REFORMAR LA CONSTITUCIÓ: FET TERRITORIAL, REALITAT SOCIAL I REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA

El 1977 sortíem d’una dictadura que havia durat 40 anys on el dictador va morir al llit. El primer objectiu de la nova democràcia era obrir el camí per establir una democràcia consolidada amb llibertat i justícia. Han passat trenta quatre anys des de l’aprovació de la Constitució espanyola pel Congrés de Diputats i referendada majoritàriament per la ciutadania.

Durant aquests anys la societat ha evolucionat, s’han produït canvis importants, transformacions en les formes de vida, en les relacions socials i econòmiques.  Tot això fa que sigui necessari reformar la Constitució espanyola de 1978 per afrontar els reptes territorials i les necessitats del moment econòmic,  social i polític que viu el país.

Davant aquesta realitat de reformar la Constitució el Govern del PP no veu la necessitat d’aquesta reforma en aquests moments, ni per suposat avançar cap a un Estat federal, al contrari, anem cada cop més cap a un Estat més centralista.  Una realitat que es contradiu amb el que pensa la majoria de la ciutadania, on el 52% s’ha sent insatisfeta amb la Constitució actual i cada vegada hi ha més descontentament amb el funcionament de la democràcia. Un 44,6% de ciutadans i ciutadanes considera que la Constitució no es respecta.

Curiosament el PP que diu que cal el consens necessari per reformar-la són els que cada dia l’estan modificant per la via dels fets. El PSOE i el PP a finals d’agost de 2011 van modificar la Constitució per limitar el dèficit imposat per la Comissió Europea  sense fer cap referèndum i sense el consens polític i social.

La dreta espanyola està constantment vulnerant-la i per tant ha trencat el consens polític de 1978 que va donar peu a un consens ampli de les forces polítiques representades al Congrés de Diputats.

Ens hem de preguntar on queda l’Estat social i democràtic de dret, el promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en que s’integren siguin reals i efectius, el dret al treball i a un habitatge digne, la gratuïtat de  la justícia i la defensa dels serveis públics.

Tot el que es va aconseguir amb Constitució de 1978 veiem com va desapareixent sota el paraigua de la crisi econòmica com excusa de fons, quan el que realment està passant és que la dreta aprofita la crisi, en un moment de profunda debilitat de les classes treballadores i mitjanes, per imposar un model de societat que aprofundeix en les desigualtats socials i apostant per l’enriquiment d’una minoria en contra de la majoria de la societat que veu com perd drets cada dia, com se’ls rebaixa els salaris i se’ls privatitza l’educació i la sanitat.  

Si el PP no s'hi avé a dialogar (cosa difícil atesa la seva majoria absoluta) per tal de buscar solucions que tinguin en compte el fet territorial i la realitat social de l'Estat espanyol, aleshores el conflicte polític i social anirà en augment. Només la capacitat de les forces d'esquerres de sumar un ampli moviment social i polític basat en tres eixos:  davant la situació actual es poden fer altres polítiques econòmiques diferents on les persones siguin l’eix central de la acció política,  alhora, cal el reconeixement de la realitat plurinacional de l'Estat espanyol i una regeneració democràtica.  Únicament així pot ser possible acabar amb l'hegemonia de la dreta en benefici de la ciutadania, atès que el PP i el seu govern avui són una rèmora per a la societat. 

ELECCIONS, ESTAT DEL BENESTAR I SERVEIS PÚBLICS

Aquestes properes eleccions autonòmiques obren una nova etapa a Catalunya, on el dret a decidir dels catalans i les catalanes, l’estat del Benestar, la lluita contra l’atur i la pobresa han de ser objectius prioritaris d’aquest nou període.

Un dels temes que mai s’han parla és el paper de l’administració pública i sobre tot en un moment com l’actual, però també pensant en el futur més immediat. La reforma de l’administració pública continua essent una assignatura pendent a Catalunya.

Necessitem una administració forta, capaç de gestionar la complexitat dels canvis, de produir serveis que aportin valor públic a la ciutadania, i amb un sector públic que participi activament facilitant la creació de les condicions més favorables que permetin avançar cap a una Catalunya justa socialment, més productiva i competitiva.

