vist i plau de CIU aprofundirà encara més en aquestes polítiques i això suposarà més retallades socials i drets dels treballadores i treballadores.

La socialdemocracia europea ha iniciat un procés de reflexió desprès de la pèrdua de confiança de la ciutadania europea, fruit de l’aplicació de les polítiques neoliberals que va començar al Regne Unit amb Toni Blair amb la denominada tercera via. Els socialistes espanyols farien bé trencant amb el zapaterisme per recuperar la credibilitat, malgrat ell es resisteix en ha acceptar els errors de la seva política econòmica. López Aguilar dirigent del PSOE afirmava “que la dreta ha guanyat la batalla ideològica al convèncer als votants de que l’única sortida imprescindible per sortir de la crisi és calmar als mercats”. Això és el que ha fet en Zapatero, una política econòmica per calmar els denominats mercats.

L’esquerra alternativa ha de treballar en varios sentits: a) Crear un espai ampli ,plural i divers de forces polítiques i socials d’esquerres per defensar una nova economia sostenible, envers les polítiques neoliberals predominant avui dia, i fent una defensa conbativa de l'estat del benestar, ja que el PP i CIU el volen desmantellar i privatitzar els serveis públics  i b)Formar part del conflicte social, implicar-nos amb la ciutadania i els moviments socials i compromesos amb els seus objectius i amb les seves lluites per defensar els seus drets socials i laborals.

La Coalició ICV-EUiA ha estat l’única esquerra que ha pujat, perquè ha presentat una alternativa clara a aquestes polítiques, i continuarà estan en primera línia, en les institucions i en el carrer per defensar els interessos de l’amplia majoria de la ciutadania en contra dels poderosos i de les seves polítiques.

lunes, 14 de noviembre de 2011

UNA NOVA ECONOMIA BASADA EN LES PERSONES I LES ENERGIES VERDES

Després del debat entre Rubalcaba i Rajoy a un li queda clar que el seu model econòmic, és al mateix, no són dos models diferents com diu el candidat socialista, són dues cares de la mateixa moneda.

És veritat que Rubalcaba vol que les mesures d’ajustos que han aprovat Merkel-Sarkozy per Espanya no es facin de cop, sinó que siguin espaiades en el temps i aposta pel binomi austeritat-reactivació econòmica a diferència de Zapatero que està solament preocupat per les polítiques d’austeritat que l’únic que provoquen és una economia i una societat més malalta.

Però el problema que té Rubalcaba és que no fa un canvi de rumb, cap a un altre model econòmic, perquè tal com diu Jeremy Rifkin “l’era industrial basada en els combustibles fòssils està arribant a la seva fi”, i per tant necessitem “una nova economia sostenible” en paraules d’en Joan Coscubiela, basada en els serveis a les persones i una nova política energètica que impulsi les energies verdes.

Fa temps que des de l’esquerra i en concret ICV s’ha dit que el model de creixement econòmic a Espanya i Catalunya era fràgil i inapropiat i que calia apostar per un model econòmic fonamentat en les indústries i serveis del coneixement, mitjançant la creació d’empreses de noves tecnologies amb un elevat nivell de qualificació del seu personal, multiplicant la inversió en recerca i desenvolupament, en les energies renovables i per tant menor dependència del petroli.

Mentre, el PP i el PSOE no van fer cas d’aquestes advertències i van apostar per l’imperi del toxo, que és el que ens ha portat a la situació actual. No només és conseqüència de la crisi econòmica internacional, sinó del model de creixement basat en la construcció residencial, i fruit d’això a tenir una crisi financera, a uns recursos humans poc qualificats i uns índexs alts de temporalitat laboral que han provocat els cinc milions d’aturats i aturades.

Ara, desprès d’aquesta destrossa plantegen a la ciutadania sacrificis retallant salaris i serveis públics, congelant les pensions i segueixen insistint en una nova reforma laboral que ha de perjudicar encara més el món del treball.

Aquest és el resultat dels governs del PP i el PSOE amb l’estimable ajuda de CIU. En aquest sentit, Rubalcaba és hereu d’aquest model i és per això no pot desempallegar-se’n i apostar per un nou paradigma econòmic.

En aquesta nova economia, mitjançant el canvi de model productiu i de noves ocupacions que defensa Joan Coscubiela com a cap de llista d’ICV-EUiA, no estem sols, hi ha molts economistes, organitzacions sindicals i institucions que demanen un nou canvi econòmic al que Jeremy Rifkin anomena la tercera revolució industrial per crear nous negocis i noves ocupacions per sortir de la crisi.

viernes, 21 de octubre de 2011

DE L’ESPERANÇA A LA REALITAT

 Han passat cinquanta tres anys de la fundació d’ETA, a partir d’una escissió del grup universitari Ekin. Segurament que molta gent durant l’època franquista els veiessin com a herois davant la repressió del règim i la manca de llibertats, però amb el retorn de la democràcia ja no tenia raó d’ésser l’existència d’ETA i així ho va entendre una part i en concret, ETA polític-militar que va decidir dissoldre's i participar de la vida democràtica.
Els ideals per una nació basca independent de l’Estat espanyol no eren l’acció militar, sinó l’acció política per aconseguir una hegemonia social cap a la independència.
Per això, el comunicat d’ETA del cessament de la seva activitat militar és una gran notícia per a tota la ciutadania. La violència d’ETA s’ha acabat i ara entrem en una altra etapa que, sense ser fàcil, és un procés on no hi ha un retorn a la violència, sinó per a la pau.
Indubtablement que la seva decisió és fruit de la seva debilitat fruit de l’acció policial, del seu divorci amb la societat basca cansada de tants assassinats sense sentit, però també del paper que ha jugat l’esquerra abertzale que ha entès que la violència era més un problema que una solució per a les seves aspiracions. Pel compromís de personalitats internacionals a buscar una sortida al conflicte basc que s’ha concretat en diversos posicionaments públics a favor de la no violència i el diàleg i l’últim en la Conferència Internacional per a la resolució del conflicte en el País Basc, durant aquest mes d’octubre a San Sebastià, on s’ha demanat a ETA que faci una declaració pública per acabar amb l’activitat armada.
A ningú se li escapa que l’anunci d’ETA ha de ser una oportunitat per avançar en la reconciliació, amb el reconeixement de les víctimes i amb la dissolució final d’ETA i l’entrega definitiva de les armes.
El nou govern que surti de les eleccions del 20-N ha de ser capaç d’anteposar els interessos generals de la ciutadania i de l’estat als interessos ideològics i ha de ser generós perquè el procés sigui sense tensions innecessàries i permeti la pau definitiva. En aquest sentit, les declaracions de la presidenta de la Comunitat de Madrid i altres dirigents del PP i dels sectors mediàtics que li donen suport no ajuden.
Serà bo també deixar de menysprear al col·lectiu de personalitats internacionals que tenen una experiència en la resolució de conflictes i que poden ajudar en la nova etapa que comença.

jueves, 13 de octubre de 2011

ELS PREMIS NOBELS UN RECONEIXEMENT AL PAPER DE LES DONES EN EL MÓN

Al llarg de la història les dones han tingut un paper actiu en els canvis socials i polítics de la nostra societat. Malgrat això, no han estat reconegudes en un món d’homes. Les dones han estat en la primera línia d’acció per aconseguir una societat amb més oportunitats per a tothom, més participativa que doni la veu als de baix, més justa en un món desigual. No hi hagut transformacions socials sense el seu activisme social i polític.

