INTERVENCIÓ EN L’HOMENATGE DE PACO PUERTO

En Joan Saura li hagués agradat estar avui aquí amb l’Esperança la seva companya, la seva família i amb totes i tots vosaltres, perquè en Paco era un dels nostres. Però, per problemes d’agenda d’última hora, li ha estat impossible estar en aquest acte d’homenatge a Paco Puerto.

En tot cas, jo us dirigiré unes breus paraules en nom de la família psuquera i d’ICV.

Jo vaig conèixer en Paco al Comitè Central del PSUC, a principis dels anys 80. Era una persona afable, dialogant, autodidacta, optimista per naturalesa i amb un compromís ètic “educat” en la tradició del PSUC i, per tant, disciplinat. Eduardo Varela –que tampoc està entre nosaltres- va coincidir a la presó amb en Paco i m’explicava que en Paco cada matí feia gimnàstica a la cel·la, que era un espai molt reduït. Aquesta disciplina era una manera d’estar en continu moviment o, com ell deia, “de no enquilosar-se”, era un compromís amb ell mateix, però també amb els sectors que ell representava i d’estar en bona forma per quan arribés el dia de la Democràcia.

En Paco Puerto va formar part d’una generació que va lluitar per canviar el destí del nostre país, va ser una generació rebel –en el sentit més noble de la paraula -, que va lluitar i treballar per la justícia social, per la llibertat, per millorar les condicions de vida dels més desfavorits, perquè el franquisme ofegava els somnis de llibertat i les il·lusions de milers i milers de ciutadans i ciutadanes.

En Paco tenia consciència de classe, defensava una Catalunya gens abstracte, la seva Catalunya era social i popular des del seu compromís polític i sindical. En aquest sentit, com diu en Joan Saura en el pròleg del seu opuscle sobre en Paco “ell tenia molt clar que sindicalisme i política eren dues cares d’una mateixa moneda que no podien anar deslligades, que eren dues eines per arribar a un mateix fi”.

En definitiva, en Paco va ser una persona compromesa que el va dur a militar en el PSUC i a CCOO per defensar els drets socials i laborals dels treballadors i treballadores. Avui, en l’adversitat de l’esquerra, ell –des de la seva convicció de lluitador social i polític- ens diria que cal seguir lluitant per allò que creiem, com va fer ell en el seu temps, i així aconseguirem algun dia una societat més justa i igualitària. Per això en Paco sempre estarà amb nosaltres i seguirem el seu compromís ètic de la política.

UN PACTE PER A LA INDÚSTRIA PER AFAVORIR LA TRANSFORMACIÓ DEL NOSTRE TEIXIT INDUSTRIAL

El nou govern de CIU té el repte d’abordar els problemes sorgits de la crisi econòmica i defensar l’estat del benestar i la qualitat dels serveis públics. També ha de donar respostes a la crisi industrial que viu el nostre país i que ha afectat seriosament a tots els sectors productius i, en concret, a aquells sectors industrials amb més problemes, com l’automoció o el de la construcció.

El desenvolupament industrial a Catalunya ha sigut i és un factor important en la dinamització econòmica del nostre país. És cert que a Catalunya el sector terciari o de serveis ha anat guanyant protagonisme econòmic, però aquest ha estat fruit de la creixent complexitat dels models de producció, que ha fet que la major part del creixement de serveis estigui motivat per la demanda de la mateixa indústria i pels processos d’externacionalització.

La indústria dóna feina de manera directa, aproximadament, a una quarta part dels ocupats/des. L’estructura industrial a Catalunya es caracteritza per tenir empreses molt petites. Del total d’empreses de Catalunya el 99,8% són empreses amb menys de 250 treballadors/es i el 92% són empreses sense treballadors/es o amb menys de 10 treballadors/es. Les PYMES donen ocupació al 74% de la mà d’obra. La terciarització real i aparent (per subcontractació i externalització d’una part de les activitats de les empreses industrials) és un altre dels trets de la nostra realitat econòmica. És en el sector terciari, on es concentra el major volum d’ocupació.

La indústria continua sent un pilar bàsic en la demanda de recerca, innovació i ocupació de qualitat. En el marc actual, en funció dels canvis anteriorment descrits, sorgeix el concepte nova indústria, que aglutina les activitats productives i dels serveis a la producció.

Malgrat això, la crisi econòmica ha tingut efectes importants en la indústria catalana i, per tant, la recuperació del clima de confiança sobre la recuperació del teixit industrial encara és dèbil i d’incertesa.

El model productiu actual, caracteritzat pels baixos salaris, la precarietat, la poca qualificació i la poca inversió en investigació i innovació, ha donat peu al sorgiment d’un model d’empreses que fabriquen productes de poc valor afegit i que en un món globalitzat i més competitiu estan perdent pes o desapareixent. Cal, per tant, un nou model productiu que tingui en compte la qualitat dels productes i serveis.

El canvi de model productiu fa més necessari que mai facilitar l’aparició de noves empreses o negocis que puguin prendre el relleu dels que estan o estaran en decliu. Les administracions han d’impulsar polítiques actives per tal de crear condicions adients per al desenvolupament d’aquestes noves empreses: ajudant a la formació i motivació, tant per a crear empreses de nova planta, com per desenvolupar nous projectes en les existents, facilitant l’accés a les noves tecnologies i a les innovacions i l’accés al finançament, tant en la forma de crèdits com en capital-risc o avals. L’administració ha d’implicar-se activament, per tal que tots els projectes viables puguin tenir el finançament adequat; ha d’avançar en la creació d’una finestra unificada de gestió, que faciliti i potenciï la posada en marxa de l’activitat empresarial, assessorant i trametent les diferents gestions a fer davant les diferents administracions implicades en cada cas. Alhora, ha de potenciar el triangle Inversió i Innovació/cultura empresarial/formació permanent, que és la clau per millorar la productivitat i ser més competitius, així com assegurar la sostenibilitat del nostre teixit productiu, construint, de manera progressiva, un model exitós i amb futur.

