UNA NOVA ETAPA: LA CIUTADANIA DECIDEIX

Els resultats de les eleccions europees celebrades el 25 de maig són una mostra del  malestar social davant la crisi econòmica, la crisi institucional i territorial i la corrupció que existeix al nostre país.

 

El PSOE i el PP en aquestes eleccions han perdut més de cinc milions de vots. Els dos partits,  els pilars del bipartidisme, no han arribat al 50% dels vots per primer cop en aquests quasi trenta set anys de democràcia. El PP retrocedeix però dissimula per la gran pèrdua de  vots del PSOE.    

 

Aquests resultats electorals estan tenint conseqüències. La gran pèrdua de vots del PSOE ha fet que Alfredo Pérez Rubalcaba renunciï a seguir en la secretaria general del seu partit. El 2 de juny el Rei anunciava la seva abdicació, fruit del moment de crisi de legitimitat de la Monarquia al nostre país, de la manca de solucions satisfactòries als reptes presents, com és el dret a decidir del poble Catalunya i el malestar social, que poden produir una tardor complicada per a la Corona.

 

Estem doncs al final d’una etapa que va començar a l’any 1978, que ha donat els seus fruits, sobre tot en estabilitat política, però mostra que el model sorgit del consens de finals dels anys setanta està esgotat i és necessiten nous aires, nous projectes polítics que il·lusionin i que ens faci sortir de la crisi actual.

 

L’abdicació del Rei obra una nova etapa, que ha de permetre que la ciutadania decideixi el model d’Estat que es vol per l’Estat espanyol, és a dir, Monarquia o República.  S’està construint una alternativa per donar sortida a la crisi social, i un nou model d’Estat. La República no és solament poder elegir el cap de l’Estat, sinó com diu Alberto Garzon diputat d l’Esquerra Plural: la República són valors i principis, de transparència, de fiscalització permanent dels poders públics i que la ciutadania sigui veritablement els sobirans.

 

 Per molt que alguns vulguin mantenir el vell règim, el pacte entre les elits, no arribaran en lloc, sinó es resolt la crisi econòmica- social, el dret a decidir del poble de Catalunya i el referèndum entre Monarquia i República. Voler mantenir tot igual pot acabar com el rosari de l’aurora, és a dir, malament.     

POBRESA ZERO, PER LA DIGNITAT I LA IGUALTAT D’OPORTUNITATS

En el recent debat al Parlament de Catalunya sobre la pobresa i la desigualtat forçat per ICV-EUiA, PSC i la CUP, el President Mas no va assumir cap responsabilitat del seu govern de la situació que viu Catalunya en matèria de pobresa i exclusió social, acusant al Govern del Tripartit i també al Govern de Madrid.
Res de nou que no se sàpiga ja, la culpa sempre és dels altres, no de la seva gestió. L’única novetat, si es pot dir així, que va proposar el President és que per solucionar aquesta realitat social a Catalunya li calen estructures d’Estat per solucionar el problema.

Podem esperar a que Catalunya assoleixi convertir-se en un estat propi mentre hi ha actualment més de 2 milions de persones que viuen sota el llindar de la pobresa? Indubtablement no, ja que patim una situació d’emergència social prou important que necessita mesures urgents, perquè la crisi per molt que se’ns digui no ha acabat. Una cosa són les dades macroeconòmiques, i una altre molt diferent la situació de moltes persones.

Catalunya en el quart trimestre de 2013, segons dades de l’EPA, tenia una taxa d’atur del 22,26% aproximadament 820.000 persones. Moltes d’aquestes persones ja han esgotat les prestacions d’atur i per tant ja no tenen la capacitat material per fer front a les necessitats que conformen un nivell mínim de qualitat de vida, augmentant així la pobresa i l’exclusió social.

Segons un estudi de CCOO de Catalunya “pobresa, llars i activitat laboral” al darrer trimestre de 2013 a Catalunya hi ha 88.134 llars, unes 195.163 persones sense ingressos laborals (salaris, prestació o subsidi, ingressos de prejubiliació i altres pensions). Les llars sense ingressos laborals ha augmentat un 37,1% des del 2008 al 2013.

 

Segons dades de IDESCAT a Catalunya la pobresa afecta més a les dones que als homes. Una característica que es dóna també a nivell espanyol i europeu. La situació de pobresa afecta també altres col·lectius com la població infantil i les persones majors de 65 anys.

