Reflexions

OCUPACIÓ I NOVA REFORMA LABORAL

2012-01-24T16:54:00.003+01:00

La crisi no amaina, tenim encara per alguns anys i totes les previsions indiquen que l’atur continuarà augmentant fins al 23% entre el 2012 i 2013. Un dels col·lectius més afectats és el dels joves menors de 25 anys. El tercer trimestre de 2011 a Espanya hi havia un atur juvenil d’ un 47,7% i a Barcelona província un 42,5%, molt per sobre del de la zona euro que era d’un 21%.
La situació d’atur que vivim a Espanya i a Catalunya és absolutament insostenible i pot ser un còctel perillós per a la cohesió social del nostre país. Davant d’això sembla que l’única sortida que planteja el nou Govern del PP és una nova reforma laboral com si aquesta fos la solució als mals de l’atur. És demagògic el que diuen alguns tertulians de la dreta mediàtica, que la reforma és per crear ocupació, però cal recordar que la reforma laboral del Govern Zapatero no sols no ha creat ocupació, sinó que l’atur ha anat augmentant. Difícilment es crearà ocupació si no es prenen mesures per reactivar l’economia i no basar exclusivament la política econòmica en l’austeritat retallant la despesa pública i fonamentalment la que va destinada als serveis socials.

Sembla ser que l’objectiu de la nova reforma és seguir abaratint els acomiadaments i els costos de contractació. Donar més poder a les empreses, és a dir, que el conveni d’empresa sigui el prioritari enfront als d’altres àmbits. Això, en un país com el nostre on fonamentalment hi ha petita empresa suposarà un empitjorament de les condicions laborals i salarials dels treballadors i treballadores.

L’altre qüestió que defensa el PP i la CEOE és el tema de lligar els salaris a la productivitat i no com es fa fins ara que és lligar-ho al cost de la vida com a principal instrument per fixar l’evolució dels salaris. Una proposta com aquesta necessita de contrapartides com la participació dels treballadors en aquells aspectes que tenen influència en la productivitat del treball.

Per tant, no sembla que seguir insistint en noves reformes laborals sigui el camí necessari per a la creació d’ocupació, al contrari, aquestes serveixen perquè cada vegada que s’aproven, els assalariats i assalariades anem perdent cada cop més els nostres drets laborals i salarials. Les tres raons per les quals es vol fer la reforma laboral: el mercat laboral és rígid, l’acomiadament és car i hi ha massa modalitats de contractació. Aquestes raons són falses perquè el mercat laboral no és rígid ja que a l’any 2011 del nombre total de contractes registrats el 92,31% han estat temporals. L’acomiadament no és car del 92,31% de contractes temporals l’empresa hauria de pagar una indemnització de 8 dies per any, una altre cosa és que l’acomiadament sigui gratuït, i finalment a la pràctica solament hi ha dos tipus de contractes: temporal d’obra i temporal eventual.

Seguir pel camí que estan aplicant els neoliberals: reformes laborals i reduir la despesa pública social ens porta a un carreró sense sortida i a empitjorar la situació del país, ja que genera més desigualtats, com així es dedueix de la proposta de pressupostos pel 2012 per part del Govern de CIU que no serveix per reactivar l’economia i crear ocupació.

CONSTRUIR UN POL PROGRESSISTA I D’ESQUERRES PER FER ALTRE POLÍTICA ECONÒMICA

2011-12-22T16:40:00.004+01:00

Està a punt de finalitzar aquest any 2011, que acaba pitjor de com va començar. La crisi financera iniciada a mitjan el 2007 s’ha convertit en un element molt més important del que cabia esperar, amb unes conseqüències en l’economia real que afecten milers de persones que actualment estan en l’atur sense perspectives de futur. Per altra banda, han augmentat les desigualtats socials i una immoral distribució de la riquesa on els rics són cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres.

Estem també davant una ofensiva de la dreta social, que planteja reformes laborals que retallen drets als assalariats i assalariades. El president de la CEOE també ha manifestat l’acomiadament funcionaris i la creació de minitreballs amb salaris per sota del salari mínim interprofessional i contractes de 15 hores. Mai la dreta havia estat tant descarada com ara, ja que saben que l’endeutament familiar i la por a perdre el lloc de treball són armes paralitzants de la ciutadania, malgrat que cada vegada més hi ha un major nombre de gent que es mobilitza per garantir una vida digna amb drets.

Les diferents Cimeres realitzades a la zona euro, governada per les forces conservadores, estan impulsant polítiques d’austeritat que afecten fonamentalment al model social europeu. Amb les seves polítiques d’austeritat per fer front a la crisi han fracassat, prova d’això és que des de sectors acadèmics i intel·lectuals s’està qüestionant que aquestes siguin les receptes per sortir de la crisi ja que de ben segur que ens duran a més recessió econòmica perquè augmenten l’atur i la fractura social.

Tant el Govern de CIU com el nou govern del PP són clars defensors de les polítiques d’ajustos que segueixen les directrius dels sectors financers i empresarials del nostre país. Només cal veure el que està fent CIU a Catalunya impulsant polítiques per aprimar l’administració pública i apostant per la privatització dels serveis públics, l’exemple més clar és la sanitat. El discurs d’investidura del president del PP, Mariano Rajoy, segueix fil per randa els dictats del duo Merkel-Sarkozy, i això ja se sap el que vol dir: retallades, reduir drets i privatitzar serveis públics.

Davant aquesta realitat, les forces polítiques i socials del pol progressista i d’esquerres no podem quedar-nos solament en l’anàlisi del que està passant i actuar cada una d’elles per la seva banda, cal unir esforços i donar la batalla a l’hegemonia de la dreta que planteja que l’única solució possible a la crisi econòmica són les receptes que estan impulsant.

La socialdemocràcia europea està revisant els seus postulats que han mantingut fins ara en matèria econòmica. Tant els socialistes francesos, com la socialdemocràcia alemanya són les puntes de llança d’aquest canvi. A Catalunya el Congrés dels socialistes catalans en una de les seves ponències aposta per articular una majoria social de progrés per governar Catalunya com alternativa a l’hegemonia cultural, política i econòmica de la dreta catalana.

