La Legislatura del Govern d’en Zapatero s’ha acabat, ja tenim ambient preelectoral, de fet queden menys de 60 dies, tot apunta al fet que Mariano Rajoy serà el nou inquilí de la Moncloa segons totes les enquestes que s’estan publicant.En Zapatero té una responsabilitat directa en aquestes previsions i en la desmobilització del seu electorat. S’ha pujat al carro per convicció o per imposició del fonamentalisme neoliberal desprès de no admetre que estàvem en crisi.
Les polítiques econòmiques han beneficiat als rics, en canvi han perjudicat als treballadors i a les treballadores. Aquesta aposta neoliberal del Govern d’en Zapatero també s’ha vist reflectida en les polítiques laborals: la reforma laboral aprovada pel PSOE té un caràcter regressiu amb la pèrdua de drets dels treballadors i treballadores que s’ha demostrat que no crea ocupació i provoca que l’acomiadament sigui més fàcil. La reforma del sistema de pensions, que allarga l’edat legal de jubilació fins els 67. Va estar la pressió i la capacitat negociadora dels sindicats de CCOO i UGT que van millorar la proposta inicial del Govern.
Les retallades salarials als treballadors i treballadores públics ha estat una altra de les actuacions del Govern. El Reial decret de mesures urgents per a la promoció de l’ocupació dels joves, el foment de l’estabilitat de l’ocupació no solament es sostrau del marc del diàleg social, sinó que són mesures que precarizan més l’ocupació i afebleix els drets dels treballadors i treballadores. Aquest decret permet l’encadenament de contractes laborals, abaratint l’ocupació i no afavoreix l’estabilitat laboral.
Per altre costat, si en el període de creixement econòmic no va anar acompanyat d’una millora de la distribució de la riquesa, ara en aquest període es demostra clarament que la crisi no afectat per igual a les rendes del treball i a les rendes del capital. Les segones han millorat a costa de les primeres.
La crisi econòmica s’ha traduït en un descens generalitzat de les rendes salarials, és a dir, les remuneracions dels assalariats i assalariades s’ha reduït un 2,5% en el 2009 i un 1,2% en el 2010. En canvi, els beneficis empresarials han tingut un creixement continuat amb un increment del 2,6% en el 2009 i quasi d’un 3% en el 2010.
La crisi econòmica continua aprofundint en les desigualtats socials. L’enquesta de condicions de vida realitzada el 2010 per l’Institut Nacional d’Estadística diu que el 20,8% de la població resident a l’Estat espanyol es troba per sota del llindar de la pobresa, mentre que en el 2009, aquest percentatge es situava en el 19,5%. Sent les persones majors de 65 anys la taxa de pobresa més alta amb un 24,6% seguit dels menors de 16 anys amb un 24,5%.
Si aquesta és l’herència que ens deixa Zapatero, l‘alternativa no és el PP que ja estem veient com les gasta allà on està governant que l’únic objectiu són les retallades com fa CIU a Catalunya. Si guanya el PP la situació serà molt pitjor del que s’ha estat fent fins ara.
Hi ha una altre alternativa econòmica i social que aposta per mobilitzar recursos tant públics i privats cap un canvi de model econòmic i productiu i reforçant l’estat del benestar, no són les receptes de reducció del dèficit que recuperarà l’economia, això empitjorarà encara més la solució.
A Catalunya aquesta alternativa econòmica i social l’encapçala Joan Coscubiela, ell representa quelcom més que el candidat d’ICV, per la seva trajectòria en defensa dels treballadors i treballadores de Catalunya. És i serà un baluard del catalanisme popular tan arrelat al nostre país i no el catalanisme que representa CIU i ERC.
El 20-N es necessita la mobilització de totes les persones indignades, dels i les desencants i desencantades, dels que tenen la il•lusió que una altra societat és possible, perquè sinó com diu Joan Coscubiela “si no plantes cara et trepitjaran, et fotran fora del camp i no podràs tornar a jugar fins d’aquí molt de temps” i això és el que hem d’evitar la ciutadania espanyola i catalana, el PP no és la solució per a Espanya.