Davant aquesta realitat són les entitats del Tercer Sector i els ajuntaments amb minsos recursos que estan fent front a aquesta situació de crisi social, mentre els governs conservadors es dediquen a rescatar la banca amb els nostres diners, retallant drets i ajudes socials i reduint dràsticament serveis essencials per a la ciutadania com són la sanitat i l’educació.

S’ha de canviar la orientació d’aquestes polítiques i com diu Àngels Guiteras presidenta del Tercer Sector “cal un compromís de país per combatre l’exclusió social”. Això vol dir generar més oportunitats econòmiques i laborals,  una distribució diferent de la riquesa i  prioritzar per part del Govern de la Generalitat les polítiques d’ocupació i programes d’inclusió social. Mentre les persones es trobin sense feina cal garantir uns mínims de qualitat de vida amb una major protecció de la Renta Mínima d’Inserció i la implantació de la Renda Garantida de ciutadania, instruments que han de servir per impedir la pobresa i l’exclusió social.

Fa solament uns dies Madrid ha estat escenari d’una gran mobilització social per la Dignitat de la ciutadania amb el lema “No al pagament de la deute, ni una retallada més, fora els governs de la Troica, pa, treball i sostre per a tots i totes”. Catalunya no està al marge d’aquest gran moviment,  cada vegada més hi ha més persones indignades veient com ens van degradant les nostres condicions de vida. Per això, ara i en el futur la ciutadania vol una Catalunya social amb drets i dignitat i això és el que no va entendre el President Mas en el debat sobre la pobresa , que el problema i la solució de l’emergència social és ara i avui, no en el futur.               

 

 

EL CANVI A EUROPA COMENÇA EL 25 DE MAIG

Fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de visitar la ciutat de Sant Petesburg abans coneguda com a Leningrado, la segona ciutat més gran de la Federació Russa amb més de cinc milions d’habitants.  

Rússia com abans Sud-àfrica i altres països el Fons Monetari Internacional (FMI) havia aplicat mesures econòmiques de xoc , el què ells anomenant les reformes necessàries, per augmentar la competitivitat i el creixement econòmic com a pilar per sortir de la crisi. Mesures que han comportat allà on s’han aplicat majors desigualtats socials i més pobresa. Això és el que vaig veure a Sant Petesburg més desigualtats, gent gran treballant en els museus de la ciutat, perquè la seva pensió no arribava per viure dignament, persones que utilitzaven el seu vehicle particular per traslladar turistes d’un lloc a un altre i així tenir un sobresou que li permetés arribar a finals de mes.

Això és el que va aconseguir el FMI amb les seves reformes. Aquest model és el que han anat aplicant arreu del planeta i Europa no han estat una excepció d’aquestes reformes necessàries. Aquesta realitat ha posat de manifest qui té el poder, que els governs han perdut capacitat de decisió per desenvolupar polítiques orientades a les necessitats de la ciutadania i per tant  avui el poder està en mans dels anomenats mercats enfront de la política.

Els poderosos i les seves institucions satèl·lits  estan aprofitant la crisi per impulsar mesures impopulars contra la majoria de la ciutadania i que els diversos governs de l’UE accepten acríticament apostant per una suposada eficiència dels mercats creient que ens trauran de la crisi. El que no diuen és que aquesta supeditació de la política a l’econòmic està comportant canvis importants en l’àmbit polític que afecta de manera significativa en el funcionament dels sistemes democràtics i un major deteriorament de l’estat del benestar.  

En aquest context les properes eleccions europees, que es celebraran el proper 25 de maig, són molt importants per canviar el destí de la Unió Europea i contribuir a una regeneració del sistema tant des de l’àmbit econòmic i social com de l’àmbit polític.

S’ha  d’aconseguir una Europa no basada en un model de més precarietat social, d’una degradació d’allò que és públic a interessos privats i d’un qüestionament de l’estat de benestar. Per aconseguir un altre model econòmic i social més equitatiu solament és possible sí les esquerres som capaços de sumar.