Aquesta majoria social de progrés solament és possible si s’estableix una aliança amb les forces d’esquerres, els sindicats i els moviments alternatius no estenent la mà a CIU com planteja la nova direcció del PSC, ja que CIU ha fet una mutació cap al neoliberalisme enterrant la visió socialcristina del president Pujol.

Cal doncs una alternativa clara que apropi la gent a la política, una gent majoritàriament d’esquerres que s’ha quedat a casa desencisada de com s’ha gestionat la crisi per una força que defensant els valors de l’esquerra ha fet polítiques de dretes. Si fem allò que no som, el preu és massa car.

UN NOU PANORAMA POLÍTIC A ESPANYA I CATALUNYA

2011-11-26T20:22:00.000+01:00

No hi ha hagut sorpreses, les previsions electorals s’han confirmat. El PP ha tret la majoria absoluta malgrat que solament han guanyat a prop de cinc-cents mil vots més a tot l’Estat respecte al 2008. El PSOE s’ha enfonsat fruit de que la ciutadania els a castigat per la forma de com han gestionat la crisi. Ha desmobilitzat a amplis sectors de l’esquerra per les seves polítiques econòmiques que la portat a perdre més de 4 milions de vots.

Entrem doncs, en un nou cicle polític governat per la dreta del PP amb una majoria suficient per no dependre de ningú. A Catalunya CIU ha tret uns resultats millors del que preveien les enquestes. CIU ja ha dit que els seus resultats són un aval per seguir desenvolupant les polítiques de retallades que venen fent. Al meu parer els resultats de CIU no s’ha d’entendre com un xec en blanc a la seva política d’aprimar l’estat de benestar, sinó que els seus resultats cal situar-ho en clau Catalunya-Espanya on s’han refugiat molts vots davant l’amenaça d’una nova recentralització de l’estat de les autonomies per part del PP.

Malgrat això, el PP i CIU coincideixen en les receptes econòmiques per sortir de la crisi, si el PSOE a fet una política subordinada al sistema financer, el PP amb el vist i plau de CIU aprofundirà encara més en aquestes polítiques i això suposarà més retallades socials i drets dels treballadores i treballadores.

La socialdemocracia europea ha iniciat un procés de reflexió desprès de la pèrdua de confiança de la ciutadania europea, fruit de l’aplicació de les polítiques neoliberals que va començar al Regne Unit amb Toni Blair amb la denominada tercera via. Els socialistes espanyols farien bé trencant amb el zapaterisme per recuperar la credibilitat, malgrat ell es resisteix en ha acceptar els errors de la seva política econòmica. López Aguilar dirigent del PSOE afirmava “que la dreta ha guanyat la batalla ideològica al convèncer als votants de que l’única sortida imprescindible per sortir de la crisi és calmar als mercats”. Això és el que ha fet en Zapatero, una política econòmica per calmar els denominats mercats.

L’esquerra alternativa ha de treballar en varios sentits: a) Crear un espai ampli ,plural i divers de forces polítiques i socials d’esquerres per defensar una nova economia sostenible, envers les polítiques neoliberals predominant avui dia, i fent una defensa conbativa de l'estat del benestar, ja que el PP i CIU el volen desmantellar i privatitzar els serveis públics i b)Formar part del conflicte social, implicar-nos amb la ciutadania i els moviments socials i compromesos amb els seus objectius i amb les seves lluites per defensar els seus drets socials i laborals.

La Coalició ICV-EUiA ha estat l’única esquerra que ha pujat, perquè ha presentat una alternativa clara a aquestes polítiques, i continuarà estan en primera línia, en les institucions i en el carrer per defensar els interessos de l’amplia majoria de la ciutadania en contra dels poderosos i de les seves polítiques.

UNA NOVA ECONOMIA BASADA EN LES PERSONES I LES ENERGIES VERDES

2011-11-14T16:51:00.002+01:00

Després del debat entre Rubalcaba i Rajoy a un li queda clar que el seu model econòmic, és al mateix, no són dos models diferents com diu el candidat socialista, són dues cares de la mateixa moneda.

És veritat que Rubalcaba vol que les mesures d’ajustos que han aprovat Merkel-Sarkozy per Espanya no es facin de cop, sinó que siguin espaiades en el temps i aposta pel binomi austeritat-reactivació econòmica a diferència de Zapatero que està solament preocupat per les polítiques d’austeritat que l’únic que provoquen és una economia i una societat més malalta.

Però el problema que té Rubalcaba és que no fa un canvi de rumb, cap a un altre model econòmic, perquè tal com diu Jeremy Rifkin “l’era industrial basada en els combustibles fòssils està arribant a la seva fi”, i per tant necessitem “una nova economia sostenible” en paraules d’en Joan Coscubiela, basada en els serveis a les persones i una nova política energètica que impulsi les energies verdes.

Fa temps que des de l’esquerra i en concret ICV s’ha dit que el model de creixement econòmic a Espanya i Catalunya era fràgil i inapropiat i que calia apostar per un model econòmic fonamentat en les indústries i serveis del coneixement, mitjançant la creació d’empreses de noves tecnologies amb un elevat nivell de qualificació del seu personal, multiplicant la inversió en recerca i desenvolupament, en les energies renovables i per tant menor dependència del petroli.

Mentre, el PP i el PSOE no van fer cas d’aquestes advertències i van apostar per l’imperi del toxo, que és el que ens ha portat a la situació actual. No només és conseqüència de la crisi econòmica internacional, sinó del model de creixement basat en la construcció residencial, i fruit d’això a tenir una crisi financera, a uns recursos humans poc qualificats i uns índexs alts de temporalitat laboral que han provocat els cinc milions d’aturats i aturades.

Ara, desprès d’aquesta destrossa plantegen a la ciutadania sacrificis retallant salaris i serveis públics, congelant les pensions i segueixen insistint en una nova reforma laboral que ha de perjudicar encara més el món del treball.

Aquest és el resultat dels governs del PP i el PSOE amb l’estimable ajuda de CIU. En aquest sentit, Rubalcaba és hereu d’aquest model i és per això no pot desempallegar-se’n i apostar per un nou paradigma econòmic.

