PRESSUPOSTOS I MODEL DE PAÍS

El Govern de la Generalitat de Catalunya ha presentat la proposta de pressupostos per a l’any 2014. Aquests es podrien resumir: venda de patrimoni, privatitzacions, menys despesa social (per molt que diguin el contrari) i menys inversions. Difícilment així aixecarem el país.

Els pressupostos mai són unes xifres neutres, aquestes expressen objectius i prioritats dels qui tenen la responsabilitat de governar, ja sigui un municipi o un país. Els pressupostos que presenta el Govern de CIU s’han basat, un cop més,  en l’austeritat i com a conseqüència d’això es mantenen les retallades aprimant encara més el nostre estat del Benestar, beneficiant el sector privat ï afeblint els serveis públics en detriment de la ciutadania.

L’atur s’ha convertit en el primer problema que té la societat catalana i les seves institucions. Durant aquests anys ha anat augmentant de manera considerable en tot el territori català. Segons l’Enquesta de Població Activa del tercer trimestre de 2013, Catalunya té més de 800.000 persones en atur, un 22,84%. L’atur està accentuant encara més l’exclusió social i l’augment de la pobresa.

Per altra banda, tothom venim dient que la Innovació i el Desenvolupament és un instrument estratègic per al creixement econòmic, per la competitivitat del nostre teixit industrial i per crear llocs de treball. Doncs bé,  s’ha de dir que la política del govern de CIU fa tot el contrari atès que des del 2010 s’ha retallat un 27% els pressupostos en Innovació i Desenvolupament.

No ens trobem doncs amb uns pressupostos que són fruit de la conjuntura que porten a privatitzar serveis, a reduir despesa social i que desprès quan passi la crisi recuperarem, això no serà així, sinó el què avui s’està fent és conseqüència d’un posicionament ideològic que aprofitant la crisi destrueix  sistemes de protecció social i de pèrdua de drets. Cal recordar que CIU va donar suport al PP per aprovar la Llei d’Estabilitat Pressupostària augmentant així les desigualtats socials tant a l’Estat espanyol com a Catalunya.   

Aquest model de país basat en l’austeritat i la destrucció dels sistemes de protecció social és un veritable fracàs. El que estan fent, per al present i futur, suposa un retrocés important de molts anys enrere en el benestar de les persones, del territori i de les seves infraestructures. 

Des d’aquest punt de vista el Govern de CIU és incapaç de donar un tomb a la urgència social i econòmica que té aquest país, perquè canviar els seus plantejaments els suposaria una crisi del seu pensament polític.

Per això és necessari contraposar a aquests pressupostos un altre plantejament que redistribueixi de manera diferent les despeses i majors ingressos,  i que posi l’accent en una major qualitat dels serveis públics per millorar les condicions de vida de la ciutadania, i que s’acosti als països de la Unió Europea que tenen més despesa social i que tenen més desenvolupat l’estat del benestar.

Augmentar la despesa en polítiques actives d’ocupació. Avui Catalunya gasta un 0,2% del PIB mentre països del nostre entorn dediquen més del 1% del PIB en polítiques actives d’ocupació.  Impulsar també un compromís amb la indústria com a factor estratègic i econòmic del nostre país. Això vol dir ser actius i fer un gir de les polítiques del Govern en aquesta matèria dissenyant una nova política industrial, recuperant els espais de concertació i discussió en matèria de política industrial i,  fruit d’això,  impulsar un Pacte per la indústria per afavorir la transformació del nostre teixit industrial. Així com la inversió pública en innovació i tecnologia per acostar Catalunya a les regions europees capdavanteres en l’àmbit tecnològic.

Tenir avui un país amb una economia avançada i sense desigualtats socials és crear millors condicions per tenir en un futur immediat una Catalunya forta perquè esdevingui un Estat propi.

ATUR I LA LLEI D'OCUPACIÓ DE CATALUNYA

Catalunya té en el primer trimestre de 2013 nou-cents mil persones aturades segons l'EPA. Una realitat profundament greu, si tenim en compte que a més, moltes d'aquestes persones ja porten més de dos anys en atur i que en l'horitzó no tenen cap esperança de trobar una nova feina que els permeti viure amb dignitat. 

En aquest context immersos en una profunda crisi econòmica i de re centralització de les polítiques actives d'ocupació per part del Govern del PP, el Govern de Catalunya proposa impulsar un nova Llei d'Ocupació de Catalunya i del Servei d'Ocupació de Catalunya.