Sumar a partir d’un programa comú, de la defensa d’un model de societat més just i més igualitari, en definitiva diferent al model actual. En aquest sentit a principis de febrer es celebrava l’Assemblea Oberta impulsada per ICV i EUiA creant un espai obert de participació i d’acció sumant amb altres forces polítiques i col·lectius socials i donat un primer pas per construir aquesta alternativa a Catalunya.

Construir aquesta alternativa a Catalunya suposa també ser conscients que l’alternativa comença a Europa per acabar amb el patiment social que estan generant les mesures que prenen els governs davant de la crisi. Cal apostar per una Europa amb més democràcia en defensa d’una majoria de la població i que contribueixi a la regeneració democràtica.

UN PROCÉS CONSTITUENT PER REGENERAR LA POLÍTICA

La crisi econòmica i la corrupció són dos lacres que estan allunyant cada vegada més als ciutadans i ciutadanes del sistema polític actual. Com tothom sap el jutge Castro ha imputat a la Infanta Cistina per blanqueig de capitals i delicte fiscal. Aquest és l’últim cas d’una llarga llista de corruptes que estan creant una alarma i indignació social sense precedents.
No es pot acceptar que hi hagi una doble moral. Mentre ens imposen polítiques econòmiques i socials que ens perjudiquen i ens degraden cada vegada més, veiem amb estupor els casos de corrupció en l’àmbit polític i econòmic,  arribant fins i tot a la Monarquia.

El model econòmic hegemònic  que ha imperat en aquests anys a l’Estat espanyol basat en el totxo és el que ens ha portat a la crisi econòmica actual i que ha estat estretament lligat a la corrupció financera i d’alguns sectors polítics.

Hi ha un rebuig creixent de la societat a seguir sent governants per poders polítics i econòmics sobre la qual les resolucions que prenen no tenim cap influència i que les mesures que prenen sempre van en una mateixa direcció: enriquir encara més als poderosos i aprofundir en les desigualtats socials i econòmiques de la resta de la societat que és la majoritària. És a dir, un 1% s’enriqueix i un 99% s’empobreix.       

Es necessita doncs un canvi en profunditat del sistema polític. És a dir, cal regenerar la política, sinó regenerem el sistema democràtic, els casos de corrupció, abús i clientelisme fa créixer la desconfiança i el recel cap a la política en general i cap els partits polítics en concret i per tant, s’accentua el descrèdit de la política i dels polítics produint-se una indignació i rebuig a tot allò que vingui de l’àmbit polític i obrint les portes als possibles populismes en el que s’amaguen els autoritarismes que vàrem veure a mitjans del segle XX.

Estem al final d’un període polític que va sortir de la transició política amb l’aprovació de la Constitució. Ara cal obrir un procés constituent per impulsar una regeneració democràtica de les nostres institucions i d’altres formes de fer política, amb l’objectiu de reforçar la democràcia sobre noves bases i per això cal la complicitat de la ciutadania a partir de donar-li la veu perquè té el dret a decidir el seu present i futur.

Després de la crisi tot ja no serà igual, però el que no pot mantenir-se igual són les institucions polítiques actuals com la Monarquia. Necessitem un altre model econòmic, nous valors ètics i morals. Un altre model territorial que superi el model que va sortir de la Constitució de 1978. No es pot tenir una concepció tant restrictiva del concepte Espanya. No es poden anteposar els interessos dels poderosos als de la ciutadania.

És l’hora de la política en gran, dels canvis, de la sobirania de la ciutadania. En definitiva d’obrir un nou procés democràtic que doni participació i confiança als ciutadans i ciutadanes.

PRESSUPOSTOS I MODEL DE PAÍS

El Govern de la Generalitat de Catalunya ha presentat la proposta de pressupostos per a l’any 2014. Aquests es podrien resumir: venda de patrimoni, privatitzacions, menys despesa social (per molt que diguin el contrari) i menys inversions. Difícilment així aixecarem el país.

Els pressupostos mai són unes xifres neutres, aquestes expressen objectius i prioritats dels qui tenen la responsabilitat de governar, ja sigui un municipi o un país. Els pressupostos que presenta el Govern de CIU s’han basat, un cop més,  en l’austeritat i com a conseqüència d’això es mantenen les retallades aprimant encara més el nostre estat del Benestar, beneficiant el sector privat ï afeblint els serveis públics en detriment de la ciutadania.

