CRISI ECONÒMICA, RSE I EL PAPER DEL MÓN LOCAL

El nostre país està encara immers en la crisi econòmica, més enllà de que el més gros així passat, però trigarem un temps a sortir-nos-en, sobre tot per l’elevat índex d’atur, ja que després que sortim de la crisi molts llocs de treball que han estat destruïts no seran reemplaçats.

La transició d’un model de creixement esgotat a un altre model basat en el coneixement, la investigació i la innovació, respectuós amb el medi ambient, acompanyat d’un canvi del sistema educatiu i sobre tot de la formació professional per adequar-la aquest nou model de creixement no serà flor d’un dia sinó que serà llarg. Malgrat això, hem d’avançar en aquest camí si volem un país competitiu que creï ocupació estable i de qualitat.

En aquest context té també una gran rellevància la responsabilitat social de les organitzacions, és a dir, que les organitzacions de tota mena tinguin un comportament socialment responsable.

La responsabilitat social en els últims anys ha estat un tema d’interès. S’han fet diferents iniciatives, codis i normes encaminades a promoure un comportament de les empreses més ètic, sostenible i respectuós amb la societat i el medi ambient.

Diferents factors són els que han impulsat aquest avanç de la responsabilitat social: a) les noves inquietuds i expectatives dels ciutadans, consumidors, poders públics, i inversors en el context de la globalització i el canvi industrial; b) els criteris socials que influeixen cada cop més en les decisions d’inversió de les persones i les institucions tant en qualitat de consumidors com d’inversors, i c) la preocupació cada cop més gran sobre el deteriorament ambiental provocat per l’activitat econòmica.

Ara, en plena crisi, seria un error renunciar i apostar per un criteri d’espera per avançar en la implementació de les empreses socialment responsables. Al contrari, malgrat aquesta conjuntura econòmica, cal seguir apostant per implementar mesures de responsabilitat social, ja que és una oportunitat per al bon govern, i en el lideratge per desenvolupar territoris socialment responsables.

Per altra banda, les administracions locals tenen un doble repte pel que fa a la responsabilitat social: en primer lloc, sensibilitzar i difondre les bones pràctiques en les empreses del seu entorn territorial, fonamentalment les petites empreses i les microempreses, i, en segon lloc, integrar dins l’organització local la política de responsabilitat social. En un moment en què les administracions locals poden estar qüestionades per alguns casos aïllats de corrupció pública i per la manca de confiança de la ciutadania en les administracions, cal incrementar la transparència i la participació.

La transparència és, avui dia, un component essencial per a la democràcia local i per al desenvolupament de l’activitat local; el contrari, erosiona la credibilitat i l’estabilitat institucional col·lectiva.

En definitiva, fomentar la cultura d’ètica pública, gestionar els impactes socials, ambientals i econòmics que es produeixen, són alguns dels principals objectius per al bon govern en el sector públic.

Cal avançar, doncs, en nous instruments com l’elaboració d’un codi de conducta, de manuals de contracció pública sostenible i responsable.

El món local, en la seva dimensió interna, està fent una inversió important en els recursos humans, en la salut i la seguretat, ja que vol disposar d’una administració eficient, moderna i propera a la ciutadania. És evident que queda molt camí per fer, però les bases estan creades, perquè el món local coneix millor que ningú les exigències dels canvis que s’estan produint a la nostra societat.

Per això, és necessari tenir uns recursos humans que s’adaptin als canvis que es produeixen permanentment. Aquests també tenen un compromís de responsabilitat social amb el medi ambient, estan fent una aposta clara per reduir els impactes sobre el medi.

En definitiva, la responsabilitat social de les empreses és una oportunitat i un potencial de canvi que va lligat al nou model productiu que el país necessita amb urgència.

AL FINAL DEL CAMÍ

Queda molt lluny aquella imatge de setembre de 2005 on el Parlament de Catalunya aprovava el text de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya amb el rebuig del PP. Va ser un dia històric, hi havia satisfacció, i encaixada de mans entre els diferents protagonistes que havien fet possible aquell acord.

La tramitació davant les Corts Generals va suposar l’eliminació i el canvi d’alguns articles. Malgrat això, el 30 de març de 2006, les Corts Generals aprovava la reforma de l’Estatut i el 10 de maig ho feia el Senat. A Catalunya prop de dos milions de ciutadans i ciutadanes van donar suport al nou Estatut en el referèndum celebrat el 18 de juny de 2006.

Després de tres anys que el PP presentés recurs, el Tribunal Constitucional encara no ha pres una decisió sobre el nou Estatut; l’única informació que es té és la que apareix als mitjans de comunicació i aquesta no és bona per a Catalunya. Sembla que hi hagi una intenció clara d’anular les aspiracions de Catalunya com a nació.

La iniciativa de la premsa del nostre país en defensa de l’Estatut amb la publicació de l’editorial “la dignitat de Catalunya”, que ha tingut ja un ampli suport de la societat catalana, ens indica el camí a seguir. Cal una resposta unitària de les forces polítiques i de la societat civil davant d’aquells que volen trencar el consens polític entre el Parlament de Catalunya i el Congrés de Diputats.

Catalunya no aposta majoritàriament per la independència, però si surt una sentència restrictiva ens haurem de preguntar que farem els catalans i catalanes davant això; quin camí ens queda.

Som molts els que ens sentim federalistes, però la sentència ens deixaria orfes, ja que Espanya a través del Tribunal Constitucional apostaria per una Espanya no plural. Això afectaria de forma negativa les relacions entre les forces polítiques catalanes i, en concret, entre el PSOE i el PSC. Com diu Jordi Font “els que estimen Espanya i saben que ja no hi ha lloc per l’Imperi farien bé en atendre els federalistes catalans”.

Aquest dies, en els diversos comentaris públics o privats que es fan sobre el possible desenllaç, hi ha un sentiment de ràbia, de desil·lusió, davant el fet que ja és hora de que una societat com l’espanyola accepti les realitats nacionals, com és la catalana.

Estem arribant al final del camí, tard o d’hora el Tribunal Constitucional haurà de fer pública la sentència. El problema no és acatar (que també) la sentència com diuen alguns dirigents espanyols, el problema està en si es vol que Catalunya formi part d’un Estat modern que accepta una nació de nacions que convisquin en un espai comú, com deia el president Maragall.

