L’ACORD DE FINANÇAMENT UN BON ACORD PER A CATALUNYA

Un Govern plural, catalanista i d’esquerres ha fet possible que Catalunya tingui per fi un nou finançament. Després de més d’un any de discussions amb el Govern central, amb perseverança i unitat dels partits que formen el Govern català, Catalunya podrà gaudir d’un bon finançament que ha d’ajudar a millorar les condicions de vida dels catalans i les catalanes, sobretot en l’actual conjuntura econòmica.

El Govern espanyol ha posat més d’11.000 milions d’euros per a la reforma del sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú. A la vegada s’amplia la participació de les Comunitats Autònomes en els principals recursos tributaris (IRPF, IVA i impostos especials) i s’incrementa la seva capacitat normativa. Pel que fa a Catalunya, rebrà uns 3.800 milions d’euros i tindrà uns recursos per sobre de la mitjana espanyola, és a dir, passarà d’un índex actual del 94% al 105% l’any 2012, això vol dir, que passem de rebre recursos per habitant per sota de la mitjana a fer-ho per sobre i pot contribuir al principi d’ordinalitat, evidentment caldrà seguir-ho amb l’evolució fins al 2012.

Han estat setmanes intenses i a ningú se li escapa que si els resultats no haguessin estat satisfactoris el Govern d’Entesa tindria dificultats per continuar fins al final de mandat.

CIU essent conscient de les possibles dificultats del Govern d’Entesa, ha jugat de manera irresponsable, ha volgut mantenir distàncies amb les negociacions que es feien des del Govern de Catalunya, i fer propostes inassolibles lluny del que feia quan governava i pactava amb el PP. L’objectiu d’aquesta estratègia era que la negociació del Govern de Catalunya i de l’Estat no arribés a bon port, per així desgastar el Govern de Catalunya.

Malauradament per als seus interessos s’ha arribat a un acord i això és el que ha posat molt nerviosa a CIU. Catalunya se n’ha sortit, el Govern d’Entesa ha aconseguit un finançament molt millor que CIU quan negociava amb el PP el 2001 i, per tant, queda un any i mig perquè aquest govern que ha fet moltes coses tiri endavant els acords de la revisió de l’acord d’Entesa i rebi diferents transferències de l’Estat com rodalies o l’inspecció de treball, entre d’altres qüestions.

CIU s’ha quedat sola. La Cambra de Comerç, les patronals i els sindicats majoritaris CCOO i UGT s’han posat al costat del Govern. CIU mira més pels seus interessos partidistes que pels del país que diu defensar, i això li pot passar factura a les properes eleccions autonòmiques, sobretot si el Govern d’Entesa comunica bé l’obra feta i si PSC, ERC i ICV-EUiA es posen d’acord amb el full de ruta a seguir d’aquí a final de legislatura.

Del PP se’n pot esperar res. La dreta espanyola vol treure de nou el fantasma de la divisió territorial dient que el sistema posa en risc la igualtat dels espanyols a l’hora d’accedir als serveis públics essencials. Indubtablement el PP menteix de nou, la reforma del sistema de finançament de les Comunitats Autònomes deixa clar que tots els ciutadans i ciutadanes de l’Estat espanyol tindran garantida la igualtat als serveis públics fonamentals (sanitat, educació i serveis socials) a través del Fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals. Cal recordar que Catalunya ha contribuït i contribuirà a la solidaritat amb la resta de l’Estat espanyol.

Sens dubte Catalunya pot celebrar l’acord de finançament, encara que queda la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, però això ja ho veurem quan surti. Ara toca felicitar els negociadors i el Govern d’Entesa per la feina feta.

LA GEOMETRIA VARIABLE DEL GOVERN ESPANYOL

A principis de mes, el Consell de Ministres pujava els impostos del tabac i dels carburants amb l’objectiu d’augmentar la recaptació en 1.220 milions d’euros, segons la Ministra d’Economia i Hisenda. Una mesura que, a més de ser recaptatòria, pot tenir efectes per a la salut i el medi ambient, però que no afecta econòmicament per igual als diferents segments de la ciutadania.

Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida presentaven el 18 de juny una moció al Congrés de Diputats instant al Govern a: pujar els tipus màxims de l’IRPF per a les rendes més altes; equiparar la tributació entre rendes del treball i capital; recuperar l’impost de patrimoni per a bens i immobles superior al milió d’euros; impulsar la fiscalitat ambiental; implementar un Pla de lluita contra el frau fiscal i els paradisos fiscals i augmentar els tipus fixes per a esportistes d’elit; entre d’altres mesures. Aquestes propostes no han prosperat per l’actitud del Govern espanyol, que no hi ha donat suport per un acord amb CiU.

La geometria variable del Govern espanyol sempre mira cap a la dreta, sobre tot en matèria econòmica i fiscal, que ja fa temps que han apostat per un model impositiu, cada cop menys progressiu, que no beneficia les rendes del treball i, en canvi, beneficia les rendes altes.

Un altre exemple de la geometria variable del Govern espanyol va ser l’acord amb CiU per presentar una proposta de reforma laboral, que es va retirar gràcies a les pressions d’ICV, IU i els sindicats. Si no hagués estat així s’hagués tirat endavant.

És hora d’un canvi de rumb per part del Govern Zapatero i que sigui clar; no es pot dir que cal una política social per als més desfavorits i defensar una política econòmica que beneficia les rendes més altes. Perquè, entre d’altres coses, la despesa social a Espanya està molt per sota de la mitjana europea i cal donar solucions incrementant els nivells de protecció social i, per això, es necessita una política fiscal més progressiva que beneficiï al conjunt de la ciutadania i no a uns quants.

OBAMA I L’ORIENT MITJÀ

A principis de juny mentre Europa ha viscut aquests dies una intensa campanya per a una nova composició del Parlament Europeu, el president Obama visitava Egipte on va fer un discurs per establir unes noves regles en les relacions entre el món musulmà i els Estats Units.

Barack Obama continua amb la seva línia de trencar tots els estereotips. Davant una multitud que es va aplegar a la Universitat del Caire per escoltar-lo va plantejar la necessitat d’obrir una nova etapa en les relacions entre els Estats Units i el món musulmà basat en l’interès i el respecte mutu.

Sens dubte una important declaració de principis que vol posar fi a l’etapa de l’anterior president nord-americà George W Bush a partir de reconèixer els errors de la guerra d’Iraq i la necessitat d’aprofundir en la solució del conflicte israeli-palestí amb la creació d’un nou estat: Palestina. És evident que desprès d’aquest discurs tal com diu la seva Secretaria d’Estat Hillary Clinton cal fer realitat tot això.

En aquesta nova etapa que vol impulsar el president Obama no ho tindrà gens fàcil. Per una banda, la política nord-americana a la zona a favor dels interessos d’Israel i dels governs corruptes, ha anat creant odi i desconfiança , d’amplis sectors de la població musulmà que veuen als Estats Units com el seu enemic i això no es canvia pas amb un dia, per tant en la mesura que el nou president nord-americà sigui capaç de passar de les paraules als fets i es concreti amb un canvi profund i actiu en la solució del conflicte palestí, però també en crear les bases per a la solució dels problemes que pateixen amplis sectors de la població en matèria de drets humans, de drets socials i polítics s’anirà obrin una escletxa i debilitarà la incidència que té Bin Laden en els sectors més necessitats del món musulmà.

Per altre costat, està també l’actitud d’Israel. L’actual govern liderat per els ultradretans de Benjamin Netanyahu i Avigdor Lieberman posaran tots els pals a la roda per dificultar aquesta nova etapa que vol impulsar el president Obama. Els assentaments són un obstacle per a la pau.

En el seu discurs, Obama va ser clar, vol mantenir els llaços d’amistat històrica que els uneix entre els Estats Units i Israel però cal que s’acabi la colonització jueva i acabar amb la crisi humanitària a la Franja de Gaza. Són molts ciutadans i ciutadanes d’un costat i de l’altre que volen posar fi a tants anys de sofriment i Obama és l’esperança.

