REFORMAR LA CONSTITUCIÓ: FET TERRITORIAL, REALITAT SOCIAL I REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA

El 1977 sortíem d’una dictadura que havia durat 40 anys on el dictador va morir al llit. El primer objectiu de la nova democràcia era obrir el camí per establir una democràcia consolidada amb llibertat i justícia. Han passat trenta quatre anys des de l’aprovació de la Constitució espanyola pel Congrés de Diputats i referendada majoritàriament per la ciutadania.

Durant aquests anys la societat ha evolucionat, s’han produït canvis importants, transformacions en les formes de vida, en les relacions socials i econòmiques.  Tot això fa que sigui necessari reformar la Constitució espanyola de 1978 per afrontar els reptes territorials i les necessitats del moment econòmic,  social i polític que viu el país.

Davant aquesta realitat de reformar la Constitució el Govern del PP no veu la necessitat d’aquesta reforma en aquests moments, ni per suposat avançar cap a un Estat federal, al contrari, anem cada cop més cap a un Estat més centralista.  Una realitat que es contradiu amb el que pensa la majoria de la ciutadania, on el 52% s’ha sent insatisfeta amb la Constitució actual i cada vegada hi ha més descontentament amb el funcionament de la democràcia. Un 44,6% de ciutadans i ciutadanes considera que la Constitució no es respecta.

Curiosament el PP que diu que cal el consens necessari per reformar-la són els que cada dia l’estan modificant per la via dels fets. El PSOE i el PP a finals d’agost de 2011 van modificar la Constitució per limitar el dèficit imposat per la Comissió Europea  sense fer cap referèndum i sense el consens polític i social.

La dreta espanyola està constantment vulnerant-la i per tant ha trencat el consens polític de 1978 que va donar peu a un consens ampli de les forces polítiques representades al Congrés de Diputats.

Ens hem de preguntar on queda l’Estat social i democràtic de dret, el promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en que s’integren siguin reals i efectius, el dret al treball i a un habitatge digne, la gratuïtat de  la justícia i la defensa dels serveis públics.

Tot el que es va aconseguir amb Constitució de 1978 veiem com va desapareixent sota el paraigua de la crisi econòmica com excusa de fons, quan el que realment està passant és que la dreta aprofita la crisi, en un moment de profunda debilitat de les classes treballadores i mitjanes, per imposar un model de societat que aprofundeix en les desigualtats socials i apostant per l’enriquiment d’una minoria en contra de la majoria de la societat que veu com perd drets cada dia, com se’ls rebaixa els salaris i se’ls privatitza l’educació i la sanitat.  

Si el PP no s'hi avé a dialogar (cosa difícil atesa la seva majoria absoluta) per tal de buscar solucions que tinguin en compte el fet territorial i la realitat social de l'Estat espanyol, aleshores el conflicte polític i social anirà en augment. Només la capacitat de les forces d'esquerres de sumar un ampli moviment social i polític basat en tres eixos:  davant la situació actual es poden fer altres polítiques econòmiques diferents on les persones siguin l’eix central de la acció política,  alhora, cal el reconeixement de la realitat plurinacional de l'Estat espanyol i una regeneració democràtica.  Únicament així pot ser possible acabar amb l'hegemonia de la dreta en benefici de la ciutadania, atès que el PP i el seu govern avui són una rèmora per a la societat. 

ELECCIONS, ESTAT DEL BENESTAR I SERVEIS PÚBLICS

Aquestes properes eleccions autonòmiques obren una nova etapa a Catalunya, on el dret a decidir dels catalans i les catalanes, l’estat del Benestar, la lluita contra l’atur i la pobresa han de ser objectius prioritaris d’aquest nou període.

Un dels temes que mai s’han parla és el paper de l’administració pública i sobre tot en un moment com l’actual, però també pensant en el futur més immediat. La reforma de l’administració pública continua essent una assignatura pendent a Catalunya.

Necessitem una administració forta, capaç de gestionar la complexitat dels canvis, de produir serveis que aportin valor públic a la ciutadania, i amb un sector públic que participi activament facilitant la creació de les condicions més favorables que permetin avançar cap a una Catalunya justa socialment, més productiva i competitiva.

En canvi en el context actual, la situació de crisi econòmica causada per uns pocs està sent utilitzada com a pretext per aprimar encara més l’estat del Benestar. Aquesta és una opció clara del Govern de CIU que està retallant serveis bàsics perquè sigui el sector privat qui es beneficiï. La batalla ideològica contra el sector públic també busca introduir elements de discriminació salarial i precarització laboral i de retruc afeblir la prestació dels serveis en detriment de la ciutadania.

Hi ha altre visió que aposta per la defensa d’uns serveis públics de qualitat, que en definitiva és apostar per una millor ciutadania i per uns millors drets per a totes i tots. Els països amb una rati més alta de treballadors públics són també els que més despesa social i més desenvolupat tenen el seu estat del Benestar, però també són els que han sostingut unes altes taxes de creixement econòmic.

En lloc d’això, Espanya i Catalunya en despesa pública i en protecció social és de les més baixes de l’UE. És inviable sortir de la crisi sense incrementar la despesa pública i aquesta despesa pública també la integren els serveis que presta l’administració. El que cal trobar són mecanismes per finançar aquesta despesa pública com augmentar els impostos fonamentalment a les rendes altes i les grans fortunes i lluita contra el frau fiscal. No ha de passar a l’inrevés, és a dir, l’Estat no ha de destinar recursos a finançar sectors financers que, a més, han estat els causants de la crisi i que desprès no retornen a la societat el que han rebut d’aquesta.

Per això cal enfortir l’administració i defensar els serveis públics universals, de caràcter democràtic i social, de qualitat, transparents i professionalitzats. En definitiva, els serveis públics han de tenir l’objectiu d’una millora de la qualitat vida de tots els ciutadans i ciutadanes, de lluita contra l’exclusió social, més propera a la ciutadania, àgil amb una estructura flexible i capacitat d’innovació per donar solucions als nous reptes socials.