Els reptes del municipalisme

La crisi econòmica actual té expressions locals que afecten a la vida quotidiana de les nostres ciutats i pobles amb riscos importants de desigualtats i d’exclusió social. Per altra banda, hi ha llarga reivindicació per fer front a un finançament just i en correspondència amb el marc competencial i el principi de subsidiaritat. Dos contextos que afecten l’acció des del món local.

A Catalunya el nombre de persones aturades són 602.200 persones un 15,95%. Al Vallès Oriental el mes de setembre era de 31.338 persones situant-se la taxa d’atur en el 14,83%. Dels 43 municipis que té la nostra comarca, 33 municipis tenen una taxa d’atur de més del 10%, sent el Baix Vallès qui té la taxa més alta, un 16,47%.

És evident que davant aquesta situació de crisi econòmica, des del món local es pot influir poc en la regulació dels aspectes generals de l’economia, com tampoc es poden adoptar mesures de regulació que serveixin per impulsar un gir substancial de la situació econòmica general. Tot i això, els ajuntaments i la resta d’agents implicats tenen l’obligació d’actuar amb responsabilitat dins les seves possibilitats, no fer-ho seria un error i esdevindria una irresponsabilitat, al pensar que la manca concreta de competències els allibera de la seva part de responsabilitat.

La lluita contra l’atur i l’exclusió social han de ser l’objectiu prioritari dels pressuposts municipals del 2010, amb l’objectiu de disminuir els efectes actuals de la conjuntura econòmica i laboral sobre els sectors més desprotegits de les nostre ciutats i pobles i crear les condicions oportunes que permetin la captació d’inversions per dinamitzar l’economia local.

També, els municipis catalans han d’exigir de tenir major protagonisme en les polítiques actives d’ocupació, en les polítiques socials i educatives, en els recursos públics i en el compromís de lluita contra el canvi climàtic.

Un altre reptes és el finançament local, els ajuntaments fa anys que pateixen un dèficit crònic i precari de les finances locals i el model actual de finançament basat fonamentalment en el totxo està esgotat. No pot continuar sent una signatura pendent del diversos governs de l’Estat. Els pobles i ciutats del país amb més recursos podran treballar per reduir i afrontar tots aquests factors de risc.

L’aposta per un nou model de finançament local, és la condició necessària per encarar els reptes que es desprenen d’un increment de les necessitats socials i d’uns millors serveis públics en benefici de la ciutadania del nostre país.

L’ENCAIX DE CATALUNYA DINS D’ESPANYA

L’encaix de Catalunya amb Espanya ha estat un debat permanent al llarg de la nostra història. Pi i Maragall va ser partidari d’un model federalista per a la primera República, Francesc Macià a l’any 1931 va proclamar la República catalana com estat integrat a la Federació Ibèrica i Joan Comorera acabava la seva ponència “ La línia nacional del PSUC” davant el Comitè Central del PSUC a l’any 1939 amb a la següent frase “Catalunya lluita per una República catalana, per una República espanyola creada per la unió lliure de les repúbliques, iguals en drets”.

Amb la arribada de la democràcia, desprès de les primeres eleccions de 1977, es crea una Comissió Institucional amb l’objectiu d’encarregar un projecte de constitució. El procés d’elaboració de la Constitució espanyola no va estar exempt de tensions i forts debats sobre tot pel que fa al títol VIII de l’organització territorial de l’Estat, que va ser un dels temes més sensibles i més difícils, ja que el PSOE i el PP han tingut sempre una visió centralista de l’Estat.

Malgrat era insuficient i no resolia l’encaix de Catalunya amb Espanya s’obria un nou model descentralitzat i el reconeixement de les nacionalitats històriques.

Ara, després de 30 anys de democràcia, hi ha veus com ICV que plantegen revisar la Constitució de 1978 per adequar-la a les noves realitats socials i econòmiques i reconèixer la realitat plurinacional de l’Estat espanyol.

En aquest context difícil Catalunya ha anat avançant i l’Estatut del 2006 aprovat pels representants del poble espanyol i de Catalunya i referendat per la societat catalana ha suposat un pas important en l’autogovern de Catalunya.

Catalunya ha donat un salt qualitatiu en el seu finançament, que ha de servir per a la millora de vida de la ciutadania catalana i més encara en un moment de crisi econòmica com l’actual. L’Estatut té un marc competencial per poder actuar i afrontar els reptes que tenim com a país.

Per descomptat que aquest camí no està exempt d’intents de desestabilitzar el que Catalunya ha aconseguit amb l’Estatut. A ningú se li escapa que una interpretació restringida de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional suposaria un daltabaix per a la societat catalana i per als partits que li han donat suport, excepte el PP qui ha estat el qui va presentar el recurs i ERC que amb això justificaria el camí que ha encetat.

Haurem d’esperar el veredicte del Tribunal Constitucional i en funció d’això actuar en conseqüència si fos el cas, però sempre des d’una resposta col·lectiva, unitària. El procés engegat sobre les consultes populars per la independència, recolzat per ERC i CDC, no són el camí d’aquesta resposta col·lectiva de la nació catalana. Al revés, divideix la societat catalana entre independentistes i la resta, dóna per suposat que l’Estatut està mort, quan encara tindrà un llarg recorregut en el seu desplegament tant en l’àmbit social, cultural i econòmic i quan ja s’han iniciat diferents traspassos de l’Estat a la Generalitat previstos en ell.

Amb això no es nega l’objectiu que tenim com a país al dret a l’autodeterminació ni a decidir el futur de la nostra nació: a una nació lliure i amb drets iguals com defensava Joan Comorera. A seguir defensant una reforma de la Constitució que reconegui la diversitat i la plurinacionalitat de l’Estat espanyol, uns des dels principis federalistes, altres des de l’independentisme. En tot cas serà el poble català quan arribi el moment qui decidirà com volem l’encaix de Catalunya dins d’Espanya.

LA RUPTURA DEL DIÀLEG SOCIAL

Fa mesos que la patronal de la CEOE reivindica públicament que la recepta per crear ocupació passa per una reforma del mercat de treball on l’abaratiment de l’acomiadament seria un dels seus objectius prioritaris i per realitzar una rebaixa de les cotitzacions a la Seguretat Social. En aquest plantejament també s’han situat el Banc d’Espanya i el manifest dels 100 per una “proposta per la reactivació laboral a Espanya”.