Per últim, no es pot deixar de banda el conflicte entre els mateixos palestins i la posició de Hamas de no reconèixer l’estat d’Israel i la influència que té Iran a la zona el fa jugar un paper important per a la estabilitat d’Orient Mitjà.

Són moltes fitxes en el tauler, però en tot cas les bases d’un nou marc de relacions està plantejada, ara el que toca és moure fitxa i avançar en la solució dels conflictes a la zona que portarà la pau a l’Orient Mitja. Sens dubte el camí no serà lineal, però en la mesura que els fets siguin una realitat i el president Obama aposti com sembla ser pel multilateralisme s’obra una porta per a la pau i la justícia per a milers de ciutadans i ciutadanes que fins ara viuen en la barbàrie.

REFORMA DE LES POLÍTIQUES ACTIVES D’OCUPACIÓ

En la conjuntura econòmica actual es fa necessari a Catalunya establir un nou marc de relació entre aquells actors que actuen en el territori en el desenvolupament econòmic i ocupacional i un canvi de model de les polítiques actives d’ocupació.

Fa trenta anys que es ve desenvolupant un mateix model de polítiques actives d’ocupació. L’únic que s’ha donat al llarg del temps ha sigut una adequació sobre tot a partir de les directrius de la Unió Europea qui és la que ha cofinançat durant aquests anys la major part de les polítiques d’ocupació.

El municipalisme durant aquests trenta anys ha tingut i té un paper actiu en el desenvolupament de les polítiques actives d’ocupació. Per tant aquests són una peça clau en el territori, ja que el municipi és el millor espai per detectar les necessitats i les oportunitats, tant de l’activitat econòmica, com del mercat de treball.

Durant aquests anys el municipalisme ha reivindicat descentralitzar les polítiques d’ocupació en el territori, quasi s’aconsegueix amb la proposta de creació de Consorcis Territorials per part del Departament de Treball en la legislatura anterior del Govern d’en Pascual Maragall. Fora d’això no hi hagut cap més proposta, en aquest sentit la descentralització continua sent encara una reivindicació pendent del municipalisme català.

En aquest període cal fer cinc reflexions més:

La primera reflexió, cal un debat a fons sobre la revisió dels instruments de participació institucional. Les Meses Locals d’Ocupació no són instruments útils per actuar en el territori i els Pactes territorials avui dia estan en decliu.

La segona reflexió, cal crear un nou marc de les polítiques actives d’ocupació i introduir els canvis necessaris per adequar-les a la nova realitat actual. En definitiva el que cal és la revisió del conjunt de programes i dotar-los de major integració i coherència.

La tercera reflexió, cal potenciar el territori com instrument de planificació, de desenvolupament econòmic i d’interlocució. Això vol dir, enfortir la planificació estratègica del territori com a eina que ha de permetre de manera consensuada amb els agents econòmics i socials i amb la ciutadania quins han de ser els eixos de desenvolupament econòmic en el territori i com assolir-los.

La quarta reflexió, nous instruments de relació i coordinació dels ens locals i la Generalitat de Catalunya per a desenvolupar les polítiques d’ocupació. En aquest sentit caldria crear dos instruments: una comissió mixta Servei d’Ocupació de Catalunya, les entitats municipalistes i les diputacions provincials amb l’objectiu de que sigui un òrgan permanent per intercanviar i debatre informació referent a les polítiques actives d’ocupació i la creació dels consells territorials d’ocupació que han de tenir com objectius la diagnosi territorial, la planificació, la coordinació de l’execució de les accions en el territori .

La quinta reflexió, cal aprofundir en la modernització dels serveis públics d’ocupació de Catalunya. L’objectiu fonamental d’un servei públic d’ocupació és la millora de les condicions d’ocupabilitat de les persones aturades i no aturades. Per tant és fonamental dotar les diferents unitats del SOC i en especial les OTG dels recursos econòmics, tècnics humans necessaris per dur la seva tasca i millorar els recursos tecnològics de la xarxa d’oficines de treball.

Mentre tant cal que la Generalitat aporti més recursos per fer front a la crisi amb accions de manera immediata i un Pla de Xoc estimulant noves ocupacions.

