Fa mesos que la patronal de la CEOE reivindica públicament que la recepta per crear ocupació passa per una reforma del mercat de treball on l’abaratiment de l’acomiadament seria un dels seus objectius prioritaris i per realitzar una rebaixa de les cotitzacions a la Seguretat Social. En aquest plantejament també s’han situat el Banc d’Espanya i el manifest dels 100 per una “proposta per la reactivació laboral a Espanya”.
Aquesta actitud és la que ha dut a una ruptura de la mesa del Diàleg Social, no és una casualitat, ja que estem davant d’una ofensiva fruit de l’aliança ideològica de la dreta política i els empresaris amb un doble objectiu. Per una banda, debilitar el Govern del PSOE i, per l’altra, aprofitar la situació de crisi per fer canvis legals i guanyar espai i poder a l’esquerra social que representa els sindicats i l’esquerra política.
En contraposició a aquest pensament està el que planteja el sindicalisme confederal que vol aprofitar les oportunitats de la crisi per dur a terme un nou model productiu. En aquest sentit, el manifest “el treball, fonament d’un creixement econòmic sostenible” signat per més de 700 catedràtics, professors universitaris i professionals aprofundeix en el mateix sentit, ja que considera que la legislació laboral no ha estat la causa de la crisi. És necessari, doncs, tal com diu el manifest substituir el model de creixement econòmic vigent per un altre basat en la innovació i, com a conseqüència d’això, que guanyin protagonisme les polítiques industrials, energètiques, mediambientals i educatives com a instruments necessaris per a aquest canvi de model productiu i de creixement. Per això, qualsevol proposta de reforma laboral que s’adopti ha d’anar en consonància amb mesures que s’introdueixin per al canvi de patró de creixement. En definitiva, cal anar a un model laboral i productiu:solidari i respectuós amb els drets socials dels treballadors i treballadores.
Estem, doncs, davant de dues posicions en litigi. Els que volen reeditar el mateix model de creixement que ens ha dut a la crisi actual i els que volen un nou model que acabi amb el treball precari, mal remunerat i poc qualificat. Per tant estem, davant d’una batalla de les idees on l’esquerres han de ser actives, ja que aquest no és un debat entre empresaris i sindicats sinó que té un calat profundament polític.
D’aquesta crisi els treballadors i treballadores i els sectors que els defensen no en poden sortir afeblits i, per això, cal definir el full de ruta, en el que es tingui en compte la necessitat d’un repartiment de la riquesa més equitatiu, acompanyat d’una política fiscal on pagui qui més té, en la defensa i millora del sistema públic de la Seguretat Social en contraposició a la proposta de la CEOE de descapitalització del sistema de Seguretat Social per rebaixar el cost laboral de les empreses i ampliar un sistema de prestacions assistencials que cobreixi les necessitats bàsiques dels més necessitats com a conseqüència de la crisi; Així com la defensa d’uns drets laborals sòlids, ja que la desregulació no crea llocs de treball, al contrari ajuda a destruir –los, i l’extensió de la democràcia i la participació dels treballadors i treballadores a les empreses .
Per últim, cal apostar per una economia verda i socialment justa que potenciï les energies renovables, i cal recolzar el coneixement, l’educació i la investigació, el desenvolupament tecnològic, la millora de les tecnologies d’infrastructures de comunicació i informació que afavoreixi una estratègia que ha de passar per millorar els nivells de productivitat i competitivitat de les empreses, per tal d’assolir la capacitat de la seva internacionalització, mitjançant un procés de major i millor posicionament en els mercats locals i globals.
Com diu el manifest dels 700 “no romandrem indiferents al temps que ens ha tocat viure i per això rebutgem visions que considerem profundament equivocades, que sols qualifiquen com adequades les reformes laborals que contenen retallades en els drets socials i laborals. Al contrari advoquem per un horitzó de canvis estructurals que propicien una economia més productiva i conseqüentment un treball decent, més qualificat i, per extensió, més productiu”.
Aquesta actitud és la que ha dut a una ruptura de la mesa del Diàleg Social, no és una casualitat, ja que estem davant d’una ofensiva fruit de l’aliança ideològica de la dreta política i els empresaris amb un doble objectiu. Per una banda, debilitar el Govern del PSOE i, per l’altra, aprofitar la situació de crisi per fer canvis legals i guanyar espai i poder a l’esquerra social que representa els sindicats i l’esquerra política.
En contraposició a aquest pensament està el que planteja el sindicalisme confederal que vol aprofitar les oportunitats de la crisi per dur a terme un nou model productiu. En aquest sentit, el manifest “el treball, fonament d’un creixement econòmic sostenible” signat per més de 700 catedràtics, professors universitaris i professionals aprofundeix en el mateix sentit, ja que considera que la legislació laboral no ha estat la causa de la crisi. És necessari, doncs, tal com diu el manifest substituir el model de creixement econòmic vigent per un altre basat en la innovació i, com a conseqüència d’això, que guanyin protagonisme les polítiques industrials, energètiques, mediambientals i educatives com a instruments necessaris per a aquest canvi de model productiu i de creixement. Per això, qualsevol proposta de reforma laboral que s’adopti ha d’anar en consonància amb mesures que s’introdueixin per al canvi de patró de creixement. En definitiva, cal anar a un model laboral i productiu:solidari i respectuós amb els drets socials dels treballadors i treballadores.
Estem, doncs, davant de dues posicions en litigi. Els que volen reeditar el mateix model de creixement que ens ha dut a la crisi actual i els que volen un nou model que acabi amb el treball precari, mal remunerat i poc qualificat. Per tant estem, davant d’una batalla de les idees on l’esquerres han de ser actives, ja que aquest no és un debat entre empresaris i sindicats sinó que té un calat profundament polític.
D’aquesta crisi els treballadors i treballadores i els sectors que els defensen no en poden sortir afeblits i, per això, cal definir el full de ruta, en el que es tingui en compte la necessitat d’un repartiment de la riquesa més equitatiu, acompanyat d’una política fiscal on pagui qui més té, en la defensa i millora del sistema públic de la Seguretat Social en contraposició a la proposta de la CEOE de descapitalització del sistema de Seguretat Social per rebaixar el cost laboral de les empreses i ampliar un sistema de prestacions assistencials que cobreixi les necessitats bàsiques dels més necessitats com a conseqüència de la crisi; Així com la defensa d’uns drets laborals sòlids, ja que la desregulació no crea llocs de treball, al contrari ajuda a destruir –los, i l’extensió de la democràcia i la participació dels treballadors i treballadores a les empreses .
Per últim, cal apostar per una economia verda i socialment justa que potenciï les energies renovables, i cal recolzar el coneixement, l’educació i la investigació, el desenvolupament tecnològic, la millora de les tecnologies d’infrastructures de comunicació i informació que afavoreixi una estratègia que ha de passar per millorar els nivells de productivitat i competitivitat de les empreses, per tal d’assolir la capacitat de la seva internacionalització, mitjançant un procés de major i millor posicionament en els mercats locals i globals.
Com diu el manifest dels 700 “no romandrem indiferents al temps que ens ha tocat viure i per això rebutgem visions que considerem profundament equivocades, que sols qualifiquen com adequades les reformes laborals que contenen retallades en els drets socials i laborals. Al contrari advoquem per un horitzó de canvis estructurals que propicien una economia més productiva i conseqüentment un treball decent, més qualificat i, per extensió, més productiu”.