En canvi en el context actual, la situació de crisi econòmica causada per uns pocs està sent utilitzada com a pretext per aprimar encara més l’estat del Benestar. Aquesta és una opció clara del Govern de CIU que està retallant serveis bàsics perquè sigui el sector privat qui es beneficiï. La batalla ideològica contra el sector públic també busca introduir elements de discriminació salarial i precarització laboral i de retruc afeblir la prestació dels serveis en detriment de la ciutadania.

Hi ha altre visió que aposta per la defensa d’uns serveis públics de qualitat, que en definitiva és apostar per una millor ciutadania i per uns millors drets per a totes i tots. Els països amb una rati més alta de treballadors públics són també els que més despesa social i més desenvolupat tenen el seu estat del Benestar, però també són els que han sostingut unes altes taxes de creixement econòmic.

En lloc d’això, Espanya i Catalunya en despesa pública i en protecció social és de les més baixes de l’UE. És inviable sortir de la crisi sense incrementar la despesa pública i aquesta despesa pública també la integren els serveis que presta l’administració. El que cal trobar són mecanismes per finançar aquesta despesa pública com augmentar els impostos fonamentalment a les rendes altes i les grans fortunes i lluita contra el frau fiscal. No ha de passar a l’inrevés, és a dir, l’Estat no ha de destinar recursos a finançar sectors financers que, a més, han estat els causants de la crisi i que desprès no retornen a la societat el que han rebut d’aquesta.

Per això cal enfortir l’administració i defensar els serveis públics universals, de caràcter democràtic i social, de qualitat, transparents i professionalitzats. En definitiva, els serveis públics han de tenir l’objectiu d’una millora de la qualitat vida de tots els ciutadans i ciutadanes, de lluita contra l’exclusió social, més propera a la ciutadania, àgil amb una estructura flexible i capacitat d’innovació per donar solucions als nous reptes socials.

Per finalitzar cal procedir a una segona descentralització, o sigui, procedir al traspàs de competències a les administracions locals, com administracions més properes als ciutadans. Per poder fer realment efectiu aquest traspàs cal que les administracions locals disposin dels recursos humans, tècnics i econòmics per poder gestionar degudament. Aquest plantejament entronca també amb l’idea que estarem davant un nou model d’organització i funció pública a Catalunya on la suma de les dues administracions (autonòmica i local) donarà una estructura organitzativa de prestació de serveis públics molt més integral i compartit.

ELECCIONS ANTICIPADES A CATALUNYA

El President de la Generalitat de Catalunya anunciava al Parlament eleccions anticipades a Catalunya pel 25 de novembre. Molta gent es pregunta el perquè d’aquesta anticipació electoral i per a què servirà. Dues raons donava el ja candidat de CIU Artur Mas en el debat de política general: a) la manifestació de l’11 de setembre s’ha de traslladar a les urnes. En democràcia, deia, l’aval decisiu i definitiu es produeix a les urnes, única manera de dilucidar el pes real de les majories i de les minories i b) el projecte de Pacte Fiscal no s’ha entès per part del Govern central ni per les institucions estatals com una bona oportunitat per refer la relació entre Catalunya i la resta de l’Estat.

Dues raons importants, però segurament insuficients, ja que en el cas que el poble de Catalunya li doni la confiança el proper 25-N per tornar a governar, el primer que haurà d’afrontar són els pressupostos del 2013. Uns pressupostos que vindran influenciats pel rescat que CIU ha demanat al Govern espanyol, -cosa contradictòria amb demanar l’Estat propi- ja que condicionarà de nou les polítiques socials, la creació d’ocupació i la reactivació econòmica, perquè l’objectiu prioritari és l’austeritat i les retallades, cosa que a CIU no li ve de nou, la seva política econòmica ha coincidit plenament amb la del PP i la seva obsessió és aprimar l’administració i els serveis públics en benefici del sector privat.