EL NOU CANVI DE GOVERN I EL FINANÇAMENT DE CATALUNYA

Aquesta Setmana Santa el president Zapatero ha fet una renovació del seu govern, sens dubte del tot necessària, sobre tot, pel que fa al Ministeri de Foment dirigit per Magdalena Álvarez i, en concret, al Ministeri d’Economia, que necessita un aire renovat i un canvi d’orientació per avançar en el camí d’un nou model productiu que permeti reduir les taxes d’atur, que són les més altes d’Europa.

Aquests canvis sembla que poden beneficiar a Catalunya, si més no així es pot despendre de les primeres declaracions que han fet els nous ministres. Sembla que el president Zapatero vulgui solucionar els temes pendents que té amb Catalunya.

Però els catalans ja estem farts de bones paraules: volem fets. Sembla que amb un govern d’esquerres i amb un president que ell mateix s’ha definit com a federalista tot hauria de ser més fàcil per a Catalunya, però la realitat no és aquesta; fins ara, els interessos del nacionalisme espanyol han prevalgut per sobre de la defensa d’una veritable Espanya plural.

En una conjuntura, com l’actual, de crisi econòmica, Catalunya necessita un bon finançament per tirar endavant les mesures adients per fer front a la crisi, reforçar l’Estat del Benestar i potenciar una economia plena i dinàmica en un territori sostenible. Propostes, aquestes, que queden reflectides en l’actualització del Pacte d’Entesa i que suposen més política social i protecció dels sectors més afectats per la recessió econòmica.

No obstant això, és evident que amb les finances de què ara disposa el Govern de Catalunya, aquest no pot fer front a les múltiples necessitats que actualment té la ciutadania catalana. Si el Govern de Zapatero allarga la negociació del finançament o si es tanca amb una proposta que no satisfà el que diu l’Estatut, serà el Tripartit qui pagui els plats trencats davant de les necessitat socials que avui tenen els ciutadans. Per això, és necessari que el Tripartit mantingui una forta unitat i fermesa davant el Govern espanyol i una relació i complicitats permanents amb la societat civil catalana.

Potser al president Zapatero li interessi el desencís de la ciutadania catalana envers al Tripartit, de forma que s’imposi com a única alternativa un govern de CIU o de l’anomenada sociovergència. Tanmateix, aquest seria un greu error per a un veritable projecte de progrés i d’esquerres tant per a Espanya, com per a Catalunya.

Esperem, doncs, que els nous aires del govern de Zapatero sigui l’inici d’un canvi en positiu en les relacions entre el Govern de l’Estat espanyol i el de Catalunya i que la resta sigui solament una ficció de l’anàlisi política.

LA PRIMAVERA DELS SOMNIS: L’ANY QUE VA CANVIAR LA TRUITA

Sembla que les primaveres són l’estació dels canvis, de les transformacions socials que s’han produït al llarg del segle XX. La primavera de 1979 no es va quedar enrera d’aquesta tradició va suposar un canvi social i cultural en les nostres vides i en la transformació de les nostres ciutats i pobles.

Va ser la primavera dels primers ajuntaments democràtics, dels somnis, de l’aire fresc i renovat que entrava en els ajuntaments, i l’any que va canviar la truita.

El 15 de juny de 1977 es realitzaven les primeres eleccions democràtiques a les Corts espanyoles, però això no va donar peu immediatament a unes eleccions municipals, es va trigar dos anys per a la seva realització. Mentre la democràcia donava els seus primers passos, els ajuntaments encara estaven governats per persones que no havien sigut elegides democràticament pel poble.

Per fi el 3 d’abril de 1979 es feien les primeres eleccions municipals democràtiques desprès de quasi quaranta anys de dictadura. El 16 d’abril es van constituir els primers ajuntaments democràtics, el camí no va ser fàcil, les ciutats i pobles tenien molts dèficits, calia començar de zero, això sí amb molta il·lusió.