El símbol de la revolució verda a Iran va ser una dona, una estudiant de filosofia Neda Agha Soltan que va ser assassinada pel règim de Mahmud Ahmadineyad durant les protestes electorals de 2009. La primavera àrab també ha tingut rostre de dona, elles van adquirir un protagonisme actiu en els canvis polítics que s’han produït a Tunísia i Egipte.

Fa un dies l’acadèmia de noruega ha atorgat el premi Noble a Ellen Jhonson, presidenta de Libèria, Leymah Gboweee, activista liberiana i Tawakul Karman, periodista del Iemen. Totes tres activistes i compromeses en els seus països corresponents contra l’opressió, la justícia i la pau.

Per això, els progressistes per la igualtat de gènere ho hem viscut com un pas important en el reconeixement de les dones en el seu paper protagonista en les transformacions de les nostre societats.

El mateix Thorbjoen Jagland president del premi Nobel de la Pau deia “ no aconseguirem una democràcia i una pau durable en el món a menys que les dones obtinguin les mateixes oportunitats que els homes per influir en el desenvolupament de la societat en tots els nivells”.

Malgrat aquest reconeixement, encara queda molt camí a recórrer: mentre les dones no puguin votar, sortir soles o conduir com és el cas d’Aràbia Saudí, però també en els països en desenvolupats que si bé s’han aconseguit avanços importants, la crisi econòmica està creant més desigualtats socials, perjudicant molt és a les dones que als homes. No podrem parlar d’una societat d’homes i dones iguals.

lunes, 26 de septiembre de 2011

L’ALTERNATIVA A L’HERÈNCIA D’EN ZAPATERO NO ÉS EL PP

La Legislatura del Govern d’en Zapatero s’ha acabat, ja tenim ambient preelectoral, de fet queden menys de 60 dies, tot apunta al fet que Mariano Rajoy serà el nou inquilí de la Moncloa segons totes les enquestes que s’estan publicant.

En Zapatero té una responsabilitat directa en aquestes previsions i en la desmobilització del seu electorat. S’ha pujat al carro per convicció o per imposició del fonamentalisme neoliberal desprès de no admetre que estàvem en crisi.

Les polítiques econòmiques han beneficiat als rics, en canvi han perjudicat als treballadors i a les treballadores. Aquesta aposta neoliberal del Govern d’en Zapatero també s’ha vist reflectida en les polítiques laborals: la reforma laboral aprovada pel PSOE té un caràcter regressiu amb la pèrdua de drets dels treballadors i treballadores que s’ha demostrat que no crea ocupació i provoca que l’acomiadament sigui més fàcil. La reforma del sistema de pensions, que allarga l’edat legal de jubilació fins els 67. Va estar la pressió i la capacitat negociadora dels sindicats de CCOO i UGT que van millorar la proposta inicial del Govern.

Les retallades salarials als treballadors i treballadores públics ha estat una altra de les actuacions del Govern. El Reial decret de mesures urgents per a la promoció de l’ocupació dels joves, el foment de l’estabilitat de l’ocupació no solament es sostrau del marc del diàleg social, sinó que són mesures que precarizan més l’ocupació i afebleix els drets dels treballadors i treballadores. Aquest decret permet l’encadenament de contractes laborals, abaratint l’ocupació i no afavoreix l’estabilitat laboral.

Per altre costat, si en el període de creixement econòmic no va anar acompanyat d’una millora de la distribució de la riquesa, ara en aquest període es demostra clarament que la crisi no afectat per igual a les rendes del treball i a les rendes del capital. Les segones han millorat a costa de les primeres.

La crisi econòmica s’ha traduït en un descens generalitzat de les rendes salarials, és a dir, les remuneracions dels assalariats i assalariades s’ha reduït un 2,5% en el 2009 i un 1,2% en el 2010. En canvi, els beneficis empresarials han tingut un creixement continuat amb un increment del 2,6% en el 2009 i quasi d’un 3% en el 2010.

La crisi econòmica continua aprofundint en les desigualtats socials. L’enquesta de condicions de vida realitzada el 2010 per l’Institut Nacional d’Estadística diu que el 20,8% de la població resident a l’Estat espanyol es troba per sota del llindar de la pobresa, mentre que en el 2009, aquest percentatge es situava en el 19,5%. Sent les persones majors de 65 anys la taxa de pobresa més alta amb un 24,6% seguit dels menors de 16 anys amb un 24,5%.

Si aquesta és l’herència que ens deixa Zapatero, l‘alternativa no és el PP que ja estem veient com les gasta allà on està governant que l’únic objectiu són les retallades com fa CIU a Catalunya. Si guanya el PP la situació serà molt pitjor del que s’ha estat fent fins ara.

Hi ha una altre alternativa econòmica i social que aposta per mobilitzar recursos tant públics i privats cap un canvi de model econòmic i productiu i reforçant l’estat del benestar, no són les receptes de reducció del dèficit que recuperarà l’economia, això empitjorarà encara més la solució.

A Catalunya aquesta alternativa econòmica i social l’encapçala Joan Coscubiela, ell representa quelcom més que el candidat d’ICV, per la seva trajectòria en defensa dels treballadors i treballadores de Catalunya. És i serà un baluard del catalanisme popular tan arrelat al nostre país i no el catalanisme que representa CIU i ERC.