Aquesta actitud és la que ha dut a una ruptura de la mesa del Diàleg Social, no és una casualitat, ja que estem davant d’una ofensiva fruit de l’aliança ideològica de la dreta política i els empresaris amb un doble objectiu. Per una banda, debilitar el Govern del PSOE i, per l’altra, aprofitar la situació de crisi per fer canvis legals i guanyar espai i poder a l’esquerra social que representa els sindicats i l’esquerra política.

En contraposició a aquest pensament està el que planteja el sindicalisme confederal que vol aprofitar les oportunitats de la crisi per dur a terme un nou model productiu. En aquest sentit, el manifest “el treball, fonament d’un creixement econòmic sostenible” signat per més de 700 catedràtics, professors universitaris i professionals aprofundeix en el mateix sentit, ja que considera que la legislació laboral no ha estat la causa de la crisi. És necessari, doncs, tal com diu el manifest substituir el model de creixement econòmic vigent per un altre basat en la innovació i, com a conseqüència d’això, que guanyin protagonisme les polítiques industrials, energètiques, mediambientals i educatives com a instruments necessaris per a aquest canvi de model productiu i de creixement. Per això, qualsevol proposta de reforma laboral que s’adopti ha d’anar en consonància amb mesures que s’introdueixin per al canvi de patró de creixement. En definitiva, cal anar a un model laboral i productiu:solidari i respectuós amb els drets socials dels treballadors i treballadores.

Estem, doncs, davant de dues posicions en litigi. Els que volen reeditar el mateix model de creixement que ens ha dut a la crisi actual i els que volen un nou model que acabi amb el treball precari, mal remunerat i poc qualificat. Per tant estem, davant d’una batalla de les idees on l’esquerres han de ser actives, ja que aquest no és un debat entre empresaris i sindicats sinó que té un calat profundament polític.

D’aquesta crisi els treballadors i treballadores i els sectors que els defensen no en poden sortir afeblits i, per això, cal definir el full de ruta, en el que es tingui en compte la necessitat d’un repartiment de la riquesa més equitatiu, acompanyat d’una política fiscal on pagui qui més té, en la defensa i millora del sistema públic de la Seguretat Social en contraposició a la proposta de la CEOE de descapitalització del sistema de Seguretat Social per rebaixar el cost laboral de les empreses i ampliar un sistema de prestacions assistencials que cobreixi les necessitats bàsiques dels més necessitats com a conseqüència de la crisi; Així com la defensa d’uns drets laborals sòlids, ja que la desregulació no crea llocs de treball, al contrari ajuda a destruir –los, i l’extensió de la democràcia i la participació dels treballadors i treballadores a les empreses .

Per últim, cal apostar per una economia verda i socialment justa que potenciï les energies renovables, i cal recolzar el coneixement, l’educació i la investigació, el desenvolupament tecnològic, la millora de les tecnologies d’infrastructures de comunicació i informació que afavoreixi una estratègia que ha de passar per millorar els nivells de productivitat i competitivitat de les empreses, per tal d’assolir la capacitat de la seva internacionalització, mitjançant un procés de major i millor posicionament en els mercats locals i globals.

Com diu el manifest dels 700 “no romandrem indiferents al temps que ens ha tocat viure i per això rebutgem visions que considerem profundament equivocades, que sols qualifiquen com adequades les reformes laborals que contenen retallades en els drets socials i laborals. Al contrari advoquem per un horitzó de canvis estructurals que propicien una economia més productiva i conseqüentment un treball decent, més qualificat i, per extensió, més productiu”.

L’ACORD DE FINANÇAMENT UN BON ACORD PER A CATALUNYA

Un Govern plural, catalanista i d’esquerres ha fet possible que Catalunya tingui per fi un nou finançament. Després de més d’un any de discussions amb el Govern central, amb perseverança i unitat dels partits que formen el Govern català, Catalunya podrà gaudir d’un bon finançament que ha d’ajudar a millorar les condicions de vida dels catalans i les catalanes, sobretot en l’actual conjuntura econòmica.

El Govern espanyol ha posat més d’11.000 milions d’euros per a la reforma del sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú. A la vegada s’amplia la participació de les Comunitats Autònomes en els principals recursos tributaris (IRPF, IVA i impostos especials) i s’incrementa la seva capacitat normativa. Pel que fa a Catalunya, rebrà uns 3.800 milions d’euros i tindrà uns recursos per sobre de la mitjana espanyola, és a dir, passarà d’un índex actual del 94% al 105% l’any 2012, això vol dir, que passem de rebre recursos per habitant per sota de la mitjana a fer-ho per sobre i pot contribuir al principi d’ordinalitat, evidentment caldrà seguir-ho amb l’evolució fins al 2012.

Han estat setmanes intenses i a ningú se li escapa que si els resultats no haguessin estat satisfactoris el Govern d’Entesa tindria dificultats per continuar fins al final de mandat.

CIU essent conscient de les possibles dificultats del Govern d’Entesa, ha jugat de manera irresponsable, ha volgut mantenir distàncies amb les negociacions que es feien des del Govern de Catalunya, i fer propostes inassolibles lluny del que feia quan governava i pactava amb el PP. L’objectiu d’aquesta estratègia era que la negociació del Govern de Catalunya i de l’Estat no arribés a bon port, per així desgastar el Govern de Catalunya.

Malauradament per als seus interessos s’ha arribat a un acord i això és el que ha posat molt nerviosa a CIU. Catalunya se n’ha sortit, el Govern d’Entesa ha aconseguit un finançament molt millor que CIU quan negociava amb el PP el 2001 i, per tant, queda un any i mig perquè aquest govern que ha fet moltes coses tiri endavant els acords de la revisió de l’acord d’Entesa i rebi diferents transferències de l’Estat com rodalies o l’inspecció de treball, entre d’altres qüestions.

CIU s’ha quedat sola. La Cambra de Comerç, les patronals i els sindicats majoritaris CCOO i UGT s’han posat al costat del Govern. CIU mira més pels seus interessos partidistes que pels del país que diu defensar, i això li pot passar factura a les properes eleccions autonòmiques, sobretot si el Govern d’Entesa comunica bé l’obra feta i si PSC, ERC i ICV-EUiA es posen d’acord amb el full de ruta a seguir d’aquí a final de legislatura.

Del PP se’n pot esperar res. La dreta espanyola vol treure de nou el fantasma de la divisió territorial dient que el sistema posa en risc la igualtat dels espanyols a l’hora d’accedir als serveis públics essencials. Indubtablement el PP menteix de nou, la reforma del sistema de finançament de les Comunitats Autònomes deixa clar que tots els ciutadans i ciutadanes de l’Estat espanyol tindran garantida la igualtat als serveis públics fonamentals (sanitat, educació i serveis socials) a través del Fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals. Cal recordar que Catalunya ha contribuït i contribuirà a la solidaritat amb la resta de l’Estat espanyol.