Per finalitzar cal procedir a una segona descentralització, o sigui, procedir al traspàs de competències a les administracions locals, com administracions més properes als ciutadans. Per poder fer realment efectiu aquest traspàs cal que les administracions locals disposin dels recursos humans, tècnics i econòmics per poder gestionar degudament. Aquest plantejament entronca també amb l’idea que estarem davant un nou model d’organització i funció pública a Catalunya on la suma de les dues administracions (autonòmica i local) donarà una estructura organitzativa de prestació de serveis públics molt més integral i compartit.

ELECCIONS ANTICIPADES A CATALUNYA

El President de la Generalitat de Catalunya anunciava al Parlament eleccions anticipades a Catalunya pel 25 de novembre. Molta gent es pregunta el perquè d’aquesta anticipació electoral i per a què servirà. Dues raons donava el ja candidat de CIU Artur Mas en el debat de política general: a) la manifestació de l’11 de setembre s’ha de traslladar a les urnes. En democràcia, deia, l’aval decisiu i definitiu es produeix a les urnes, única manera de dilucidar el pes real de les majories i de les minories i b) el projecte de Pacte Fiscal no s’ha entès per part del Govern central ni per les institucions estatals com una bona oportunitat per refer la relació entre Catalunya i la resta de l’Estat.

Dues raons importants, però segurament insuficients, ja que en el cas que el poble de Catalunya li doni la confiança el proper 25-N per tornar a governar, el primer que haurà d’afrontar són els pressupostos del 2013. Uns pressupostos que vindran influenciats pel rescat que CIU ha demanat al Govern espanyol, -cosa contradictòria amb demanar l’Estat propi- ja que condicionarà de nou les polítiques socials, la creació d’ocupació i la reactivació econòmica, perquè l’objectiu prioritari és l’austeritat i les retallades, cosa que a CIU no li ve de nou, la seva política econòmica ha coincidit plenament amb la del PP i la seva obsessió és aprimar l’administració i els serveis públics en benefici del sector privat.

El Parlament de Catalunya va aprovar una moció en el debat de política general de dur a terme un referèndum prioritàriament en la propera legislatura. Aquest procés no està exempt de dificultats atesos els problemes jurídics i de relació amb l’Estat. Per altra banda, CIU té un problema amb els sectors econòmics que representen. Les elits econòmiques de Catalunya estan inquietes amb el procés cap a un estat propi i així ho han expressats algunes veus en públic.

Llavors perquè les eleccions anticipades? la política social i econòmica desenvolupada per CIU està provocant un malestar en amplis sectors de la població de Catalunya, la manifestació de l’11 de setembre a CIU li ha anat bé ja que ha aconseguit desplaçar l’eix dreta-esquerra, és a dir el debat social per el debat nacional i vol capitalitzar políticament la mobilització social de la diada i amaga així la gestió desastrosa que ha fet fins ara el seu govern “dels millors”, que deixa una herència de més atur i menys estat del benestar.

En novembre de 2010 a Catalunya havia 562.673 persones a l’atur, a setembre del 2012 hi ha 632.457 persones, quan CIU s’havia compromès a rebaixar-lo a la meitat. Amb els 21 mesos de govern de CIU els pilars bàsics del sistema de l’Estat de Benestar com l’educació, la salut i el benestar social han tingut retallades importants. En educació 707M€, la salut 1024M€ i benestar social 59M€. S’ha rebaixat en un 78,43% les beques d’estudi, s’ha eliminat els ajuts als lloguers d’habitatge, han augmentat en un 43% les llistes d’espera. Es podria fer una llarga llista de les retallades que ha fet el Govern d’Artur Mas en política social. Desprès de tan patiment social s’ha demostrat que tota aquesta política de retallades no està servint per crear ocupació, ni per reactivar l’economia i això és una demostració del fracàs de les polítiques que ha fet el Govern de CIU en aquests 21 mesos.

És per això que el que està en joc en les eleccions del 25 de novembre és el model social i econòmic de Catalunya: una Catalunya dirigida per CIU que no ha fet front als problemes de la crisi o una Catalunya que aposta per un canvi radical en termes socials i nacionals perquè altre model de país és possible.                  

CONFLICTE NACIONAL, CONFLICTE SOCIAL

Les eleccions del 20-N de 2011 donaven una majoria absoluta al PP fruit de les polítiques econòmiques del govern Zapatero que va portar a un divorci amb una part important del seu electorat i d'una campanya del PP basada en què si ells guanyaven s'emprendria la recuperació de l'economia espanyola. Després de nou mesos al govern la recuperació de l'economia no es veu per enlloc, al contrari, la situació s'ha agreujat.

Veiem com les mesures que van prenent no només no ajuden a la recuperació sinó que estan perjudicant la immensa majoria de la població. Veiem com es prenen mesures que ataquen els pilars bàsics de l'estat del benestar com són l'educació i la sanitat. En matèria d'ocupació l'atur s'ha situat, en el segon trimestre de l'any, en un 24,63%, en canvi en comptes de prendre mesures per reactivar l'economia i crear ocupació el que fa el PP és retallar la prestació per desocupació i augmentar gairebé un 50% les persones afectades pels expedients de regulació d'ocupació després dels sis mesos de vigència de la reforma laboral aprovada pel PP i CiU.

Veiem com els sous baixen i s'encareix el nostre nivell de vida. El govern ha introduït l'anomenat copagament farmacèutic que eleva el cost dels medicaments perjudicant així als més vulnerables econòmicament; puja l'IVA que suposarà un encariment general de preus i conseqüentment una caiguda del consum. Això també implica un empitjorament de l’equitat del sistema tributari ja que és un tribut regressiu en l’esforç fiscal que els ciutadans realitzen en funció de la seva renda.

El Govern del PP està fent una política a favor de les interessos del capital i si continua anant per aquest camí d’austeritat, i de fer recaure la crisi en els treballadors i treballadores, la situació s’agreujarà encara més i per tant augmentarà el conflicte social.