L’atur s’ha convertit en el primer problema que té la societat catalana i les seves institucions. Durant aquests anys ha anat augmentant de manera considerable en tot el territori català. Segons l’Enquesta de Població Activa del tercer trimestre de 2013, Catalunya té més de 800.000 persones en atur, un 22,84%. L’atur està accentuant encara més l’exclusió social i l’augment de la pobresa.

Per altra banda, tothom venim dient que la Innovació i el Desenvolupament és un instrument estratègic per al creixement econòmic, per la competitivitat del nostre teixit industrial i per crear llocs de treball. Doncs bé,  s’ha de dir que la política del govern de CIU fa tot el contrari atès que des del 2010 s’ha retallat un 27% els pressupostos en Innovació i Desenvolupament.

No ens trobem doncs amb uns pressupostos que són fruit de la conjuntura que porten a privatitzar serveis, a reduir despesa social i que desprès quan passi la crisi recuperarem, això no serà així, sinó el què avui s’està fent és conseqüència d’un posicionament ideològic que aprofitant la crisi destrueix  sistemes de protecció social i de pèrdua de drets. Cal recordar que CIU va donar suport al PP per aprovar la Llei d’Estabilitat Pressupostària augmentant així les desigualtats socials tant a l’Estat espanyol com a Catalunya.   

Aquest model de país basat en l’austeritat i la destrucció dels sistemes de protecció social és un veritable fracàs. El que estan fent, per al present i futur, suposa un retrocés important de molts anys enrere en el benestar de les persones, del territori i de les seves infraestructures. 

Des d’aquest punt de vista el Govern de CIU és incapaç de donar un tomb a la urgència social i econòmica que té aquest país, perquè canviar els seus plantejaments els suposaria una crisi del seu pensament polític.

Per això és necessari contraposar a aquests pressupostos un altre plantejament que redistribueixi de manera diferent les despeses i majors ingressos,  i que posi l’accent en una major qualitat dels serveis públics per millorar les condicions de vida de la ciutadania, i que s’acosti als països de la Unió Europea que tenen més despesa social i que tenen més desenvolupat l’estat del benestar.

Augmentar la despesa en polítiques actives d’ocupació. Avui Catalunya gasta un 0,2% del PIB mentre països del nostre entorn dediquen més del 1% del PIB en polítiques actives d’ocupació.  Impulsar també un compromís amb la indústria com a factor estratègic i econòmic del nostre país. Això vol dir ser actius i fer un gir de les polítiques del Govern en aquesta matèria dissenyant una nova política industrial, recuperant els espais de concertació i discussió en matèria de política industrial i,  fruit d’això,  impulsar un Pacte per la indústria per afavorir la transformació del nostre teixit industrial. Així com la inversió pública en innovació i tecnologia per acostar Catalunya a les regions europees capdavanteres en l’àmbit tecnològic.

Tenir avui un país amb una economia avançada i sense desigualtats socials és crear millors condicions per tenir en un futur immediat una Catalunya forta perquè esdevingui un Estat propi.

ATUR I LA LLEI D'OCUPACIÓ DE CATALUNYA

Catalunya té en el primer trimestre de 2013 nou-cents mil persones aturades segons l'EPA. Una realitat profundament greu, si tenim en compte que a més, moltes d'aquestes persones ja porten més de dos anys en atur i que en l'horitzó no tenen cap esperança de trobar una nova feina que els permeti viure amb dignitat. 

En aquest context immersos en una profunda crisi econòmica i de re centralització de les polítiques actives d'ocupació per part del Govern del PP, el Govern de Catalunya proposa impulsar un nova Llei d'Ocupació de Catalunya i del Servei d'Ocupació de Catalunya.

Cal dir que des del 2004 els diversos governs que ha tingut Catalunya han intentat impulsar diferents models de gestió del SOC i millorar l'adaptació de les polítiques actives d'ocupació a la diversitat territorial sense que al final es concretés un model i per suposat la descentralització d'aquestes polítiques actives d'ocupació.

És evident que avui la prioritat de l'acció de govern és el desenvolupar mesures per crear ocupació, però també els intruments i els agents que han de fer-ho possible tant des del sector privat com des del sector públic, amb l'objectiu d'assegurar la coordinació, la optimització de tots els recursos ocupacionals que operen a Catalunya i també garantir un servei públic de qualitat.