Sens dubte Catalunya pot celebrar l’acord de finançament, encara que queda la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, però això ja ho veurem quan surti. Ara toca felicitar els negociadors i el Govern d’Entesa per la feina feta.

LA GEOMETRIA VARIABLE DEL GOVERN ESPANYOL

A principis de mes, el Consell de Ministres pujava els impostos del tabac i dels carburants amb l’objectiu d’augmentar la recaptació en 1.220 milions d’euros, segons la Ministra d’Economia i Hisenda. Una mesura que, a més de ser recaptatòria, pot tenir efectes per a la salut i el medi ambient, però que no afecta econòmicament per igual als diferents segments de la ciutadania.

Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida presentaven el 18 de juny una moció al Congrés de Diputats instant al Govern a: pujar els tipus màxims de l’IRPF per a les rendes més altes; equiparar la tributació entre rendes del treball i capital; recuperar l’impost de patrimoni per a bens i immobles superior al milió d’euros; impulsar la fiscalitat ambiental; implementar un Pla de lluita contra el frau fiscal i els paradisos fiscals i augmentar els tipus fixes per a esportistes d’elit; entre d’altres mesures. Aquestes propostes no han prosperat per l’actitud del Govern espanyol, que no hi ha donat suport per un acord amb CiU.

La geometria variable del Govern espanyol sempre mira cap a la dreta, sobre tot en matèria econòmica i fiscal, que ja fa temps que han apostat per un model impositiu, cada cop menys progressiu, que no beneficia les rendes del treball i, en canvi, beneficia les rendes altes.

Un altre exemple de la geometria variable del Govern espanyol va ser l’acord amb CiU per presentar una proposta de reforma laboral, que es va retirar gràcies a les pressions d’ICV, IU i els sindicats. Si no hagués estat així s’hagués tirat endavant.

És hora d’un canvi de rumb per part del Govern Zapatero i que sigui clar; no es pot dir que cal una política social per als més desfavorits i defensar una política econòmica que beneficia les rendes més altes. Perquè, entre d’altres coses, la despesa social a Espanya està molt per sota de la mitjana europea i cal donar solucions incrementant els nivells de protecció social i, per això, es necessita una política fiscal més progressiva que beneficiï al conjunt de la ciutadania i no a uns quants.

OBAMA I L’ORIENT MITJÀ

A principis de juny mentre Europa ha viscut aquests dies una intensa campanya per a una nova composició del Parlament Europeu, el president Obama visitava Egipte on va fer un discurs per establir unes noves regles en les relacions entre el món musulmà i els Estats Units.

Barack Obama continua amb la seva línia de trencar tots els estereotips. Davant una multitud que es va aplegar a la Universitat del Caire per escoltar-lo va plantejar la necessitat d’obrir una nova etapa en les relacions entre els Estats Units i el món musulmà basat en l’interès i el respecte mutu.

Sens dubte una important declaració de principis que vol posar fi a l’etapa de l’anterior president nord-americà George W Bush a partir de reconèixer els errors de la guerra d’Iraq i la necessitat d’aprofundir en la solució del conflicte israeli-palestí amb la creació d’un nou estat: Palestina. És evident que desprès d’aquest discurs tal com diu la seva Secretaria d’Estat Hillary Clinton cal fer realitat tot això.

En aquesta nova etapa que vol impulsar el president Obama no ho tindrà gens fàcil. Per una banda, la política nord-americana a la zona a favor dels interessos d’Israel i dels governs corruptes, ha anat creant odi i desconfiança , d’amplis sectors de la població musulmà que veuen als Estats Units com el seu enemic i això no es canvia pas amb un dia, per tant en la mesura que el nou president nord-americà sigui capaç de passar de les paraules als fets i es concreti amb un canvi profund i actiu en la solució del conflicte palestí, però també en crear les bases per a la solució dels problemes que pateixen amplis sectors de la població en matèria de drets humans, de drets socials i polítics s’anirà obrin una escletxa i debilitarà la incidència que té Bin Laden en els sectors més necessitats del món musulmà.

Per altre costat, està també l’actitud d’Israel. L’actual govern liderat per els ultradretans de Benjamin Netanyahu i Avigdor Lieberman posaran tots els pals a la roda per dificultar aquesta nova etapa que vol impulsar el president Obama. Els assentaments són un obstacle per a la pau.

En el seu discurs, Obama va ser clar, vol mantenir els llaços d’amistat històrica que els uneix entre els Estats Units i Israel però cal que s’acabi la colonització jueva i acabar amb la crisi humanitària a la Franja de Gaza. Són molts ciutadans i ciutadanes d’un costat i de l’altre que volen posar fi a tants anys de sofriment i Obama és l’esperança.

Per últim, no es pot deixar de banda el conflicte entre els mateixos palestins i la posició de Hamas de no reconèixer l’estat d’Israel i la influència que té Iran a la zona el fa jugar un paper important per a la estabilitat d’Orient Mitjà.

Són moltes fitxes en el tauler, però en tot cas les bases d’un nou marc de relacions està plantejada, ara el que toca és moure fitxa i avançar en la solució dels conflictes a la zona que portarà la pau a l’Orient Mitja. Sens dubte el camí no serà lineal, però en la mesura que els fets siguin una realitat i el president Obama aposti com sembla ser pel multilateralisme s’obra una porta per a la pau i la justícia per a milers de ciutadans i ciutadanes que fins ara viuen en la barbàrie.

REFORMA DE LES POLÍTIQUES ACTIVES D’OCUPACIÓ

En la conjuntura econòmica actual es fa necessari a Catalunya establir un nou marc de relació entre aquells actors que actuen en el territori en el desenvolupament econòmic i ocupacional i un canvi de model de les polítiques actives d’ocupació.

Fa trenta anys que es ve desenvolupant un mateix model de polítiques actives d’ocupació. L’únic que s’ha donat al llarg del temps ha sigut una adequació sobre tot a partir de les directrius de la Unió Europea qui és la que ha cofinançat durant aquests anys la major part de les polítiques d’ocupació.