En aquesta nova economia, mitjançant el canvi de model productiu i de noves ocupacions que defensa Joan Coscubiela com a cap de llista d’ICV-EUiA, no estem sols, hi ha molts economistes, organitzacions sindicals i institucions que demanen un nou canvi econòmic al que Jeremy Rifkin anomena la tercera revolució industrial per crear nous negocis i noves ocupacions per sortir de la crisi.

DE L’ESPERANÇA A LA REALITAT

2011-10-21T17:12:00.002+02:00

Han passat cinquanta tres anys de la fundació d’ETA, a partir d’una escissió del grup universitari Ekin. Segurament que molta gent durant l’època franquista els veiessin com a herois davant la repressió del règim i la manca de llibertats, però amb el retorn de la democràcia ja no tenia raó d’ésser l’existència d’ETA i així ho va entendre una part i en concret, ETA polític-militar que va decidir dissoldre's i participar de la vida democràtica.

Els ideals per una nació basca independent de l’Estat espanyol no eren l’acció militar, sinó l’acció política per aconseguir una hegemonia social cap a la independència.

Per això, el comunicat d’ETA del cessament de la seva activitat militar és una gran notícia per a tota la ciutadania. La violència d’ETA s’ha acabat i ara entrem en una altra etapa que, sense ser fàcil, és un procés on no hi ha un retorn a la violència, sinó per a la pau.

Indubtablement que la seva decisió és fruit de la seva debilitat fruit de l’acció policial, del seu divorci amb la societat basca cansada de tants assassinats sense sentit, però també del paper que ha jugat l’esquerra abertzale que ha entès que la violència era més un problema que una solució per a les seves aspiracions. Pel compromís de personalitats internacionals a buscar una sortida al conflicte basc que s’ha concretat en diversos posicionaments públics a favor de la no violència i el diàleg i l’últim en la Conferència Internacional per a la resolució del conflicte en el País Basc, durant aquest mes d’octubre a San Sebastià, on s’ha demanat a ETA que faci una declaració pública per acabar amb l’activitat armada.

A ningú se li escapa que l’anunci d’ETA ha de ser una oportunitat per avançar en la reconciliació, amb el reconeixement de les víctimes i amb la dissolució final d’ETA i l’entrega definitiva de les armes.

El nou govern que surti de les eleccions del 20-N ha de ser capaç d’anteposar els interessos generals de la ciutadania i de l’estat als interessos ideològics i ha de ser generós perquè el procés sigui sense tensions innecessàries i permeti la pau definitiva. En aquest sentit, les declaracions de la presidenta de la Comunitat de Madrid i altres dirigents del PP i dels sectors mediàtics que li donen suport no ajuden.

Serà bo també deixar de menysprear al col·lectiu de personalitats internacionals que tenen una experiència en la resolució de conflictes i que poden ajudar en la nova etapa que comença.

ELS PREMIS NOBELS UN RECONEIXEMENT AL PAPER DE LES DONES EN EL MÓN

2011-10-13T15:57:00.003+02:00

Al llarg de la història les dones han tingut un paper actiu en els canvis socials i polítics de la nostra societat. Malgrat això, no han estat reconegudes en un món d’homes. Les dones han estat en la primera línia d’acció per aconseguir una societat amb més oportunitats per a tothom, més participativa que doni la veu als de baix, més justa en un món desigual. No hi hagut transformacions socials sense el seu activisme social i polític.

El símbol de la revolució verda a Iran va ser una dona, una estudiant de filosofia Neda Agha Soltan que va ser assassinada pel règim de Mahmud Ahmadineyad durant les protestes electorals de 2009. La primavera àrab també ha tingut rostre de dona, elles van adquirir un protagonisme actiu en els canvis polítics que s’han produït a Tunísia i Egipte.

Fa un dies l’acadèmia de noruega ha atorgat el premi Noble a Ellen Jhonson, presidenta de Libèria, Leymah Gboweee, activista liberiana i Tawakul Karman, periodista del Iemen. Totes tres activistes i compromeses en els seus països corresponents contra l’opressió, la justícia i la pau.

Per això, els progressistes per la igualtat de gènere ho hem viscut com un pas important en el reconeixement de les dones en el seu paper protagonista en les transformacions de les nostre societats.

El mateix Thorbjoen Jagland president del premi Nobel de la Pau deia “ no aconseguirem una democràcia i una pau durable en el món a menys que les dones obtinguin les mateixes oportunitats que els homes per influir en el desenvolupament de la societat en tots els nivells”.

Malgrat aquest reconeixement, encara queda molt camí a recórrer: mentre les dones no puguin votar, sortir soles o conduir com és el cas d’Aràbia Saudí, però també en els països en desenvolupats que si bé s’han aconseguit avanços importants, la crisi econòmica està creant més desigualtats socials, perjudicant molt és a les dones que als homes. No podrem parlar d’una societat d’homes i dones iguals.

L’ALTERNATIVA A L’HERÈNCIA D’EN ZAPATERO NO ÉS EL PP

2011-09-26T17:26:00.002+02:00

La Legislatura del Govern d’en Zapatero s’ha acabat, ja tenim ambient preelectoral, de fet queden menys de 60 dies, tot apunta al fet que Mariano Rajoy serà el nou inquilí de la Moncloa segons totes les enquestes que s’estan publicant.

En Zapatero té una responsabilitat directa en aquestes previsions i en la desmobilització del seu electorat. S’ha pujat al carro per convicció o per imposició del fonamentalisme neoliberal desprès de no admetre que estàvem en crisi.

Les polítiques econòmiques han beneficiat als rics, en canvi han perjudicat als treballadors i a les treballadores. Aquesta aposta neoliberal del Govern d’en Zapatero també s’ha vist reflectida en les polítiques laborals: la reforma laboral aprovada pel PSOE té un caràcter regressiu amb la pèrdua de drets dels treballadors i treballadores que s’ha demostrat que no crea ocupació i provoca que l’acomiadament sigui més fàcil. La reforma del sistema de pensions, que allarga l’edat legal de jubilació fins els 67. Va estar la pressió i la capacitat negociadora dels sindicats de CCOO i UGT que van millorar la proposta inicial del Govern.