El Parlament de Catalunya va aprovar una moció en el debat de política general de dur a terme un referèndum prioritàriament en la propera legislatura. Aquest procés no està exempt de dificultats atesos els problemes jurídics i de relació amb l’Estat. Per altra banda, CIU té un problema amb els sectors econòmics que representen. Les elits econòmiques de Catalunya estan inquietes amb el procés cap a un estat propi i així ho han expressats algunes veus en públic.

Llavors perquè les eleccions anticipades? la política social i econòmica desenvolupada per CIU està provocant un malestar en amplis sectors de la població de Catalunya, la manifestació de l’11 de setembre a CIU li ha anat bé ja que ha aconseguit desplaçar l’eix dreta-esquerra, és a dir el debat social per el debat nacional i vol capitalitzar políticament la mobilització social de la diada i amaga així la gestió desastrosa que ha fet fins ara el seu govern “dels millors”, que deixa una herència de més atur i menys estat del benestar.

En novembre de 2010 a Catalunya havia 562.673 persones a l’atur, a setembre del 2012 hi ha 632.457 persones, quan CIU s’havia compromès a rebaixar-lo a la meitat. Amb els 21 mesos de govern de CIU els pilars bàsics del sistema de l’Estat de Benestar com l’educació, la salut i el benestar social han tingut retallades importants. En educació 707M€, la salut 1024M€ i benestar social 59M€. S’ha rebaixat en un 78,43% les beques d’estudi, s’ha eliminat els ajuts als lloguers d’habitatge, han augmentat en un 43% les llistes d’espera. Es podria fer una llarga llista de les retallades que ha fet el Govern d’Artur Mas en política social. Desprès de tan patiment social s’ha demostrat que tota aquesta política de retallades no està servint per crear ocupació, ni per reactivar l’economia i això és una demostració del fracàs de les polítiques que ha fet el Govern de CIU en aquests 21 mesos.

És per això que el que està en joc en les eleccions del 25 de novembre és el model social i econòmic de Catalunya: una Catalunya dirigida per CIU que no ha fet front als problemes de la crisi o una Catalunya que aposta per un canvi radical en termes socials i nacionals perquè altre model de país és possible.                  

CONFLICTE NACIONAL, CONFLICTE SOCIAL

Les eleccions del 20-N de 2011 donaven una majoria absoluta al PP fruit de les polítiques econòmiques del govern Zapatero que va portar a un divorci amb una part important del seu electorat i d'una campanya del PP basada en què si ells guanyaven s'emprendria la recuperació de l'economia espanyola. Després de nou mesos al govern la recuperació de l'economia no es veu per enlloc, al contrari, la situació s'ha agreujat.

Veiem com les mesures que van prenent no només no ajuden a la recuperació sinó que estan perjudicant la immensa majoria de la població. Veiem com es prenen mesures que ataquen els pilars bàsics de l'estat del benestar com són l'educació i la sanitat. En matèria d'ocupació l'atur s'ha situat, en el segon trimestre de l'any, en un 24,63%, en canvi en comptes de prendre mesures per reactivar l'economia i crear ocupació el que fa el PP és retallar la prestació per desocupació i augmentar gairebé un 50% les persones afectades pels expedients de regulació d'ocupació després dels sis mesos de vigència de la reforma laboral aprovada pel PP i CiU.

Veiem com els sous baixen i s'encareix el nostre nivell de vida. El govern ha introduït l'anomenat copagament farmacèutic que eleva el cost dels medicaments perjudicant així als més vulnerables econòmicament; puja l'IVA que suposarà un encariment general de preus i conseqüentment una caiguda del consum. Això també implica un empitjorament de l’equitat del sistema tributari ja que és un tribut regressiu en l’esforç fiscal que els ciutadans realitzen en funció de la seva renda.

El Govern del PP està fent una política a favor de les interessos del capital i si continua anant per aquest camí d’austeritat, i de fer recaure la crisi en els treballadors i treballadores, la situació s’agreujarà encara més i per tant augmentarà el conflicte social.