S’obria una nova etapa, els alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores tenien que resoldre els dèficits urbanístics, socials, d’equipaments i de recuperació de les tradicions culturals que havien estat prohibides per al franquisme. La gent que va entrar als ajuntaments l’abril de 1979 estaven disposades a sacrificar-se en aquella aventura tant gratificant com era canviar les nostres ciutats i pobles i de retruc el país.

Els primers ajuntaments democràtics sortits de la primavera de 1979 van crear les bases del que avui som, ja que van tenir que planificar el present i el futur de les ciutats i pobles per transformar-los i modernitzar-los.

Les ciutat són vives i durant aquests trenta anys han anat apareixent noves realitats en la que els ajuntaments han tingut que fer-hi front per donar resposta a les demandes i les necessitats de la ciutadania.

Ningú pot negar que els ajuntaments democràtics han fet una gran contribució a la modernització del país i això ha comportat la millora de la qualitat de vida dels nostres ciutadans i ciutadanes.

Ara, en plena crisi econòmica, el Govern espanyol ha tingut que buscar la complicitat dels ajuntaments per fer front als efectes de la crisi. Malgrat això, desprès de trenta anys, queda encara pendent el finançament local.

Ni el PSOE, ni el PP han fet cap contribució per resoldre aquest deure històric. Donar resposta als ajuntaments sobre el millorament de les finances locals ha de servir per fer més escoles, llar d’infants, centres cívics , enfortir els serveis socials, en definitiva més serveis per a la ciutadania.

Vull acabar dient que s’hauria de reivindicar amb lletres grosses que és des dels ajuntaments des d’on es fa política de veritat, on es fan realitat els somnis i on de veritat es pot canviar la realitat concreta en la que viuen cada dia molts ciutadans i ciutadanes.

EL II PLA ESTRATÈGIC UNA OPORTUNITAT PER A LA CRISI

S’ha iniciat els treballs del II Pla Estratègic de la ciutat. El primer diagnòstic ha posat de manifest la pèrdua de lideratge de la nostra ciutat en el context metropolità i del nostre entorn més proper.

Això no és una critica, és una constatació, i per això, cal posar fil a l’agulla perquè Mollet recuperi l’espai perdut durant aquest període. Perquè és evident que les ciutats competeixen entre si per aconseguir més i millors serveis per als seus ciutadans i ciutadanes i de l’entorn més proper. Si Mollet vol ser la capital del Baix Vallès ho ha de ser perquè tingui els serveis necessaris per atraure a una part important dels quasi cent mil ciutadans i ciutadanes que configuren la suma dels pobles del Baix Vallés

Els debats sobre el II Pla Estratègic de la ciutat, han de ser una oportunitat de millora de l’actual context econòmic que vivim. Cal un “full de ruta”, la crisi no durarà sempre i per tant en la mesura que s’aconsegueixi un Pla ambiciós amb un consens social, polític i institucional, servirà per fer front als reptes que tenim per endavant.

La crisi ens està fent mal: més atur, més dificultats per la cohesió social i per això cal actuar en la immediatesa i sapiguer cap a on volem anar. Per això, el més important és treballar i fer menys proclames propagandístiques com fan algúns del govern municipal amb les inversions que arriben del Pla Zapatero.

Respecte a aquesta proposta d’ inversions, és necessari constituir una mesa local pel fons estatal d’inversió pública amb la participació dels sindicats i els partits polítics que tenen representació municipal per poder fer un seguiment i avaluar els plans d’ocupació.

En segon lloc, calen mesures per fer front a l’atur que té la nostra ciutat. El mes de gener la taxa d’atur era de 4.257 persones, és a dir, un 16,78%. Aquestes mesures haurien de ser fruit del treball amb els agents econòmics i socials, en aquests moments cal buscar complicitats per tirar endavant mesures que ajudin a paliar la situació d’aquestes persones.

En concret, cal actuar en dues línies: actuar per fer front a la situació que ens toca viure actualment com a ciutat i treballar per el futur més immediat. El II Pla estratègic pot ser una bona eina, si tots i totes posem de la nostra part i no sigui una eina partidista de ningú, sinó pensant en el benestar dels ciutadans i ciutadanes de Mollet.