Les retallades salarials als treballadors i treballadores públics ha estat una altra de les actuacions del Govern. El Reial decret de mesures urgents per a la promoció de l’ocupació dels joves, el foment de l’estabilitat de l’ocupació no solament es sostrau del marc del diàleg social, sinó que són mesures que precarizan més l’ocupació i afebleix els drets dels treballadors i treballadores. Aquest decret permet l’encadenament de contractes laborals, abaratint l’ocupació i no afavoreix l’estabilitat laboral.

Per altre costat, si en el període de creixement econòmic no va anar acompanyat d’una millora de la distribució de la riquesa, ara en aquest període es demostra clarament que la crisi no afectat per igual a les rendes del treball i a les rendes del capital. Les segones han millorat a costa de les primeres.

La crisi econòmica s’ha traduït en un descens generalitzat de les rendes salarials, és a dir, les remuneracions dels assalariats i assalariades s’ha reduït un 2,5% en el 2009 i un 1,2% en el 2010. En canvi, els beneficis empresarials han tingut un creixement continuat amb un increment del 2,6% en el 2009 i quasi d’un 3% en el 2010.

La crisi econòmica continua aprofundint en les desigualtats socials. L’enquesta de condicions de vida realitzada el 2010 per l’Institut Nacional d’Estadística diu que el 20,8% de la població resident a l’Estat espanyol es troba per sota del llindar de la pobresa, mentre que en el 2009, aquest percentatge es situava en el 19,5%. Sent les persones majors de 65 anys la taxa de pobresa més alta amb un 24,6% seguit dels menors de 16 anys amb un 24,5%.

Si aquesta és l’herència que ens deixa Zapatero, l‘alternativa no és el PP que ja estem veient com les gasta allà on està governant que l’únic objectiu són les retallades com fa CIU a Catalunya. Si guanya el PP la situació serà molt pitjor del que s’ha estat fent fins ara.

Hi ha una altre alternativa econòmica i social que aposta per mobilitzar recursos tant públics i privats cap un canvi de model econòmic i productiu i reforçant l’estat del benestar, no són les receptes de reducció del dèficit que recuperarà l’economia, això empitjorarà encara més la solució.

A Catalunya aquesta alternativa econòmica i social l’encapçala Joan Coscubiela, ell representa quelcom més que el candidat d’ICV, per la seva trajectòria en defensa dels treballadors i treballadores de Catalunya. És i serà un baluard del catalanisme popular tan arrelat al nostre país i no el catalanisme que representa CIU i ERC.

El 20-N es necessita la mobilització de totes les persones indignades, dels i les desencants i desencantades, dels que tenen la il•lusió que una altra societat és possible, perquè sinó com diu Joan Coscubiela “si no plantes cara et trepitjaran, et fotran fora del camp i no podràs tornar a jugar fins d’aquí molt de temps” i això és el que hem d’evitar la ciutadania espanyola i catalana, el PP no és la solució per a Espanya.

GOVERNS, MERCATS I CIUTADANIA

2011-08-30T11:09:00.002+02:00

El mes d’agost per naturalesa és un mes tranquil, aquest en canvi ha estat ben diferent. Les turbulències financeres, amb caigudes de les borses a nivell internacional i el fantasma d’una nova recessió econòmica, ens han destorbat del nostre somni de vacances.

Fins i tot, ha provocat una Cimera urgent en ple mes d’agost entre la Cancellera Àngela Merkel i el president Nicolas Sarkozy per prendre mesures que consolidessin l’euro davant la pressió dels mercats i dels moviments especulatius.

Dels acords presos en aquesta Cimera es pot estar d’acord amb la proposta de crear un veritable govern europeu i la taxa a les transaccions financeres, que cal veure quan es farà i com s’aplicarà. No així, amb altres mesures com són descartar els eurobons o la proposta de l’equilibri pressupostari, és a dir, limitar la despesa pública i que cada estat inclogui el principi d’equilibri pressupostari en la seva Constitució. En canvi, no es proposa cap mesura per reactivar l’economia i la creació d’ocupació.

L’obsessió dels governs a baixar la despesa pública està paralitzant la reactivació econòmica que està afectant a milers de treballadors i treballadores i que està portant a moltes persones a la pobresa i a l’exclusió social.

Segurament a hores d’ara ningú negui que cal racionalitzar la despesa, però amb una vocació social i ambiental, amb una política fiscal justa i solidària per fer front a la crisi. No com està fent el Govern “dels millors de CIU” el qual retalla en despesa social deixant desemparats a milers de persones que necessiten la Renta Mínima d’Inserció o les retallades en la salut i l’educació. En canvi, no va tremolar a l’hora de treure l’impost de successions als que més tenen, quan aquest impost és un clar exemple de redistribució de la riquesa.

El dirigent del PCI Berlinguer, en una trobada al gener de 1977 amb intel·lectuals a Roma, deia que “l’austeritat significa rigor, eficiència, serietat i justícia” tot el contrari del que s’ha vingut fent fins ara i que ens ha conduït al fet que sigui la ciutadania qui estigui pagant els costos d’aquesta gravíssima crisi. Berlinguer creia que l’austeritat no hauria de servir per mantenir la recuperació i restauració dels vells mecanismes econòmics i socials dels grups dominants i de les forces polítiques conservadores. Al contrari, l’austeritat hauria d’assentar les bases de la superació d’un sistema que ha entrat en una crisi de fons i no conjuntural i de l’exaltació de l’individualisme i del consumisme més desenfrenat.

El Govern d’en Zapatero, desprès de les reiterades renúncies al seu programa electoral amb el qual va guanyar les eleccions de 2008 i d’aplicar retallades socials i drets dels treballadors i treballadores, de nou ens torna a sorprendre aplicant l’acord Merkel-Sarkozy d’una reforma constitucional, amb un acord amb el PP, per modificar la Constitució per incorporar la proposta de limitació de la despesa pública, sense que el poble per via de referèndum expressi la seva opinió.