Cal dir que des del 2004 els diversos governs que ha tingut Catalunya han intentat impulsar diferents models de gestió del SOC i millorar l'adaptació de les polítiques actives d'ocupació a la diversitat territorial sense que al final es concretés un model i per suposat la descentralització d'aquestes polítiques actives d'ocupació.

És evident que avui la prioritat de l'acció de govern és el desenvolupar mesures per crear ocupació, però també els intruments i els agents que han de fer-ho possible tant des del sector privat com des del sector públic, amb l'objectiu d'assegurar la coordinació, la optimització de tots els recursos ocupacionals que operen a Catalunya i també garantir un servei públic de qualitat.

El 23 de maig el Ple del Parlament de Catalunya aprovava una moció sobre l'atur i les mesures per fomentar l'ocupació. Un dels aspectes d'aquesta moció feia referència a la Llei d'Ocupació de Catalunya, establint clarament que si bé el SOC ha de mantenir el seu caràcter autònom, central ,públic i de qualitat, ha d'establir la cooperació i la col·laboració del sistema d'ocupació de Catalunya amb les administracions locals, els agents socials i econòmics. Planteja també la moció un nou model de relació contractual de la formació ocupacional a partir del diàleg i el pacte amb les administracions locals, les agents socials i la resta d'operadors.

En definitiva, trasllada un marc de coordinació entre el Govern de Catalunya i les administracions locals i de col·laboració i concertació amb els agents socials. Tenim doncs un full de ruta aprovat pel Parlament de Catalunya, però que cal aprofundir a partir dels criteris establerts per la moció.

La nova Llei d'Ocupació ha d'aconseguir tenir propotips més adequats a les realitats socioeconòmiques territorials, en concret de major proximitat a les persones, al teixit productiu i econòmic, a les administracions locals i al conjunt d'agents que actuen en el territori en polítiques actives d'ocupació i donar una empenta a les estratègies territorials on es reconegui el paper dinamitzador que tenen els administracions locals en l'articulació de models mixtes de treball i col·laboració.

La nova Llei és una oportunitat per tancar un període llarg de debat sobre els models de gestió del SOC de manera satisfactòria que sigui fruit del diàleg, el debat i el consens entre el SOC, les administracions locals i els agents socials i econòmics i posteriorment tingui el suport del Parlament de Catalunya, per això cal estar oberts a les veus del territori.     

PER A UN NOU MODEL SOCIAL I DEMOCRÀTIC A EUROPA

S’inicia la compte enrere de les properes eleccions europees que es celebraran a mitjans de maig de 2014. El gran repte és saber el nivell de participació que hi haurà en aquestes eleccions. La participació en el 2009 va estar a l’entorn del 45% i encara no estàvem en els nivells d’atur i de pèrdua de drets com els actuals.

És evident que hi ha molts ciutadans i ciutadanes que estan desenganyats de la política, que perceben que els líders dels governs europeus no són mereixedors de la seva confiança.

El model que estan impulsant les forces polítiques de ideologia neoliberal, com el PP i CIU al nostre país, estan desenvolupant un projecte polític per acabar amb l’Estat del Benestar i retallar la democràcia. Estan impulsant ,com el cas de l’Estat espanyol, mesures i retallades que cada vegada més són més asfixiants per a la ciutadania. Ara Brussel·les imposa a l’Estat espanyol un nou pla de retallades que afectarà encara més al que ens queda de drets socials i de pensions.

Però, malgrat la tragèdia en què vivim, és important que la ciutadania vegi que Europa com espai geogràfic on habiten més de 500 milions de persones no és el problema, sinó els seus governants

, perquè han estat incapaços de treure’ns de la crisi que viu Europa, de fer polítiques més equitatives per a la ciutadania, al contrari, han pres mesures que han arruïnat els somnis de moltes persones y que estan ignorant els efectes i patiment de la gent.

Per aconseguir una Europa que treballi per la justícia social i econòmica, per la democràcia, la llibertat i propera als problemes de la ciutadania i que aquesta vegi a Europa i a les seves institucions no com un problema sinó com una part de la solució, és necessari un canvi profund de les polítiques que es fan des de les institucions europees, perquè cal construir una Europa més d’acord amb els interessos de les persones, al contrari Europa pot esdevenir un polvorí perquè hi ha uns 26 milions de persones aturades sense cap esperança de canviar la seva vida a millor i això també ho saben els partits populistes i euròfobs que estan guanyant terreny cada dia.