D'altra banda, el PP està aprofitant la crisi per re centralitzar l'Estat, en perjudici del model actual. A Catalunya hi ha un profund malestar social per les retallades del PP i de CiU, però també un malestar nacional que es va expressar en la massiva manifestació del 10 juliol 2010 contra la resolució del Tribunal Constitucional sobre el text de l'Estatut de Catalunya sota el lema "Som una Nació. Nosaltres decidim". Aquest malestar ha anat creixent per la manca de sensibilitat respecte a Catalunya pels diferents governs de l'Estat espanyol. Zapatero va parlar de l'Espanya plural que aviat va enterrar i el PP, amb la seva política recentralitzadora, han creat les bases perquè augmenti el sentiment sobiranista a Catalunya.

Avui el conflicte social i el conflicte nacional són indestriables. En aquest sentit la política de CiU és profundament contradictòria. D'una banda, reivindica l'Estat propi i de l'altra, defensa una política econòmica i social com la dreta espanyola, de fet li dóna suport en tot allò que suposa que la crisi recaigui en els treballadors i treballadores. CiU aposta pel conflicte nacional per amagar les polítiques de retallades que està duent a terme i el fracàs de la seva política.

Per això encara que assistim tots junts a la manifestació del dia 11 de setembre convocada per l’Assemblea Nacional de Catalunya, és evident que el model de país per qual apostem és ben diferent al de CIU i en aquest sentit cal enfortir una alternativa nacional i social a les polítiques de CIU.

EL PP I LA LLEI DE BASES DE RÈGIM LOCAL

Aquest any s’han complert trenta-tres anys de la constitució dels ajuntaments democràtics. Trenta-tres anys plens d’història i de profunds canvis de les nostres ciutats i pobles arreu del territori.

Al llarg d’aquests anys s’ha passat d’una situació en la qual els ajuntaments van haver de planificar les ciutats per fer front a l’urbanisme anàrquic i resoldre els equipaments bàsics, a gestionar noves realitats més complexes com el fet migratori, l’exclusió social i donar nous serveis a la ciutadania atès els canvis socials que s’han produït a la nostra societat ja que les ciutats són vives i cal donar resposta a les demandes i necessitats que planteja la ciutadania

Sens dubte, ningú podrà negar que els ajuntaments democràtics han jugat un paper important en la modernització i la cohesió social de les nostres ciutats, fet que ha comportat la millora de la qualitat de vida dels nostres ciutadans i ciutadanes.

Malgrat els grans esforços per canviar la realitat quotidiana, els ajuntaments mai han tingut el finançament adequat. Durant aquests trenta-tres anys les hisendes locals han estat l’assignatura pendent en la mesura que l’aportació financera de l’Estat als ajuntaments no s’ha adequat als serveis que presten. Els ajuntaments han reivindicat permanentment tenir un finançament just, atès que aquests són l’administració més propera a la ciutadania.

La situació de crisi econòmica actual ha fet que els ajuntaments tinguin que incrementar la despesa per donar resposta a les demandes ciutadanes relacionades amb polítiques socials, d’atenció a les persones més necessitades i més vulnerables pels efectes de la crisi. Mentre que els ingressos provinents de l’Estat i la Generalitat han disminuït.

Quan és més necessari tenir una administració més propera a la ciutadania en el context de crisi i per tant, tenir mitjans i recursos financers per treballar per l’equitat dels seus ciutadans, el PP proposa una reforma de la Llei de Bases de Règim Local que de facto suposa el desmantellament dels ajuntaments.

Trenta-tres anys esperant un nou marc competencial i un finançament adequat per garantir els serveis locals, -el PP que ja no governa Espanya sinó que és un mer transmissor de les decisions que prenen uns altres- proposa una retallada competencial sense precedents als ajuntaments que suposarà un important retrocés ja que afectarà de ple als serveis que aquests donen a la ciutadania.

El PP trenca amb l’actual marc basat en el principi d’autonomia local i principi de subsidiarietat, reconegut a la Carta Europea d’Autonomia Local com a criteri de proximitat en l’atribució de competències i d’eficàcia en la redistribució. Amb els canvis que el PP ha incorporat a la Llei de Bases de Règim Local, el municipalisme torna al model de fa cinquanta anys enrere amb un marc competencial raquític, ja que fa desaparèixer competències locals com l’educació i la salut i de molts serveis públics bàsics que al llarg dels anys els ajuntaments han anat creant per millorar les condicions de vida dels seus ciutadans i ciutadanes i anem cap una involució de la qualitat democràtica d’aquest país, ja que es perd capacitat de decisió sobre les polítiques de proximitat dels ajuntaments i també s’allunya de les decisions de control de la ciutadania ja que seran altres administracions desvinculades directament del territori les que tindran el marc competencial.

El PP també menysprea el marc competencial de l’Estatut de Catalunya que defineix clarament en el seu article 84 les competències locals i en el seu article 86 diu “el municipi és l’ens local bàsic de l’organització territorial de Catalunya i el mitjà essencial de participació de la comunitat local en els afers públics”.

El PP vol acabar amb el paper que han desenvolupant els ajuntaments durant aquests anys en la construcció de país i això no s’ha de permetre perquè els ajuntaments segueixen tenint un protagonisme en la millora de vida de la ciutadania i aquesta reforma afecta a la quotidianitat, a les necessitats de la ciutadania i a la capacitat de resposta dels governs locals.

L'EXCEPCIONALITAT EN QUÈ VIVIM NECESSITA ACORDS ENTRE LES ESQUERRES

Estem en un moment d’excepcional on la dreta, amb les seves polítiques, està arruïnant el nostre país i la seva gent i per això necessitem actuacions excepcionals per canviar el rumb d’aquestes polítiques neoliberals que la dreta està imposant sinó volem perdre definitivament els drets i l’estat de benestar que hem aconseguit durant aquests anys amb molt sacrificis i lluites.

