Des del retorn a la democràcia, l’Estat espanyol no vivia uns moments tant difícils com els actuals, fins i tot una situació més complicada que la viscuda amb la crisi del petroli que anys desprès va donar peu als Pactes de la Moncloa entre el Govern d’Adolfo Suárez, els principals partits amb representació parlamentaria, el sindicat de CCOO i les entitats empresarials.
La crisi del sector financer i en concret de Bankia ha deixat a Espanya abocada a un possible rescat i són cada vegada més els ciutadans i ciutadanes que han perdut la confiança en les institucions.
La situació és complicada. Ens deien que el sistema financer espanyol era el millor del món i el més segur i, en canvi, s’ha demostrat el contrari, Bankia és el vaixell insígnia d’aquesta situació financera que viu la banca espanyola. Tot això, acompanyat amb la política d’opacitat que està fent el Govern espanyol en la gestió de Bankia, doncs el PP està bloquejant la creació d’una comissió d’investigació. Davant aquesta negativa, ICV ha fet una crida a impulsar una plataforma social amb l’objectiu d’exigir responsabilitats polítiques, jurídiques i fins i tot penals per als gestors de Bankia.
El PP havia basat la seva campanya en què quan ells arribessin al govern els denominats mercats li donarien la confiança, doncs bé, els mercats no li han donat la confiança, només cal veure con està la prima de risc i set mesos desprès de constituir-se el nou govern aquest té un descrèdit social important.
La crisi del nostre país, que també és ètica i moral, està fent molt mal al sistema democràtic . L’especulació i la corrupció contribueixen a un desencís d’amplis sectors de la ciutadania vers les institucions i amb el sistema polític actual. La trama Gürtel, el cas Millet i el finançament de CIU, l’escàndol dels expedients de regulació fraudulents a Andalusia, la trama d’Urdangarin, el viatge del Rei a Botswana a caçar elefants en plena crisi econòmica i social i el cas del President del Consell General del Poder Judicial són exemples d’aquesta crisi de confiança de la ciutadania.
A la ciutadania se’ns demana sacrificis per sortir de la crisi, se’ns diu que no hi ha diners per als serveis públics bàsics com són l’educació i la sanitat, mentre veiem que a les altes esferes de l’Estat hi ha un doble moral: es malgasten diners públics sense que ningú vulgui assumir la seva responsabilitat o els corruptes es passegen tranquil·lament pels carrers. Tot això, està indignant a la ciutadania ja que veu com cada vegada més les seves condicions de vida són més difícils.
S’ha de prendre consciència que cal avançar més que mai en la regeneració del nostre sistema polític i econòmic si es vol recuperar la confiança de la ciutadania i que la democràcia no pateixi cap ensurt (no em refereixo a un cop d’estat, però sí a populistes, i salva pàtries i altres espècies...) i això vol dir més transparència de les institucions i els seus governants.
La lluita contra la corrupció ha d’estar en l’agenda de l’acció política. La política i els gestors públics han de ser exemple d’integritat i d’austeritat. S’ha d’avançar en un acord contra la corrupció per garantir la transparència de tot allò que és públic i que li afecta.
En un moment en què els poders econòmics imposen les seves polítiques a la majoria de la ciutadania, cal apostar per una autèntica democràcia que respongui als interessos de la ciutadania. És necessari acabar amb l’idea hegemònica que no hi ha alternativa al model econòmic neoliberal i al seu model de societat, en la que els neoliberals estan destinats a manar i la resta a obeir-los. A l’inrevés, hem de reivindicar que la democràcia és el poder de la majoria que volen dirigir les seves vides i el rumb del seu destí.