El 20-N es necessita la mobilització de totes les persones indignades, dels i les desencants i desencantades, dels que tenen la il•lusió que una altra societat és possible, perquè sinó com diu Joan Coscubiela “si no plantes cara et trepitjaran, et fotran fora del camp i no podràs tornar a jugar fins d’aquí molt de temps” i això és el que hem d’evitar la ciutadania espanyola i catalana, el PP no és la solució per a Espanya.



martes, 30 de agosto de 2011

GOVERNS, MERCATS I CIUTADANIA



El mes d’agost per naturalesa és un mes tranquil, aquest en canvi ha estat ben diferent. Les turbulències financeres, amb caigudes de les borses a nivell internacional i el fantasma d’una nova recessió econòmica, ens han destorbat del nostre somni de vacances.

Fins i tot, ha provocat una Cimera urgent en ple mes d’agost entre la Cancellera Àngela Merkel i el president Nicolas Sarkozy per prendre mesures que consolidessin l’euro davant la pressió dels mercats i dels moviments especulatius.

Dels acords presos en aquesta Cimera es pot estar d’acord amb la proposta de crear un veritable govern europeu i la taxa a les transaccions financeres, que cal veure quan es farà i com s’aplicarà. No així, amb altres mesures com són descartar els eurobons o la proposta de l’equilibri pressupostari, és a dir, limitar la despesa pública i que cada estat inclogui el principi d’equilibri pressupostari en la seva Constitució. En canvi, no es proposa cap mesura per reactivar l’economia i la creació d’ocupació.

L’obsessió dels governs a baixar la despesa pública està paralitzant la reactivació econòmica que està afectant a milers de treballadors i treballadores i que està portant a moltes persones a la pobresa i a l’exclusió social.

Segurament a hores d’ara ningú negui que cal racionalitzar la despesa, però amb una vocació social i ambiental, amb una política fiscal justa i solidària per fer front a la crisi. No com està fent el Govern “dels millors de CIU” el qual retalla en despesa social deixant desemparats a milers de persones que necessiten la Renta Mínima d’Inserció o les retallades en la salut i l’educació. En canvi, no va tremolar a l’hora de treure l’impost de successions als que més tenen, quan aquest impost és un clar exemple de redistribució de la riquesa.

El dirigent del PCI Berlinguer, en una trobada al gener de 1977 amb intel·lectuals a Roma, deia que “l’austeritat significa rigor, eficiència, serietat i justícia” tot el contrari del que s’ha vingut fent fins ara i que ens ha conduït al fet que sigui la ciutadania qui estigui pagant els costos d’aquesta gravíssima crisi. Berlinguer creia que l’austeritat no hauria de servir per mantenir la recuperació i restauració dels vells mecanismes econòmics i socials dels grups dominants i de les forces polítiques conservadores. Al contrari, l’austeritat hauria d’assentar les bases de la superació d’un sistema que ha entrat en una crisi de fons i no conjuntural i de l’exaltació de l’individualisme i del consumisme més desenfrenat.

El Govern d’en Zapatero, desprès de les reiterades renúncies al seu programa electoral amb el qual va guanyar les eleccions de 2008 i d’aplicar retallades socials i drets dels treballadors i treballadores, de nou ens torna a sorprendre aplicant l’acord Merkel-Sarkozy d’una reforma constitucional, amb un acord amb el PP, per modificar la Constitució per incorporar la proposta de limitació de la despesa pública, sense que el poble per via de referèndum expressi la seva opinió.

Per aquest camí, si prospera que el Parlament espanyol li doni el vist i plau, s’obrirà el meló per acabar amb el que ens queda d’estat del benestar, atès que l’estat espanyol en matèria de despesa pública, en la qual estan incloses les polítiques socials, és de les més baixes d’Europa.

Aquesta decisió que sigui el Parlament i no la ciutadania la que a través d’un referèndum proposi o no la modificació de la Constitució per incloure la proposta de dèficit zero, tanca el debat social sobre un altre model econòmic i no el que estan imposant els mercats que estan portant a més desequilibris, injustícies i desigualtats socials.

Desprès els Governs sortiran dient, com és el cas del Regne Unit que la situació de violència viscuda en aquell país és a causa de la crisi de valors ètics i morals. Sense justificar la violència que es va viure aquest mes d’agost al Regne Unit, cal dir que el sistema econòmic actual està lluny de construir una nova societat que respongui a les necessitats de la majoria de la ciutadania i no d’una minoria. És hora de dir prou a l’especulació, a la servitud de la societat a les finances, a la mercantilització del món, a la privatització dels beneficis i a la socialització de les pèrdues.

lunes, 11 de julio de 2011

CONVERGIR EN UNA ALTERNATIVA POLÍTICA I SOCIAL A L’ESTAT ESPANYOL

La socialdemocràcia ha anat assumint en aquest procés de crisi els postulats de les polítiques econòmiques que han marcat els sectors financers i polítics de la dreta europea. Els casos més clars han estat el PASOK de Georges Papandreu a Grècia i el PSOE d’en Zapatero, que estan aplicant mesures econòmiques que perjudiquen enormement els interessos socials i econòmics de la ciutadania.

Al primer li creix la dissidència interna en el seu propi partit, acompanyat d’una permanent mobilització social. Al segon, a part de les diverses mobilitzacions socials que s’han vingut realitzant des del començament de la crisi, se li ha afegit la pèrdua de poder electoral en benefici del PP.

Les enquestes diuen que el PSOE perdrà les properes eleccions generals i el que cal saber és si és una derrota estrepitosa o agredolça amb el candidat Alfredo Pérez Rubalcaba.

En aquest context, el moviment 15-M ha estat un revulsiu per expressar el malestar social i la necessitat de canvis en el nostre sistema polític i electoral. Ha aparegut també el manifest dels intel•lectuals i artistes exigint una resposta social a la crisi des de l’autocrítica i la unitat dels progressistes i, plantejant una reconstrucció de l’esquerra per recuperar la il•lusió enfront les exigències dels mercats.

D’altra banda, a principis de juny es crea el projecte EQUO, un projecte polític que pretén donar resposta i formular alternatives des de la transformació ecològica, social, ètica i democràtica de la societat com alternativa a la crisi econòmica, social, ecològica i política.

Totes aquestes realitats haurien de convergir en un “Front Ampli” en les properes eleccions generals com defensa Gaspar Llamazares on òbviament també estigui IU. És necessari a l’estat espanyol la confluència de l’esquerra política i social per consolidar una alternativa forta i creïble a la dreta i a les polítiques de dretes i no una desvertebració d’aquesta.

Des de Catalunya, sense donar lliçons a ningú, es pot ser un exemple per a aquesta convergència. Aquí amb la suma d’ICV, EUiA i les Enteses del Progrés Municipal s’ha estat capaç de consolidar un espai polític i alternatiu i, confluir amb els moviment socials i fonamentalment amb els sindicats.

