PRESIDENT AQUEST NO ÉS EL CAMÍ

El President Montilla ha fet una crida als sindicats perquè no espantin a les multinacionals perquè segon ell serà molt difícil que algú inverteixi amb països conflictius i poc flexibles.

Davant l’allau d’expedients de regulació d’ocupació que dia a dia es van presentant en el Departament de Treball aquestes declaracions no donen gens de confiança ni als sindicats, ni als treballadors i treballadores.

El president no pot fer unes declaracions des de l’equidistància davant el conflicte social i econòmic que estan patint els treballadors i treballadores, sinó que des del Govern de Catalunya ha de defensar els interessos dels més vulnerables.

Un exemple frapant són les actituds de la patronal de Nissan que pretén presentar un expedient de regulació quan no esta gens justificat i a més a més vol portar la fabricació d’un nou model a Japó desprès dels ajuts públics que han fet els diferents governs.

Nissan s’han convertit en un símbol per a l a classe treballadora catalana. Si el Govern accepta aquest expedient de regulació, tots els treballadors i treballadores es trobaran indefensos, ja que s’obrirà la veda per justificar qualsevol expedient. Si al contrari, no s’accepta l’expedient, més d’un empresari s’ho pensarà a l’hora de presentar expedients de regulació injustificats.

Concertació sí, diàleg, sí, xantatge no, i ara el que toca és que tant el Govern espanyol com el català facin una aposta clara per impulsar polítiques industrials que potenciïn la competitivitat dels sectors industrials, augmentant la confiança dels inversors i mantenint un alt nivell d’ocupació industrial, amb un model industrial qualificat i d’alt valor afegit, però això sí, no caure en el xantatge dels poderosos.

PER AL TREBALL DECENT I AMB DRETS

La Confederació Sindical Internacional convoca el dia 7 d’octubre a tots i totes els treballadors i treballadores de tot el món ha manifestar-se contra les desigualtats socials i un treball digne. A Catalunya els sindicats de CCOO, UGT i USOC també fan una crida a la mobilització per una feina digne i amb drets, contra la directiva del temps de treball, contra la pobresa i la desigualtat i per la solidaritat internacional.

Aquesta és l a primera mobilització global davant una globalització capitalista que cada vegada desregula més els mercats laborals i envia a moltíssimes persones a l’atur i a la pobresa.

Les polítiques neoliberals que s’han aplicat durant una dècada (i continuen aplicant-se) ha portat molts beneficis per als poderosos, però en canvi l’immensa majoria de la ciutadania ha patit les injustícies d’aquest model econòmic.

Aquests dies estem veient com el model econòmic imperant ha entrat en crisi i aquells que volien una permanent desregulació de l’economia impulsada per la doctrina neoliberal han tingut que demanar la intervenció de l’Estat i amb això ha quedat (si quedava alguna dubte) desautoritzada la doctrina econòmica neoliberal que amplis sectors de la ciutadania a tot el món han vingut denunciant.

Cal doncs un altre model econòmic, de rostre humà, que faci front a la fam, a la pobresa, a les desigualtats de gènere, i que aposti per un treball digne i per drets laborals i socials.

En l’àmbit europeu aquesta jornada també és important ja que les polítiques neoliberals també volen imposar una jornada laboral de 65 hores, modernitzar el dret laboral que sota aquest eufemisme el que es vol és flexibilitzar més el mercat laboral i menys drets per als treballadors i treballadores.

Sens dubte aquesta mobilització internacional marcarà un abans i un desprès on l’esquerra social i política enfortirà els instruments i el pensament a un món globalitzat, perquè ara és l‘hora de globalitzar la resposta a un model econòmic injust, inhumà que s’ha vist que ha fracassat.

ENFORTIR EL DIÀLEG SOCIAL PER FER FRONT A LA CRISI

La situació econòmica ha empitjorat en aquest segon trimestre. Els indicadors macroeconòmics ens diuen que l’atur ha augmentat en el conjunt de l’Estat espanyol fins arribar a un 10,44%, augment històric de l’ Euríbor hipotecari i l’índex de Preus al Consum (IPC) el mes de juliol ha pujat fins a un 5,3%.