Es necessita impulsar un canvi de rumb a la Unió Europea, reactivar la economia i recuperar de nou el model social europeu que ens ha estat arrabassat per la dreta neoliberal i per això cal sumar forces, cal una amplia convergència de forces d’esquerres que il·lusionin i donin confiança a la ciutadania, que és possible canviar la truita. ICV aposta per aconseguir una candidatura unitària a les properes eleccions europees en contra de les polítiques d’austeritat i a favor d’un altre model d’Europa.

SI VOLEM PODEM CANVIAR EL MODEL ACTUAL

Encarem aquest Primer de Maig enmig d’una profunda crisi econòmica. L’atur continua augmentant. Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) l’Estat espanyol té sis milions dues-cents mil persones a l’atur, la qual representa una taxa d’atur del 27,2%. Catalunya té una taxa d’atur del 24,53%.

Ens trobem, doncs, en una situació d’emergència econòmica i social fruit de les polítiques d’austeritat i del Reial decret de mesures urgents per a la reforma laboral que, l’únic que han fet, és seguir destruint ocupació. Està clar que aquesta orientació està generant un sentiment de frustració social perquè la ciutadania estem veient com les nostres vides estan canviant a pitjor, mentre que els governs estan abocant quantitats importants de diners a la banca, que són els veritables responsables d’aquesta crisi.  

Rajoy continua insistint només en retallades a la despesa pública com única sortida al dèficit públic. Paul Kugman  professor d’Economia i Assumpte Internacionals i premi Nobel d’Economia i un keynesià convençut  diu “que els moviments que lluiten contra el dèficit  mai ha estat aquest el seu objectiu, sinó del que es tracta és utilitzar la por al dèficit per destrossar la xarxa social de protecció”.     

I, amb això, estan el PP i CiU, que estan impulsant un model de sortida a la crisi que està sent totalment injust i que han trencat els fonaments de la Constitució; la qual, en el seu preàmbul, parla de promoure el progrés de la cultura i de l’economia per assegurar a tothom una digna qualitat de vida i el garantir la convivència democràtica dins de la Constitució i de les lleis conforme a un ordre econòmic i social just.

Són, doncs, els ciutadans i les ciutadanes qui, davant tanta injustícia, estan defensant els valors democràtics i socials de la Constitució i no aquells que criminalitzen als moviments socials per les seves mobilitzacions i que han segrestat la Constitució, a la qual no la van votar. Són cada vegada més persones les que no es resignen, que estan rebel·lant-se amb alternatives per un altre model social i econòmic al sistema actual, que vol acabar amb el poc que queda de l’Estat de Benestar.

Josep Fontana, en el seu llibre “El futur és un país estrany”, diu que “cap avanç social s’aconsegueix sense lluitar, sense una confrontació que només pot tenir èxit quan es basa en la consciència col·lectiva de que no és lícit resignar-se a una situació injusta, sinó que estem obligats a fixar en comú uns objectius de progrés i a lluitar per ells”.

I això és el què ha passat al llarg de la història: les conquestes polítiques, socials i econòmiques mai han estat una concessió divina, sinó fruit de les lluites constants dels treballadors i treballadores i de  la ciutadania en general.

Quan els treballadors i treballadores estem patint una devaluació permanent dels nostres salaris des de l’inici de la crisi, de la pèrdua de drets socials i laborals, només la mobilització permanent farà possible canviar aquesta realitat. Hi ha persones que encara es resisteixen perquè creuen que res canviarà. Cal recordar que, en pitjors condicions, moltes persones durant el segle XX van lluitar per canviar les seves condicions de vida, i sense aquell activisme social no haguéssim tingut uns nivells vida millors i de llibertat dels que ells van tenir.     

UN GOVERN A LA DERIVA

CiU, durant el període que va estar a l’oposició (2003-2010), va recórrer a la fórmula -per desacreditar al Govern d’esquerres- que aquest no tenia un projecte de país i la seva acció de govern comportava una excessiva despesa, augmentant així el dèficit de la Generalitat; en definitiva, que era una època perduda per Catalunya. Una tècnica que CiU donava preferència per influir en l’opinió de la ciutadania catalana. L’èxit d’aquesta estratègia també venia acompanyada pel posicionament dels mitjans de comunicació que van generar un rebuig al Govern Tripartit.