Com diu Manel Garcia Biel “és el moment de dir, a molts electors i electores progressistes i també a molts votants socialistes que una altra alternativa política realment d’esquerres i de progrés, es possible”. Aquest és el repte que es necessita a l’estat espanyol.

jueves, 23 de junio de 2011

EN MEMÒRIA DE LA LAIA BERENGUER, UNA LLUITADORA HONESTA I LÚCIDA

Vaig conèixer a la Laia Berenguer a finals dels anys 70. Era una dona menuda, però amb una gran vitalitat, profundes conviccions i una trajectòria política irreprotxable. Havia estat detinguda l’any 1939 com a membre de la Joventut Socialista de Catalunya (JSUC), anys desprès al 1973 tornaria a ser detinguda en la caiguda dels 113 de l’Assemblea de Catalunya.
Les primeres eleccions municipals la van dur a encapçalar la llista del PSUC al seu poble, Sant Feliu de Codines tenint diverses responsabilitats a l’ajuntament. La seva dedicació al seu poble li va donar l’alcaldia des de l’any 1988 fins al 1990. Tenia al seu costat el seu marit, Josep, que sempre la va ajudar a seguir treballant per al seu poble i per Catalunya. La política era la seva passió.

Membre del Comitè Central del PSUC i de la direcció comarcal del Vallès Oriental, va entendre des del primer moment que calia fer canvis, que la societat canviava i que el vell PSUC tenia que evolucionar cap a nous projectes i formes d’entendre la política. Per això va defensar sens cap dubte la creació d’Iniciativa Per Catalunya. Va defensar amb fermesa, amb convicció i des del diàleg que IC tenia que ser el nou projecte dels comunistes, sumant altres experiències polítiques.

Va ser un gran exemple per a molta gent de la nostra generació. Encara que va deixar les seves responsabilitat orgàniques a causa de l’edat, va seguir treballant amb el compromís que la caracteritzava, des de l’Associació de dones del 36, i explicava als joves estudiants la veritable història de la guerra civil i la lluita contra el franquisme. Deia que no es podia perdre la memòria històrica perquè mai més es tornés a repetir el que va viure la seva generació.

Podia haver continuat treballant, encara li quedava vitalitat, però la injustícia de la malaltia li va impedir durant aquests últims anys. Dilluns va morir i sens dubte hem perdut una companya, una amiga, una lluitadora que sempre serà amb nosaltres, perquè en moments com l’actual, conseqüència de la crisi econòmica, persones com ella són necessàries. Per la seva honestedat i l’ètica i per la lucidesa de donar respostes a un sistema injust que pateix la ciutadania catalana.

viernes, 17 de junio de 2011

NO POT TORNAR A PASSAR




Ningú ha quedat aliè als successos que es van produir ahir, 15 de juny, als voltants del Parlament de Catalunya. El que va passar ahir està en boca de tothom, veure les imatges dels de com arribaven parlamentaris i parlamentaries al Parlament, amb crits i insults i alguns agredits produeix també indignació, perquè per molt que sigui una democràcia imperfecta, aquesta l’hem aconseguit amb el sacrifici de molta gent i el Parlament i els seus representats són l’expressió de la voluntat de la ciutadania.

Son temps on els polítics estem en el punt de mira i per tant hem de treballar amb més rigor, més transparents, explicant el que fem i com ho fem, enfortint els valors de la ètica en l’acció política, fent austeritat ben entesa, no aquella que retalla drets i serveis a la ciutadania.

Però això no es pot justificar la acció radicalitzada d’una minoria del moviment 15-M que sens dubte afectarà i afeblirà el moviment en el seu conjunt. La via no és negar la voluntat del Parlament a debatre temes que són d’interès per a la ciutadania, com és l’aprovació dels pressupostos del 2011. ICV-EUiA no comparteix la proposta de Pressupostos del 2011 que planteja CIU, perquè no ajuda a dinamitzar l’economia, ni a crear ocupació i retalla drets universals per a la ciutadania

El moviment ha nascut per reivindicar per la via pacífica un altre sortida a la crisi i aconseguir una democràcia més representativa i participativa, perquè no continuï la desafecció i apropi la gent a la política.

Perquè la ciutadania, insatisfeta i molt molesta, rep els missatges i ha entès que alguns volen que la crisi la paguem els de sempre. Es volen eliminar drets, privatitzar serveis públics i els ajuts milionaris als bancs no han servit per reactivar el crèdit que havia d’arribar a empreses i famílies, perquè abans es prioritza els interessos econòmics que les persones, totes aquestes mesures no tenen res a veure amb les causes de la crisi i la gent ho sap, i la gent insatisfeta està sortint als carrers.

El moviment 15-M, amb tota la seva complexitat, envia un missatge de canvi, però cal que aquest sigui capaç de canalitzar les seves propostes amb aquells agent socials i polítics que li són més propers per establir aliances contra les polítiques que volen retallar l’estat del benestar, en cas contrari s’aniran imposant les posicions més radicalitzades del moviment i això frustrarà les expectatives i simpaties que molts ciutadans i ciutadanes hem dipositat en aquest moviment.

miércoles, 1 de junio de 2011

ELECCIONS MUNICIPALS I EL MOVIMENT 15-M

Les eleccions municipals del 22 de maig tanquen un cicle electoral molt desfavorable per a les esquerres i en concret, per als socialistes. Es podria resumir dient: ascens dels partits de dretes i un retrocés de l’esquerra en general, si bé IU a l’Estat espanyol i ICV-EUiA a Catalunya resisteixen.

Les eleccions municipals s’han realitzat en un context de crisi econòmica amb un atur que està afectant a tothom, però sobretot als joves menors de 25 anys amb una taxa d’atur del 45%. Una crisi que el Govern d’en Zapatero no va voler assumir en el seus inicis i que desprès va fer un gir neoliberal de la política econòmica, prenent mesures antipopulars i desfavorables per al conjunt dels treballadors i treballadores. Això ha creat una fractura en la base social d’esquerres que donava suport als socialistes.

El governs europeus, inclòs l’espanyol, han optat per combatre la crisi amb polítiques en les quals no es diferencia el color polític. Aquestes polítiques són les que han permès l’accés del PP i CIU i un retrocés molt important dels socialistes.

En aquest context ha aparegut el moviment 15-M que reivindica canvis importants en el sistema polític espanyol i català i que planteja noves formes de fer política, ja que la crisi i les sortides a aquesta continuen amb les velles receptes que han estat la causa de la situació actual.

