POBRESA ZERO, PER LA DIGNITAT I LA IGUALTAT D’OPORTUNITATS

En el recent debat al Parlament de Catalunya sobre la pobresa i la desigualtat forçat per ICV-EUiA, PSC i la CUP, el President Mas no va assumir cap responsabilitat del seu govern de la situació que viu Catalunya en matèria de pobresa i exclusió social, acusant al Govern del Tripartit i també al Govern de Madrid.
Res de nou que no se sàpiga ja, la culpa sempre és dels altres, no de la seva gestió. L’única novetat, si es pot dir així, que va proposar el President és que per solucionar aquesta realitat social a Catalunya li calen estructures d’Estat per solucionar el problema.

Podem esperar a que Catalunya assoleixi convertir-se en un estat propi mentre hi ha actualment més de 2 milions de persones que viuen sota el llindar de la pobresa? Indubtablement no, ja que patim una situació d’emergència social prou important que necessita mesures urgents, perquè la crisi per molt que se’ns digui no ha acabat. Una cosa són les dades macroeconòmiques, i una altre molt diferent la situació de moltes persones.

Catalunya en el quart trimestre de 2013, segons dades de l’EPA, tenia una taxa d’atur del 22,26% aproximadament 820.000 persones. Moltes d’aquestes persones ja han esgotat les prestacions d’atur i per tant ja no tenen la capacitat material per fer front a les necessitats que conformen un nivell mínim de qualitat de vida, augmentant així la pobresa i l’exclusió social.

Segons un estudi de CCOO de Catalunya “pobresa, llars i activitat laboral” al darrer trimestre de 2013 a Catalunya hi ha 88.134 llars, unes 195.163 persones sense ingressos laborals (salaris, prestació o subsidi, ingressos de prejubiliació i altres pensions). Les llars sense ingressos laborals ha augmentat un 37,1% des del 2008 al 2013.

 

Segons dades de IDESCAT a Catalunya la pobresa afecta més a les dones que als homes. Una característica que es dóna també a nivell espanyol i europeu. La situació de pobresa afecta també altres col·lectius com la població infantil i les persones majors de 65 anys.

Davant aquesta realitat són les entitats del Tercer Sector i els ajuntaments amb minsos recursos que estan fent front a aquesta situació de crisi social, mentre els governs conservadors es dediquen a rescatar la banca amb els nostres diners, retallant drets i ajudes socials i reduint dràsticament serveis essencials per a la ciutadania com són la sanitat i l’educació.

S’ha de canviar la orientació d’aquestes polítiques i com diu Àngels Guiteras presidenta del Tercer Sector “cal un compromís de país per combatre l’exclusió social”. Això vol dir generar més oportunitats econòmiques i laborals,  una distribució diferent de la riquesa i  prioritzar per part del Govern de la Generalitat les polítiques d’ocupació i programes d’inclusió social. Mentre les persones es trobin sense feina cal garantir uns mínims de qualitat de vida amb una major protecció de la Renta Mínima d’Inserció i la implantació de la Renda Garantida de ciutadania, instruments que han de servir per impedir la pobresa i l’exclusió social.

Fa solament uns dies Madrid ha estat escenari d’una gran mobilització social per la Dignitat de la ciutadania amb el lema “No al pagament de la deute, ni una retallada més, fora els governs de la Troica, pa, treball i sostre per a tots i totes”. Catalunya no està al marge d’aquest gran moviment,  cada vegada més hi ha més persones indignades veient com ens van degradant les nostres condicions de vida. Per això, ara i en el futur la ciutadania vol una Catalunya social amb drets i dignitat i això és el que no va entendre el President Mas en el debat sobre la pobresa , que el problema i la solució de l’emergència social és ara i avui, no en el futur.