Per aquest camí, si prospera que el Parlament espanyol li doni el vist i plau, s’obrirà el meló per acabar amb el que ens queda d’estat del benestar, atès que l’estat espanyol en matèria de despesa pública, en la qual estan incloses les polítiques socials, és de les més baixes d’Europa.

Aquesta decisió que sigui el Parlament i no la ciutadania la que a través d’un referèndum proposi o no la modificació de la Constitució per incloure la proposta de dèficit zero, tanca el debat social sobre un altre model econòmic i no el que estan imposant els mercats que estan portant a més desequilibris, injustícies i desigualtats socials.

Desprès els Governs sortiran dient, com és el cas del Regne Unit que la situació de violència viscuda en aquell país és a causa de la crisi de valors ètics i morals. Sense justificar la violència que es va viure aquest mes d’agost al Regne Unit, cal dir que el sistema econòmic actual està lluny de construir una nova societat que respongui a les necessitats de la majoria de la ciutadania i no d’una minoria. És hora de dir prou a l’especulació, a la servitud de la societat a les finances, a la mercantilització del món, a la privatització dels beneficis i a la socialització de les pèrdues.

CONVERGIR EN UNA ALTERNATIVA POLÍTICA I SOCIAL A L’ESTAT ESPANYOL

2011-07-11T16:26:00.001+02:00

La socialdemocràcia ha anat assumint en aquest procés de crisi els postulats de les polítiques econòmiques que han marcat els sectors financers i polítics de la dreta europea. Els casos més clars han estat el PASOK de Georges Papandreu a Grècia i el PSOE d’en Zapatero, que estan aplicant mesures econòmiques que perjudiquen enormement els interessos socials i econòmics de la ciutadania.

Al primer li creix la dissidència interna en el seu propi partit, acompanyat d’una permanent mobilització social. Al segon, a part de les diverses mobilitzacions socials que s’han vingut realitzant des del començament de la crisi, se li ha afegit la pèrdua de poder electoral en benefici del PP.

Les enquestes diuen que el PSOE perdrà les properes eleccions generals i el que cal saber és si és una derrota estrepitosa o agredolça amb el candidat Alfredo Pérez Rubalcaba.

En aquest context, el moviment 15-M ha estat un revulsiu per expressar el malestar social i la necessitat de canvis en el nostre sistema polític i electoral. Ha aparegut també el manifest dels intel•lectuals i artistes exigint una resposta social a la crisi des de l’autocrítica i la unitat dels progressistes i, plantejant una reconstrucció de l’esquerra per recuperar la il•lusió enfront les exigències dels mercats.

D’altra banda, a principis de juny es crea el projecte EQUO, un projecte polític que pretén donar resposta i formular alternatives des de la transformació ecològica, social, ètica i democràtica de la societat com alternativa a la crisi econòmica, social, ecològica i política.

Totes aquestes realitats haurien de convergir en un “Front Ampli” en les properes eleccions generals com defensa Gaspar Llamazares on òbviament també estigui IU. És necessari a l’estat espanyol la confluència de l’esquerra política i social per consolidar una alternativa forta i creïble a la dreta i a les polítiques de dretes i no una desvertebració d’aquesta.

Des de Catalunya, sense donar lliçons a ningú, es pot ser un exemple per a aquesta convergència. Aquí amb la suma d’ICV, EUiA i les Enteses del Progrés Municipal s’ha estat capaç de consolidar un espai polític i alternatiu i, confluir amb els moviment socials i fonamentalment amb els sindicats.

Com diu Manel Garcia Biel “és el moment de dir, a molts electors i electores progressistes i també a molts votants socialistes que una altra alternativa política realment d’esquerres i de progrés, es possible”. Aquest és el repte que es necessita a l’estat espanyol.

EN MEMÒRIA DE LA LAIA BERENGUER, UNA LLUITADORA HONESTA I LÚCIDA

2011-06-23T18:11:00.004+02:00

Vaig conèixer a la Laia Berenguer a finals dels anys 70. Era una dona menuda, però amb una gran vitalitat, profundes conviccions i una trajectòria política irreprotxable. Havia estat detinguda l’any 1939 com a membre de la Joventut Socialista de Catalunya (JSUC), anys desprès al 1973 tornaria a ser detinguda en la caiguda dels 113 de l’Assemblea de Catalunya.
Les primeres eleccions municipals la van dur a encapçalar la llista del PSUC al seu poble, Sant Feliu de Codines tenint diverses responsabilitats a l’ajuntament. La seva dedicació al seu poble li va donar l’alcaldia des de l’any 1988 fins al 1990. Tenia al seu costat el seu marit, Josep, que sempre la va ajudar a seguir treballant per al seu poble i per Catalunya. La política era la seva passió.

Membre del Comitè Central del PSUC i de la direcció comarcal del Vallès Oriental, va entendre des del primer moment que calia fer canvis, que la societat canviava i que el vell PSUC tenia que evolucionar cap a nous projectes i formes d’entendre la política. Per això va defensar sens cap dubte la creació d’Iniciativa Per Catalunya. Va defensar amb fermesa, amb convicció i des del diàleg que IC tenia que ser el nou projecte dels comunistes, sumant altres experiències polítiques.

Va ser un gran exemple per a molta gent de la nostra generació. Encara que va deixar les seves responsabilitat orgàniques a causa de l’edat, va seguir treballant amb el compromís que la caracteritzava, des de l’Associació de dones del 36, i explicava als joves estudiants la veritable història de la guerra civil i la lluita contra el franquisme. Deia que no es podia perdre la memòria històrica perquè mai més es tornés a repetir el que va viure la seva generació.

Podia haver continuat treballant, encara li quedava vitalitat, però la injustícia de la malaltia li va impedir durant aquests últims anys. Dilluns va morir i sens dubte hem perdut una companya, una amiga, una lluitadora que sempre serà amb nosaltres, perquè en moments com l’actual, conseqüència de la crisi econòmica, persones com ella són necessàries. Per la seva honestedat i l’ètica i per la lucidesa de donar respostes a un sistema injust que pateix la ciutadania catalana.