La crisi econòmica i els recursos presentats pel Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya van tapar l’acció del govern d’esquerres i la campanya permanent de descrèdit va fer que CiU guanyés les eleccions autonòmiques del 2010. CiU va quedar a 6 diputats/des de la majoria absoluta, mentre que els partits de l’esquerra tenien un descens considerable -sobretot va ser significatiu el descens del PSC i d’ERC-; en canvi, ICV-EUiA, qui més havia defensat el govern d’esquerres durant la campanya, perdia 2 diputats/des.

El primer govern de CiU va iniciar el seu procés fent de les retallades un dogma amb l’objectiu d’acabar amb l’Estat de Benestar, justificant-ho en què el govern d’esquerres havia deixat la Generalitat en la ruïna. Fins i tot el diari digital Catalunya Oberta, d’ideologia liberal i proper a CiU, deia “la realitat és que el Tripartit deixa Catalunya molt pitjor del què l’havia trobat, des de tots els punts de vista. La història recordarà el septenni 2003-2010 com període negre de Catalunya”. Una vegada més, sota la fórmula de desprestigi al govern d’esquerres, s’han fet les retallades més dures des de la instauració de la democràcia a Catalunya.

Només ICV-EUiA s’ha manifestat contundentment contra aquestes polítiques econòmiques que estan perjudicant sectors importants de la nostra societat, tant al Parlament de Catalunya com acompanyant al carrer els moviments socials contraris a tanta barbàrie.

Les eleccions autonòmiques del 2012 donaven de nou un resultat favorable a CiU però amb un desgast important fruit de les seves polítiques antisocials. Fa 100 dies del nou govern de CiU i, més enllà d’atribuir a Madrid les culpes del seu desgovern, el cert és que aquest govern està paralitzat, no sap quin camí emprendre per sortir-se’n de l’embolic en què s’ha posat.

El mateix President de la Generalitat és conscient d’aquesta situació i per això intenta agafar-se on sigui, fent una crida a ERC i PSC per assumir responsabilitats de govern, negociant els pressupostos de 2013 amb ERC i PP. Sembla que qualsevol aliança serveix per seguir fent el mateix. Compartint que estem en una situació d’emergència nacional el què cal és un canvi profund de les polítiques econòmiques del Govern de la Generalitat i apostar clarament per aquelles polítiques que mantinguin la cohesió social. Catalunya necessita un Pla d’Emergència social per fer front a l’exclusió social i una acció clara per reactivar l’economia i la creació d’ocupació.

Si aquest Govern es veu incapaç de donar un tomb a la urgència social i econòmica que té aquest país ha d’anar pensant en què ha de dimitir i donar pas a altres persones que siguin capaces de redreçar el rumb de l’estat actual o convocar unes noves eleccions.

I, en aquest sentit, Catalunya necessita un canvi, una alternativa que només és possible des de les esquerres; perquè la dreta ja ha demostrat que aposta per una societat més desigual amb un empobriment de les classes mitjanes i un augment de la pobresa dels sectors més necessitats de la societat. Una alternativa que s’ha de construir amb els moviments socials que estan lluitant contra les desigualtats d’aquest sistema injust, que l’únic que vol és que els rics siguin més rics i la resta es vagi empobrint o sigui més pobre.

CRISI I CORRUPCIÓ. REGENERAR EL SISTEMA

Queda lluny aquell període de bonança on l’economia espanyola creixia per sobre la mitjana europea, malgrat que no va resoldre les desigualtats ni va servir per millorar la distribució de la riquesa.

Un model que ens enlluernava - fins i tot el president Zapatero ens parlava que estàvem en “lliga campions”-  Ens feien creure que érem els nous rics d’Europa. Un model que va augmentar de manera desaforada la construcció immobiliària amb una finalitat en molts casos especulativa.

Els dos partits majoritaris que governen Espanya des de la transició, el PSOE i el PP, no van fer res per aturar els riscos de la bombolla immobiliària amb l’argument que la crisi era internacional. La crisi malauradament ha posat de manifest la irresponsabilitat del PSOE i el PP d’apostar per un model de creixement basat en el totxo i l’especulació urbanística en perjudici d’altres activitats productives amb més valor afegit.

El model basat en la bombolla immobiliària segurament ja duia el gèrmen de la corrupció política i econòmica que ara està sortint amb tanta força i que està creant un estat de major indignació social, de major desafecció en els polítics i en el sistema en un moment on la crisi econòmica esta colpejant amb duresa les classes mitjanes i treballadores amb més atur i amb més pobresa.             