Per això, l’esquerra ha de buscar acords excepcionals entre elles, en cas contrari tindrà la responsabilitat davant la societat per no haver sabut estar a l’altura d’aquest moment històric que fa que la ciutadania estigui en estat de xoc permanent davant les polítiques que fa el Govern de Rajoy a l’Estat espanyol i del Govern de Mas a Catalunya.

Al meu entendre el Govern catalanista i d’esquerres li va faltar un projecte comú de país, però malgrat tot va potenciar polítiques socials, va construir hospitals i escoles, va avançar en l’estat del benestar. En definitiva l’esquerra catalana va fer una aportació important en la cohesió social de Catalunya.

En canvi que ha fet CIU durant aquest llarg any de Govern? tot el contrari, des  que va entrar al Govern de Catalunya, la única cosa que se li coneix de la seva acció de govern són les retallades, més atur, menys drets socials i menys serveis socials i acusar el Govern d’esquerres com a culpable de tots els mals que tenim els catalans i catalanes per justificar el seu mal govern.

El Govern espanyol del PP funciona a base de decret llei segrestant el Parlament com l’expressió de la voluntat popular. Modifica la Llei de Bases de Règim Local, que comporta un retrocés democràtic, perquè situa als ajuntament a l’Espanya predemocràtica de 1978, quan els ajuntaments  democràtics han jugat un paper important en la modernització de les nostres ciutats i per tant del país.

 L’objectiu obsessiu del Govern del PP és el dèficit públic, el que li dicta la cúpula de Brussel·les, sense cap projecte que ajudi a reactivar l’economia que permeti crear ocupació, en canvi obliga a més sacrificis a la ciutadania, això si, rescata els bancs i també ajuda a les concessionàries d’autopistes.

 L’esquerra catalana ha de buscar punts de trobada, però no per  endolcir les polítiques neoliberals de la dreta sinó per construir una alternativa clara i nítida a  les polítiques d’austeritat tal com l’entén la dreta, contra les retallades i apostar per un acord amb la ciutadania que acabi amb l’estat de xoc que vivim permanentment i aposti sensiblement pel sentiment que tenen molts ciutadans i ciutadanes pel dret a decidir el futur de Catalunya.

 L’esquerra ha de sumar els altres actors socials que s’estan mobilitzant pels mateixos objectius, perquè un projecte alternatiu al moment actual que vivim ha d’agrupar el màxim de ciutadans i ciutadanes que consideren necessari una transformació del model econòmic i polític actual. Només així serà possible un govern d’esquerres a Catalunya, en cas contrari la dispersió de les forces d’esquerres només portarà a més patiment cap a la ciutadania.

“El futur no pertany als espantats sinó als portadors de l’esperança”, aquesta és una frase d’Alexis Tsipras desprès de conèixer els resultats de les eleccions gregues. L’esquerra catalana ha de ser aquest germen d’esperança que la ciutadania està esperant per recuperar la il·lusió i sortir d’un mal somni que mai s’hauria d’haver produït si s’hagués controlat la cobdícia dels especuladors, dels mals banquers i els polítics corruptes.                         

LA CRISI TAMBÉ AFECTA A LA DEMOCRÀCIA

Des del retorn a la democràcia, l’Estat espanyol no vivia uns moments tant difícils com els actuals, fins i tot una situació més complicada que la viscuda amb la crisi del petroli que anys desprès va donar peu als Pactes de la Moncloa entre el Govern d’Adolfo Suárez, els principals partits amb representació parlamentaria, el sindicat de CCOO i les entitats empresarials.

La crisi del sector financer i en concret de Bankia ha deixat a Espanya abocada a un possible rescat i són cada vegada més els ciutadans i ciutadanes que han perdut la confiança en les institucions.

La situació és complicada. Ens deien que el sistema financer espanyol era el millor del món i el més segur i, en canvi, s’ha demostrat el contrari, Bankia és el vaixell insígnia d’aquesta situació financera que viu la banca espanyola. Tot això, acompanyat amb la política d’opacitat que està fent el Govern espanyol en la gestió de Bankia, doncs el PP està bloquejant la creació d’una comissió d’investigació. Davant aquesta negativa, ICV ha fet una crida a impulsar una plataforma social amb l’objectiu d’exigir responsabilitats polítiques, jurídiques i fins i tot penals per als gestors de Bankia.

El PP havia basat la seva campanya en què quan ells arribessin al govern els denominats mercats li donarien la confiança, doncs bé, els mercats no li han donat la confiança, només cal veure con està la prima de risc i set mesos desprès de constituir-se el nou govern aquest té un descrèdit social important.

La crisi del nostre país, que també és ètica i moral, està fent molt mal al sistema democràtic . L’especulació i la corrupció contribueixen a un desencís d’amplis sectors de la ciutadania vers les institucions i amb el sistema polític actual. La trama Gürtel, el cas Millet i el finançament de CIU, l’escàndol dels expedients de regulació fraudulents a Andalusia, la trama d’Urdangarin, el viatge del Rei a Botswana a caçar elefants en plena crisi econòmica i social i el cas del President del Consell General del Poder Judicial són exemples d’aquesta crisi de confiança de la ciutadania.

A la ciutadania se’ns demana sacrificis per sortir de la crisi, se’ns diu que no hi ha diners per als serveis públics bàsics com són l’educació i la sanitat, mentre veiem que a les altes esferes de l’Estat hi ha un doble moral: es malgasten diners públics sense que ningú vulgui assumir la seva responsabilitat o els corruptes es passegen tranquil·lament pels carrers. Tot això, està indignant a la ciutadania ja que veu com cada vegada més les seves condicions de vida són més difícils.

S’ha de prendre consciència que cal avançar més que mai en la regeneració del nostre sistema polític i econòmic si es vol recuperar la confiança de la ciutadania i que la democràcia no pateixi cap ensurt (no em refereixo a un cop d’estat, però sí a populistes, i salva pàtries i altres espècies...) i això vol dir més transparència de les institucions i els seus governants.