És veritat que hi ha elements exògens sobre la crisi econòmica que pateix l’Estat espanyol com el fet que a la crisi financera actual s’ha sumat els augments del petroli i les matèries primes, però també hi ha elements endògens que han empitjorat encara més la nostra situació, amb minsos creixements econòmics (del 0,3% i 0,1% el primer i segon trimestre).

Els sindicats i formacions polítiques com ICV, ja dèiem que el model de creixement en el que ens hem basat durant aquests últims anys era un model esgotat, que calia un altre model de creixement basat en activitats amb un nou valor afegit.

Amb aquest panorama gens optimista, tot i que el president del Govern espanyol s’obstini en no veure la realitat, diferents sectors econòmics, socials i polítics han insistit en la necessitat d’una resposta urgent a partir d’un acord social i econòmic.

La insistència social i econòmica per buscar un acord per fer front a la crisi ha fet possible la signatura entre el Govern de l’Estat, els sindicats i les patronals d’una declaració d’intencions per impulsar l’economia l’ocupació, la competitivitat i el progrés social, amb l’objectiu de marcar línies estratègiques que contribueixin a la recuperació del creixement econòmic i de l’ocupació.

És evident que aquesta declaració s’haurà de concretar en un conjunt de mesures similar al de Catalunya amb la signatura de l’Acord Estratègic per la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana que doni resposta aquest nou context i que faci front als nous reptes i posar l’accent fonamentalment en tres pilars: a) en un altre model productiu que aposti per la innovació i el desenvolupament tecnològic, enfortir la formació professional i mantenir el poder adquisitiu i reduir la precarietat laboral, b)un altre model energètic amb menys dependència del petroli basat en l’ampliació de l’ús de les energies renovables i c) Més despesa social per ajudar a les famílies amb més dificultats i desplegar les diverses lleis socials aprovades en els darrers anys.

El diàleg social, econòmic i polític és el camí per crear les bases d’un nou model de creixement que ens porti en definitiva a una economia més sòlida i no caminar per velles receptes que alguns han vingut dient en aquest període com abaratir l’acomiadament, nova reforma laboral, congelació salarial, flexiseguretat. Aquest camí vol posar sobre les esquenes dels treballadors i treballadores el pes de la crisi econòmica o el que és el mateix que siguin els treballadors i treballadores que paguin la crisi.

STOP A LES 65 HORES SETMANALS

Naomi Klein en el seu llibre “la doctrina del xoc”, ens explica com el lliure mercat avança de manera desbocada en aquelles societats massa terroritzades o desorientades per protegir els seus interessos.

Europa està vivint un moment d’incertesa per la crisi econòmica, amb un augment de l’ atur que afecta a diversos col·lectius, fonamentalment els i les joves, dones i immigrants i una major precarització del mercat de treball. Això fa que davant aquesta situació la societat viu moments d’incertesa, d’angoixa i d’inseguretat i la dreta ho sap i s’aprofita per debilitar les conquestes dels treballadors i les treballadores.

L’ascens de Sarkozy a França, i de Berlusconi a Itàlia va consolidant un espai per les polítiques neoliberals, l’avenç de la dreta es comença a notar. Els governs conservadors dels Estats membres de la UE que són majoria en el Consell Europeu han proposat una directiva del temps de treball que pretén augmentar el límit màxim de la setmana laboral fins a les 65 hores en comptes de les actuals consagrades per l’Organització Internacional del Treball (OIT).

Aquesta no és una mesura aïllada, cal recordar la proposta de la directiva Bolskestein, la de modernització del dret laboral europeu. Totes aquestes propostes tenen com objectiu desregular el mercat laboral, i acabar amb els processos de la negociació col·lectiva.

La idea de flexibilitzar la legislació laboral i ara plantejar una setmana laboral de 65 hores és un atac contra el món del treball i els seus representants, els sindicats i a la vegada un atemptat directa contra el model social que ha caracteritzat Europa en aquests quasi 60 anys. Quan en ple segle XXI s’està parlant de la conciliació de la vida familiar i laboral, de jornades laborals de 35 hores perquè les persones tinguin més temps lliure per formar-se, per a la seva família, per gaudir de l’oci, els governs conservadors volen tornar un segle enrere.