Tot això ha anat distanciant a la ciutadania dels polítics, en definitiva una distància entre la societat i la política, fruit no només de les polítiques econòmiques que perjudiquen l’estat del benestar de la ciutadania, sinó també dels casos de corrupció que queden impunes i de l’espectacle de la política mediatitzada. Per primera vegada hi ha un moviment que vol donar respostes col·lectives a la situació política i econòmica del nostre país, sumant-se així a altres moviments, com és el cas de la resposta de la ciutadania islandesa que va rebutjar en referèndum que el deute contret després de la fallida dels seus bancs es pagués amb diner públic, i la lluita per la democràcia que en els últims mesos s’ha dut a terme en alguns països del món àrab.

Els resultats electorals posen de manifest la necessitat d’una refundació de les esquerres amb l’objectiu d’iniciar un projecte alternatiu a l’hegemonia liberal al nostre país, perquè en termes globals els votants d’esquerres a Catalunya (PSC, ERC, i ICV-EUiA) tenen al 2011 uns 600.000 votants menys. Tot i que ICV-EUiA manté el vot força estable, amb l’electorat cohesionat i força fidel, però no és suficient, ja que el context actual hauria d’haver permès que aquells sectors desenganyats amb la política dels socialistes votessin una opció com ICV-EUiA, en canvi o han votat en blanc, o s’han abstingut o han votat altres opcions de dretes.

En tot cas, malgrat aquests resultats tant negatius, cal prendre nota que alguna cosa es comença a moure. Els indignats del 15-M busquen un canvi profund en la forma de governar i les esquerres no s’ho haurien de mirar amb recel, sinó que haurien d’aprofundir amb allò que demanen per donar respostes clares, perquè només així serem capaços de crear noves il·lusions i l’esperança que un altre país és possible i tornar a apropar als joves i no tant joves a la política, perquè sinó com diuen “la política o la fas o té la fan” i això és el que ha passat en aquestes eleccions. Els votants d’esquerres no s’han mobilitzat i la dreta ha guanyat aquestes eleccions municipals.

sábado, 28 de mayo de 2011

REPTES PER AL NOVÈ MANDAT MUNICIPAL A MOLLET



La nit electoral del 22 de maig, va desembarassar el panorama polític a la nostra ciutat consolidant a l’ajuntament la presència de les sis forces que han estat presents en els últims anys, em refereixo al PSC, CIU, PP, ICV-EUiA i ERC. La resta de forces que s’han presentat no han obtingut representació municipal.

Però en tot cas, les eleccions del 22 de maig deixen algunes qüestions pendents sobre les que cal fer alguna reflexió. Primer, encara que hi ha hagut una participació de 2 punts per sobre respecte a les eleccions municipals del 2007, no s’ha arribat al 50% de participació, en concret la participació ha estat d’un 48,15%. Un fet que les forces polítiques haurien d’analitzar i posar els mitjans necessaris per aconseguir uns nivells més alts de participació per millorar la qualitat democràtica de la nostra ciutat.

En segon lloc, el vot en blanc ha estat més actiu que en el 2007, en concret un 4,84%, mentre que en el 2007 va ser del 3,95%. Fet que posa de manifest la necessitat de renovar les propostes polítiques i les formes de treball de les organitzacions polítiques. Les concentracions a la Porta del Sol i a la Plaça Catalunya són una clara expressió que quelcom s’ha de canviar, és una exigència que la societat està demandant i sinó es fan canvis aquesta tendència anirà en augment.


En tercer lloc, la irrupció de la PxC a la nostra ciutat, si bé no han obtingut cap regidor –s’han quedat a molts pocs vots de treure’n un- no es pot menysvalorar aquest resultat, ja que expressa un descontent social on els immigrants, en un context de crisi com l’actual, es veuen com contrincants directe sobretot en treball, salaris, ajuts socials o habitatges i per tant la Plataforma és un estrany amic de viatge dels sectors més vulnerables i amb més problemàtiques socials. Només cal veure els resultats del districte III on han obtingut un 5,21% dels vots.

Un dels objectius de les forces democràtiques locals, una vegada constituït el nou consistori, hauria de ser abordar el tema de la immigració amb l’objectiu que no segueixi alimentant a forces de caire racista i xenòfobes.

En quart lloc, el PSC, pel que fa als resultats electorals, ha perdut al voltant de 2.000 vots i tres regidors/es, perdent així la majoria absoluta. Pel que fa al bloc esquerra i dreta, la suma de les forces d’esquerres han perdut 1.683 vots que ha estat esmorteït per l’augment electoral d’ERC. Les dretes en canvi han augmentat uns 1.000 vots més respecte a les eleccions municipals del 2007.

La pèrdua de la majoria absoluta dels socialistes obre quatre escenaris per arribar l’11 de juny amb un nou govern municipal: a) reedició del pacte PSC-CIU, b) que el PSC governés en minoria i arribant a acords puntuals, c) un pacte de progrés entre el PSC, ICV-EUiA i ERC, i d) un pacte PSC o bé amb ERC o ICV-EUiA.


Un acord entre el PSC i CIU deixaria presoner al PSC de les polítiques que està fent i farà el Govern de CIU a la Generalitat, que sens dubte tenen i tindran unes repercussions a la nostra ciutat, com és el cas de les retallades en la sanitat pública.

L’acord amb les forces d’esquerres ICV-EUiA i ERC podria ser la fórmula més vàlida sempre que es concreti el programa de govern que ha de regir els propers quatre anys i que sens dubte passa per reactivar l’economia local, enfortir les polítiques socials, la qualitat democràtica i les polítiques ambientals.

En tot cas, està obert i a mitjans de juny començarà la novena legislatura municipal de l’era democràtica i aquesta sí és una bona notícia.

jueves, 28 de abril de 2011

SERVEIS DE QUALITAT I OCUPACIÓ

Celebrarem aquest 1r de maig immersos encara en la greu crisi que pateix el nostre país. Aquesta realitat econòmica està provocant que les pitjors conseqüències les estiguin patint els treballadors i les treballadores amb retallades de drets socials i amb un atur que ronda gairebé els cinc milions d’aturats i aturades i que està produint un veritable trencament social.


El Govern del PSOE fa polítiques contràries al conjunt dels treballadors i treballadores amb una reforma laboral que ha reduït els drets laborals i socials, amb la precarietat del mercat de treball i, amb retallades de l’estat del benestar actual perquè segons ells és insostenible. Aquesta política econòmica del PSOE forma part de les orientacions que estan fent la nova governança europea que exigeix reformes socials radicals en el terreny de les pensions, del mercat del treball, de la protecció per desocupació, a més de rebaixar salaris i augmentar les diferències salarials.

