L’encaix de Catalunya amb Espanya ha estat un debat permanent al llarg de la nostra història. Pi i Maragall va ser partidari d’un model federalista per a la primera República, Francesc Macià a l’any 1931 va proclamar la República catalana com estat integrat a la Federació Ibèrica i Joan Comorera acabava la seva ponència “ La línia nacional del PSUC” davant el Comitè Central del PSUC a l’any 1939 amb a la següent frase “Catalunya lluita per una República catalana, per una República espanyola creada per la unió lliure de les repúbliques, iguals en drets”.
Amb la arribada de la democràcia, desprès de les primeres eleccions de 1977, es crea una Comissió Institucional amb l’objectiu d’encarregar un projecte de constitució. El procés d’elaboració de la Constitució espanyola no va estar exempt de tensions i forts debats sobre tot pel que fa al títol VIII de l’organització territorial de l’Estat, que va ser un dels temes més sensibles i més difícils, ja que el PSOE i el PP han tingut sempre una visió centralista de l’Estat.
Malgrat era insuficient i no resolia l’encaix de Catalunya amb Espanya s’obria un nou model descentralitzat i el reconeixement de les nacionalitats històriques.
Ara, després de 30 anys de democràcia, hi ha veus com ICV que plantegen revisar la Constitució de 1978 per adequar-la a les noves realitats socials i econòmiques i reconèixer la realitat plurinacional de l’Estat espanyol.
En aquest context difícil Catalunya ha anat avançant i l’Estatut del 2006 aprovat pels representants del poble espanyol i de Catalunya i referendat per la societat catalana ha suposat un pas important en l’autogovern de Catalunya.
Catalunya ha donat un salt qualitatiu en el seu finançament, que ha de servir per a la millora de vida de la ciutadania catalana i més encara en un moment de crisi econòmica com l’actual. L’Estatut té un marc competencial per poder actuar i afrontar els reptes que tenim com a país.
Per descomptat que aquest camí no està exempt d’intents de desestabilitzar el que Catalunya ha aconseguit amb l’Estatut. A ningú se li escapa que una interpretació restringida de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional suposaria un daltabaix per a la societat catalana i per als partits que li han donat suport, excepte el PP qui ha estat el qui va presentar el recurs i ERC que amb això justificaria el camí que ha encetat.
Haurem d’esperar el veredicte del Tribunal Constitucional i en funció d’això actuar en conseqüència si fos el cas, però sempre des d’una resposta col·lectiva, unitària. El procés engegat sobre les consultes populars per la independència, recolzat per ERC i CDC, no són el camí d’aquesta resposta col·lectiva de la nació catalana. Al revés, divideix la societat catalana entre independentistes i la resta, dóna per suposat que l’Estatut està mort, quan encara tindrà un llarg recorregut en el seu desplegament tant en l’àmbit social, cultural i econòmic i quan ja s’han iniciat diferents traspassos de l’Estat a la Generalitat previstos en ell.
Amb això no es nega l’objectiu que tenim com a país al dret a l’autodeterminació ni a decidir el futur de la nostra nació: a una nació lliure i amb drets iguals com defensava Joan Comorera. A seguir defensant una reforma de la Constitució que reconegui la diversitat i la plurinacionalitat de l’Estat espanyol, uns des dels principis federalistes, altres des de l’independentisme. En tot cas serà el poble català quan arribi el moment qui decidirà com volem l’encaix de Catalunya dins d’Espanya.
Amb la arribada de la democràcia, desprès de les primeres eleccions de 1977, es crea una Comissió Institucional amb l’objectiu d’encarregar un projecte de constitució. El procés d’elaboració de la Constitució espanyola no va estar exempt de tensions i forts debats sobre tot pel que fa al títol VIII de l’organització territorial de l’Estat, que va ser un dels temes més sensibles i més difícils, ja que el PSOE i el PP han tingut sempre una visió centralista de l’Estat.
Malgrat era insuficient i no resolia l’encaix de Catalunya amb Espanya s’obria un nou model descentralitzat i el reconeixement de les nacionalitats històriques.
Ara, després de 30 anys de democràcia, hi ha veus com ICV que plantegen revisar la Constitució de 1978 per adequar-la a les noves realitats socials i econòmiques i reconèixer la realitat plurinacional de l’Estat espanyol.
En aquest context difícil Catalunya ha anat avançant i l’Estatut del 2006 aprovat pels representants del poble espanyol i de Catalunya i referendat per la societat catalana ha suposat un pas important en l’autogovern de Catalunya.
Catalunya ha donat un salt qualitatiu en el seu finançament, que ha de servir per a la millora de vida de la ciutadania catalana i més encara en un moment de crisi econòmica com l’actual. L’Estatut té un marc competencial per poder actuar i afrontar els reptes que tenim com a país.
Per descomptat que aquest camí no està exempt d’intents de desestabilitzar el que Catalunya ha aconseguit amb l’Estatut. A ningú se li escapa que una interpretació restringida de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional suposaria un daltabaix per a la societat catalana i per als partits que li han donat suport, excepte el PP qui ha estat el qui va presentar el recurs i ERC que amb això justificaria el camí que ha encetat.
Haurem d’esperar el veredicte del Tribunal Constitucional i en funció d’això actuar en conseqüència si fos el cas, però sempre des d’una resposta col·lectiva, unitària. El procés engegat sobre les consultes populars per la independència, recolzat per ERC i CDC, no són el camí d’aquesta resposta col·lectiva de la nació catalana. Al revés, divideix la societat catalana entre independentistes i la resta, dóna per suposat que l’Estatut està mort, quan encara tindrà un llarg recorregut en el seu desplegament tant en l’àmbit social, cultural i econòmic i quan ja s’han iniciat diferents traspassos de l’Estat a la Generalitat previstos en ell.
Amb això no es nega l’objectiu que tenim com a país al dret a l’autodeterminació ni a decidir el futur de la nostra nació: a una nació lliure i amb drets iguals com defensava Joan Comorera. A seguir defensant una reforma de la Constitució que reconegui la diversitat i la plurinacionalitat de l’Estat espanyol, uns des dels principis federalistes, altres des de l’independentisme. En tot cas serà el poble català quan arribi el moment qui decidirà com volem l’encaix de Catalunya dins d’Espanya.