El municipalisme durant aquests trenta anys ha tingut i té un paper actiu en el desenvolupament de les polítiques actives d’ocupació. Per tant aquests són una peça clau en el territori, ja que el municipi és el millor espai per detectar les necessitats i les oportunitats, tant de l’activitat econòmica, com del mercat de treball.

Durant aquests anys el municipalisme ha reivindicat descentralitzar les polítiques d’ocupació en el territori, quasi s’aconsegueix amb la proposta de creació de Consorcis Territorials per part del Departament de Treball en la legislatura anterior del Govern d’en Pascual Maragall. Fora d’això no hi hagut cap més proposta, en aquest sentit la descentralització continua sent encara una reivindicació pendent del municipalisme català.

En aquest període cal fer cinc reflexions més:

La primera reflexió, cal un debat a fons sobre la revisió dels instruments de participació institucional. Les Meses Locals d’Ocupació no són instruments útils per actuar en el territori i els Pactes territorials avui dia estan en decliu.

La segona reflexió, cal crear un nou marc de les polítiques actives d’ocupació i introduir els canvis necessaris per adequar-les a la nova realitat actual. En definitiva el que cal és la revisió del conjunt de programes i dotar-los de major integració i coherència.

La tercera reflexió, cal potenciar el territori com instrument de planificació, de desenvolupament econòmic i d’interlocució. Això vol dir, enfortir la planificació estratègica del territori com a eina que ha de permetre de manera consensuada amb els agents econòmics i socials i amb la ciutadania quins han de ser els eixos de desenvolupament econòmic en el territori i com assolir-los.

La quarta reflexió, nous instruments de relació i coordinació dels ens locals i la Generalitat de Catalunya per a desenvolupar les polítiques d’ocupació. En aquest sentit caldria crear dos instruments: una comissió mixta Servei d’Ocupació de Catalunya, les entitats municipalistes i les diputacions provincials amb l’objectiu de que sigui un òrgan permanent per intercanviar i debatre informació referent a les polítiques actives d’ocupació i la creació dels consells territorials d’ocupació que han de tenir com objectius la diagnosi territorial, la planificació, la coordinació de l’execució de les accions en el territori .

La quinta reflexió, cal aprofundir en la modernització dels serveis públics d’ocupació de Catalunya. L’objectiu fonamental d’un servei públic d’ocupació és la millora de les condicions d’ocupabilitat de les persones aturades i no aturades. Per tant és fonamental dotar les diferents unitats del SOC i en especial les OTG dels recursos econòmics, tècnics humans necessaris per dur la seva tasca i millorar els recursos tecnològics de la xarxa d’oficines de treball.

Mentre tant cal que la Generalitat aporti més recursos per fer front a la crisi amb accions de manera immediata i un Pla de Xoc estimulant noves ocupacions.

EL NOU CANVI DE GOVERN I EL FINANÇAMENT DE CATALUNYA

Aquesta Setmana Santa el president Zapatero ha fet una renovació del seu govern, sens dubte del tot necessària, sobre tot, pel que fa al Ministeri de Foment dirigit per Magdalena Álvarez i, en concret, al Ministeri d’Economia, que necessita un aire renovat i un canvi d’orientació per avançar en el camí d’un nou model productiu que permeti reduir les taxes d’atur, que són les més altes d’Europa.

Aquests canvis sembla que poden beneficiar a Catalunya, si més no així es pot despendre de les primeres declaracions que han fet els nous ministres. Sembla que el president Zapatero vulgui solucionar els temes pendents que té amb Catalunya.

Però els catalans ja estem farts de bones paraules: volem fets. Sembla que amb un govern d’esquerres i amb un president que ell mateix s’ha definit com a federalista tot hauria de ser més fàcil per a Catalunya, però la realitat no és aquesta; fins ara, els interessos del nacionalisme espanyol han prevalgut per sobre de la defensa d’una veritable Espanya plural.

En una conjuntura, com l’actual, de crisi econòmica, Catalunya necessita un bon finançament per tirar endavant les mesures adients per fer front a la crisi, reforçar l’Estat del Benestar i potenciar una economia plena i dinàmica en un territori sostenible. Propostes, aquestes, que queden reflectides en l’actualització del Pacte d’Entesa i que suposen més política social i protecció dels sectors més afectats per la recessió econòmica.

No obstant això, és evident que amb les finances de què ara disposa el Govern de Catalunya, aquest no pot fer front a les múltiples necessitats que actualment té la ciutadania catalana. Si el Govern de Zapatero allarga la negociació del finançament o si es tanca amb una proposta que no satisfà el que diu l’Estatut, serà el Tripartit qui pagui els plats trencats davant de les necessitat socials que avui tenen els ciutadans. Per això, és necessari que el Tripartit mantingui una forta unitat i fermesa davant el Govern espanyol i una relació i complicitats permanents amb la societat civil catalana.

Potser al president Zapatero li interessi el desencís de la ciutadania catalana envers al Tripartit, de forma que s’imposi com a única alternativa un govern de CIU o de l’anomenada sociovergència. Tanmateix, aquest seria un greu error per a un veritable projecte de progrés i d’esquerres tant per a Espanya, com per a Catalunya.

Esperem, doncs, que els nous aires del govern de Zapatero sigui l’inici d’un canvi en positiu en les relacions entre el Govern de l’Estat espanyol i el de Catalunya i que la resta sigui solament una ficció de l’anàlisi política.

LA PRIMAVERA DELS SOMNIS: L’ANY QUE VA CANVIAR LA TRUITA

Sembla que les primaveres són l’estació dels canvis, de les transformacions socials que s’han produït al llarg del segle XX. La primavera de 1979 no es va quedar enrera d’aquesta tradició va suposar un canvi social i cultural en les nostres vides i en la transformació de les nostres ciutats i pobles.

Va ser la primavera dels primers ajuntaments democràtics, dels somnis, de l’aire fresc i renovat que entrava en els ajuntaments, i l’any que va canviar la truita.

El 15 de juny de 1977 es realitzaven les primeres eleccions democràtiques a les Corts espanyoles, però això no va donar peu immediatament a unes eleccions municipals, es va trigar dos anys per a la seva realització. Mentre la democràcia donava els seus primers passos, els ajuntaments encara estaven governats per persones que no havien sigut elegides democràticament pel poble.

Per fi el 3 d’abril de 1979 es feien les primeres eleccions municipals democràtiques desprès de quasi quaranta anys de dictadura. El 16 d’abril es van constituir els primers ajuntaments democràtics, el camí no va ser fàcil, les ciutats i pobles tenien molts dèficits, calia començar de zero, això sí amb molta il·lusió.

