Els resultats electorals de la nit del 28 de novembre deixa un regust agredolç. Per un costat les esquerres no han aconseguit de nou sumar per governar el nostre país. Per l’altre, ICV-EUiA ha sigut l’única força política de les tres que governaven Catalunya que ha tret uns resultats positius en comparació amb el PSC i ERC, que han tingut una davallada important.
En un context de crisi econòmica i d’elevat atur, la dreta –CIU, PP, SI i C’s- s’han obert pas i ha assolit uns resultats com mai al nostre país. Alguns situen la davallada de les esquerres pels sorolls fruit de les desavinences dins del Govern o la manca de relat de l’acció de govern.
És evident que tot això suma, així com els possibles errors que s’han produït en aquest període o les mateixes estratègies electorals d’ERC i PSC, sobre tot d’aquest últim que des del primer moment va negar la possibilitat de reeditar un acord d’esquerres i en cap moment ha posat èmfasi en defensar la gestió i l’assoliment del treball fet per l’esquerra al front del Govern de Catalunya. Però malgrat això, des del meu punt de vista, dos són els eixos centrals d’aquesta caiguda electoral: la sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra l’Estatut i la crisi econòmica.
El poble de Catalunya va validar l’Estatut el 18 de juny de 2006 desprès dels canvis que va rebre al Congrés de Diputats. Des d’ aleshores, l’Estatut ha estat qüestionat en tot moment pel PP que va presentar diversos recursos sobre el text i, posteriorment, per la sentència dictada pel TC. La sentència va provocar una mobilització massiva de la societat catalana encapçalada pel mateix president de la Generalitat de Catalunya. Malgrat això, qui millor ha rentabilitzat el sentiment de rebuig dels catalans i les catalanes a les actituds de Madrid envers a Catalunya ha sigut CIU, que ha utilitzat un doble llenguatge sobre la qüestió nacional. Un exemple és la proposta de concert econòmic que ara ja comença a matisar, perquè és una proposta inviable.
L’altre aspecte important de la desmobilització de l’esquerra és la crisi econòmica i com l’està gestionant el president del Govern espanyol, que sens dubte ha propiciat una desmobilització important de l’ electorat socialista. Els ajustos econòmics i la reforma laboral, consistents en retallades salarials als funcionaris i congelació de les pensions, han estat elements determinants perquè el PSC hagi tingut una davallada important. No així ICV-EUiA, que ha tingut des de sempre un posicionament clar contra les mesures d’en Zapatero i ha mantingut en tot moment una relació estreta amb els sindicats, tant a les manifestacions que aquests han convocat, com el 29-S, dia de la vaga general.
El PSOE faria bé en no situar els resultats electorals del PSC en clau exclusivament catalana, ja que són milers els electors i electores socialistes que estan emprenyats per la política econòmica i social que està fent el Govern.
L’única esperança que queda és que els nous lideratges que apareguin dins el PSC entenguin que cal una altra política econòmica, ja que, altrament, quan la gent ha d’elegir entre l’original o la fotocòpia elegeix l’original. A la vegada, s’imposa que defensin un projecte autònom respecte al PSOE. De moment, però, a l’esquerra li toca estar quatre anys a l’oposició i a ICV-EUiA tirar del carro, perquè tant el PSC com ERC estan desconcertats i analitzant els seus resultats i els possibles camins per sortir d’aquest maremàgnum en el que es troben desprès dels resultats electorals del 28-N.
No hay comentarios:
Publicar un comentario