Per afavorir la transformació del nostre teixit industrial i guanyar en competitivitat, cal doncs, un Pacte per a la indústria. Cal continuar la transformació del model industrial de Catalunya per accelerar l’adaptació de la indústria als canvis estructurals que s’estan produint. El Govern d’Entesa ha potenciat l’Acord Estratègic, el Pla Nacional de la Recerca i el Pla de Política Industrial 2010-2020, que són instruments valuosos que ajuden al canvi de model productiu i que han de conduir a un altre model de creixement, sens dubte, molt més sòlid.

LA DRETA S’HA OBERT PAS A CATALUNYA

Els resultats electorals de la nit del 28 de novembre deixa un regust agredolç. Per un costat les esquerres no han aconseguit de nou sumar per governar el nostre país. Per l’altre, ICV-EUiA ha sigut l’única força política de les tres que governaven Catalunya que ha tret uns resultats positius en comparació amb el PSC i ERC, que han tingut una davallada important.

En un context de crisi econòmica i d’elevat atur, la dreta –CIU, PP, SI i C’s- s’han obert pas i ha assolit uns resultats com mai al nostre país. Alguns situen la davallada de les esquerres pels sorolls fruit de les desavinences dins del Govern o la manca de relat de l’acció de govern.

És evident que tot això suma, així com els possibles errors que s’han produït en aquest període o les mateixes estratègies electorals d’ERC i PSC, sobre tot d’aquest últim que des del primer moment va negar la possibilitat de reeditar un acord d’esquerres i en cap moment ha posat èmfasi en defensar la gestió i l’assoliment del treball fet per l’esquerra al front del Govern de Catalunya. Però malgrat això, des del meu punt de vista, dos són els eixos centrals d’aquesta caiguda electoral: la sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra l’Estatut i la crisi econòmica.

El poble de Catalunya va validar l’Estatut el 18 de juny de 2006 desprès dels canvis que va rebre al Congrés de Diputats. Des d’ aleshores, l’Estatut ha estat qüestionat en tot moment pel PP que va presentar diversos recursos sobre el text i, posteriorment, per la sentència dictada pel TC. La sentència va provocar una mobilització massiva de la societat catalana encapçalada pel mateix president de la Generalitat de Catalunya. Malgrat això, qui millor ha rentabilitzat el sentiment de rebuig dels catalans i les catalanes a les actituds de Madrid envers a Catalunya ha sigut CIU, que ha utilitzat un doble llenguatge sobre la qüestió nacional. Un exemple és la proposta de concert econòmic que ara ja comença a matisar, perquè és una proposta inviable.

L’altre aspecte important de la desmobilització de l’esquerra és la crisi econòmica i com l’està gestionant el president del Govern espanyol, que sens dubte ha propiciat una desmobilització important de l’ electorat socialista. Els ajustos econòmics i la reforma laboral, consistents en retallades salarials als funcionaris i congelació de les pensions, han estat elements determinants perquè el PSC hagi tingut una davallada important. No així ICV-EUiA, que ha tingut des de sempre un posicionament clar contra les mesures d’en Zapatero i ha mantingut en tot moment una relació estreta amb els sindicats, tant a les manifestacions que aquests han convocat, com el 29-S, dia de la vaga general.

El PSOE faria bé en no situar els resultats electorals del PSC en clau exclusivament catalana, ja que són milers els electors i electores socialistes que estan emprenyats per la política econòmica i social que està fent el Govern.

L’única esperança que queda és que els nous lideratges que apareguin dins el PSC entenguin que cal una altra política econòmica, ja que, altrament, quan la gent ha d’elegir entre l’original o la fotocòpia elegeix l’original. A la vegada, s’imposa que defensin un projecte autònom respecte al PSOE. De moment, però, a l’esquerra li toca estar quatre anys a l’oposició i a ICV-EUiA tirar del carro, perquè tant el PSC com ERC estan desconcertats i analitzant els seus resultats i els possibles camins per sortir d’aquest maremàgnum en el que es troben desprès dels resultats electorals del 28-N.

Joan Herrera, diputat

L’ESPERANÇA ÉS EL VERD

La campanya electoral a les eleccions autonòmiques del 2010 ja ha començat en un context difícil per causa de les mutacions que està produint la crisi econòmica. Això fa més complexa els missatges dels partits polítics, ja que la gent vol respostes clares i creïbles que els permetin viure el futur immediat amb esperança.

En aquestes eleccions està en joc el model econòmic i social de Catalunya, la desregulació de drets o l’ampliació de drets que doni més llibertats individuals i col·lectives a la ciutadania catalana, el fet d'assolir un territori de nou desequilibrat o un territori equilibrat i sostenible . En aquest marc, la Coalició ICV-EUiA apareix com una força necessària per aconseguir un model de país modern, just i equilibrat, ja que les seves propostes estan en la centralitat política del moment que estem vivint. És la força que té un model econòmic i social confrontat amb el model continuista de país que defensa CIU quan estava en el Govern. El PSC és presoner de les polítiques d’ajustos econòmics i socials que està duent a terme el PSOE i que ha provocat una resposta social en contra d’aquestes mesures. ERC, mira de reüll a les altres forces independentistes que es presenten per si aquestes li treuen espai polític i, per tant, tè un discurs no està situat en les necessitats que la gent vol en aquests moments.

