La crisi econòmica actual té expressions locals que afecten a la vida quotidiana de les nostres ciutats i pobles amb riscos importants de desigualtats i d’exclusió social. Per altra banda, hi ha llarga reivindicació per fer front a un finançament just i en correspondència amb el marc competencial i el principi de subsidiaritat. Dos contextos que afecten l’acció des del món local.
A Catalunya el nombre de persones aturades són 602.200 persones un 15,95%. Al Vallès Oriental el mes de setembre era de 31.338 persones situant-se la taxa d’atur en el 14,83%. Dels 43 municipis que té la nostra comarca, 33 municipis tenen una taxa d’atur de més del 10%, sent el Baix Vallès qui té la taxa més alta, un 16,47%.
És evident que davant aquesta situació de crisi econòmica, des del món local es pot influir poc en la regulació dels aspectes generals de l’economia, com tampoc es poden adoptar mesures de regulació que serveixin per impulsar un gir substancial de la situació econòmica general. Tot i això, els ajuntaments i la resta d’agents implicats tenen l’obligació d’actuar amb responsabilitat dins les seves possibilitats, no fer-ho seria un error i esdevindria una irresponsabilitat, al pensar que la manca concreta de competències els allibera de la seva part de responsabilitat.
La lluita contra l’atur i l’exclusió social han de ser l’objectiu prioritari dels pressuposts municipals del 2010, amb l’objectiu de disminuir els efectes actuals de la conjuntura econòmica i laboral sobre els sectors més desprotegits de les nostre ciutats i pobles i crear les condicions oportunes que permetin la captació d’inversions per dinamitzar l’economia local.
També, els municipis catalans han d’exigir de tenir major protagonisme en les polítiques actives d’ocupació, en les polítiques socials i educatives, en els recursos públics i en el compromís de lluita contra el canvi climàtic.
Un altre reptes és el finançament local, els ajuntaments fa anys que pateixen un dèficit crònic i precari de les finances locals i el model actual de finançament basat fonamentalment en el totxo està esgotat. No pot continuar sent una signatura pendent del diversos governs de l’Estat. Els pobles i ciutats del país amb més recursos podran treballar per reduir i afrontar tots aquests factors de risc.
L’aposta per un nou model de finançament local, és la condició necessària per encarar els reptes que es desprenen d’un increment de les necessitats socials i d’uns millors serveis públics en benefici de la ciutadania del nostre país.
A Catalunya el nombre de persones aturades són 602.200 persones un 15,95%. Al Vallès Oriental el mes de setembre era de 31.338 persones situant-se la taxa d’atur en el 14,83%. Dels 43 municipis que té la nostra comarca, 33 municipis tenen una taxa d’atur de més del 10%, sent el Baix Vallès qui té la taxa més alta, un 16,47%.
És evident que davant aquesta situació de crisi econòmica, des del món local es pot influir poc en la regulació dels aspectes generals de l’economia, com tampoc es poden adoptar mesures de regulació que serveixin per impulsar un gir substancial de la situació econòmica general. Tot i això, els ajuntaments i la resta d’agents implicats tenen l’obligació d’actuar amb responsabilitat dins les seves possibilitats, no fer-ho seria un error i esdevindria una irresponsabilitat, al pensar que la manca concreta de competències els allibera de la seva part de responsabilitat.
La lluita contra l’atur i l’exclusió social han de ser l’objectiu prioritari dels pressuposts municipals del 2010, amb l’objectiu de disminuir els efectes actuals de la conjuntura econòmica i laboral sobre els sectors més desprotegits de les nostre ciutats i pobles i crear les condicions oportunes que permetin la captació d’inversions per dinamitzar l’economia local.
També, els municipis catalans han d’exigir de tenir major protagonisme en les polítiques actives d’ocupació, en les polítiques socials i educatives, en els recursos públics i en el compromís de lluita contra el canvi climàtic.
Un altre reptes és el finançament local, els ajuntaments fa anys que pateixen un dèficit crònic i precari de les finances locals i el model actual de finançament basat fonamentalment en el totxo està esgotat. No pot continuar sent una signatura pendent del diversos governs de l’Estat. Els pobles i ciutats del país amb més recursos podran treballar per reduir i afrontar tots aquests factors de risc.
L’aposta per un nou model de finançament local, és la condició necessària per encarar els reptes que es desprenen d’un increment de les necessitats socials i d’uns millors serveis públics en benefici de la ciutadania del nostre país.