La lluita contra la corrupció ha d’estar en l’agenda de l’acció política. La política i els gestors públics han de ser exemple d’integritat i d’austeritat. S’ha d’avançar en un acord contra la corrupció per garantir la transparència de tot allò que és públic i que li afecta.

En un moment en què els poders econòmics imposen les seves polítiques a la majoria de la ciutadania, cal apostar per una autèntica democràcia que respongui als interessos de la ciutadania. És necessari acabar amb l’idea hegemònica que no hi ha alternativa al model econòmic neoliberal i al seu model de societat, en la que els neoliberals estan destinats a manar i la resta a obeir-los. A l’inrevés, hem de reivindicar que la democràcia és el poder de la majoria que volen dirigir les seves vides i el rumb del seu destí.

CANVI DE MODEL I PERFIL DE L’ATUR A LA NOSTRA CIUTAT

La ciutat industrial dels anys 70 s’ha transformat en una ciutat amb una estructura econòmica diversificada, però amb serveis insuficients. La indústria ha patit una pèrdua de pes considerable en l’estructura productiva de la ciutat.

Avui Mollet constitueix el centre comercial i de serveis del que s’anomena el Baix Vallès i la seva estructura econòmica es basa fonamentalment en el comerç al detall i els serveis, que agrupa el 77% de l’activitat econòmica de la ciutat fruit de la creixent complexitat dels models de producció i que ha fet que la major part del creixement de serveis estigui motivat per la demanda de la mateixa indústria i pels processos d’externalització.

Pel que fa al mercat de treball, Mollet és la capital d’un mercat local de treball amb un fort intercanvi de moviments laborals. En els darrers quinze anys, el sector de la construcció ha estat un dels grans motors, tant econòmics com d’ocupació. Aquesta situació però ha canviat, no solament per la crisi del sector que indubtablement té un efecte important, sinó també perquè s’està esgotant el sòl per al mercat d’habitatge o per les activitats econòmiques.

El model de creixement basat en el totxo està esgotat i necessitem un model productiu ambientalment sostenible i al servei de les persones, del contrari tindrem majors dificultats de sortir de la situació en la qual estem vivim. Aquesta realitat també és aplicable a la nostra ciutat si volem una recuperació de la nostra economia local i crear ocupació.

El període de més destrucció d’ocupació ha estat entre els anys 2007-2009 en què l’atur es va incrementar en un 101,92%. En canvi, entre gener del 2009 i gener del 2012 ha estat d’un 21,33%. Durant tot el període 2007-2012 l’atur ha augmentat en un 59,18%.

Per altra banda, mentre la mitjana dels 38 municipis de més de 30.000 habitants té una mitjana interanual d’atur del 7,02 i en el conjunt de Catalunya l’increment interanual és del 7,39%, Mollet del Vallès té l’increment interanual més alt, un 12,28%, ( seguit de Sant Boi de Llobregat un 10,57% i Esplugues de Llobregat un 10,32%).

L’atur per sexe mantindria la proporció que existeix a nivell general, és a dir, un 52,23% són homes (3.056) i un 47,76% són dones (2.795).

Cal dir també, que de les 5.851 persones un 9,54% són menors de 25 anys, en aquest sentit Mollet estaria en un 1,65% per sobre de la mitjana dels 38 municipis de més de 30.000 habitants. En canvi de 45 anys i més Mollet estaria quasi bé 2 punts per sota. Per últim el gruix dels aturats i aturades es situa en la franja d’edat entre 25 a 44 anys un 52,35% semblant al nivell general de Catalunya.

Segons el nivell formatiu assolit, els aturats/es majoritàriament compten amb un títol d’educació general (el 66,45%), que engloba tant l’educació secundària obligatòria com el batxillerat, seguit d’un 8,86% de persones aturades que tenen els estudis primaris incomplerts o sense estudis. Solament hi ha un 3,74% de persones aturades amb estudis universitaris i un 5,70% tècnics professionals.

Per tant, un dels elements importants per a la creació d’ocupació és elevar els nivells formatius i professionals per aconseguir una millor inserció en el mercat de treball, ja que en els propers anys es necessitarà mà d’obra més qualificada.

En aquest sentit si ho analitzem per ocupacions veurem que del total d’aturats i aturades, el 42,07% provenen de les ocupacions elementals, un 14,98% són artesans, treballadors industrials i construcció i un 12,71% treballadors restauració, personals i venedors i solament el 7,07% són tècnics professionals.

Per altra banda, la major part dels aturats/es procedeixen del sector serveis (el 62,21%). A continuació, els que provenen de la indústria representa el 18,56% i els de la construcció el 12,69%; el 1,45% dels aturats/des van tenir la seva darrera feina a l’agricultura i el 5,07% restant són persones sense ocupació prèvia. Si es compara amb les 38 ciutats de més de 30.000 habitants també el sector serveis és el que més aturats/de té però, en canvi Mollet està 1,24% per sota i en canvi a Mollet el segon sector amb persones aturades és la indústria i no la construcció que és el sector productiu en la mitjana dels 38 municipis de més de 30.000 habitants.

Respecte a la durada de l’atur i perceptors de prestació o subsidi cal dir que del total d’aturats i aturades a la ciutat un 45,46% estan en la franja de durada d’atur entre 3 mesos fins a 6 mesos. De sis mesos a 12 mesos hi ha un 18,15% i més de 12 mesos hi ha un 36,38%. Un 58,14% dels aturats i aturades són perceptors de prestacions o subsidis mentre que al gener de 2.011 era d’un 64,61%.

Per últim, respecte a la nacionalitat de les persones aturades, 4.349 persones (el 74,32%) és autòctona, 1.361 persones (el 23,26%) és d’origen extracomunitari i 141 persones (el 2,40%) és procedent de la UE-27. Els tres col·lectius més important de l’atur extracomunitari prové per aquest ordre: 33% Magreb, 28,29% Àfrica Occidental i d’Amèrica Central i del Sud.