Les enquestes diuen que l’atur i la situació econòmica són les principals preocupacions de la ciutadania. ICV-EUiA ha situat com a eix principal del seu programa la lluita contra l’atur i la defensa de les polítiques socials. Proposa un Acord Social i Ecològic per modernitzar el nostre país amb l’objectiu de crear ocupació, de dinamitzar l’economia, de crear un entorn favorable per les empreses i avançar en la igualtat social i de gènere.

ICV-EUiA ha sigut i és la força política que defensa els drets socials i laborals dels treballadors i treballadores confrontada amb aquelles forces polítiques que retallen drets. Això són fets: el 29-S, dia de la vaga general, la Coalició va estar al costat dels sindicats, dels treballadors i treballadores, mentre en el Congrés de Diputats Duran Lleida, portaveu de CIU, li demanava al president Zapatero que no canviés de rumb amb la Reforma laboral, la reforma de les pensions i els ajustos iniciats pel Govern del PSOE.

És la força que no s’ha amaga de voler un altre govern de progrés per fer més polítiques d’esquerres mentre altres en reneguen. En un moment com l’actual, en el qual molta gent ha perdut la feina i ho està passant malament, s’està perdent la il·lusió en anar a votar,les solucions han de ser d’esquerres; la dreta, tant espanyola, com catalana, volen una sortida a la crisi amb més desigualtats socials i amb menys drets.

Depèn de tothom que el 28-N sigui el verd esperança el color d’una Catalunya justa, solidària, amb ocupació, amb drets i llibertat, perquè el país que totes i tots somiem està a l’esquerra.

EN SIMÓN I EL MOMENT SOCIAL I POLÍTIC A CATALUNYA

En Simón Rosado, com tothom sap, ens ha deixat de manera sobtada: feia dotze dies que havia participat activament en la vaga del 29-S i només dos que ho havia fet en la Marxa contra l’Atur, la seva última activitat pública.

En Simón tenia una intuïció innata, era molt proper als treballadors i treballadores i coneixia amb profunditat la realitat social i política de Catalunya. Fins al punt que, fins i tot, el mateix expresident Pujol l’havia cridat moltes vegades per demanar-li assessorament.

En el seu acomiadament, en un auditori ple de sindicalistes, representants de la patronal, polítics i autoritats, en Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO, va dir d’ell “que allà on havia un conflicte en Simón estava per trobar-hi solucions.”

En un moment com el que ara estem vivint necessitem gent com ell, compromesa socialment i políticament Per a tota Europa s’estan generant conflictes contra les polítiques injustes que estan aplicant els diferents governs -ja siguin de dretes o socialdemòcrates- i estenent les mobilitzacions. França n’és el millor exemple.

Ens trobem en un moment de transformacions, davant d’una conjuntura política complexa i difícil, i és en aquest context on se situen les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Aquí en Simón ens diria que cal explicar amb força les diferències entre el model econòmic que defensa CiU i el que defensa la coalició ICV-EUiA: el de les velles receptes i de retallada de drets d’aquell partit i el nostre, de defensa dels drets socials i laborals dels treballadors i treballadores i de canvi de model productiu per una nova economia que creï nova ocupació. La lluita entre allò que és vell, que es resisteix a morir, i allò que és nou, que va agafant força en la societat.

Amb en Simón hem perdut una de les persones amb més coneixement del món sindical i de la política catalana en els darrers anys, a més d’un amic, un company, una persona insubstituïble. És per això que el millor llegat a la seva persona és que el 28-N les seves idees, per les quals tant ha lluitat, estiguin representades amb força al Parlament.

LA CIUTADANIA HA REBUTJAT ELS RETALLS SOCIALS i LABORALS

En el moment que els sindicats, a mitjan juliol, van anunciar la convocatòria de vaga general per al 29-S els poders mediàtics, polítics i econòmics van veure l’oportunitat perquè la vaga fos un fracàs i així infligir una derrota als sindicats per debilitar-los i acabar així amb la resposta social a les polítiques de retallades salarials i drets laborals. L’objectiu dels poders econòmics és avançar cap a una societat amb més desigualtats i en definitiva retallar l’estat de benestar.

La vaga s’ha fet en les pitjors condicions, atès el període de crisi econòmica que estem vivint, d’atur i de molta por a perdre el lloc de feina.. Malgrat això, la vaga ha sigut un èxit, ha estat una resposta clara de la ciutadania a les retallades socials per part del Govern que tant ha aplaudit la dreta catalana i espanyola. La vaga general va ser secundada per més d’un 70% a tot l’Estat espanyol i a Catalunya per un 80% i es van manifestar a tot el país més d’un milió i mig de persones per demanar una rectificació de les polítiques econòmiques i antisocials del Govern.

Com s’ha dit reiteradament la reforma laboral no crearà ocupació, el mateix govern espanyol reconeix que la previsió de la taxa d’atur per al 2011 serà del 19,3%. Això acompanyat d’uns pressupostos generals de l’Estat per al 2011 on la prioritat del Govern és el sanejament dels comptes públics rebaixant les partides en polítiques socials, en R+D+I i una retallada en un 38% en les inversions públiques, aquest fet ens dóna una mostra que estem davant un govern que amb aquests pressupostos no reactiva l’economia i per tant ineficaç per generar ocupació i que produirà més desigualtats socials.