S’obria una nova etapa, els alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores tenien que resoldre els dèficits urbanístics, socials, d’equipaments i de recuperació de les tradicions culturals que havien estat prohibides per al franquisme. La gent que va entrar als ajuntaments l’abril de 1979 estaven disposades a sacrificar-se en aquella aventura tant gratificant com era canviar les nostres ciutats i pobles i de retruc el país.

Els primers ajuntaments democràtics sortits de la primavera de 1979 van crear les bases del que avui som, ja que van tenir que planificar el present i el futur de les ciutats i pobles per transformar-los i modernitzar-los.

Les ciutat són vives i durant aquests trenta anys han anat apareixent noves realitats en la que els ajuntaments han tingut que fer-hi front per donar resposta a les demandes i les necessitats de la ciutadania.

Ningú pot negar que els ajuntaments democràtics han fet una gran contribució a la modernització del país i això ha comportat la millora de la qualitat de vida dels nostres ciutadans i ciutadanes.

Ara, en plena crisi econòmica, el Govern espanyol ha tingut que buscar la complicitat dels ajuntaments per fer front als efectes de la crisi. Malgrat això, desprès de trenta anys, queda encara pendent el finançament local.

Ni el PSOE, ni el PP han fet cap contribució per resoldre aquest deure històric. Donar resposta als ajuntaments sobre el millorament de les finances locals ha de servir per fer més escoles, llar d’infants, centres cívics , enfortir els serveis socials, en definitiva més serveis per a la ciutadania.

Vull acabar dient que s’hauria de reivindicar amb lletres grosses que és des dels ajuntaments des d’on es fa política de veritat, on es fan realitat els somnis i on de veritat es pot canviar la realitat concreta en la que viuen cada dia molts ciutadans i ciutadanes.

EL II PLA ESTRATÈGIC UNA OPORTUNITAT PER A LA CRISI

S’ha iniciat els treballs del II Pla Estratègic de la ciutat. El primer diagnòstic ha posat de manifest la pèrdua de lideratge de la nostra ciutat en el context metropolità i del nostre entorn més proper.

Això no és una critica, és una constatació, i per això, cal posar fil a l’agulla perquè Mollet recuperi l’espai perdut durant aquest període. Perquè és evident que les ciutats competeixen entre si per aconseguir més i millors serveis per als seus ciutadans i ciutadanes i de l’entorn més proper. Si Mollet vol ser la capital del Baix Vallès ho ha de ser perquè tingui els serveis necessaris per atraure a una part important dels quasi cent mil ciutadans i ciutadanes que configuren la suma dels pobles del Baix Vallés

Els debats sobre el II Pla Estratègic de la ciutat, han de ser una oportunitat de millora de l’actual context econòmic que vivim. Cal un “full de ruta”, la crisi no durarà sempre i per tant en la mesura que s’aconsegueixi un Pla ambiciós amb un consens social, polític i institucional, servirà per fer front als reptes que tenim per endavant.

La crisi ens està fent mal: més atur, més dificultats per la cohesió social i per això cal actuar en la immediatesa i sapiguer cap a on volem anar. Per això, el més important és treballar i fer menys proclames propagandístiques com fan algúns del govern municipal amb les inversions que arriben del Pla Zapatero.

Respecte a aquesta proposta d’ inversions, és necessari constituir una mesa local pel fons estatal d’inversió pública amb la participació dels sindicats i els partits polítics que tenen representació municipal per poder fer un seguiment i avaluar els plans d’ocupació.

En segon lloc, calen mesures per fer front a l’atur que té la nostra ciutat. El mes de gener la taxa d’atur era de 4.257 persones, és a dir, un 16,78%. Aquestes mesures haurien de ser fruit del treball amb els agents econòmics i socials, en aquests moments cal buscar complicitats per tirar endavant mesures que ajudin a paliar la situació d’aquestes persones.

En concret, cal actuar en dues línies: actuar per fer front a la situació que ens toca viure actualment com a ciutat i treballar per el futur més immediat. El II Pla estratègic pot ser una bona eina, si tots i totes posem de la nostra part i no sigui una eina partidista de ningú, sinó pensant en el benestar dels ciutadans i ciutadanes de Mollet.

PER UN NOU MODEL LABORAL I PRODUCTIU: SOLIDARI I RESPECTUÓS AMB ELS DRETS SOCIALS

En un moment com l’actual en el que encara ningú sap del tot les conseqüències del que està passant, els empresaris -i, en particular, el president de la CEOE- demanen abaratir l’acomiadament i flexibilitzar encara més el mercat de treball, i ahir reclamaven l’acomiadament col·lectiu lliure apujant així el seu llistó reivindicatiu de retallades contra els treballadors i treballadores.

En una reflexió més acurada, més senyorial, el governador del Banc d’Espanya, Miquel Fernández Ordóñez, planteja que per recuperar la competitivitat de la nostra economia cal augmentar la productivitat, la qual cosa passa inevitablement per dur a terme reformes estructurals en molts camps i, en concret, per una reforma del mercat de treball; en aquest sentit aposta per estudiar experiències com el model austríac i danès.

La música sempre és la mateixa: reformar el mercat de treball, com si això fos la solució a tots els mals que pateix la nostra economia. Cal recordar que les diferents reformes realitzades fins al 2002 únicament han dut a una profunda segmentació del mercat de treball, on la temporalitat laboral ha sigut i segueix sent la més alta d’Europa.

Indubtablement, el debat sobre la reforma del mercat de treball ha d’estar sobre la taula, encara que ara no és la principal prioritat, per molt que alguns creguin que és la vareta màgica a la situació de crisi econòmica que estem vivint. El que en realitat s’ha de debatre és sobre un nou model laboral més solidari, que impulsi la transformació del model productiu i incrementi els drets socials dels treballadors i treballadores sense distincions.

Centrar-se exclusivament en el cost de l’acomiadament és un veritable error intencionat, que no resol el veritable problema, que és que qualsevol reforma del mercat de treball ha de tenir per objectiu l’increment de la competitivitat, i això passa per canviar el model productiu actual per un model que aposti pel creixement estable i sostenible, la formació i la investigació, el desenvolupament tecnològic i la creació d’ocupació, el treball digne i de qualitat.

Com diu Albert Eisntein “és en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. És en la crisi on aflora el millor de cada un”. I això és el que li cal a una bona part de la patronal per sortir reforçats d’aquesta crisi: inventiva, perquè les velles receptes del passat s’han demostrat ineficients.