HI HA ALTERNATIVA AL MODEL DE SOCIETAT QUE ENS VOLEN IMPOSAR

Els governs neoliberals d’Espanya i Catalunya que gestionen els efectes de la crisi econòmica volen que creiem que tot s’ha de qüestionar en defensa de l’austeritat i el dèficit públic, això sí, impulsant un nou model de societat basat en la privatització de sectors públics estratègics i un empitjorament d’allò que és públic, tant pel que fa a les condicions salarials i laborals dels empleats públics com a la prestació de serveis, tot acompanyat amb més desigualtats socials. Aquesta és l’estratègia que volen impulsar els neoliberals deixant un país que no reconeixerem perquè, segons ells, no hi ha sortida a l’actual situació.

Aquest nou model de societat que ens volen imposar acaba amb els valors de l’Estat del benestar i de la protecció social que fins ara teníem. No és un model per sortir de la crisi ara, és un model per quedar-se definitivament si no hi ha un ampli moviment social que canviï aquesta situació. La crisi és una excusa que fa servir i aprofita la dreta per canviar les relacions econòmiques i socials que hem conegut i hem tingut fins ara al nostre país.

Ens han dit també que el sistema financer espanyol era el millor del món i el més segur, en canvi veiem els resultats de la nefasta gestió. S’han de demanar responsabilitats al Governador del Banc d’Espanya, però no només a ell  com pretén ara el PP què així no assumeix cap responsabilitat per la gestió de Bankia. No poden anar-se’n sense cap responsabilitat, mentre la ciutadania està pagant les conseqüències de la seva mala gestió i el president del Govern espanyol ens diu que no hi ha diners per atendre el pagament dels serveis públics i en canvi si que hi ha diners per rescatar els bancs.

Ens volen fer veure que no és possible una altra sortida a la crisi i cal dir que això no és veritat, hi ha sortida amb polítiques diferents, apostant per un sistema fiscal més redistributiu que penalitzi les rentes altes i que penalitzi la circulació financera del capital amb l’objectiu de reduir les desigualtats socials, canviant els valors que aposten per la igualtat, les necessitats de les persones, el medi ambient, a l’inrevés del què defensen les forces neoliberals, que defensen exclusivament els valors econòmics per sobre de les persones.

Hi ha sortida transformant el model productiu i ajudant a l’economia productiva i penalitzant l’economia especulativa. Creant una banca pública que faciliti crèdit amb baixos interessos financers per ajudar a les empreses i les persones. En definitiva fer una societat més justa, fer créixer el benestar de les persones i amb treball digne.

S’està construint una esperança de canvi amb la victòria de François Hollande a França, amb els resultats a Grècia amb una davallada electoral de les forces dominant fins aquest moment i l’augment electoral de SYRIZA i la derrota d’Àngela Merkel al Land de Renania del Nord-Westfalia a favor del socialdemòcrates i els verds. A Espanya, l’acord a Andalusia entre el PSOE i IU per fer govern és una esperança per fer polítiques diferents i consensuades amb la ciutadania a través dels seus representants.

Hi ha cada cop més gent al carrer que estan en contra de les polítiques que no tenen en compte les persones. S’està creant un ampli moviment social amb propostes que necessiten tenir una expressió a les institucions. Això vol dir que cal crear un front ampli, plural, flexible, divers i en xarxa amb un programa comú en contra del model de societat que ens volen imposar i això també vol dir, trencar amb el consens del 78 i obrir un canvi cap una nova forma política de l’Estat espanyol perquè els neoliberals han trencat el consens i s’estan carregant l’estat social i democràtic de dret, els drets socials i nacionals i les llibertats que propugna la Constitució espanyola de 1978.

UNS PRESSUPOSTOS CONTRA L’ESTAT DEL BENESTAR

La crisi no amaina, no es visualitza en l’horitzó una llum que permeti veure que estem al final del túnel, a l’inrevés es veuen núvol que poden dur de nou tempestats a la nostra malparada economia.

Les polítiques econòmiques que duu a terme el Govern del PP no té cap credibilitat per ningú i això és un problema. Les seves receptes econòmiques tenen a l’economia espanyola en un estat depressiu.

Els pressupostos de l’Estat per al 2012 –desprès de trigar mesos en presentar-los per a les eleccions andaluses- ens comuniquen uns pressupostos austers amb retallades significatives que afecten fonamentalment a l’estat del benestar.

Aquests pressupostos tenen un doble efecte. Per una banda, hi ha una desconfiança dels mercats, de les institucions comunitàries que es compleixin els objectius del dèficit per aquests any 2012 i aquesta desconfiança fa augmentar la prima de risc i per tant els tipus d’interès són més alts. Per altra, aquests pressupostos no ajuden a reactivar l’economia, davant el deteriorament de la situació econòmica actual. Sense reactivació econòmica no hi ha sortida social i econòmica.

L’objectiu d’aquests pressupostos no són tampoc crear ocupació, ni les polítiques socials dirigides a les persones. S’han retallat les ajudes a la dependència, retallades en sanitat i educació. Les partides destinades a les polítiques actives d’ocupació i foment de l’ocupació reben una retallada molt important.

Els ingressos que Catalunya ha de rebre per part de l’Estat en matèria d’ocupació patirà una retallada del 58% i en alguns programes concrets un 97%, sobretot aquells programes destinats als ajuntaments que sens dubte si es manté la proposta afectarà de ple a les actuacions i mesures que realitzen els ajuntaments en polítiques actives d’ocupació i foment de l’ocupació, i el més greu és que agreujarà encara més, la situació de les persones que no cobren cap prestació de subsidi.

Són uns pressupostos que discriminen, mentre es continuen fent inversions de dubtosa eficàcia, en canvi no es fa cap inversió ferroviària en rodalies com és el cas de Catalunya per millorar la mobilitat de milers de ciutadans i ciutadanes que cada dia es traslladen per anar a treballar.

En definitiva, la política econòmica i pressupostària del PP no és neutra ja que beneficia als de sempre els poderosos i perjudica a les classes mitjanes i als sectors socials amb més dificultats que són els que estan suportant el pes de la crisi, mentre a altres se’ls aplica l’amnistia fiscal en els pressupostos més restrictius de la democràcia.