El president Zapatero amb les seves mesures s’ha enfrontat a la seva base social i ell n’és conscient. Ara, demana que s’obri de nou el diàleg amb els sindicats. Per fer què?, la mateixa política econòmica a la qual el mateix Duran Lleida li demana que no doni marxa enrere? O que hagi una rectificació per part del Govern i s’obri així el camí a una negociació de la reforma i de tot el paquet que hi ha sobre la taula?. És a dir, o segueix amb les polítiques neoliberals imposades pels mercats o sent la veu de la ciutadania que li ha dit així no, que han expressat que hi ha un altre alternativa econòmica i social per sortir de la crisi i com ha dit Ignació Fernández Toxo “una llei canvia altre llei”.

El govern espanyol està perdent tota la credibilitat davant els treballadors i treballadores i si la vol recuperar de nou l’únic camí que té és rectificar amb una derogació de la reforma laboral i canviant la seva política econòmica i social, perquè això és el que li ha demanat la ciutadania el 29-S. Si no hi ha una rectificació el Govern d’en Zapatero s’haurà convertit definitivament en el govern de la resignació i això fa molt més difícil que el PSOE mantingui la base social que li va donar la seva confiança el 2008.

UNA DECLARACIÓ IMPORTANT PERÒ INSUFICIENT

El dissabte esmorzàvem amb la notícia que l’esquerra abertzale i Eusko Alkartasuna (EA) demanaven públicament a ETA una treva permanent i verificable. El diumenge ETA feia públic un comunicat en el que informava de “la no realització d’accions armades ofensives”.

Aquesta és una notícia important però insuficient. Important perquè més enllà de què cal tenir totes les precaucions necessàries, ETA torna a fer públic una treva, insuficient perquè no ha anunciat l’abandonament definitiu de les armes.

Fa temps que dins l’esquerra abertzale s’està avançant cap a un nou escenari polític, encara que tots voldríem que fos un procés més ràpid, malgrat són conscients –si més no els seus dirigents – que el temps de les armes s’ha acabat i, per tant, és qüestió de temps.

La pressió policial ha donat el seus fruïts, debilitant moltíssim l’organització terrorista, però també hi ha altres elements que estan ajudant a què aquest procés encapçalat per l’esquerra abertzale sigui irreversible cap a la pau al País Basc. Els resultats del denominat procés irlandès, el paper dels mediadors internacionals, la pròpia realitat catalana han sigut aspectes que han influït en aquest nou posicionament de l’esquerra abertzale.

És cert que hi ha escepticisme i desconfiança envers el comunicat d’ETA: l’historia així ens ho diu; desprès de diverses treves ha tornat a realitzar accions terroristes. Però sembla que el context actual ja no és el mateix i així ho reconeix el mediador internacional sud-africà Brian Currin que ha qualificat “d’històric el fet de tractar-se d’una decisió unilateral i incondicional” i, en segon lloc, el canvi d’actitud de l’esquerra abertzale liderant el procés cap a un nou escenari de l’independentisme Basc.

Indubtablement, com sempre posem totes les prudències, però no per això cal estar atents a què hi ha coses que s’estan movent i seria un error no estar a l’alçada de les circumstàncies quan es pot obrir un nou camí que tots i totes esperem i desitgem que sigui definitiu.

LA REFORMA LABORAL NO ÉS EL CAMÍ PER SORTIR DE LA CRISI

Queden 56 dies per al 29 de setembre, per a la vaga general convocada pels sindicats contra la reforma laboral aprovada pels socialistes i amb el recolzament de CIU i PNB que amb la seva abstenció ha permès al PSOE tirar-la endavant.

Una reforma laboral que vulnera els drets i les condicions laborals dels treballadors i treballadores d’aquest país. Una reforma laboral que no crea ocupació i que no resoldrà el problema de la dualitat del mercat laboral; al revés, amb les mesures que plantegen, la potenciarà encara més i s’incrementaran els acomiadaments, això sí amb menys cost.

No és una vaga qualsevol. Aquesta afecta al conjunt de la societat, no solament als treballadors i treballadores industrials, perquè aquest govern ja fa temps que va a la deriva, s’ha plegat de mans davant els poderosos i les seves mesures afecten a tothom menys als rics.

El Govern d’en Rodríguez Zapatero ha fet un gir antisocial en la seva política econòmica: l’edat de jubilació als 67 anys, el Pla d’ajust del dèficit públic reduint el sou dels treballadors/es públics i la congelació de les pensions. Ara la reforma laboral i dintre de poc els ajustos en el sistema de pensions, allargant la l’edat de jubilació i revisant el període de càlcul per tindre opció a una pensió.

Indubtablement, totes aquestes mesures perjudiquen al conjunt de la societat. Per tant, la vaga no és exclusivament dels sindicats; en tot cas ells en són els promotors, però la ciutadania se la d’apropiar com una cosa seva, com ha estat la manifestació multitudinària del 10 de juny de poble de Catalunya. La dignitat nacional també passa per les condicions de vida de la seva gent i, per això, cal fer aquesta vaga, per dir-li al govern del PSOE que retallar drets i rebaixar salaris no és el camí per sortir de la crisi.

La sortida de la crisi passa per la reactivació de l’activitat econòmica, de l’accés al crèdit per part de les empreses i els ciutadans i per potenciar una estratègia progressista de reducció de l’atur lligada al canvi de model productiu.

Davant d’aquesta política del govern del PSOE és necessita una resposta social. En aquest sentit, és important el treball pedagògic que estan fent els sindicats reunint-se amb les entitats socials perquè donin suport a la vaga del 29-S, i així ampliar la base social per aconseguir l’èxit d’aquesta.