El 23 de maig el Ple del Parlament de Catalunya aprovava una moció sobre l'atur i les mesures per fomentar l'ocupació. Un dels aspectes d'aquesta moció feia referència a la Llei d'Ocupació de Catalunya, establint clarament que si bé el SOC ha de mantenir el seu caràcter autònom, central ,públic i de qualitat, ha d'establir la cooperació i la col·laboració del sistema d'ocupació de Catalunya amb les administracions locals, els agents socials i econòmics. Planteja també la moció un nou model de relació contractual de la formació ocupacional a partir del diàleg i el pacte amb les administracions locals, les agents socials i la resta d'operadors.

En definitiva, trasllada un marc de coordinació entre el Govern de Catalunya i les administracions locals i de col·laboració i concertació amb els agents socials. Tenim doncs un full de ruta aprovat pel Parlament de Catalunya, però que cal aprofundir a partir dels criteris establerts per la moció.

La nova Llei d'Ocupació ha d'aconseguir tenir propotips més adequats a les realitats socioeconòmiques territorials, en concret de major proximitat a les persones, al teixit productiu i econòmic, a les administracions locals i al conjunt d'agents que actuen en el territori en polítiques actives d'ocupació i donar una empenta a les estratègies territorials on es reconegui el paper dinamitzador que tenen els administracions locals en l'articulació de models mixtes de treball i col·laboració.

La nova Llei és una oportunitat per tancar un període llarg de debat sobre els models de gestió del SOC de manera satisfactòria que sigui fruit del diàleg, el debat i el consens entre el SOC, les administracions locals i els agents socials i econòmics i posteriorment tingui el suport del Parlament de Catalunya, per això cal estar oberts a les veus del territori.     

PER A UN NOU MODEL SOCIAL I DEMOCRÀTIC A EUROPA

S’inicia la compte enrere de les properes eleccions europees que es celebraran a mitjans de maig de 2014. El gran repte és saber el nivell de participació que hi haurà en aquestes eleccions. La participació en el 2009 va estar a l’entorn del 45% i encara no estàvem en els nivells d’atur i de pèrdua de drets com els actuals.

És evident que hi ha molts ciutadans i ciutadanes que estan desenganyats de la política, que perceben que els líders dels governs europeus no són mereixedors de la seva confiança.

El model que estan impulsant les forces polítiques de ideologia neoliberal, com el PP i CIU al nostre país, estan desenvolupant un projecte polític per acabar amb l’Estat del Benestar i retallar la democràcia. Estan impulsant ,com el cas de l’Estat espanyol, mesures i retallades que cada vegada més són més asfixiants per a la ciutadania. Ara Brussel·les imposa a l’Estat espanyol un nou pla de retallades que afectarà encara més al que ens queda de drets socials i de pensions.

Però, malgrat la tragèdia en què vivim, és important que la ciutadania vegi que Europa com espai geogràfic on habiten més de 500 milions de persones no és el problema, sinó els seus governants

, perquè han estat incapaços de treure’ns de la crisi que viu Europa, de fer polítiques més equitatives per a la ciutadania, al contrari, han pres mesures que han arruïnat els somnis de moltes persones y que estan ignorant els efectes i patiment de la gent.

Per aconseguir una Europa que treballi per la justícia social i econòmica, per la democràcia, la llibertat i propera als problemes de la ciutadania i que aquesta vegi a Europa i a les seves institucions no com un problema sinó com una part de la solució, és necessari un canvi profund de les polítiques que es fan des de les institucions europees, perquè cal construir una Europa més d’acord amb els interessos de les persones, al contrari Europa pot esdevenir un polvorí perquè hi ha uns 26 milions de persones aturades sense cap esperança de canviar la seva vida a millor i això també ho saben els partits populistes i euròfobs que estan guanyant terreny cada dia.

Es necessita impulsar un canvi de rumb a la Unió Europea, reactivar la economia i recuperar de nou el model social europeu que ens ha estat arrabassat per la dreta neoliberal i per això cal sumar forces, cal una amplia convergència de forces d’esquerres que il·lusionin i donin confiança a la ciutadania, que és possible canviar la truita. ICV aposta per aconseguir una candidatura unitària a les properes eleccions europees en contra de les polítiques d’austeritat i a favor d’un altre model d’Europa.