Mentre els bancs reben recursos públics per a la seva reestructuració. El Govern d’en Zapatero s’ha aliat amb el sector bancari més poderós per canviar l’ús social de les caixes d’estalvi.

Cal lluitar per construir una Europa social, defensant la creació d’un sistema de normes laborals i socials bàsiques en matèria salarial, condicions de treball, drets sindicals, protecció social i salut i seguretat amb l’objectiu de millorar i equiparar a l’alça les condicions de vida i treball i ampliar i enfortir l’estat del benestar amb una convergència de despesa pública en protecció social.

A Catalunya el nou govern de CIU ja ha començat a aplicar el seu model econòmic i social inspirat en l’ortodòxia neoliberal, aplicant mesures que beneficien a una minoria en contra de la majoria de la ciutadania.

El Govern d’en Mas té com objectiu aprimar l’estat del benestar, que es concreta en el programa de retallades en l’àmbit de la sanitat i l’ensenyament i que sinó s’aconsegueix aturar suposarà un aprofundiment de les desigualtats socials. Alhora, ha eliminat l’impost de successions a les grans fortunes i es donen més subvencions a les escoles concertades o desgravacions a les mútues privades.

Cal no acceptar aquests retrocessos que estan patint els treballadors i treballadores i exercir una oposició ferma. Cal, com diu Stéphane Hessel, indignar-nos per defensar política i socialment les conquestes socials i els drets que han estat fruit de la lluita de moltíssima gent i reclamar també els drets de tota la ciutadania per a poder disposar d'una sanitat i una educació de qualitat i amb prou recursos. Cal que es protegeixi el sistema sanitari públic perquè és excel·lent i una educació pública de qualitat.

En aquest sentit, els treballadors i treballadores del sector sanitari i de l’ensenyament han donat una resposta massiva al carrer. Cal des de les forces d’esquerres i moviments socials treballar sense complexos per fer front als valors i al model de societat que defensa la dreta espanyola i catalana. Un activisme social i polític per fer front a les polítiques socials i econòmiques a Espanya i a Catalunya que pretenen desmantellar l’estat del benestar.

Defensar unes propostes d’esquerres per a una sortida progressista de la crisi que apostin per la redistribució de la riquesa per reduir desigualtats socials, el treball digne, la democràcia i la igualtat de drets i oportunitats, la lluita contra totes les manifestacions de la desigualtat i per fer avançar les polítiques d’igualtat. Convertir la crisi en una oportunitat per a la transformació del model productiu, la creació d’ocupació de qualitat, un sanejament i reforma en profunditat del sistema financer, lluitar contra el frau fiscal i recuperar l’Impost sobre el Patrimoni. En definitiva, una Catalunya per viure dignament amb serveis de qualitat, amb ocupació i sense retallades.

viernes, 8 de abril de 2011

PLA DE XOC PER REACTIVAR L’OCUPACIÓ I L’ECONOMIA AL BAIX VALLÈS

Queden dos mesos i mig per iniciar la octava legislatura municipal. Aquestes eleccions municipals es celebren en un context de crisi econòmica de la que encara no es veu la llum per sortir-ne. El que és cert, és que en aquestes eleccions s’ha de demanar a les diferents forces polítiques de la ciutat que es presenten respostes davant aquesta conjuntura: Mollet té un atur del 18,61% i el Baix Vallès un 17,17% d’atur.

Algú dirà que ja es fan coses, que no és una competència municipal i segurament una part de raó tenen, però no podem estar impassibles davant una realitat que cada vegada és més crua, on hi persones que no cobren res de prestacions de subsidi i altres que malviuen amb 420€ al mes.


Cal afegir-li a aquesta situació, el procés obert de tancament d’empreses importants de la zona, com Yamaha que encara que estigui a Palau de Plegamans molts treballadors/es viuen a Mollet o al Baix Vallès. Les deslocalitzacions de Derbi i Ficosa i la situació de Valeo que si bé s’ha resolt momentàniament cal veure quin futur els hi espera. Tot això sense comptar empreses també importants que ja han tancat com New Pol o Teneria que situen un panorama industrial difícil i incert per l’activitat econòmica d’aquesta zona del Vallès Oriental.


Des d’aquest punt de vista, cal potenciar un Pla de xoc territorial del Baix Vallès en un marc de diàleg i concertació entre els agents socials i econòmics, les administracions públiques (locals i autonòmica) amb l’objectiu de potenciar la reactivació econòmica i la creació d’ocupació, i per tant, desplegar un conjunt d’accions dirigides a fomentar l’ocupació i la formació i crear els instruments necessaris per mantenir la capacitat planificadora i inversora del Baix Vallès, que hauria de permetre la creació de llocs de treball i construir les condicions oportunes que permetin la captació d’inversions per dinamitzar l’economia local.


Un Pla que ha de tenir en compte l’impuls de la creació d’ocupació verda i l’estímul de noves ocupacions en aquells sectors vinculats als serveis relacionats amb la consolidació dels drets de ciutadania. La creació d’un Fons entre les administracions locals i la Generalitat de Catalunya d’ajuts a la contractació de les empreses del Baix Vallès de treballadors/es en atur, així com la realització d’un Pla industrial del Baix Vallès.


No sé el que pensen la resta de partits que es presenten a les eleccions municipals del 22 de maig, però si que sé, que la candidatura d’ICV-EUiA encapçalada per la Noemí Fernández té com prioritat donar resposta als més de 5000 ciutadans i ciutadanes que estan en atur i anticipar-se perquè no augmentin les taxes d’atur a la nostra ciutat.

jueves, 31 de marzo de 2011

L’OPORTUNITAT PERDUDA


Quan el Govern de la Generalitat de Catalunya va anunciar que realitzaria una cimera anticrisi estic convençut que molts ciutadans i ciutadanes ho van veure amb bons ulls. Aquest país necessita grans acords entre les forces parlamentàries, els sindicats i els empresaris amb l’objectiu de remar en una mateixa direcció i donar sortida a totes aquelles persones que, dia a dia, van perdent l’ esperança de trobar una feina que els ajudi a millorar la seva vida i les seves famílies, i per tant basada en la solidaritat i no en les velles receptes que han estat causants de la crisi actual.

Malgrat tot, en aquesta primera Cimera del Govern d’en Mas les coses no han anat bé. Quan un president de govern, en aquest cas el president de la Generalitat de Catalunya, diu que les crítiques a la Cimera anticrisi són per enderrocar el Govern és que alguna cosa no s’ha fet bé per part d’aquells que han preparat aquesta trobada per fer front a la crisi a Catalunya.