NO POT TORNAR A PASSAR

2011-06-17T08:53:00.007+02:00

Ningú ha quedat aliè als successos que es van produir ahir, 15 de juny, als voltants del Parlament de Catalunya. El que va passar ahir està en boca de tothom, veure les imatges dels de com arribaven parlamentaris i parlamentaries al Parlament, amb crits i insults i alguns agredits produeix també indignació, perquè per molt que sigui una democràcia imperfecta, aquesta l’hem aconseguit amb el sacrifici de molta gent i el Parlament i els seus representats són l’expressió de la voluntat de la ciutadania.

Son temps on els polítics estem en el punt de mira i per tant hem de treballar amb més rigor, més transparents, explicant el que fem i com ho fem, enfortint els valors de la ètica en l’acció política, fent austeritat ben entesa, no aquella que retalla drets i serveis a la ciutadania.

Però això no es pot justificar la acció radicalitzada d’una minoria del moviment 15-M que sens dubte afectarà i afeblirà el moviment en el seu conjunt. La via no és negar la voluntat del Parlament a debatre temes que són d’interès per a la ciutadania, com és l’aprovació dels pressupostos del 2011. ICV-EUiA no comparteix la proposta de Pressupostos del 2011 que planteja CIU, perquè no ajuda a dinamitzar l’economia, ni a crear ocupació i retalla drets universals per a la ciutadania

El moviment ha nascut per reivindicar per la via pacífica un altre sortida a la crisi i aconseguir una democràcia més representativa i participativa, perquè no continuï la desafecció i apropi la gent a la política.

Perquè la ciutadania, insatisfeta i molt molesta, rep els missatges i ha entès que alguns volen que la crisi la paguem els de sempre. Es volen eliminar drets, privatitzar serveis públics i els ajuts milionaris als bancs no han servit per reactivar el crèdit que havia d’arribar a empreses i famílies, perquè abans es prioritza els interessos econòmics que les persones, totes aquestes mesures no tenen res a veure amb les causes de la crisi i la gent ho sap, i la gent insatisfeta està sortint als carrers.

El moviment 15-M, amb tota la seva complexitat, envia un missatge de canvi, però cal que aquest sigui capaç de canalitzar les seves propostes amb aquells agent socials i polítics que li són més propers per establir aliances contra les polítiques que volen retallar l’estat del benestar, en cas contrari s’aniran imposant les posicions més radicalitzades del moviment i això frustrarà les expectatives i simpaties que molts ciutadans i ciutadanes hem dipositat en aquest moviment.

ELECCIONS MUNICIPALS I EL MOVIMENT 15-M

2011-06-01T16:46:00.002+02:00

Les eleccions municipals del 22 de maig tanquen un cicle electoral molt desfavorable per a les esquerres i en concret, per als socialistes. Es podria resumir dient: ascens dels partits de dretes i un retrocés de l’esquerra en general, si bé IU a l’Estat espanyol i ICV-EUiA a Catalunya resisteixen.

Les eleccions municipals s’han realitzat en un context de crisi econòmica amb un atur que està afectant a tothom, però sobretot als joves menors de 25 anys amb una taxa d’atur del 45%. Una crisi que el Govern d’en Zapatero no va voler assumir en el seus inicis i que desprès va fer un gir neoliberal de la política econòmica, prenent mesures antipopulars i desfavorables per al conjunt dels treballadors i treballadores. Això ha creat una fractura en la base social d’esquerres que donava suport als socialistes.

El governs europeus, inclòs l’espanyol, han optat per combatre la crisi amb polítiques en les quals no es diferencia el color polític. Aquestes polítiques són les que han permès l’accés del PP i CIU i un retrocés molt important dels socialistes.

En aquest context ha aparegut el moviment 15-M que reivindica canvis importants en el sistema polític espanyol i català i que planteja noves formes de fer política, ja que la crisi i les sortides a aquesta continuen amb les velles receptes que han estat la causa de la situació actual.

Tot això ha anat distanciant a la ciutadania dels polítics, en definitiva una distància entre la societat i la política, fruit no només de les polítiques econòmiques que perjudiquen l’estat del benestar de la ciutadania, sinó també dels casos de corrupció que queden impunes i de l’espectacle de la política mediatitzada. Per primera vegada hi ha un moviment que vol donar respostes col·lectives a la situació política i econòmica del nostre país, sumant-se així a altres moviments, com és el cas de la resposta de la ciutadania islandesa que va rebutjar en referèndum que el deute contret després de la fallida dels seus bancs es pagués amb diner públic, i la lluita per la democràcia que en els últims mesos s’ha dut a terme en alguns països del món àrab.

Els resultats electorals posen de manifest la necessitat d’una refundació de les esquerres amb l’objectiu d’iniciar un projecte alternatiu a l’hegemonia liberal al nostre país, perquè en termes globals els votants d’esquerres a Catalunya (PSC, ERC, i ICV-EUiA) tenen al 2011 uns 600.000 votants menys. Tot i que ICV-EUiA manté el vot força estable, amb l’electorat cohesionat i força fidel, però no és suficient, ja que el context actual hauria d’haver permès que aquells sectors desenganyats amb la política dels socialistes votessin una opció com ICV-EUiA, en canvi o han votat en blanc, o s’han abstingut o han votat altres opcions de dretes.

En tot cas, malgrat aquests resultats tant negatius, cal prendre nota que alguna cosa es comença a moure. Els indignats del 15-M busquen un canvi profund en la forma de governar i les esquerres no s’ho haurien de mirar amb recel, sinó que haurien d’aprofundir amb allò que demanen per donar respostes clares, perquè només així serem capaços de crear noves il·lusions i l’esperança que un altre país és possible i tornar a apropar als joves i no tant joves a la política, perquè sinó com diuen “la política o la fas o té la fan” i això és el que ha passat en aquestes eleccions. Els votants d’esquerres no s’han mobilitzat i la dreta ha guanyat aquestes eleccions municipals.

REPTES PER AL NOVÈ MANDAT MUNICIPAL A MOLLET

2011-05-28T19:21:00.002+02:00

La nit electoral del 22 de maig, va desembarassar el panorama polític a la nostra ciutat consolidant a l’ajuntament la presència de les sis forces que han estat presents en els últims anys, em refereixo al PSC, CIU, PP, ICV-EUiA i ERC. La resta de forces que s’han presentat no han obtingut representació municipal.