D'altra banda, el PP està aprofitant la crisi per re centralitzar l'Estat, en perjudici del model actual. A Catalunya hi ha un profund malestar social per les retallades del PP i de CiU, però també un malestar nacional que es va expressar en la massiva manifestació del 10 juliol 2010 contra la resolució del Tribunal Constitucional sobre el text de l'Estatut de Catalunya sota el lema "Som una Nació. Nosaltres decidim". Aquest malestar ha anat creixent per la manca de sensibilitat respecte a Catalunya pels diferents governs de l'Estat espanyol. Zapatero va parlar de l'Espanya plural que aviat va enterrar i el PP, amb la seva política recentralitzadora, han creat les bases perquè augmenti el sentiment sobiranista a Catalunya.

Avui el conflicte social i el conflicte nacional són indestriables. En aquest sentit la política de CiU és profundament contradictòria. D'una banda, reivindica l'Estat propi i de l'altra, defensa una política econòmica i social com la dreta espanyola, de fet li dóna suport en tot allò que suposa que la crisi recaigui en els treballadors i treballadores. CiU aposta pel conflicte nacional per amagar les polítiques de retallades que està duent a terme i el fracàs de la seva política.

Per això encara que assistim tots junts a la manifestació del dia 11 de setembre convocada per l’Assemblea Nacional de Catalunya, és evident que el model de país per qual apostem és ben diferent al de CIU i en aquest sentit cal enfortir una alternativa nacional i social a les polítiques de CIU.

EL PP I LA LLEI DE BASES DE RÈGIM LOCAL

Aquest any s’han complert trenta-tres anys de la constitució dels ajuntaments democràtics. Trenta-tres anys plens d’història i de profunds canvis de les nostres ciutats i pobles arreu del territori.

Al llarg d’aquests anys s’ha passat d’una situació en la qual els ajuntaments van haver de planificar les ciutats per fer front a l’urbanisme anàrquic i resoldre els equipaments bàsics, a gestionar noves realitats més complexes com el fet migratori, l’exclusió social i donar nous serveis a la ciutadania atès els canvis socials que s’han produït a la nostra societat ja que les ciutats són vives i cal donar resposta a les demandes i necessitats que planteja la ciutadania

Sens dubte, ningú podrà negar que els ajuntaments democràtics han jugat un paper important en la modernització i la cohesió social de les nostres ciutats, fet que ha comportat la millora de la qualitat de vida dels nostres ciutadans i ciutadanes.

Malgrat els grans esforços per canviar la realitat quotidiana, els ajuntaments mai han tingut el finançament adequat. Durant aquests trenta-tres anys les hisendes locals han estat l’assignatura pendent en la mesura que l’aportació financera de l’Estat als ajuntaments no s’ha adequat als serveis que presten. Els ajuntaments han reivindicat permanentment tenir un finançament just, atès que aquests són l’administració més propera a la ciutadania.

La situació de crisi econòmica actual ha fet que els ajuntaments tinguin que incrementar la despesa per donar resposta a les demandes ciutadanes relacionades amb polítiques socials, d’atenció a les persones més necessitades i més vulnerables pels efectes de la crisi. Mentre que els ingressos provinents de l’Estat i la Generalitat han disminuït.

Quan és més necessari tenir una administració més propera a la ciutadania en el context de crisi i per tant, tenir mitjans i recursos financers per treballar per l’equitat dels seus ciutadans, el PP proposa una reforma de la Llei de Bases de Règim Local que de facto suposa el desmantellament dels ajuntaments.

Trenta-tres anys esperant un nou marc competencial i un finançament adequat per garantir els serveis locals, -el PP que ja no governa Espanya sinó que és un mer transmissor de les decisions que prenen uns altres- proposa una retallada competencial sense precedents als ajuntaments que suposarà un important retrocés ja que afectarà de ple als serveis que aquests donen a la ciutadania.

El PP trenca amb l’actual marc basat en el principi d’autonomia local i principi de subsidiarietat, reconegut a la Carta Europea d’Autonomia Local com a criteri de proximitat en l’atribució de competències i d’eficàcia en la redistribució. Amb els canvis que el PP ha incorporat a la Llei de Bases de Règim Local, el municipalisme torna al model de fa cinquanta anys enrere amb un marc competencial raquític, ja que fa desaparèixer competències locals com l’educació i la salut i de molts serveis públics bàsics que al llarg dels anys els ajuntaments han anat creant per millorar les condicions de vida dels seus ciutadans i ciutadanes i anem cap una involució de la qualitat democràtica d’aquest país, ja que es perd capacitat de decisió sobre les polítiques de proximitat dels ajuntaments i també s’allunya de les decisions de control de la ciutadania ja que seran altres administracions desvinculades directament del territori les que tindran el marc competencial.