Els governs de PP i CIU segueixen demanant més sacrificis, creant més dolor a la societat, mentre cada dia apareixen més casos de corrupció que afecten a totes les institucions de l’Estat. Aquests partits que han de donar més exemple d’ètica i d’honestedat davant la societat no ho compleixen i sovint se’ls apunten amb un suposat finançament irregular dels seus partits. És intolerable, per demagògic que pugui semblar, escoltar a les noticies que hi ha persones que es suïciden per perdre el seu habitatge, per no poder pagar la seva hipoteca, o que el 21,1% de la població espanyola al 2012 viu per sota del llindar de la pobresa o que tenim un 26% d’atur, mentre veiem als corruptes i als que compren voluntats, als que s’han enriquit de manera il·legal sense cap escrúpol estan encara al carrer o l’amnistia fiscal de Montoro premiant i beneficiant als defraudadors, mentre una dona era condemnada per comprar menjar amb una targeta aliena. 

A principis de la dècada dels anys 90 a Itàlia es va donar una ofensiva contra la corrupció que fruit d’això els dos partits predominants fins aleshores la Democràcia Cristiana i el Partit Socialista Italià desapareixien de l’esfera política italiana. Estem davant aquesta situació a l'Estat espanyol i a Catalunya? segurament encara no, però el que si és cert és que estem al final d'un cicle polític que necessita de nous aires perquè l'actual és irrespirable.

Es necessita un canvi en profunditat per apuntalar els pilars del sistema democràtic. El model polític que va sortir de la transició política s’està trencant fruit de la crisi econòmica, social, ètica i moral, que comporta una desafecció de la ciutadania en les institucions i en els partits polítics. S’ha d’obrir un nou procés democràtic que doni esperança, cal un altre model econòmic pensat en la majoria social, d’apostar per un nou sistema de valors on es recuperi el valor del treball i es defensi la solidaritat i d’acabar amb la corrupció que fa un dany irreparable a la democràcia que tant ens va costar aconseguir. Necessitem una regeneració democràtica de les nostres institucions.

 

LA INNOVACIÓ I EL DESENVOLUPAMENT FACTORS BÀSICS PER AJUDAR A SORTIR DE LA CRISI

Les dades de l’Enquesta de Població Activa del quart trimestre de 2012 posen de manifest la gravíssima situació que viuen molts ciutadans i ciutadanes de l’Estat espanyol. Prop de sis milions de persones en atur, un 26,02%. Els col·lectius que més sofreixen l’enfonsament del mercat laboral són els joves, un 55% d’atur, i els immigrants, un 36,5%. Per altra banda, ha empitjorat la caiguda de l’economia espanyola en el quart trimestre de 2012 al 0,7%. La debilitat del consum i les retallades agreugen la contracció a la recta final de 2012.

Quan la crisi camina cap el sisè any no es veu cap esperança de canvi. Els governs del PP i CIU continuen instal·lats en les seves polítiques d’austeritat i d’aprimar l’Estat del benestar sense plantejar cap canvi, ni proposta que comporti un creixement econòmic i de creació d’ocupació. Les seves polítiques responen a plantejaments ideològics, a la defensa dels interessos d’una minoria i no de la majoria de la societat.

Els governs de Madrid i Catalunya no es pregunten què fer per créixer en els propers anys i de retruc es creï ocupació per baixar l’atur actual fruit de l’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera. El creixement econòmic indubtablement no pot recolzar-se en una activitat econòmica com el sector de la construcció. Aquest ha de basar-se en el consum privat i públic, en la inversió productiva i amb l’exportació. És fonamental estimular una política industrial amb més valor afegit, amb innovació tecnològica i no pas en baixos costos laborals.

Cal un canvi a la situació que viu la innovació a l’Estat espanyol. La crisi econòmica ha provocat de nou la reducció de la despesa total en I+D, el número d’empreses amb activitat en Innovació i Desenvolupament s’ha reduït entre el 2009 i 2010 en un 15,6%.

És evident que l’Estat espanyol va aprofitar l’època de bonança econòmica per invertir en I+D. La evolució de despesa total en I+D entre 1995 al 2010 va augmentar un 307,39%, mentre altres països com Alemanya ho va fer en un 114,23%, Itàlia un 107,46%, França un 81,87% i Regna Unit un 78,58%.