La dreta vol aprofitar aquest moment per tirar per terra una lluita de molts homes i dones durant el segle passat i que amb el seu esforç van aconseguir millores en les condicions de vida dels treballadors i treballadores europeus. Naomi Klein explica clarament com en moments de crisi “el capitalisme del desastre” com ella l’anomena, ho aprofita la dreta per restringir els avanços socials i les polítiques públiques.

Davant d’això cal que les sectors progressistes i d’esquerres, els sindicats, els treballadors i les treballadores de la Unió Europea han de crear un pols actiu de rebuig aquestes polítiques, ja que això portarà a un deteriorament de les condicions de treball i al dumping social.

I el que és més greu, amb decisions d’aquesta naturalesa ningú s’estranyi de l’allunyament dels treballadors i treballadores de la Unió Europea. Un exemple d’això ha estat els referèndums de França i Holanda rebutjant la Constitució Europea o més recent el rebuig d’Irlanda sobre el Tractat de Lisboa.

Una Europa forta necessita del recolzament dels treballadors i treballadores i això serà possible amb polítiques socials i progressistes i Berlusconi i Sarkozy no en són el referent d’aquestes polítiques.

LA CRISIS ECONÒMICA JA HA ARRIBAT

Els darrers deu anys, l’economia espanyola ha mantingut un fort ritme creixement de l’activitat econòmica, moderadament per sobre de la mitjana europea. Malgrat això, l’economia espanyola també presenta aspectes negatius i preocupants. En primer lloc, hi ha dèficits importants, ja que s’han incrementat les desigualtats socials, el 19,8% de la població espanyola es troba per sota del llindar de risc de pobresa sent de les més elevades de la UE15, la riquesa no s’ha distribuït adequadament, mentre els salaris han patit un retrocés d’un 4% durant el període 1995-2005 els beneficis empresarials han augmentat un 73%, en inversió en Recerca i Desenvolupament encara estem lluny de la mitjana europea i per últim si bé les taxes d’ocupació han augmentat considerablement la temporalitat laboral continua sent de lluny de les més altes d’Europa.

En aquest context entrem en una etapa de canvi de cicle econòmic fruit de la forta caiguda produïda en el sector de la construcció i cal afegir la crisi financera internacional per culpa de les “hipoteques basuras”. Les dades del primer trimestre de l’any 2008 el creixement intertrimestral del PB en el conjunt de l’Estat ha sigut d’un 0,3% xifra més modesta des de la crisi del 1993. Això contrasta amb les dades d’Alemanya on el PIB ha crescut un 1,5% en aquest mateix trimestre, la qual cosa demostra que aquells països que tenen un model productiu molt més avançat i amb major valor afegit, resisteixen millor als canvis de cicle econòmic.

Tot això esta afectant al mercat de treball, la taxa d’atur ha iniciat una etapa de creixement força significativa en el primer trimestre. Catalunya és la Comunitat Autònoma on més ha crescut el nombre d’aturats i aturades situant-se en un 7,83%. A la comarca del Vallès Oriental un 9,73 quasi dos punt per sobra la mitjana catalana, però el més significatiu és l’atur femení, a la nostra comarca és situa en el 13,44%.

Davant la situació de crisi econòmica el Govern espanyol ha presentat un conjunt de mesures que no ha satisfet a ningú. Des del nostre punt de vista aquestes propostes no hi ha marge pel gir social i ambiental necessari per a la majoria, ja que la política econòmica i fiscal són continuistes.
No podem compartir tampoc la proposta del Ministre d’Economia sobre la major flexibilitat del mercat de treball, ja que el seu resultat durant la dècada dels 80 ha sigut una profunda segmentació del mercat de treball, és a dir una elevadíssima taxa de temporalitat.

Per tant el que defensem és que la creació d’ocupació ha d’anar lligat a la qualitat d’aquesta i estigui associada als drets laborals. Avançar cap un altre model productiu i amb més valor afegit, això vol dir, incrementar les inversions públiques en Innovació i Tecnologia, defensa del teixit industrial i apostar per crear activitat econòmica i ocupació en nous sectors estratègics, inversió pública fonamentalment en infraestructures de mobilitat sostenible i transport públic. Apostar per un sistema fiscal just i progressiu per avançar en una millor distribució de la riquesa, en la protecció social i dotar de més recursos per desenvolupar polítiques socials en educació, sanitat i serveis socials.