El PP també menysprea el marc competencial de l’Estatut de Catalunya que defineix clarament en el seu article 84 les competències locals i en el seu article 86 diu “el municipi és l’ens local bàsic de l’organització territorial de Catalunya i el mitjà essencial de participació de la comunitat local en els afers públics”.

El PP vol acabar amb el paper que han desenvolupant els ajuntaments durant aquests anys en la construcció de país i això no s’ha de permetre perquè els ajuntaments segueixen tenint un protagonisme en la millora de vida de la ciutadania i aquesta reforma afecta a la quotidianitat, a les necessitats de la ciutadania i a la capacitat de resposta dels governs locals.

L'EXCEPCIONALITAT EN QUÈ VIVIM NECESSITA ACORDS ENTRE LES ESQUERRES

Estem en un moment d’excepcional on la dreta, amb les seves polítiques, està arruïnant el nostre país i la seva gent i per això necessitem actuacions excepcionals per canviar el rumb d’aquestes polítiques neoliberals que la dreta està imposant sinó volem perdre definitivament els drets i l’estat de benestar que hem aconseguit durant aquests anys amb molt sacrificis i lluites.

Per això, l’esquerra ha de buscar acords excepcionals entre elles, en cas contrari tindrà la responsabilitat davant la societat per no haver sabut estar a l’altura d’aquest moment històric que fa que la ciutadania estigui en estat de xoc permanent davant les polítiques que fa el Govern de Rajoy a l’Estat espanyol i del Govern de Mas a Catalunya.

Al meu entendre el Govern catalanista i d’esquerres li va faltar un projecte comú de país, però malgrat tot va potenciar polítiques socials, va construir hospitals i escoles, va avançar en l’estat del benestar. En definitiva l’esquerra catalana va fer una aportació important en la cohesió social de Catalunya.

En canvi que ha fet CIU durant aquest llarg any de Govern? tot el contrari, des  que va entrar al Govern de Catalunya, la única cosa que se li coneix de la seva acció de govern són les retallades, més atur, menys drets socials i menys serveis socials i acusar el Govern d’esquerres com a culpable de tots els mals que tenim els catalans i catalanes per justificar el seu mal govern.

El Govern espanyol del PP funciona a base de decret llei segrestant el Parlament com l’expressió de la voluntat popular. Modifica la Llei de Bases de Règim Local, que comporta un retrocés democràtic, perquè situa als ajuntament a l’Espanya predemocràtica de 1978, quan els ajuntaments  democràtics han jugat un paper important en la modernització de les nostres ciutats i per tant del país.

 L’objectiu obsessiu del Govern del PP és el dèficit públic, el que li dicta la cúpula de Brussel·les, sense cap projecte que ajudi a reactivar l’economia que permeti crear ocupació, en canvi obliga a més sacrificis a la ciutadania, això si, rescata els bancs i també ajuda a les concessionàries d’autopistes.

 L’esquerra catalana ha de buscar punts de trobada, però no per  endolcir les polítiques neoliberals de la dreta sinó per construir una alternativa clara i nítida a  les polítiques d’austeritat tal com l’entén la dreta, contra les retallades i apostar per un acord amb la ciutadania que acabi amb l’estat de xoc que vivim permanentment i aposti sensiblement pel sentiment que tenen molts ciutadans i ciutadanes pel dret a decidir el futur de Catalunya.

 L’esquerra ha de sumar els altres actors socials que s’estan mobilitzant pels mateixos objectius, perquè un projecte alternatiu al moment actual que vivim ha d’agrupar el màxim de ciutadans i ciutadanes que consideren necessari una transformació del model econòmic i polític actual. Només així serà possible un govern d’esquerres a Catalunya, en cas contrari la dispersió de les forces d’esquerres només portarà a més patiment cap a la ciutadania.

