Vivim temps difícils, no solament per la crisi, sinó també pel fet que alguns governants fan allò que diuen que no faran. El PP va dir durant la campanya electoral que no apujaria els impostos i en canvi, als pocs dies de formar govern la primera mesura que va prendre va ser augmentar els impostos, això sí, justificant que era degut al dèficit heretat del PSOE. Aquesta mateixa argumentació la va fer CIU respecte al Tripartit per justificar les retallades que està duent a terme des que va entrar a governar la Generalitat de Catalunya.
Aquest estil tan “educatiu socialment”, és el què va practicar el PSOE quan va estar al govern. Fruit d’això, la ciutadania no li va perdonar i ha fet que aquest tingués uns resultats estrepitosos en les darrers conteses electorals i que acabarà aquest procés sense poder evitar que perdi les eleccions a Andalusia. Hi ha qui diu, que el desastre socialista encara no ha tocat fons.
El socialistes ho tenen difícil, tenen un passat molt recent amb mesures que també els va costar una vaga general. No poden esperar el miracle que el candidat socialista a la presidència de França, François Hollande, guany per redimir-se del que han fet com si res hagués passat. El Govern d’en Zapatero que havia estat defensant que no tocaria drets, va canviar de la nit al dia amb una reforma laboral, amb polítiques antisocials que va dur a un gran divorci amb el seu electorat del que encara no s’ha recuperat. Mentre no hagi una autocrítica de les polítiques realitzades en matèria econòmica i social mentre estaven al govern, la ciutadania els treu credibilitat davant l’oposició que ara fan al PP amb la reforma laboral.
Mentre els ciutadans esperem el miracle de l’autocrítica la vida continua, la crisi econòmica afecta tothom, però no per igual. Els alts executius de les grans empreses espanyoles segueixen cobrant sous milionaris. Aquesta tendència topa de ple amb la política d’austeritat del Govern del PP que ha ampliat la jornada laboral i congelat els sous dels treballadors públics. Per altra banda, el Governador del Banc d’Espanya torna a apel·lar a la baixada de salaris com única eina perquè l’economia espanyola recuperi competitivitat.
Indubtablement MAFO no es refereix als alts executius que segueixen cobrant emoluments de vergonya en l’actual conjuntura econòmica. Solament cal veure el que estan cobrant els presidents d’Iberdrola, BBVVA, Bankia, Santander que van dels 2,3 milions d’euros fins als 8,2 milions d’euros del conseller delegat de Prisa. Mentre els governs de CIU i PP continuen amb les seves polítiques de retallades socials i una nova reforma laboral que situa un nou marc de relacions laborals injusta i que facilita l’acomiadament barat.
Davant de tanta injustícia i d’una manca d’ètica i moral (si alguna vegada l’han tingut) la ciutadania s’ha començat a mobilitzar fet que posa de manifest el rebuig a tanta insensatesa per part de les elits econòmiques i polítiques d’aquest país. Les urnes no els hi donen un xec en blanc als governants per fer allò que no van explicar durant la campanya electoral i quan són criticats llençant campanyes de deslegitimació com estan fent amb els sindicats. Si no hi ha modificació no queda més camí que la vaga general, el primer gran conflicte social de l’era del president Mariano Rajoy.
No hay comentarios:
Publicar un comentario