Però en tot cas, les eleccions del 22 de maig deixen algunes qüestions pendents sobre les que cal fer alguna reflexió. Primer, encara que hi ha hagut una participació de 2 punts per sobre respecte a les eleccions municipals del 2007, no s’ha arribat al 50% de participació, en concret la participació ha estat d’un 48,15%. Un fet que les forces polítiques haurien d’analitzar i posar els mitjans necessaris per aconseguir uns nivells més alts de participació per millorar la qualitat democràtica de la nostra ciutat.

En segon lloc, el vot en blanc ha estat més actiu que en el 2007, en concret un 4,84%, mentre que en el 2007 va ser del 3,95%. Fet que posa de manifest la necessitat de renovar les propostes polítiques i les formes de treball de les organitzacions polítiques. Les concentracions a la Porta del Sol i a la Plaça Catalunya són una clara expressió que quelcom s’ha de canviar, és una exigència que la societat està demandant i sinó es fan canvis aquesta tendència anirà en augment.

En tercer lloc, la irrupció de la PxC a la nostra ciutat, si bé no han obtingut cap regidor –s’han quedat a molts pocs vots de treure’n un- no es pot menysvalorar aquest resultat, ja que expressa un descontent social on els immigrants, en un context de crisi com l’actual, es veuen com contrincants directe sobretot en treball, salaris, ajuts socials o habitatges i per tant la Plataforma és un estrany amic de viatge dels sectors més vulnerables i amb més problemàtiques socials. Només cal veure els resultats del districte III on han obtingut un 5,21% dels vots.

Un dels objectius de les forces democràtiques locals, una vegada constituït el nou consistori, hauria de ser abordar el tema de la immigració amb l’objectiu que no segueixi alimentant a forces de caire racista i xenòfobes.

En quart lloc, el PSC, pel que fa als resultats electorals, ha perdut al voltant de 2.000 vots i tres regidors/es, perdent així la majoria absoluta. Pel que fa al bloc esquerra i dreta, la suma de les forces d’esquerres han perdut 1.683 vots que ha estat esmorteït per l’augment electoral d’ERC. Les dretes en canvi han augmentat uns 1.000 vots més respecte a les eleccions municipals del 2007.

La pèrdua de la majoria absoluta dels socialistes obre quatre escenaris per arribar l’11 de juny amb un nou govern municipal: a) reedició del pacte PSC-CIU, b) que el PSC governés en minoria i arribant a acords puntuals, c) un pacte de progrés entre el PSC, ICV-EUiA i ERC, i d) un pacte PSC o bé amb ERC o ICV-EUiA.

Un acord entre el PSC i CIU deixaria presoner al PSC de les polítiques que està fent i farà el Govern de CIU a la Generalitat, que sens dubte tenen i tindran unes repercussions a la nostra ciutat, com és el cas de les retallades en la sanitat pública.

L’acord amb les forces d’esquerres ICV-EUiA i ERC podria ser la fórmula més vàlida sempre que es concreti el programa de govern que ha de regir els propers quatre anys i que sens dubte passa per reactivar l’economia local, enfortir les polítiques socials, la qualitat democràtica i les polítiques ambientals.

En tot cas, està obert i a mitjans de juny començarà la novena legislatura municipal de l’era democràtica i aquesta sí és una bona notícia.

SERVEIS DE QUALITAT I OCUPACIÓ

2011-04-28T18:36:00.008+02:00

Celebrarem aquest 1r de maig immersos encara en la greu crisi que pateix el nostre país. Aquesta realitat econòmica està provocant que les pitjors conseqüències les estiguin patint els treballadors i les treballadores amb retallades de drets socials i amb un atur que ronda gairebé els cinc milions d’aturats i aturades i que està produint un veritable trencament social.

El Govern del PSOE fa polítiques contràries al conjunt dels treballadors i treballadores amb una reforma laboral que ha reduït els drets laborals i socials, amb la precarietat del mercat de treball i, amb retallades de l’estat del benestar actual perquè segons ells és insostenible. Aquesta política econòmica del PSOE forma part de les orientacions que estan fent la nova governança europea que exigeix reformes socials radicals en el terreny de les pensions, del mercat del treball, de la protecció per desocupació, a més de rebaixar salaris i augmentar les diferències salarials.

Mentre els bancs reben recursos públics per a la seva reestructuració. El Govern d’en Zapatero s’ha aliat amb el sector bancari més poderós per canviar l’ús social de les caixes d’estalvi.

Cal lluitar per construir una Europa social, defensant la creació d’un sistema de normes laborals i socials bàsiques en matèria salarial, condicions de treball, drets sindicals, protecció social i salut i seguretat amb l’objectiu de millorar i equiparar a l’alça les condicions de vida i treball i ampliar i enfortir l’estat del benestar amb una convergència de despesa pública en protecció social.

A Catalunya el nou govern de CIU ja ha començat a aplicar el seu model econòmic i social inspirat en l’ortodòxia neoliberal, aplicant mesures que beneficien a una minoria en contra de la majoria de la ciutadania.

El Govern d’en Mas té com objectiu aprimar l’estat del benestar, que es concreta en el programa de retallades en l’àmbit de la sanitat i l’ensenyament i que sinó s’aconsegueix aturar suposarà un aprofundiment de les desigualtats socials. Alhora, ha eliminat l’impost de successions a les grans fortunes i es donen més subvencions a les escoles concertades o desgravacions a les mútues privades.

Cal no acceptar aquests retrocessos que estan patint els treballadors i treballadores i exercir una oposició ferma. Cal, com diu Stéphane Hessel, indignar-nos per defensar política i socialment les conquestes socials i els drets que han estat fruit de la lluita de moltíssima gent i reclamar també els drets de tota la ciutadania per a poder disposar d'una sanitat i una educació de qualitat i amb prou recursos. Cal que es protegeixi el sistema sanitari públic perquè és excel·lent i una educació pública de qualitat.