“El futur no pertany als espantats sinó als portadors de l’esperança”, aquesta és una frase d’Alexis Tsipras desprès de conèixer els resultats de les eleccions gregues. L’esquerra catalana ha de ser aquest germen d’esperança que la ciutadania està esperant per recuperar la il·lusió i sortir d’un mal somni que mai s’hauria d’haver produït si s’hagués controlat la cobdícia dels especuladors, dels mals banquers i els polítics corruptes.                         

LA CRISI TAMBÉ AFECTA A LA DEMOCRÀCIA

Des del retorn a la democràcia, l’Estat espanyol no vivia uns moments tant difícils com els actuals, fins i tot una situació més complicada que la viscuda amb la crisi del petroli que anys desprès va donar peu als Pactes de la Moncloa entre el Govern d’Adolfo Suárez, els principals partits amb representació parlamentaria, el sindicat de CCOO i les entitats empresarials.

La crisi del sector financer i en concret de Bankia ha deixat a Espanya abocada a un possible rescat i són cada vegada més els ciutadans i ciutadanes que han perdut la confiança en les institucions.

La situació és complicada. Ens deien que el sistema financer espanyol era el millor del món i el més segur i, en canvi, s’ha demostrat el contrari, Bankia és el vaixell insígnia d’aquesta situació financera que viu la banca espanyola. Tot això, acompanyat amb la política d’opacitat que està fent el Govern espanyol en la gestió de Bankia, doncs el PP està bloquejant la creació d’una comissió d’investigació. Davant aquesta negativa, ICV ha fet una crida a impulsar una plataforma social amb l’objectiu d’exigir responsabilitats polítiques, jurídiques i fins i tot penals per als gestors de Bankia.

El PP havia basat la seva campanya en què quan ells arribessin al govern els denominats mercats li donarien la confiança, doncs bé, els mercats no li han donat la confiança, només cal veure con està la prima de risc i set mesos desprès de constituir-se el nou govern aquest té un descrèdit social important.

La crisi del nostre país, que també és ètica i moral, està fent molt mal al sistema democràtic . L’especulació i la corrupció contribueixen a un desencís d’amplis sectors de la ciutadania vers les institucions i amb el sistema polític actual. La trama Gürtel, el cas Millet i el finançament de CIU, l’escàndol dels expedients de regulació fraudulents a Andalusia, la trama d’Urdangarin, el viatge del Rei a Botswana a caçar elefants en plena crisi econòmica i social i el cas del President del Consell General del Poder Judicial són exemples d’aquesta crisi de confiança de la ciutadania.

A la ciutadania se’ns demana sacrificis per sortir de la crisi, se’ns diu que no hi ha diners per als serveis públics bàsics com són l’educació i la sanitat, mentre veiem que a les altes esferes de l’Estat hi ha un doble moral: es malgasten diners públics sense que ningú vulgui assumir la seva responsabilitat o els corruptes es passegen tranquil·lament pels carrers. Tot això, està indignant a la ciutadania ja que veu com cada vegada més les seves condicions de vida són més difícils.

S’ha de prendre consciència que cal avançar més que mai en la regeneració del nostre sistema polític i econòmic si es vol recuperar la confiança de la ciutadania i que la democràcia no pateixi cap ensurt (no em refereixo a un cop d’estat, però sí a populistes, i salva pàtries i altres espècies...) i això vol dir més transparència de les institucions i els seus governants.

La lluita contra la corrupció ha d’estar en l’agenda de l’acció política. La política i els gestors públics han de ser exemple d’integritat i d’austeritat. S’ha d’avançar en un acord contra la corrupció per garantir la transparència de tot allò que és públic i que li afecta.

En un moment en què els poders econòmics imposen les seves polítiques a la majoria de la ciutadania, cal apostar per una autèntica democràcia que respongui als interessos de la ciutadania. És necessari acabar amb l’idea hegemònica que no hi ha alternativa al model econòmic neoliberal i al seu model de societat, en la que els neoliberals estan destinats a manar i la resta a obeir-los. A l’inrevés, hem de reivindicar que la democràcia és el poder de la majoria que volen dirigir les seves vides i el rumb del seu destí.