EL NOU CANVI DE GOVERN I EL FINANÇAMENT DE CATALUNYA

Aquesta Setmana Santa el president Zapatero ha fet una renovació del seu govern, sens dubte del tot necessària, sobre tot, pel que fa al Ministeri de Foment dirigit per Magdalena Álvarez i, en concret, al Ministeri d’Economia, que necessita un aire renovat i un canvi d’orientació per avançar en el camí d’un nou model productiu que permeti reduir les taxes d’atur, que són les més altes d’Europa.

Aquests canvis sembla que poden beneficiar a Catalunya, si més no així es pot despendre de les primeres declaracions que han fet els nous ministres. Sembla que el president Zapatero vulgui solucionar els temes pendents que té amb Catalunya.

Però els catalans ja estem farts de bones paraules: volem fets. Sembla que amb un govern d’esquerres i amb un president que ell mateix s’ha definit com a federalista tot hauria de ser més fàcil per a Catalunya, però la realitat no és aquesta; fins ara, els interessos del nacionalisme espanyol han prevalgut per sobre de la defensa d’una veritable Espanya plural.

En una conjuntura, com l’actual, de crisi econòmica, Catalunya necessita un bon finançament per tirar endavant les mesures adients per fer front a la crisi, reforçar l’Estat del Benestar i potenciar una economia plena i dinàmica en un territori sostenible. Propostes, aquestes, que queden reflectides en l’actualització del Pacte d’Entesa i que suposen més política social i protecció dels sectors més afectats per la recessió econòmica.

No obstant això, és evident que amb les finances de què ara disposa el Govern de Catalunya, aquest no pot fer front a les múltiples necessitats que actualment té la ciutadania catalana. Si el Govern de Zapatero allarga la negociació del finançament o si es tanca amb una proposta que no satisfà el que diu l’Estatut, serà el Tripartit qui pagui els plats trencats davant de les necessitat socials que avui tenen els ciutadans. Per això, és necessari que el Tripartit mantingui una forta unitat i fermesa davant el Govern espanyol i una relació i complicitats permanents amb la societat civil catalana.

Potser al president Zapatero li interessi el desencís de la ciutadania catalana envers al Tripartit, de forma que s’imposi com a única alternativa un govern de CIU o de l’anomenada sociovergència. Tanmateix, aquest seria un greu error per a un veritable projecte de progrés i d’esquerres tant per a Espanya, com per a Catalunya.

Esperem, doncs, que els nous aires del govern de Zapatero sigui l’inici d’un canvi en positiu en les relacions entre el Govern de l’Estat espanyol i el de Catalunya i que la resta sigui solament una ficció de l’anàlisi política.

LA PRIMAVERA DELS SOMNIS: L’ANY QUE VA CANVIAR LA TRUITA

Sembla que les primaveres són l’estació dels canvis, de les transformacions socials que s’han produït al llarg del segle XX. La primavera de 1979 no es va quedar enrera d’aquesta tradició va suposar un canvi social i cultural en les nostres vides i en la transformació de les nostres ciutats i pobles.

Va ser la primavera dels primers ajuntaments democràtics, dels somnis, de l’aire fresc i renovat que entrava en els ajuntaments, i l’any que va canviar la truita.

El 15 de juny de 1977 es realitzaven les primeres eleccions democràtiques a les Corts espanyoles, però això no va donar peu immediatament a unes eleccions municipals, es va trigar dos anys per a la seva realització. Mentre la democràcia donava els seus primers passos, els ajuntaments encara estaven governats per persones que no havien sigut elegides democràticament pel poble.

Per fi el 3 d’abril de 1979 es feien les primeres eleccions municipals democràtiques desprès de quasi quaranta anys de dictadura. El 16 d’abril es van constituir els primers ajuntaments democràtics, el camí no va ser fàcil, les ciutats i pobles tenien molts dèficits, calia començar de zero, això sí amb molta il·lusió.

S’obria una nova etapa, els alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores tenien que resoldre els dèficits urbanístics, socials, d’equipaments i de recuperació de les tradicions culturals que havien estat prohibides per al franquisme. La gent que va entrar als ajuntaments l’abril de 1979 estaven disposades a sacrificar-se en aquella aventura tant gratificant com era canviar les nostres ciutats i pobles i de retruc el país.

Els primers ajuntaments democràtics sortits de la primavera de 1979 van crear les bases del que avui som, ja que van tenir que planificar el present i el futur de les ciutats i pobles per transformar-los i modernitzar-los.

Les ciutat són vives i durant aquests trenta anys han anat apareixent noves realitats en la que els ajuntaments han tingut que fer-hi front per donar resposta a les demandes i les necessitats de la ciutadania.

Ningú pot negar que els ajuntaments democràtics han fet una gran contribució a la modernització del país i això ha comportat la millora de la qualitat de vida dels nostres ciutadans i ciutadanes.

Ara, en plena crisi econòmica, el Govern espanyol ha tingut que buscar la complicitat dels ajuntaments per fer front als efectes de la crisi. Malgrat això, desprès de trenta anys, queda encara pendent el finançament local.

Ni el PSOE, ni el PP han fet cap contribució per resoldre aquest deure històric. Donar resposta als ajuntaments sobre el millorament de les finances locals ha de servir per fer més escoles, llar d’infants, centres cívics , enfortir els serveis socials, en definitiva més serveis per a la ciutadania.

Vull acabar dient que s’hauria de reivindicar amb lletres grosses que és des dels ajuntaments des d’on es fa política de veritat, on es fan realitat els somnis i on de veritat es pot canviar la realitat concreta en la que viuen cada dia molts ciutadans i ciutadanes.