viernes, 16 de enero de 2009

LA PRIMERA CIUTADANA IL•LUSTRE: ANNA BOSCH

L’any 1979 varem viure un dels moments més importants de les nostre vides: la constitució del primer ajuntament democràtic desprès de la llarga nit del franquisme. Per a nosaltres era una doble satisfacció; per una banda el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) guanyava les eleccions municipals i per altre la nostra companya Anna Bosch era elegida Alcaldessa.
Érem un grup de joves i no tant joves encapçalat per l’Anna que entràvem a l’Ajuntament de Mollet amb la il·lusió de que s’obria una nova etapa política per a tots els pobles i ciutats, per a la ciutadania en general i que posava fi a una llarguíssima dictadura en que molts de nosaltres havíem tingut que conviure tota la nostre vida.
No va ser un camí fàcil, sense experiència institucional, però amb una gran valentia política es varen emprendre un conjunt d’iniciatives valentes per fer front a una situació de precarietat total del municipi de Mollet del Vallès. l’Anna Bosch, però com a Alcaldessa, va encapçalar una planificació total de la Ciutat. Amb ella es va iniciar una transformació sense precedents, es va planificar la ciutat per transformar-la, modernitzar-la, es van potenciar els equipaments escolars i esportius, les zones verdes i es feia front per primer cop al problema de Gallecs. En definitiva a l’hora que es planificava també es resolien alguns del problemes socials més importants pendents històricament.
Van ser quatre anys intensos i al capdavant l’Anna Bosch, infatigable, treballadora, va ser una alcaldessa amb una total dedicació a la seva Ciutat i a Catalunya. Els primers quatre anys de democràcia municipal a Mollet del Vallès es varen posar els fonaments del Mollet que tenim avui; una Ciutat pensada, organitzada, ben planificada. Moltes persones de Mollet recordaran que no va ser gens fàcil canviar una planificació urbanística prevista per a 200.000 persones i deixar-la amb 60-80 mil. Gracies a la decisió i empenta de l’Anna avui els molletans gaudim d’una qualitat de vida que no tindríem.
L’Anna, apart d’Alcaldessa va ser una persona compromesa amb l’aprofundiment de les llibertats nacionals de Catalunya i drets socials i polítics de les persones fins el final del seu camí. Durant aquests anys ha seguit treballant per la igualtat entre dones i homes, per la pau i la justícia, i vinculada als moviments ecologistes, per un model de societat més equilibrat i sostenible, tot això com una forma d’entendre el seu compromís amb la societat i els seus valors.
Durant el seu mandat és van construir les bases del Mollet d’avui i és en aquest sentit, que la ciutat i tots nosaltres li devem a l’Anna Bosch un reconeixement honorífic per la seva trajectòria en favor d’una societat més justa, però sobre tot per haver sigut la primera alcaldessa democràtica de la ciutat desprès de 40 anys de dictadura.
En el ple del 20 de maig de 1983 l’Anna Bosch s’acomiadava dient “hem esmerçat molts esforços, satisfets perquè no han estat endebades el treball realitzat. En aquesta etapa, l’ajuntament i el poble junts hem aconseguit que Mollet sigui una ciutat agradable amb rostre més humà”. Amb aquest comiat l’Anna feia una crida a seguir treballant de valent per aconseguir una societat més justa i solidària.
Aquest ha sigut el llegat que ens ha deixat als molletans i molletanes i hem de treballar per complir-lo, tots junts ho podrem aconseguir.

Signat els regidors del Grup Municipal del PSUC 1979-1983: Ramon Bellavista, Carme Coll, Domingo Miquel, Àngel Rodriguez, Josep Torrecillas i Àlvar Yañez