Els resultats no es corresponen amb les expectatives creades inicialment, concretament ha estat un fracàs, perquè si realment hi havia una voluntat de fer una trobada perquè fos un èxit les coses no es fan com s’han fet. En primer lloc, hi ha hagut un problema de mètode, les formes són tan importants com els continguts i això no s’ha cuidat gens, en segon lloc, el document elaborat pel Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el creixement (CAREC) té un contingut en el qual tota la pressió i les mesures recauen sobre els treballadors/es.

El document insisteix en idees que saben que no haurà cap tipus d’acord. Temes com el contracte únic amb indemnitzacions moderades i salaris que siguin sensibles a les condicions generals de l’economia són aspectes motiu de conflicte. També es continua insistint que una part de la política energètica s’ha de basar en l’energia nuclear sense tenir en compte el que ha passat a Japó que qüestiona aquesta com una energia segura i de futur.

El Govern va anar a aquesta Cimera no amb una voluntat de fer una agenda fruit del debat entre els grups parlamentaris, els agents socials i econòmics, sinó d’avalar la seva política econòmica de retallades i de receptes neoliberals. Així el que s’ha aconseguit és perdre l’oportunitat de fer les coses de manera diferent. Catalunya, durant aquests anys, ha anat consolidant una cultura de concertació, si el Govern va amb posicions preconcebudes difícilment avançarem i aquesta és una responsabilitat exclusivament de CIU.

lunes, 21 de marzo de 2011

RETALLADES, SERVEIS I TREBALLADORS/ES PÚBLICS/QUES


Mai en la recent història de Catalunya un govern havia tingut en menys de cent dies d'haver-se constituït tanta resposta laboral per part dels treballadors/es públics/ques.
Segurament, el Tripartit no va fer tot el que estava en les seves mans per fer una administració més moderna on els funcionaris/es fossin protagonistes dels canvis a realitzar, però el nou govern de CIU, en pocs temps, amb la seva política de retallades -que fins i tot Fernández Teixidor, diputat de CIU, qualifica de disbarat la perdigonada de les retallades- en serveis bàsics està degradant els serveis públics i solament es pot entendre aquesta actitud si es comprèn que el seu objectiu és avançar cap a la privatització de serveis essencials.

El Govern d'en Mas, paradigma de la política neoliberal, intenta implantar la idea que el sector privat és molt més eficaç que el sector públic. Darrera les paraules del president Mas que cal aprimar l'administració, el que hi ha és l'interès que els serveis públics, que són del tot necessaris per a la ciutadania, es prestin des de l'esfera privada amb criteris mercantils i per tal d'obtenir beneficis econòmics i no socials.

Estem doncs, davant una estratègia planificada contra el sector públic, que vol introduir més carències en la prestació dels serveis i costos socials i, el que és important, qüestionar l'Estat del Benestar amb la tesis que és insostenible i, per tant, avançar cap el seu desmantellament o si més no, a una dràstica reducció d'aquest.

És en aquest context que es fa la proposta per part de la Secretària de la Funció Pública que cal replantejar els llocs de treball entre 15.000 a 20.000 treballadors/es de l'administració pública. Els treballadors/es públics/ques constitueixen el sector amb més temporalitat laboral i amb la arribada de la crisis també els ha afectat les retallades salarials del 5% de l'any passat.

El mateix dia que començava la campanya de les elecions autonòmiques, l'Associació Catalana de la Gestó Pública va organitzar un debat on participaven els partits amb representació parlamentaria per parlar sobre les propostes que feien sobre l'administració pública. Tots vam coincidir en la necessitat d'elaborar una Llei integral de la Funció Pública catalana; ara cal preguntar-se on han quedat els compromisos de CIU respecte aquella proposta?.

L'aposta per uns serveis públics de qualitat necessita de plantilles suficients i de dignificació de les condicions de treball. Per això, una reforma de l'administració pública passa per defensar els serveis i les polítiques públiques, posar en valor el treball dels treballadors/es públics/ques davant la societat.

Fa molts anys que Catalunya necessita un debat a fons sobre la modernització de l'administració i el paper dels seus treballadors/es, però el que està proposant CIU va en la direcció contraria, ja que mai s'ha cregut l'aposta per dissenyar una nova administració. Indubtablement, per a les posicions progressistes i d'esquerres aconseguir uns serveis públics de qualitat implica lluitar per una societat equitativa on tota la ciutadania tingui els mateixos drets. Això és el que està en joc amb les retallades socials i laborals del govern de CIU.

martes, 22 de febrero de 2011

PACTE DE COMPETITIVITAT: PRODUCTIVITAT, SALARIS I INFLACIÓ

Els caps d'Estat i de Govern de la zona euro han acordat impulsar "el pacte de competitivitat" exigit per Alemanya, amb el suport de França com a condició per acceptar un augment dels fons de rescat de la zona euro.
Els pilars bàsics sobre els quals es sustentaria aquest pacte són: a)Limitar per llei l'endeutament dels estats, b)Fixar un tipus de gravamen mínim per Impost de societat, c) Ajustar l'edat de jubilació en funció de l'evolució de la piràmide d'edat, i, d) Deslligar els increments salarials de la inflació i lligar-ho a la productivitat i la marxa de l'empresa.

Les orientacions, doncs, de la nova governança europea exigeixen reformes socials radicals en el terreny de les pensions, del mercat de treball, de la protecció per desocupació i també pel que fa als salaris.

L'objectiu de no vincular els salaris amb la inflació, mitjançant clàusules de revisió salarial, és rebaixar salaris i augmentar les diferències salarials. El que es preten en definitiva és eliminar les les clàusules de revisió dels salaris que garanteixen el manteniment del poder adquisitiu.

Fins i tot, el Ministre de Treball reconeix el risc de pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors i treballadores que suposaria l'eliminació total de la referència de l'IPC.

A l'Estat espanyol, des de l'Acord Marc Interconfederal de 1980, els salaris s'han vingut negociant sobre una previsió d'inflació fixada pel Govern amb una clàusula de revisió que actua en la mesura que els preus sobrepassen la previsió i també es contempla la possibilitat de negociar i repartir els increments de productivitat.

Un altre aspecte, són les reticències de les empreses a negociar la productivitat perquè implica: a) transparència en la gestió i b) la participació dels treballadors i treballadores en la definició dels factors que influeixen en la productivitat del treball.