Deia fa pocs dies en Gaspar Llamazares quant a la reforma laboral que “es tracta de la pitjor reforma laboral de la democràcia”, i té tota la raó. Per això el Govern es mereix una resposta massiva de la societat espanyola i catalana per canviar el rumb econòmic i social que ha pres Zapatero.

LA MANIFESTACIÓ 10-J OBRE NOUS REPTES

El 10 de juliol de 2010 esdevindrà una cita important del catalanisme social i polític amb l'àmplia participació ciutadana contra la sentència del Tribunal Constitucional. Van ser molt i moltes els ciutadans i les ciutadanes que indignats amb el tracte que es dóna a Catalunya van sortir al carrer per fer-se sentir; ciutadans i ciutadanes molt diversos i, com no, amb opinions també diferents, els quals expressaven la complexitat del moment que estem vivim i el futur que volem construir per a Catalunya.

En tot cas, aquesta àmplia diversitat sí que expressa el sentiment global que cal una sortida unitària per fer front a la situació actual. Cap partit o organització per si sola hauria tingut la capacitat de mobilització que hi ha hagut a partir d'una convocatòria unitària.

La manifestació multitudinària del 10-J obre un nou camí, que va més enllà de la integritat de l'Estatut que el TC ha retallat. La ciutadania que va votar en referèndum no vol un Estatut mutilat; vol que es resolgui d'una vegada les relacions entre Catalunya i Espanya en un marc diferent a l'actual. H hia cansament; portem des de la República -sense comptar l'etapa franquista- sense resoldre l'encaix Catalunya-Espanya i això no es podrà aguantar trenta anys més.

Els representants del poble de Catalunya històricament han anat per la via del diàleg i el pacte -com no podia ser d'altra manera- per aconseguir unes noves relacions entre Catalunya i Espanya. Aquest procés ha tingut i té moltes dificultats per l'actitud dels partits que han governat l'Estat espanyol: un PSOE que ha abandonat el model federal de l'Estat per la via dels fets i un PP que té una visió centralista i retrogada del model d'Estat (per a ells la Constitució és el mal menor perquè res canviï).

Cal seguir insistint al Govern espanyol que allò que ha desfet el TC es refaci per la via de l'acord polític amb el Govern de Català i obrir una segona etapa per definir el model d'Estat i l'encaix de Catalunya que intrínsecament avançava l'Estatut aprovat per al Parlament de Catalunya.

El PSOE ha de ser receptiu a aquest pacte en els dos anys que li queden de mandat perquè l'horitzó no és gaire esperançador: segons totes les enquestes el PP governarà de nou i està clar que els seus dirigents -responsables del recurs contra l'Estatut- no canviaran la seva postura.

Aquesta situació sí res canvia, als partits d'arrel federalista i autonomista els hi pot ser molt difícil mantenir els posicionaments actuals, perquè la pròpia societat catalana els hi demandarà un nou escenari. Tothom s'haurà de situar en un nou context, els federalistes haurien d'articular una majoria social que avanci cap a un estat propi dins un estat federal i li correspondrà al poble de Catalunya la decisió de decidir el nostre futur com a nació que som.

EL SOBERANISME EMOCIONAL

No descobriré res de nou si dic que vivim temps difícils –tot i que el futur serà millor-, però avui estem immersos en una profunda crisi econòmica que està provocant ja el germen d’una crisi social.

Per resoldre aquests problemes els nostres governants van pel camí més fàcil: ajustos econòmics, reforma laboral, reforma de les pensions. Volen convèncer a la societat que aquesta és l’única sortida possible als nostres mals i crear un estat emocional depressiu, de por i de sortides individuals, perquè res es mogui per aconseguir els seus objectius, que són, en definitiva, debilitar encara més l’estat del benestar i acabar amb les polítiques públiques.

Però, per si amb això no tinguéssim prou, ara el Tribunal Constitucional ja ha dictat sentència sobre l’Estatut de Catalunya a partir del recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP. Com era d’esperar -feia temps que les seves opinions eren filtrades als mitjans de comunicació- la sentència ha sigut negativa per a Catalunya.

Com deia Màrius Garcia “estem en un abans i un desprès”. Un abans, perquè el Parlament de Catalunya primer i desprès el Congrés dels Diputats van aprovar l’Estatut, el qual fou ratificat pel poble de Catalunya, aconseguint-se així un pacte polític entre Catalunya i Espanya. Un desprès, perquè amb la resolució del TC s’ha trencat aquesta pacte i, el que és pitjor, el govern espanyol dóna per tancat aquest tema.

Es pot afirmar que l’Estat espanyol viu un procés d’involució en matèria de drets: pèrdues de drets socials,retallades laborals i afebliment els drets del poble de Catalunya. Són molts els que consideren que, amb independència de qui governi –el PSOE o el PP-, el govern de l’Estat mai no donarà satisfacció als drets nacionals de Catalunya.

Amb aquesta situació en la que ens trobem és lògic que alguns creguin que cada vegada hi haurà més simpaties cap el soberanisme. En tot cas, el que es pot produir és un soberanisme emocional fruit del cabreig, de la insatisfacció, del ja n’hi ha prou de tanta injustícia envers Catalunya, el qual permeti trobar una identitat en la que agafar-se davant de tantes frustracions col·lectives en el context actual.

El federalisme català ha d’explicar bé el seu ideari i aconseguir del PSOE una proposta de reforma del pacte constitucional i la modificació de lleis orgàniques que resolgui la malifeta que ha fet el TC. Per tant, hauria de ser un federalisme més actiu i crític que connectes amb aquest soberanisme emocional.