Malgrat l’esforç important en aquests anys l’Estat espanyol segueix sent insuficient per arribar als nivells d’altres països de pes de l’UE com Alemanya on té una despesa interna al 2010 del 2,82%, França el 2,26%, la mitjana de la Unió Europea del 27 al 2011 és del 2,03% i mentre l’Estat espanyol és del 1,33%. La mitjana dels països que conformen la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) al 2009 era del 2,40%.

Si la Innovació i el Desenvolupament és un objectiu prioritari com un instrument bàsic en la qual s'han d’ aixecar els sectors del creixement econòmic i d’impulsar la creació de noves empreses i llocs de treball en els propers anys, s'ha dir que la política del govern del PP és tot el contrari en la mesura que aquest segueix retallant dels pressupostos de l'Estat els fons destinats a Recerca, Desenvolupament i Innovació i així trigarem encara més de sortir del forat en el què ens han instal·lat.

CIU, DRET A DECIDIR I L’ALTERNATIVA ECONÒMICA, SOCIAL I DEMOCRÀTICA

Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya, va convocar unes eleccions autonòmiques anticipades pensant que les urnes li donarien la majoria absoluta per governar amb tranquil·litat, per seguir duent a terme el seu full de ruta basat en les polítiques d’austeritat i de retallades com va fer en els dos anys del seu primer mandat.

Els resultats electorals del 25-N van allunyar a CIU de la majoria absoluta, perdent 12 diputats/es respecte al 2010 i un 8% dels vots. Una de les conclusions del 25-N és que CIU no pot amagar que avui és una força de govern més afeblida. La pregunta que es fa molta gent és si malgrat el pacte de legislatura amb ERC aguantarà els 4 anys o ens veurem abocats de nou a unes noves eleccions anticipades.

Es fa difícil de preveure però tot apunta que no esgotarà la legislatura que s'ha començat. La crisi econòmica i els conflictes socials que se’n deriven crearan profundes contradiccions en el pacte amb ERC. Que farà ERC manifestant-se contra les polítiques d'austeritat i retallades? donar exclusivament la culpa a Madrid o també hi ha responsabilitats del Govern de CIU? Què pensarà CiU veient al seu soci en les diverses manifestacions contra les retallades que preconitza el seu govern per molt que ERC acusi a Madrid i la ciutadania també apunti a CIU?

Per altra banda, dins de CIU no tothom està d’acord amb el camí que ha engegat Artur Mas al plantejar la Independència com la única solució als problemes de Catalunya. L’exponent més clar d’aquestes divergències l’expressa en Duran i Lleida. Una cosa és el dret a decidir i l’altre la independència.

Un altre aspecte són les possibles corrupteles que afecten a la cúpula de CDC on situen a Oriol Pujol en la trama de corrupció. En la mesura que s’accelerin els procediments judicials augmentarà el malestar intern dins de CDC. Els resultats electorals, el camí engegat i la possible trama de corrupció posen a Mas en una situació dificilíssima per ser el proper candidat de CIU.

Amb tot, cal veure també com queda la consulta del Dret a Decidir, no solament per les actituds contràries a la consulta que manté i mantindrà el Govern del PP i que posarà tots els mitjans al seu abast perquè aquesta consulta no es dugui a terme, sinó també perquè en un procés tant complex i sensible es necessita potenciar tots els instruments per al diàleg amb la societat catalana i les seves entitats representatives amb l’objectiu que tingui el suport majoritari de la societat i no que ens portin a una confrontació entre catalans. Per tant s’ha de garantir la cohesió social per mantenir Catalunya com un sol poble. En aquest sentit CIU i ERC han començat malament i que després ho han esmenat eliminant la referència a l’Estat propi per incorporar a ICV-EUiA i PSC a la resolució de la declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya.

L’esquerra ecologista i transformadora té un paper cabdal en aquest procés cap el dret a decidir per aconseguir la cohesió social i la defensa per garantir els drets socials en el context de crisi econòmica i social que estem vivint Catalunya. Però també per establir les bases d’un programa alternatiu il·lusionador i esperançador, que sumi des de la pluralitat a altres moviments socials i organitzacions polítiques per a construir una alternativa real i creïble doncs davant les demandes i les mobilitzacions socials que s’estan produint arreu del territori calen alternatives a les polítiques econòmiques neoliberals i al seu model de societat. També cal fer front a la crisi política i institucional que pateix l’Estat espanyol per tal de recuperar els valors essencials de la democràcia i garantir els drets socials de les persones doncs està en joc el futur de la nostra societat.