martes, 13 de enero de 2009

HI HA COSES QUE NO CANVIEN

La dreta catalana no va acceptar en les últimes eleccions autonòmiques que les esquerres tornessin a governar la Generalitat de Catalunya i, sobretot, per la insistència d’ICV que, durant la campanya electoral, va defensar de manera clara un govern d’esquerres. Per tant, l’objectiu permanent de la dreta és desenvolupar una estratègia per debilitar el Tripartit i, en concret, la coalició ICV-EUiA.
Des de que ICV va accedir a la Conselleria d’Interior hi ha hagut una acció permanent per debilitar públicament la imatge del nostre Conseller, Joan Saura.
No hi ha res personal, dirien els entesos, però sí “un acoso y derribo” a qui més ha defensat una coherència en mantenir com a única forma de govern un pacte d’esquerres; com l’única opció vàlida per fer polítiques de progrés i d’esquerres en benefici de la ciutadania.
La Conselleria d’Interior no és una competència fàcil, més aviat és complexa i això ho saben els qui en l’àmbit municipal han tingut responsabilitats en matèria de seguretat ciutadana. Malgrat això, l’acció de govern realitzada en matèria de seguretat es pot valorar positivament.
Aquests dies, de nou, la dreta i els seus satèl·lits mediàtics demanen la dimissió o critiquen fortament el nostre Conseller, Joan Saura, per assistir a la manifestació de solidaritat amb Palestina.
Quanta hipocresia!. La dreta s’ha mobilitzat amb els seus dirigents al capdavant quan li ha convingut i ningú els ha criticat per això; en tot cas, sí pels objectius i pels plantejaments per la qual han convocat la mobilització.
Perquè, doncs, el Conseller Joan Saura, com a dirigent d’ICV, no pot anar a una manifestació en favor de la pau i el diàleg?. Qué més noble que això, sortir al carrer per demanar que s’acabi la masacre contra un poble com el palestí?. El problema està en què la dreta no se sent còmode amb aquests actes a favor de Palestina i amb altres que es faran fins que no acabi l’assetjament d’Israel sobre Gaza. No hem sentit a les dretes catalanes dir res sobre la mort de dones i nens innocents.
La consciència de les persones ha d’estar per sobre de la responsabilitat institucional, ja que per sobre d’això estan els valors ètics, democràtics, pacifistes i humans. Davant la barbàrie no es pot restar impassible, ni justificar l’injustificable, per molt que cadascú té el dret a simpatitzar amb qui vulgui.
Cal dir que la seguretat dels milers persones que van assistir a la manifestació estava garantida, tant per la responsabilitat pacífica dels i les manifestants com per la vigilància democràtica que feien els cossos de seguretat.
Aquí, el que molesta, també, és que hagi un ecosocialista -es digui com es digui- al capdavant d’Interior, perquè la dreta sempre ha cregut que les polítiques de seguretat eren part del seu espai d’acció, ja que estaven lligades al seu model de societat; i ara, això ha canviat. Si ladran entonces cabalgamos.

viernes, 2 de enero de 2009

UN DESIG PER AL 2009: UNA OPORTUNITAT A LA PAU

En aquests dies de suposada pau, el món viu de nou horroritzat pel que li esta passant al poble palestí.
Israel de nou utilitza la força de les armes de manera indiscriminada contra aquest poble, mentre que la Ministre de Relacions Exteriors de l’Estat d’Israel Tzipi Livini es limita a dir “ ho lamentem” referint-se a la mort de gent innocent.
No si val que amb l’excusa de que Hamas ha trencat la treva, es faci pagar la barbarie a tot un poble, que ja fa temps viu en una situació insostenible de precarietat i de pobresa absoluta. És cert que Hamas mai ha volgut reconèixer a l’Estat d’Israel i manté una actitud hostil, però els israelians amb les seves accions militars i d’ofegament de Gaza afavoreixen les actituds més radicals i debiliten permanentment a l’Autoritat Nacional Palestina en comptes de reforçar-la si el que es vol és una sortida pacífica al conflicte.
Cal que l’opinió pública mundial es mobilitzi una vegada més per aconseguir que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides forci a Israel a parar la massacre contra el poble palestí i obrir el camí a la pau i al diàleg.
Segurament , ara és molt difícil ja que durant quasi seixanta dos anys s’ha anat creant un poso d’odi entre les dues parts, com es pot veure en les diferents jornades convocades per ciutats arreu del món per aconseguir la pau i el diàleg entre israelians i palestins.
En totes aquestes jornades queda clar que el camí encara serà llarg per aconseguir la pau entre les parts. Però un primer pas és que la comunitat internacional acabi amb les accions militars i les incursions de càstig israelí a Gaza i així com el llançament de coets i morters a la població israeliana per part dels palestins.
Cal exigir a Israel que el procés de pau s’ha de basar amb el respecte al Dret Internacional, als drets humans i cal seguir propiciant punts de trobada i diàleg entre ambdues parts. S’equivoquen aquells que creuen que amb la força militar resoldran el problema palestí, com ja s’està demostrant i per tant el que cal es treballar pel final de l’ocupació israeliana dels territoris palestins i la formació d’un Estat palestí. En definitiva el reconeixement i la solució de dos Estats.
Cal doncs que la comunitat internacional i en concret la Unió Europea s’impliquin activament amb propostes que condueixin a la pau a l’Orient Mitja i així poder complir el desig per al 2009, de que sigui possible, d’una vegada per sempre la pau en aquest indret del món.