Sols així podrem ser més forts davant processos de desacceleració econòmica i no siguin de nou els treballadors i les treballadores que paguin la crisi.

BUS A L’AUTÒNOMA

Fa molts anys que la ciutat de Mollet està reivindicant un mitja de transport públic a la Universitat Autònoma de Bellaterra. Recordem que en diferents legislatures municipals s’ha demanat que la línia ferroviària Papiol-Mollet comptabilitzés el transport de mercaderies i de passatgers i tingués una parada a l’estació de Cerdanyola per facilitar l’accés a la Universitat d’un elevat nombre d’estudiants universitaris del Vallès Oriental i en concret de Mollet potenciant així l’ús del transport públic.

Sembla ser que aquesta vella reivindicació segons diuen els responsables municipals serà una realitat dintre de tres anys. Ara bé, la pregunta és que fem durant aquest temps? recordem que ja portem molts anys sense solucionar-ho.

En el debat de la ciutat realitzat a finals del 2007, el Grup municipal d’ICV-EUiA va proposar de que l’ajuntament posés un bus per als i les estudiants de Mollet que van a la Universitat de Bellaterra amb l’objectiu de facilitar el trajecte i donar resposta a les necessitats de mobilitat d’una part dels nostres ciutadans i ciutadanes. L’equip de govern, poc receptiu a les propostes que fa la Coalició d’esquerres va manifestar que això no és una competència municipal sense donar cap solució al problema. És cert que no és una competència municipal, però en canvi s’han fet i es segueixen fent moltes coses que no són competència de l’ajuntament.

En canvi, l’ajuntament de Granollers si que està fent aquest servei a través d’una empresa d’autobusos de la nostra comarca. Si Granollers ho fa, perquè Mollet no pot fer-ho?. És possible que aquesta no sigui una prioritat per l’actual Govern de la ciutat, o simplement perquè la proposta ha vingut d’un grup municipal que està en l’oposició. Sincerament, més enllà de qui ho proposi el que és cert, és que ja portem molts anys reivindicant una solució per als/les nostres estudiants perquè Mollet sigui més a prop de la Universitat.

Un bus a l’Autònoma seria la solució per a molts i moltes estudiants que cada dia pateixen un veritable calvari per arribar a la Universitat , han d’anar en tren de Mollet a Montcada i de Montcada a Cerdanyola. En canvi la solució que donen els nostres governants locals segueix sent la utilització del transport privat sobrecarregant encara més les nostres carreteres i fent que l’anar ha estudiar sigui tota una odissea.

UNS RESULTATS AGREDOLÇOS

Desprès dels resultats electorals cal entrar a fer valoracions que permetin entendre el que ha passat, o si més no acostar-nos-hi.

En primer lloc dir, que aquestes eleccions generals han estat les més bipolaritzades entre el PSOE i el PP quedant al marge la resta de forces polítiques. Aquesta bipolarització en el futur continuarà per diferents motius.

El primer motiu és la llei electoral que beneficia als grans en detriment de la resta. No hi veig en aquesta legislatura que comença cap interès dels dos grans en canviar una llei que els hi és favorable. El segon motiu, no hi ha una tercera força que pugui sumar els desencantats dels dos grans. Esquerra Unida amb aquests resultats entra en un procés incert sobre quina serà la sortida a la seva crisi, és possible que alguns tornin a reivindicar el passat més recent.

Per altra banda el partit de la Sra. Rosa Diez que, ha esgarrapat vots de tothom, cal veure el que faran, però el més segur és que sigui un bluf com ho ha sigut Ciutadans.

El tercer motiu és que el PP no canviï d’estratègia i continuï amb la política de la crispació, ja que tampoc li ha anat tant malament, si exceptuem el País Basc i Catalunya. Segurament faran un maquillatge en les formes però no en el fons.

Per tant és pot obrir un nou bipartidisme a l’Estat espanyol i l'eslògan “si tu no hi vas, ells tornen” pot seguir sent l’eslògan de moda en el panorama polític espanyol.

Els socialistes han sabut moure a l’electorat d’esquerres a Catalunya. Mentra des d’ICV demanàvem més força per girar cap a l’esquerra derrotant a la dreta, el PSC va fer una crida proclamant que la dispersió del vot reforçava les opcions de Rajoy. Davant d’això la ciutadania ha pres un posicionament clar a favor dels socialistes per la por a que vingués el llop.