Encara que estiguem en període electoral el PSOE faria bé de no tancar el tema de l’Estatut i obrir de nou un diàleg per arribar a un acord amb el govern de Catalunya per resoldre aquest conflicte d’Estat.

L'FMI I EL GOVERN ESPANYOL

El Fons Monetari Internacional ha avalat les mesures del Govern espanyol i demana alhora que Espanya adopti mesures econòmiques urgents, entre elles una reforma radical del mercat de treball amb l’objectiu de reduir la indemnització per acomiadament i canviar el sistema de negociar els salaris en els convenis col·lectius per a donar flexibilitat a les empreses. En aquest sentit cap novetat va en la línia de la tradició del model neoliberal, res ha canviat, s’han acabat els discursos de reforma del capitalisme i ara toca aplicar les receptes de sempre.

Les mesures d’ajust que el Govern espanyol vol posar en marxa són fruit de la imposició dels mercats financers, posant l’accent en la despesa social que repercuteix en els pensionistes i empleats públics fonamentalment, però també tindrà un efecte negatiu en el consum i en la creació d’ocupació que agreujarà encara més la precària situació econòmica de les persones a l’atur i en el canvi de model productiu. Una política d’austeritat hauria d’anar acompanyada amb mesures per estimular el creixement de l’economia productiva i l’ocupació.

En definitiva, és una mostra més que són els treballadors i treballadores qui estan pagant la factura de la crisi mitjançant el retall dels seus salaris i l’erosió de drets socials i de jubilació. En paraules de José Maria Zufiaur “les entitats financeres i tot el planeta d’instruments financers de variat pelatge estan sortint doblement guanyadores d’aquesta crisi”.

L’FMI té avaladors a l’Estat espanyol: la CEOE, el Governador del Banc d’Espanya que han vingut defensant fins a la sacietat una major flexibilitat del mercat de treball, com si el problema d’Espanya fossin els costos laborals i especialment el preu de l’acomiadament.

El problema essencial és el nostre model de creixement. L’economia espanyola va assolir un creixement superior a la mitjana europea durant l’última dècada fins a l’estiu del 2007 amb la crisi de les anomenades “subprime”.

Però aquesta realitat no va servir per invertir en un canvi productiu i d’una millor capacitació de la força laboral. El paradigma d’aquest model ha estat la construcció: l’especulació immobiliària i els seus negocis annexos van ser de llarg les inversions més rendibles per als inversors, molt més que invertir en noves tecnologies, en recerca i desenvolupament o en modernitzar l’aparell productiu.

Això acompanyat amb què en el moment de major esplendor econòmica teníem més d’un 30% de contractes temporals, treballs precaris i amb un pes creixent de les rendes del capital en detriment de les rendes del treball en la distribució de la riquesa i que seguirà augmentant amb les mesures d’ajust que es volen aplicar, ja que el retall de salaris als empleats públics tindrà una repercussió en el sector privat.

Si el Govern d’en Zapatero continua escoltant els cants de sirena de l’FMI el conflicte estarà servit. Els sindicats desprès de mantenir una actitud dialogant i responsable, l’únic camí que els queda és la mobilització davant de tanta insensatesa política.

LES AIGÜES BAIXEN REMOGUDES

A la crisi econòmica que està afectant els treballadors i les treballadores amb més atur, amb l’amenaça de retallades de drets laborals i socials, se li afegeix per una banda la crisi amb Catalunya atesa, l’actitud del Tribunal Constitucional de retallar l’Estatut de Catalunya i per l’altra, l’acusació per part del Tribunal Suprem de prevaricació i la possible inhabilitació del jutge Garzon. Sembla que una part de la judicatura aposta per dretanitzar el nostre sistema democràtic.

Amb l’atac al jutge Garzon es pretén acabar amb tot allò que està present en la memòria de molts ciutadans i ciutadanes que han viscut amb silenci i amb dolor els horrors del franquisme.

Fa trenta anys que es va aprovar la Llei d’Amnistia que va suposar la llibertat de molts lluitadors i lluitadores antifranquistes, però també es tancava la porta a condemnar a persones que havien comés delictes contra l’exercici dels drets a les persones. Alguns han dit que a l’esquerra li van marcar un gol amb aquesta llei, és possible, però ara no és el moment de reobrir el debat sobre la transició que indubtablement no va ser tant modèlica com alguns l’han volgut vendre.

Però, el cert és que la memòria popular no oblida, pot perdonar però no oblidar. Ara, desprès de 33 anys són molts els que amb justícia volen sapiguer la veritat històrica sobre les violacions dels drets humans durant la guerra civil i la dictadura i trobar als seus éssers estimats.

Tant costa d’entendre això? Tanta por té la dreta a la veritat històrica?. La dreta “democràtica” llença una ofensiva acusant de no democràtiques les mobilitzacions que s’estan fent aquests dies en defensa del jutge Garzon.

La ciutadania no està disposada a acceptar lliçons de democràcia d’aquesta dreta hereva del franquisme i que mai ha demanat perdó per les atrocitats que va fer el dictador i la seva camarilla. Qui més dany fa a la democràcia és la corrupció com el cas Gürtel o banderes preconstitucionals que han escenificat en algunes manifestacions convocades pel PP i no aquells que reivindiquen lliure i pacíficament un altre sistema d’Estat.

El jutge Garzon pot agradar més o menys, sobre tot llegint un article d’en Víctor Alexandre, però el jutge ara és la cara de tota aquesta gent que no està disposada que aquesta part de la història, tan nefasta per al nostre país, quedi en res. Com diu el Coordinador general d’IU el que es pretén és enterrar la memòria d’aquest país.