UN PLA DE MESURES URGENTS DAVANT LES DADES DE L’ATUR DEL MES DE GENER

Les notícies sobre els nostres indicadors econòmics continuen sent negatius. Les últimes dades de l’atur del mes de gener d’enguany posen de manifest la profunditat de la crisi que fins fa poc havia negat el Govern espanyol.

Ara, davant aquesta realitat, la primera prioritat de les administracions públiques ha de ser la d’augmentar els recursos econòmics per assegurar la protecció social de les persones que estan a l’atur. Una de les dades preocupants són el milió de persones a l’Estat espanyol i les cent mil persones a Catalunya que no reben cap prestació o subsidi d’atur.

El mes de gener s’ha arribat a 3.327.801 d’aturats i aturades: 198.838 persones més que en relació al mes anterior i 1.065.876 més (això és, un 47,12% més) des de gener de 2008. Malauradament, davant aquesta evidència el Govern espanyol comença a admetre que aquest any arribarem als quatre milions d’aturats i aturades.

L’atur masculí des de gener de 2008 ha pujat en el conjunt de l’Estat un 78,84%, mentre que el femení ho ha fet en un 24,75%. Els contractes registrats han sigut d’1.125.773 (119.201 indefinits i 1.006.572 temporals), la qual cosa suposa un descens de 455.587 (un 28,81% menys) respecte al mateix mes de l’any 2008.

Catalunya, segons el nombre d’aturats i aturades registrats a les Oficines d’Ocupació de Catalunya, s’acosta al mig milió de persones; en concret estan aturades 455.757 persones, el que suposa un augment del 7,68% respecte al mes anterior i un increment interanual del 61,10%. L’atur de les persones immigrades a Catalunya el mes de gener és de 93.491 persones amb un increment interanual del 101,5% i suposa ja el 20,51% del total d’atur dels nous aturats i aturades registrats a Catalunya.

Aquestes dades posen de manifest que cal reorientar la política econòmica del Govern espanyol. Per una banda, s’ha exigir i estrènyer als bancs perquè injectin liquiditat a les empreses i famílies; ara és l’hora dels ciutadans i ciutadanes, de la gent que ho necessita, dels treballadors/es, dels autònoms/es, de la gent de l’economia social, dels petits i mitjans empresaris... Per l’altra, cal un canvi de model de creixement i de model productiu perquè, com diuen els experts, la nostra crisi té elements endògens que han empitjorat encara més la nostra situació econòmica i social. .

El Govern espanyol s’ha d’enfrontar a la realitat i deixar d’improvisar i presentar un Pla de Mesures Urgents contra la crisi per reactivar l’economia i l’ocupació; Pla que hauria de tenir el suport social i parlamentari.

Cal lideratge, cal sumar per trobar la llum que porti l’esperança a milers i milers de ciutadans i ciutadanes que avui pateixen la crisi. Altrament, aniran apareixent diverses respostes socials davant el creixent malestar. A Europa, davant la incapacitat dels governs per trobar solucions als efectes de la crisi que recau sobre els sectors més vulnerables de la societat, s’han iniciat mobilitzacions socials, alguna d’elles preocupant com és el cas dels treballadors anglesos que protesten contra la contractació de mà d’obra estrangera al Reina Unit.

Finalment, el president Zapatero hauria de canviar la direcció del seu equip econòmic. És necessari un canvi d’equip per reorientar la política econòmica del Govern. L’actual ha esgotat la seva capacitat i frescor per fer front a una de les crisis econòmiques més importants que ha tingut l’Estat espanyol –dins d’un context de crisi internacional-, i que ja es pot definir com la primera gran crisi del model de globalització neoliberal que té la seva arrel en el fonamentalisme de mercat, i on el capitalisme de casino –que ha buscat el benefici fàcil sempre que així ha estat possible- ha sigut el model imperant.

LA PRIMERA CIUTADANA IL•LUSTRE: ANNA BOSCH

L’any 1979 varem viure un dels moments més importants de les nostre vides: la constitució del primer ajuntament democràtic desprès de la llarga nit del franquisme. Per a nosaltres era una doble satisfacció; per una banda el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) guanyava les eleccions municipals i per altre la nostra companya Anna Bosch era elegida Alcaldessa.
Érem un grup de joves i no tant joves encapçalat per l’Anna que entràvem a l’Ajuntament de Mollet amb la il·lusió de que s’obria una nova etapa política per a tots els pobles i ciutats, per a la ciutadania en general i que posava fi a una llarguíssima dictadura en que molts de nosaltres havíem tingut que conviure tota la nostre vida.
No va ser un camí fàcil, sense experiència institucional, però amb una gran valentia política es varen emprendre un conjunt d’iniciatives valentes per fer front a una situació de precarietat total del municipi de Mollet del Vallès. l’Anna Bosch, però com a Alcaldessa, va encapçalar una planificació total de la Ciutat. Amb ella es va iniciar una transformació sense precedents, es va planificar la ciutat per transformar-la, modernitzar-la, es van potenciar els equipaments escolars i esportius, les zones verdes i es feia front per primer cop al problema de Gallecs. En definitiva a l’hora que es planificava també es resolien alguns del problemes socials més importants pendents històricament.
Van ser quatre anys intensos i al capdavant l’Anna Bosch, infatigable, treballadora, va ser una alcaldessa amb una total dedicació a la seva Ciutat i a Catalunya. Els primers quatre anys de democràcia municipal a Mollet del Vallès es varen posar els fonaments del Mollet que tenim avui; una Ciutat pensada, organitzada, ben planificada. Moltes persones de Mollet recordaran que no va ser gens fàcil canviar una planificació urbanística prevista per a 200.000 persones i deixar-la amb 60-80 mil. Gracies a la decisió i empenta de l’Anna avui els molletans gaudim d’una qualitat de vida que no tindríem.
L’Anna, apart d’Alcaldessa va ser una persona compromesa amb l’aprofundiment de les llibertats nacionals de Catalunya i drets socials i polítics de les persones fins el final del seu camí. Durant aquests anys ha seguit treballant per la igualtat entre dones i homes, per la pau i la justícia, i vinculada als moviments ecologistes, per un model de societat més equilibrat i sostenible, tot això com una forma d’entendre el seu compromís amb la societat i els seus valors.
Durant el seu mandat és van construir les bases del Mollet d’avui i és en aquest sentit, que la ciutat i tots nosaltres li devem a l’Anna Bosch un reconeixement honorífic per la seva trajectòria en favor d’una societat més justa, però sobre tot per haver sigut la primera alcaldessa democràtica de la ciutat desprès de 40 anys de dictadura.
En el ple del 20 de maig de 1983 l’Anna Bosch s’acomiadava dient “hem esmerçat molts esforços, satisfets perquè no han estat endebades el treball realitzat. En aquesta etapa, l’ajuntament i el poble junts hem aconseguit que Mollet sigui una ciutat agradable amb rostre més humà”. Amb aquest comiat l’Anna feia una crida a seguir treballant de valent per aconseguir una societat més justa i solidària.
Aquest ha sigut el llegat que ens ha deixat als molletans i molletanes i hem de treballar per complir-lo, tots junts ho podrem aconseguir.