EL DIA DESPRÉS DEL 29-M

Josep Antoni Duran Lleida diu que l’aturada del 29-M ha estat un fracàs, continua ofuscat amb el moviment sindical, passant a ser, desprès d’Esperança Aguirre, el polític de la dreta més antisindical. Més intel·ligent és el seu company de files Carles Campuzano, que veu risc de fractura social i per tant defensa que la tramitació de la reforma al Congrés ha de ser una oportunitat per acostar posicions.

La vaga general del 29-M ha estat un èxit sense cap dubte, tenint en compte els obstacles que ha tingut des de la data de convocatòria. Hi ha hagut pressions mediàtiques de tot tipus, pressions empresarials als treballadors/es sota amenaces d’acomiadaments sí secundaven la vaga, per tant, molta por a perdre el lloc de treball, gent que no ha pogut parar perquè necessita els diners per arribar a final de més, malgrat tot, simpatitzava amb aquesta vaga i que a la tarda molta d’aquestes persones van ser a les manifestacions convocades per CCOO i UGT .

La manifestació de Barcelona va ser una de les més importants realitzades a l’Estat espanyol i una de les més multitudinàries de les que s’han fet últimament a la ciutat de Barcelona contra la crisi i les mesures que han impulsant els diferents governs. Aquests haurien d’escoltar a la ciutadania, perquè no solament han sortit contra la reforma laboral, sinó també contra les retallades i l’aprimament de l’estat del benestar.

La dreta que vol aprofitar la crisi per canviar de model i espera que la ciutadania accepti incondicionalment aquest canvi, ja ha rebut una resposta clara a aquestes intencions: en menys de 100 dies el Govern del PP ha rebut un correctiu amb els resultats electorals a Astúries i Andalusia i la vaga del 29-M. Sens dubte per al PP ha estat la setmana més agitada des de que va formar el nou govern fruit del resultat de les eleccions generals del 20-N.

Malgrat tot, el PP no canvia el seu full de ruta, els pressupostos presentats pel Ministre Montoro són una provocació social com diu Joan Coscubiela. Concedeix una amnistia fiscal als defraudadors i en canvi puja la llum, el gas, retalla despesa social, rebaixa considerablement les partides per a les polítiques actives d’ocupació. En definitiva no són uns pressuposts per crear ocupació, sinó que ajuda els poderosos i maltracta els més necessitats.

El PP i el seu president farien bé llegir bé el que està expressant la ciutadania i iniciar un diàleg i una negociació amb els sindicats per modificar la reforma laboral i fer un canvi de rumb en les polítiques econòmiques i socials perquè en cas contrari aquest és l’inici d’un llarg camí ple de conflictes del qual els treballadors/es no són els responsables.

EL DISCURS I LA DOBLE MORAL

Vivim temps difícils, no solament per la crisi, sinó també pel fet que alguns governants fan allò que diuen que no faran. El PP va dir durant la campanya electoral que no apujaria els impostos i en canvi, als pocs dies de formar govern la primera mesura que va prendre va ser augmentar els impostos, això sí, justificant que era degut al dèficit heretat del PSOE. Aquesta mateixa argumentació la va fer CIU respecte al Tripartit per justificar les retallades que està duent a terme des que va entrar a governar la Generalitat de Catalunya.

Aquest estil tan “educatiu socialment”, és el què va practicar el PSOE quan va estar al govern. Fruit d’això, la ciutadania no li va perdonar i ha fet que aquest tingués uns resultats estrepitosos en les darrers conteses electorals i que acabarà aquest procés sense poder evitar que perdi les eleccions a Andalusia. Hi ha qui diu, que el desastre socialista encara no ha tocat fons.

El socialistes ho tenen difícil, tenen un passat molt recent amb mesures que també els va costar una vaga general. No poden esperar el miracle que el candidat socialista a la presidència de França, François Hollande, guany per redimir-se del que han fet com si res hagués passat. El Govern d’en Zapatero que havia estat defensant que no tocaria drets, va canviar de la nit al dia amb una reforma laboral, amb polítiques antisocials que va dur a un gran divorci amb el seu electorat del que encara no s’ha recuperat. Mentre no hagi una autocrítica de les polítiques realitzades en matèria econòmica i social mentre estaven al govern, la ciutadania els treu credibilitat davant l’oposició que ara fan al PP amb la reforma laboral.

Mentre els ciutadans esperem el miracle de l’autocrítica la vida continua, la crisi econòmica afecta tothom, però no per igual. Els alts executius de les grans empreses espanyoles segueixen cobrant sous milionaris. Aquesta tendència topa de ple amb la política d’austeritat del Govern del PP que ha ampliat la jornada laboral i congelat els sous dels treballadors públics. Per altra banda, el Governador del Banc d’Espanya torna a apel·lar a la baixada de salaris com única eina perquè l’economia espanyola recuperi competitivitat.

Indubtablement MAFO no es refereix als alts executius que segueixen cobrant emoluments de vergonya en l’actual conjuntura econòmica. Solament cal veure el que estan cobrant els presidents d’Iberdrola, BBVVA, Bankia, Santander que van dels 2,3 milions d’euros fins als 8,2 milions d’euros del conseller delegat de Prisa. Mentre els governs de CIU i PP continuen amb les seves polítiques de retallades socials i una nova reforma laboral que situa un nou marc de relacions laborals injusta i que facilita l’acomiadament barat.

Davant de tanta injustícia i d’una manca d’ètica i moral (si alguna vegada l’han tingut) la ciutadania s’ha començat a mobilitzar fet que posa de manifest el rebuig a tanta insensatesa per part de les elits econòmiques i polítiques d’aquest país. Les urnes no els hi donen un xec en blanc als governants per fer allò que no van explicar durant la campanya electoral i quan són criticats llençant campanyes de deslegitimació com estan fent amb els sindicats. Si no hi ha modificació no queda més camí que la vaga general, el primer gran conflicte social de l’era del president Mariano Rajoy.