Però en aquest debat social i polític que s’està fent arreu de l’Estat espanyol no estem sols. L’ONU dóna suport a la decisió del jutge Garzon de buscar els desapareguts i demana derogar la Llei d’Amnistia per adaptar-se al dret internacional i recorda que els delictes contra la humanitat no prescriuen.

L’ONU defensa també la creació d’una comissió d’experts que estableixi la veritat històrica i que permeti a les famílies identificar i exhumar els cossos de les víctimes.

En aquest sentit, Joan Herrera, diputat d’ICV, portarà al Congrés una interpel·lació per demanar al president Zapatero que no sigui equidistant amb aquest tema, sobre tot davant l’ofensiva de la dreta política i judicial. Això ho han entès clarament els milers de persones que aquest dies s’estan mobilitzant arreu de l’Estat espanyol.

L’ENCREUAMENT DE L’ESQUERRA ABERTZALE

Quan el 22 de març de 2006 ETA anunciava una treva permanent, molts ciutadans i ciutadanes van pensar que això era el final de la violència a l’Estat espanyol i en concret al País Basc i que s’obria un camí de diàleg, no exempt de tensions, però que seria una nova etapa en un marc de pau.

Fins i tot, el president Zapatero, a finals de juny de 2006 en el Congrés dels Diputats, anunciava l’obertura de diàleg amb ETA amb el suport de tots els grups parlamentaris excepte del PP.

Malauradament ETA va acabar amb el somni de molts ciutadans i ciutadanes, a finals de desembre de 2006 va cometre un atemptat a l’aeroport de Madrid amb la mort de dos equatorians. L’últim assassinat ha estat el del policia francès Jean Serge Nerin.

ETA ja no té sortida i si l’esquerra abertzale no trenca amb el cordó umbilical que encara hi manté, aquesta no tindrà cap futur. Patxi Zabaleta coordinador general d’Aralar ja en el seu dia es va donar compte d’aquesta realitat quan deia que “la violència d’ETA era un llast per als objectius de l’esquerra abertzale”, en consonància amb això exigia la desaparició de l’organització armada.

Gerry Adams president del Sinn Féin en el seu llibre autobiogràfic explica que malgrat les situacions de conflicte armat a Irlanda del Nord, mai es van trencar els ponts de diàleg per trobar una sortida pacífica. Els acords del Divendres Sant de l’any 98 van obrir el procés de pau, encara que no va ser un camí fàcil i es van haver de fer diverses negociacions per formar govern i desarmar als grups paramilitars.

Indubtablement el procés de pau a Irlanda del Nord amb totes les seves zigues-zagues s’ha de mirar com un referent ha tenir en compte per qualsevol sortida a la violència al País Basc.

Però la diferència entre el Sinn Féin i l’esquerra abertzale està en què la primera va fer una aposta clara pel procés polític, acceptant els principis Mitchell basats en els mitjans pacífics i democràtics per resoldre problemes polítics i renunciant l’ús de la força i el desarmament verificable de les organitzacions armades. Mentre que la segona com a organització política continua subordinada a les accions violentes.

El problema és de “lideratge del canvi” amb el que això suposa. Hi ha exemples de lideratges que han trencat amb aquesta subordinació com és el cas d’Euskadiko Esquerra que va actuar en els seus inicis com el braç polític d’ETA (pm) i va acabar jugant un paper fonamental amb Bandres i Mario Onaindia per a la dissolució de l’organització armada. Un altre exemple és Aralar una organització independentista que va sortir d’Herri Batasuna i que rebutja i condemna la violència d’ETA.

En circumstàncies diferents, a Catalunya l’independentisme democràtic va treballar perquè Terra Lliure abandonés la lluita armada i ho va aconseguir l’any 1991. Molts dels seu membres actualment estan en la lluita política, democràtica i pacífica per aconseguir els seus objectius.

És cert que dins del món de HB alguna cosa es mou, com és el document titulat “principis i voluntats de l’esquerra abertzale” on plantegen la superació de la situació de violència i l’enfrontament armat que genera costos humans i polítics gravíssims o que el procés democràtic -que diuen ells- té que desenvolupar-se amb absència total de violència i sense ingerències, mitjançant la utilització de vies i mitjans exclusivament polítics i democràtics. Però indubtablement la resposta d’ETA amb la mort del policia francès posa en dubte aquests plantejaments, en la mesura que l’esquerra abertzale no ha condemnat aquest nou assassinat i per tant és insuficient, ja que la violència genera desconfiança i les paraules es queden en paper mullat.

Tal com diu Lokarri, moviment social per al diàleg i l’acord al País Basc, és el moment de parlar clar i concretar. Les esperances i els desitjos de pau de la societat basca s’ho mereixen.

ZP PERD PISTONADA

El president del Govern espanyol ha anat pregonant reiteradament que la crisi econòmica, que pateix el nostre país, no suposaria retallades socials per als treballadors i treballadores. Aquest compromís és el que ha mantingut, fins ara, una certa pau social malgrat els índexs d’atur.

Aquesta tendència expressada per ZP comença a canviar. ZP tenia dos camis: posar-se al costat dels més dèbils o escoltar els cants de sirena dels neoliberals que volen continuar amb les mateixes receptes de sempre, malgrat ser ells els responsables de la crisi que estem patint. El president està optant per seguir les tesis neoliberals que volen reduir l’estat del benestar mentre els poderosos continuen tenint beneficis importants i garantida una pensió suculenta en el moment de la jubilació, com és el cas del president del BBVA.