Signat els regidors del Grup Municipal del PSUC 1979-1983: Ramon Bellavista, Carme Coll, Domingo Miquel, Àngel Rodriguez, Josep Torrecillas i Àlvar Yañez

HI HA COSES QUE NO CANVIEN

La dreta catalana no va acceptar en les últimes eleccions autonòmiques que les esquerres tornessin a governar la Generalitat de Catalunya i, sobretot, per la insistència d’ICV que, durant la campanya electoral, va defensar de manera clara un govern d’esquerres. Per tant, l’objectiu permanent de la dreta és desenvolupar una estratègia per debilitar el Tripartit i, en concret, la coalició ICV-EUiA.
Des de que ICV va accedir a la Conselleria d’Interior hi ha hagut una acció permanent per debilitar públicament la imatge del nostre Conseller, Joan Saura.
No hi ha res personal, dirien els entesos, però sí “un acoso y derribo” a qui més ha defensat una coherència en mantenir com a única forma de govern un pacte d’esquerres; com l’única opció vàlida per fer polítiques de progrés i d’esquerres en benefici de la ciutadania.
La Conselleria d’Interior no és una competència fàcil, més aviat és complexa i això ho saben els qui en l’àmbit municipal han tingut responsabilitats en matèria de seguretat ciutadana. Malgrat això, l’acció de govern realitzada en matèria de seguretat es pot valorar positivament.
Aquests dies, de nou, la dreta i els seus satèl·lits mediàtics demanen la dimissió o critiquen fortament el nostre Conseller, Joan Saura, per assistir a la manifestació de solidaritat amb Palestina.
Quanta hipocresia!. La dreta s’ha mobilitzat amb els seus dirigents al capdavant quan li ha convingut i ningú els ha criticat per això; en tot cas, sí pels objectius i pels plantejaments per la qual han convocat la mobilització.
Perquè, doncs, el Conseller Joan Saura, com a dirigent d’ICV, no pot anar a una manifestació en favor de la pau i el diàleg?. Qué més noble que això, sortir al carrer per demanar que s’acabi la masacre contra un poble com el palestí?. El problema està en què la dreta no se sent còmode amb aquests actes a favor de Palestina i amb altres que es faran fins que no acabi l’assetjament d’Israel sobre Gaza. No hem sentit a les dretes catalanes dir res sobre la mort de dones i nens innocents.
La consciència de les persones ha d’estar per sobre de la responsabilitat institucional, ja que per sobre d’això estan els valors ètics, democràtics, pacifistes i humans. Davant la barbàrie no es pot restar impassible, ni justificar l’injustificable, per molt que cadascú té el dret a simpatitzar amb qui vulgui.
Cal dir que la seguretat dels milers persones que van assistir a la manifestació estava garantida, tant per la responsabilitat pacífica dels i les manifestants com per la vigilància democràtica que feien els cossos de seguretat.
Aquí, el que molesta, també, és que hagi un ecosocialista -es digui com es digui- al capdavant d’Interior, perquè la dreta sempre ha cregut que les polítiques de seguretat eren part del seu espai d’acció, ja que estaven lligades al seu model de societat; i ara, això ha canviat. Si ladran entonces cabalgamos.

UN DESIG PER AL 2009: UNA OPORTUNITAT A LA PAU

En aquests dies de suposada pau, el món viu de nou horroritzat pel que li esta passant al poble palestí.
Israel de nou utilitza la força de les armes de manera indiscriminada contra aquest poble, mentre que la Ministre de Relacions Exteriors de l’Estat d’Israel Tzipi Livini es limita a dir “ ho lamentem” referint-se a la mort de gent innocent.
No si val que amb l’excusa de que Hamas ha trencat la treva, es faci pagar la barbarie a tot un poble, que ja fa temps viu en una situació insostenible de precarietat i de pobresa absoluta. És cert que Hamas mai ha volgut reconèixer a l’Estat d’Israel i manté una actitud hostil, però els israelians amb les seves accions militars i d’ofegament de Gaza afavoreixen les actituds més radicals i debiliten permanentment a l’Autoritat Nacional Palestina en comptes de reforçar-la si el que es vol és una sortida pacífica al conflicte.

Cal que l’opinió pública mundial es mobilitzi una vegada més per aconseguir que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides forci a Israel a parar la massacre contra el poble palestí i obrir el camí a la pau i al diàleg.
Segurament , ara és molt difícil ja que durant quasi seixanta dos anys s’ha anat creant un poso d’odi entre les dues parts, com es pot veure en les diferents jornades convocades per ciutats arreu del món per aconseguir la pau i el diàleg entre israelians i palestins.
En totes aquestes jornades queda clar que el camí encara serà llarg per aconseguir la pau entre les parts. Però un primer pas és que la comunitat internacional acabi amb les accions militars i les incursions de càstig israelí a Gaza i així com el llançament de coets i morters a la població israeliana per part dels palestins.
Cal exigir a Israel que el procés de pau s’ha de basar amb el respecte al Dret Internacional, als drets humans i cal seguir propiciant punts de trobada i diàleg entre ambdues parts. S’equivoquen aquells que creuen que amb la força militar resoldran el problema palestí, com ja s’està demostrant i per tant el que cal es treballar pel final de l’ocupació israeliana dels territoris palestins i la formació d’un Estat palestí. En definitiva el reconeixement i la solució de dos Estats.
Cal doncs que la comunitat internacional i en concret la Unió Europea s’impliquin activament amb propostes que condueixin a la pau a l’Orient Mitja i així poder complir el desig per al 2009, de que sigui possible, d’una vegada per sempre la pau en aquest indret del món.