Per tant, les qüestions plantejades pels caps d'Estat i de Govern han de tenir en compte dues premisses: a) negociar els canvis a l'empresa amb la participació dels treballadors i treballadores. La flexibilitat laboral requereix de més seguretat i de més participació en l'organització del treball. D'igual forma, la reforma i la democratització de l'empresa són imprescindibles per a un canvi de model econòmic i per a la humanització del treball. Com també és necessària una major capacitat de control per part dels dels treballadors i treballadores de les decisions de les empreses i b) els salaris han de recuperar capacitat adquisitiva i pes en la distribució de la renda i la política de redistribució ha de ser un nou motor de la demanda agregada. Per això els increments salarials han de mantenir el poder adquisitiu i participar també dels increments de la productivitat.



martes, 8 de febrero de 2011

ENTRE L’ESPERANÇA I LA PRUDÈNCIA


El 10 de gener ETA declarava una treva permanent, general i verificable per la comunitat internacional. Aquesta declaració obre la porta a l'esperança que la pau és possible, però alhora cal actuar amb prudència que no vol dir paralitzar-se.

Lokarri, que impulsa l'Observatori Social del procés de pau desprès de la declaració d'ETA ha volgut conèixer de primera mà l'opinió de la ciutadania a través de la difusió d'un qüestionari en el qual han participat unes 1.382 persones.

Un 57% dels enquestats considera que és una oportunitat històrica per la pau, enfront d'un 32% que creu que la treva és important però no és clara la irreversibilitat. Respecte al que ha de fer el Govern espanyol, un 64% dels enquestats creu que cal acostar els pressos i legalitzar l'esquerra abertzale, un 22% creu que cal comprovar que la treva és definitiva col·laborant en la verificació i un 63% diu que la verificació internacional de la treva és important per garantitzar el seu compliment. En definitiva, un 72% diu estar esperançat i un 31% diu que cal ser prudents.

Aquest estat emocional entre l'esperança i la prudència és un reflex d'una societat que ha viscut 30 anys de violència i que vol que la pau sigui una realitat, però que tem que es torni a volatilitzar com va passar el 30 de desembre de 2006 amb l'atemptat per part d'ETA a l'Aeroport de Barajas, trencant així la treva que havia anunciat.

Malgrat això, seria un error no valorar la importància d'aquesta declaració i, el que és més important, el posicionament de l'esquerra abertzale de complir els requisits de la Llei de Partits per ser una força legalitzada. Si compleix tots els requisits no tindria cap sentit mantenir la seva il·legalització, sobretot com sembla ser que el nou projecte expressa una ruptura amb els vincles de dependència amb ETA i el reconeixement i reparació de totes les víctimes.

El Govern espanyol ha de moure fitxa, així li demanen els ciutadans i ciutadanes en aquesta enquesta de Lokarri. La prudència no ha de ser motiu que res no es mogui, encara que la ciutadania volíem un comunicat definitiu d'abandonament de les armes.

Malgrat que el record del passat costarà molt enterrar-ho, s'obre una nova oportunitat per aconseguir la pau i construir al País Basc una societat cohesionada i un espai de convivència i de pluralitat.



lunes, 17 de enero de 2011

NOTES DE PRINCIPIS D’ANY


Comencem l'any amb els mateixos problemes amb què vam acomiadar l'any 2010. Les previsions econòmiques seran semblants a les de l'any que hem deixat enrere: l'economia espanyola tindrà un lleuger creixement del PIB del 0,9% i una taxa d'atur del 19,1% segons dades de l'OCDE.

La diferència d'aquest nou any, és que tenim un nou govern a Catalunya i que ja ha ensenyat el seu full de ruta inspirat en l'ortodòxia neoliberal, proposant mesures que no beneficien a la majoria, sinó a una minoria i, en concret, al sector dels negocis.

Aquesta és la línia en la qual ens mourem amb aquest govern, "els millors" se'n sortiran i la resta som els que hem de pagar els sacrificis que cal fer per sortir de la crisi. Els serveis públics i la seva qualitat es ressentiran amb aquest govern de CIU. El Conseller de Sanitat, sense anar més lluny, ha aconsellar que la ciutadania s'apunti a una mútua amb un reconeixement fiscal, però també aposten per transferir recursos del sector públic a la escola privada i al sector de salut i, per tant, en detriment dels serveis públics i la reducció d'impostos per a les rendes més altes.

Pel que fa a l'atur, que és el problema principal que tenim els catalans i les catalanes, el Conseller d'Empresa i Ocupació ha dit que per crear ocupació cal un acord en la negociació col·lectiva, no sé si això vol dir defensar les tesis de la patronal que volen eliminar els drets reconeguts en convenis anteriors i, per tant, partir de zero a cada conveni. També ha dit una protecció de l'ocupació orientada a la recerca de feina, és evident que aquest ha de ser un objectiu en el benentès que això no vol dir apostar perquè les persones aturades tinguin unes prestacions d'atur raquítiques. L'altre tema és si també des del nou govern s'aposta per continuar creant llocs de treball de baixa qualitat o s'aposta per crear ocupació de qualitat.

Per altra banda, ens haurem de preguntar què farà aquest nou govern amb les dues-centes mil persones que cobren un subsidi o la renda activa d'inserció per esgotament de la prestació contributiva i, que tenen ingressos inferiors al 75% del Salari Mínim Interprofessional. Això acompanyat amb la mesura del Govern espanyol de retirar l'ajut econòmic de 426€ per a persones sense feina i sense recuros econòmics. S'està obrint de manera accelerada el camí a la fractura social i això pot derivar en brots de violència. Qui no en té res, no en té res a perdre.

Els sindicats a nivell d'Estat i en concret CCOO han fet una proposta al Govern espanyol d'un acord global per donar resposta als reptes de l'economia espanyola i amb la participació de tothom per afrontar el sistema públic de pensions, el mercat de treball i la negociació col·lectiva. Més enllà dels resultats, sens dubte ha estat una proposta important per sortir de la situació en la qual es trobava la negociació entre Govern i els sindicats i obrir un nou espai que permeti solucions i acords comuns al context actual de crisi econòmica.

Faria bé el Govern de CIU -salvant les distàncies- a treballar en la filosofia que s'està fent a l'Estat i obrir un marc de concertació amb els agents socials i econòmics i amb els Grups parlamentaris per arribar a un Acord Nacional contra la crisi i l'atur amb l'objectiu de reactivar l'economia, crear ocupaicó, invertir en la millora i qualitat dels serveis públics i implantar la renda garantida de ciutadania per combatre la pobresa i l'exclusió social. En paraules de Joan Carles Gallego secretari general de CCOO "per impulsar una sortida equilibrada i solidària".