El Govern espanyol proposa una reforma del Sistema de la Seguretat Social elevant l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys i l’intent d’obrir la porta al període de càlcul de la pensió. L’argument que donen és que amb aquesta proposta es pretén garantitzar el manteniment del sistema a mig i llarg termini.

A més de ser una proposta que retalla drets socials, és contradictori amb el que van proposar temps enrere de reduir les cotitzacions socials en un 1,5%. Abans, volien debilitar l’estructura d’ingressos del sistema perquè la salut d’aquest ho permetia. En què quedem? El sistema té un Fons de Reserva de la Seguretat Social de 60.000 milions d’euros i un superàvit de 8.000 milions d’euros el 2009 i una previsió de 2.800 per al 2010.

Evidentment que cal estar atent a l’evolució del sistema i parlar del futur de les pensions en funció dels canvis que es produeixin derivats de l’evolució demogràfica, en la qual cal tenir en compte també els fluxos migratoris, les taxes d’ocupació i el creixement econòmic, però això cal fer-ho amb serenitat i buscant el màxim consens social i polític. Una mesura com aquesta s’hauria d’haver consultat amb els sindicats, atès que qualsevol reforma hauria de ser pactada amb aquells que representen els treballadors i treballadores.

El Govern de ZP s’ha anat equivocant en matèria econòmica. Primer, va negar la crisi, desprès, la va reconèixer i ara estem sortint, però les dades no enganyen, l’economia espanyola continua en recessió demostrant així que l’Estat espanyol més enllà de la crisi econòmica internacional té la seva pròpia crisi, fruit del model de creixement que tant el PP i el PSOE han impulsat.

Per això, una vegada més s’equivoquen, la proposta que fa el Govern en matèria de pensions no es correspon amb la realitat, està més pensada en fer un gest als mercats financers internacionals. El Govern està disposat ha obrir el camí a les reformes encara que aquestes siguin doloroses per als treballadors i treballadores.

Davant el canvi de rumb del president espanyol els sindicats han convocant mobilitzacions per al 23-F sota el lema “En defensa de les pensions. No al retràs de l’edat de jubilació”. Aquesta ha de ser una mobilització important del conjunt dels assalariats i assalariades per fer entendre al Govern i en concret al seu president, que no acceptarem retallades dels drets socials, ni l’abaratiment dels costos salarials, ni una major flexibilitat del mercat de treball.

Si el president Zapatero continua per aquest camí li pot costar car, tal com diuen les enquestes d’opinió, però el més preocupant és que amb la seva actitud podem ser els treballadors i treballadores els que paguem la factura de la crisi, quan han estat els rics els que l’han provocat.

LES PROPERES ELECCIONS I EL GOVERN D’ESQUERRES

L’apropament de les eleccions autonòmiques està duent al principal partit de l’oposició ha intensificar la crispació i la confusió de la ciutadania. CIU fa temps que ha iniciat un camí perillós en el que tot val en política per tal de tornar al govern. Les seves últimes actuacions en l’incendi d’Horta de Sant Joan –per cert, una brillant resposta d’en Jaume Bosch als parlamentaris de CIU- i la seva campanya sota el lema “Catalunya perd el tren” són exemples d’aquesta deriva de CIU i dels seus altaveus mediàtics per acabar amb el govern d’esquerres i, sobretot, per evitar que ICV torni al govern, ja que som l’única força confrontada amb CIU sobre el model de país que es vol.

CIU s’ha desmemoritzat, ja no recorda que va governar durant 23 anys i que té una responsabilitat directa en els dèficits actuals de Catalunya. El govern catalanista i d’esquerres ha tingut que fer front aquests dèficits i, per això, CIU no assumeix els èxits que aquest govern ha realitzat, com l’Estatut, el finançament o el recent traspàs de Rodalies.

Ha estat el govern d’esquerres i catalanista el que ha fet possible el traspàs de Rodalies a Catalunya fruit de l’Estatut, la qual cosa posa de manifest que aquest té un llarg recorregut per millorar les condicions de vida de la ciutadania catalana.

Amb l’acord a que s’ha arribat la Generalitat de Catalunya serà l’autoritat ferroviària i tindrà la gestió i la planificació dels serveis de Rodalies. L’Estat assumirà anualment la totalitat del dèficit i el 2011 també cedirà 50 milions d’euros a la Generalitat per millorar el servei de Rodalies.

Com diu el nostre Conseller Joan Saura el traspàs és un fet històric. Aquest és un exemple més dels canvis que s’han produït a Catalunya amb el govern d’esquerres i catalanista i amb el paper actiu d’ICV. Malgrat això, el govern i els partits que li donen suport han d’elaborar un relat on situïn que l’acció de govern ha comportat un canvi de model país diferent al model pujolista que defensa CIU.

Aquest relat és important, perquè la ciutadania percebi aquest canvi. Aquest és el repte que tenen les forces d’esquerres. Han d’explicar que hem fet les coses de manera diferent, que s’ha fet un salt qualitatiu en les polítiques a les persones, que s’ha fet que Catalunya sigui un dels països capdavanters en la lluita contra les desigualtats i el canvi climàtic, que s’ha fet una aposta per la modernització social i ecològica del nostre país.

Tot això, acompanyat d’un nou programa innovador que creï il·lusió i esperança i que resulti mobilitzador dels sectors que representa. No sé si això serà possible, donat que el PSC vol competir pel centre amb CIU i ERC està més obsessionada per mantenir l’espai independentista que per un programa innovador, atesa la fragmentació del seu espai. Solament ICV és la força que, de nou, pot impulsar un programa innovador, realista i creïble, que permeti seguir transformant Catalunya.