LA REFORMA LABORAL: ACOMIADAMENT MÉS FÀCIL I MÉS BARAT

Es veia venir, el Govern del PP anava a aplicar una reforma laboral dura, extremadament agressiva en paraules del Ministre d’Economia. No hi havia cap dubte que la pressió d’una part important dels empresaris, de CIU i de la Cancellera Àngela Merkel i dels seus socis europeus ha fet que el PP, sempre sensible als postulats més dretans i no de centre com ells volen fer veure a la ciutadania, hagi elaborat una reforma laboral injusta i negativa per als treballadors i les treballadores d’aquest país.

Una reforma laboral que dóna tot el poder als empresaris i deixa desprotegits de drets als treballadors i les treballadores. La dreta política i econòmica està fent servir la crisi com a justificació perquè la classe treballadora vagi perdent drets socials aconseguits amb molts sacrificis durant el segle XX.

No és una reforma per crear ocupació, el mateix Ministre d’Hisenda Cristòbal Montoro diu que “no crearà ocupació per si mateixa”. Ens volen fer creure que el problema està en la rigidesa dels contractes de treball o en el model de negociació col•lectiva que ha fet que hi hagi més de cinc milions d’aturats i aturades. El veritable problema està en el nostre model productiu i aquí, tant el PSOE com el PP no han fet res, no han situat cap estratègia pel canvi de model i de tirar endavant un Pla per reactivar l’economia productiva.

El PP ha guanyat unes eleccions amb una agenda oculta, ja que tots els dirigents del PP per activa i per passiva van dir durant la campanya que no abaratirien l’acomiadament. Cosa que no han complert amb aquest Reial Decret Llei de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral que passa de 45 dies d’indemnització per acomiadament improcedent a 33 dies i que a la pràctica serà de 20 dies per causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció . La ciutadania en general i, sobre tot, els votants del PP haurien de demanar-li responsabilitats per incompliment de programa, perquè en menys d’un més és el segon incompliment important.

També aquesta reforma laboral facilita per primera vegada els ERO en l’administració per causes econòmiques sense que l’autoritat laboral els doni el vist i plau, a més d’una rebaixada generalitzada dels salaris.

Els sindicats no tenen cap compromís amb el Govern atès que aquest no ha obert cap tipus de diàleg per aconseguir una reforma laboral consensuada, l’únic que ha fet el Govern és informar als sindicats i empresaris del contingut de la reforma. Per tant, davant d’aquesta reforma laboral que està pensada per donar satisfacció als empresaris i a les institucions econòmiques europees i mundials, cal una mobilització social intel•ligent que vagi sumant i creant consciència a amplis sectors de la ciutadania que aquesta reforma no crea ocupació sinó un acomiadament més fàcil i més barat i que és  possible un altre model econòmic més just i solidiari.

OCUPACIÓ I NOVA REFORMA LABORAL

La crisi no amaina, tenim encara per alguns anys i totes les previsions indiquen que l’atur continuarà augmentant fins al 23% entre el 2012 i 2013. Un dels col·lectius més afectats és el dels joves menors de 25 anys. El tercer trimestre de 2011 a Espanya hi havia un atur juvenil d’ un 47,7% i a Barcelona província un 42,5%, molt per sobre del de la zona euro que era d’un 21%.
La situació d’atur que vivim a Espanya i a Catalunya és absolutament insostenible i pot ser un còctel perillós per a la cohesió social del nostre país. Davant d’això sembla que l’única sortida que planteja el nou Govern del PP és una nova reforma laboral com si aquesta fos la solució als mals de l’atur. És demagògic el que diuen alguns tertulians de la dreta mediàtica, que la reforma és per crear ocupació, però cal recordar que la reforma laboral del Govern Zapatero no sols no ha creat ocupació, sinó que l’atur ha anat augmentant. Difícilment es crearà ocupació si no es prenen mesures per reactivar l’economia i no basar exclusivament la política econòmica en l’austeritat retallant la despesa pública i fonamentalment la que va destinada als serveis socials.

Sembla ser que l’objectiu de la nova reforma és seguir abaratint els acomiadaments i els costos de contractació. Donar més poder a les empreses, és a dir, que el conveni d’empresa sigui el prioritari enfront als d’altres àmbits. Això, en un país com el nostre on fonamentalment hi ha petita empresa suposarà un empitjorament de les condicions laborals i salarials dels treballadors i treballadores.

L’altre qüestió que defensa el PP i la CEOE és el tema de lligar els salaris a la productivitat i no com es fa fins ara que és lligar-ho al cost de la vida com a principal instrument per fixar l’evolució dels salaris. Una proposta com aquesta necessita de contrapartides com la participació dels treballadors en aquells aspectes que tenen influència en la productivitat del treball.

Per tant, no sembla que seguir insistint en noves reformes laborals sigui el camí necessari per a la creació d’ocupació, al contrari, aquestes serveixen perquè cada vegada que s’aproven, els assalariats i assalariades anem perdent cada cop més els nostres drets laborals i salarials. Les tres raons per les quals es vol fer la reforma laboral: el mercat laboral és rígid, l’acomiadament és car i hi ha massa modalitats de contractació. Aquestes raons són falses perquè el mercat laboral no és rígid ja que a l’any 2011 del nombre total de contractes registrats el 92,31% han estat temporals. L’acomiadament no és car del 92,31% de contractes temporals l’empresa hauria de pagar una indemnització de 8 dies per any, una altre cosa és que l’acomiadament sigui gratuït, i finalment a la pràctica solament hi ha dos tipus de contractes: temporal d’obra i temporal eventual.

Seguir pel camí que estan aplicant els neoliberals: reformes laborals i reduir la despesa pública social ens porta a un carreró sense sortida i a empitjorar la situació del país, ja que genera més desigualtats, com així es dedueix de la proposta de pressupostos pel 2012 per part del Govern de CIU que no serveix per reactivar l’economia i crear ocupació.