Els resultats d’ICV-EUiA han sigut agredolços, ja que hem participat en el fet que el PP no guanyés les eleccions, hem aguantat un diputat amb tot el que estava caient, però malgrat tot hem perdut un escó i 50.000 vots aproximadament. Indubtablement aquest resultat no ha de portar a qüestionar el nostre projecte polític, però sí a situar algunes qüestions. La primera és que tenim una organització poc enfortida que fa difícil que el nostre projecte s’entengui en alguns barris de l’àrea metropolitana. No som interlocutors socials, tenim moltes dificultats d’estar presents en el moviment associatiu tradicional (AAVV, entitats esportives, entitats regionals) on els socialistes tenen una bona xarxa de relació i presència social. És evident que no som el PSUC que tenia una presència important en aquests moviments però sí que haurem de treballar per veure la forma de relacionar-nos-hi per tal que el nostre missatge arribi.

Per altra banda, aquells sectors socials que tenen més dificultats econòmiques, que tenen més precarietat laboral no ens veuen com un referent per la solució dels seus problemes, segurament no veuen com a prioritari l’ideari ecològic.

Això no vol dir que des del meu punt de vista s’hagi d’entrar ara en un debat sobre si hem de ser més rojos o més verds, perquè en el binomi entre ecologia i polítiques socials aquests conceptes estan intrínsecament lligats. En aquest sentit Joan Herrera en aquesta campanya ha sabut integrar aquest doble discurs, que hauríem d’aprofundir, sobre tot en uns temps que seran convulsos per l’economia, en els que la garantia social recupera pes específic. Cal trobar l’equilibri, i el nou model de modernització ecològica de l’economia ha de preveure amb claredat el trànsit dels qui no hi estan preparats en el sector laboral, que són molts.

BAIXAR IMPOSTOS NO ÉS D’ESQUERRES

Aquests dies estem assistint a un veritable mercadeig per part del PSOE, CIU i el PP a veure quin dels tres baixa mes els impostos, quan el que correspon és augmentar els ingressos per dotar a l’estat d’un nivell de protecció social equiparable amb els països més avançats de la Unió Europea.

Durant aquest cicle econòmic l’economia espanyola ha tingut un fort creixement, en canvi les desigualtats socials persisteixen. Per tant es pot afirmar que durant aquest període s’ha perdut una oportunitat per reduir les desigualtats socials.

Segons l’enquesta de condicions de vida realitzada per l’Institut Nacional d’Estadística, el 19,8% de la població es troba per sota del llindar de la pobresa, xifra que és de les més elevades de la UE-15. Aquesta situació s’agreuja en el cas de les dones i de determinats col·lectius com les persones grans.

Espanya és el país més baix en despesa pública per educació, sanitat, serveis socials, pensions, ajuts a les famílies, que afecta fonamentalment als sectors populars, però també el país més baix en despesa en investigació, desenvolupament i innovació que dificultant que les nostres empreses siguin competitives en un mercat cada vegada més global.

Per tant la proposta no és baixar impostos, ja que això vol dir retallar drets socials. No es pot avançar en protecció social si les polítiques socials no es doten dels recursos necessaris.

Cal doncs ampliar drets, destinar el superàvit a més inversió social, lluitar contra el frau fiscal que supera actualment el 5% del PIB i pujar els impostos als rics i realitzar una reforma fiscal que augmenti la progressivitat del sistema fiscal.

La progressivitat del sistema fiscal depèn, en gran mesura, de la progressivitat de l’IRPF, donat l’important pes relatiu d’aquest en el conjunt tributari. Les successives reformes fiscals del PP i PSOE han anat reduint la progressivitat de l’IRPF, fins al punt d’establir un tractament diferenciat i privilegiat per a les rendes obtingudes de les millores patrimonials (plusvàlues) respecte a les resta de rendes. De forma paral·lela s’han incrementat altres figures impositives indirectes. Tot plegat ha donat com a resultat un model impositiu cada cop menys progressiu, que beneficia les rendes més altes.

Tot això, ens ha de dur a un canvi d’orientació de la política fiscal si volem una despesa pública en protecció social més semblant als països més avançats de la Unió Europea. Per això baixar els impostos no és d’esquerres.