En aquest sentit, els treballadors i treballadores del sector sanitari i de l’ensenyament han donat una resposta massiva al carrer. Cal des de les forces d’esquerres i moviments socials treballar sense complexos per fer front als valors i al model de societat que defensa la dreta espanyola i catalana. Un activisme social i polític per fer front a les polítiques socials i econòmiques a Espanya i a Catalunya que pretenen desmantellar l’estat del benestar.

Defensar unes propostes d’esquerres per a una sortida progressista de la crisi que apostin per la redistribució de la riquesa per reduir desigualtats socials, el treball digne, la democràcia i la igualtat de drets i oportunitats, la lluita contra totes les manifestacions de la desigualtat i per fer avançar les polítiques d’igualtat. Convertir la crisi en una oportunitat per a la transformació del model productiu, la creació d’ocupació de qualitat, un sanejament i reforma en profunditat del sistema financer, lluitar contra el frau fiscal i recuperar l’Impost sobre el Patrimoni. En definitiva, una Catalunya per viure dignament amb serveis de qualitat, amb ocupació i sense retallades.

PLA DE XOC PER REACTIVAR L’OCUPACIÓ I L’ECONOMIA AL BAIX VALLÈS

2011-04-08T16:26:00.008+02:00

Queden dos mesos i mig per iniciar la octava legislatura municipal. Aquestes eleccions municipals es celebren en un context de crisi econòmica de la que encara no es veu la llum per sortir-ne. El que és cert, és que en aquestes eleccions s’ha de demanar a les diferents forces polítiques de la ciutat que es presenten respostes davant aquesta conjuntura: Mollet té un atur del 18,61% i el Baix Vallès un 17,17% d’atur.

Algú dirà que ja es fan coses, que no és una competència municipal i segurament una part de raó tenen, però no podem estar impassibles davant una realitat que cada vegada és més crua, on hi persones que no cobren res de prestacions de subsidi i altres que malviuen amb 420€ al mes.

Cal afegir-li a aquesta situació, el procés obert de tancament d’empreses importants de la zona, com Yamaha que encara que estigui a Palau de Plegamans molts treballadors/es viuen a Mollet o al Baix Vallès. Les deslocalitzacions de Derbi i Ficosa i la situació de Valeo que si bé s’ha resolt momentàniament cal veure quin futur els hi espera. Tot això sense comptar empreses també importants que ja han tancat com New Pol o Teneria que situen un panorama industrial difícil i incert per l’activitat econòmica d’aquesta zona del Vallès Oriental.

Des d’aquest punt de vista, cal potenciar un Pla de xoc territorial del Baix Vallès en un marc de diàleg i concertació entre els agents socials i econòmics, les administracions públiques (locals i autonòmica) amb l’objectiu de potenciar la reactivació econòmica i la creació d’ocupació, i per tant, desplegar un conjunt d’accions dirigides a fomentar l’ocupació i la formació i crear els instruments necessaris per mantenir la capacitat planificadora i inversora del Baix Vallès, que hauria de permetre la creació de llocs de treball i construir les condicions oportunes que permetin la captació d’inversions per dinamitzar l’economia local.

Un Pla que ha de tenir en compte l’impuls de la creació d’ocupació verda i l’estímul de noves ocupacions en aquells sectors vinculats als serveis relacionats amb la consolidació dels drets de ciutadania. La creació d’un Fons entre les administracions locals i la Generalitat de Catalunya d’ajuts a la contractació de les empreses del Baix Vallès de treballadors/es en atur, així com la realització d’un Pla industrial del Baix Vallès.

No sé el que pensen la resta de partits que es presenten a les eleccions municipals del 22 de maig, però si que sé, que la candidatura d’ICV-EUiA encapçalada per la Noemí Fernández té com prioritat donar resposta als més de 5000 ciutadans i ciutadanes que estan en atur i anticipar-se perquè no augmentin les taxes d’atur a la nostra ciutat.

L’OPORTUNITAT PERDUDA

2011-03-31T18:56:00.004+02:00

Quan el Govern de la Generalitat de Catalunya va anunciar que realitzaria una cimera anticrisi estic convençut que molts ciutadans i ciutadanes ho van veure amb bons ulls. Aquest país necessita grans acords entre les forces parlamentàries, els sindicats i els empresaris amb l’objectiu de remar en una mateixa direcció i donar sortida a totes aquelles persones que, dia a dia, van perdent l’ esperança de trobar una feina que els ajudi a millorar la seva vida i les seves famílies, i per tant basada en la solidaritat i no en les velles receptes que han estat causants de la crisi actual.

Malgrat tot, en aquesta primera Cimera del Govern d’en Mas les coses no han anat bé. Quan un president de govern, en aquest cas el president de la Generalitat de Catalunya, diu que les crítiques a la Cimera anticrisi són per enderrocar el Govern és que alguna cosa no s’ha fet bé per part d’aquells que han preparat aquesta trobada per fer front a la crisi a Catalunya.

Els resultats no es corresponen amb les expectatives creades inicialment, concretament ha estat un fracàs, perquè si realment hi havia una voluntat de fer una trobada perquè fos un èxit les coses no es fan com s’han fet. En primer lloc, hi ha hagut un problema de mètode, les formes són tan importants com els continguts i això no s’ha cuidat gens, en segon lloc, el document elaborat pel Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el creixement (CAREC) té un contingut en el qual tota la pressió i les mesures recauen sobre els treballadors/es.

El document insisteix en idees que saben que no haurà cap tipus d’acord. Temes com el contracte únic amb indemnitzacions moderades i salaris que siguin sensibles a les condicions generals de l’economia són aspectes motiu de conflicte. També es continua insistint que una part de la política energètica s’ha de basar en l’energia nuclear sense tenir en compte el que ha passat a Japó que qüestiona aquesta com una energia segura i de futur.

El Govern va anar a aquesta Cimera no amb una voluntat de fer una agenda fruit del debat entre els grups parlamentaris, els agents socials i econòmics, sinó d’avalar la seva política econòmica de retallades i de receptes neoliberals. Així el que s’ha aconseguit és perdre l’oportunitat de fer les coses de manera diferent. Catalunya, durant aquests anys, ha anat consolidant una cultura de concertació, si el Govern va amb posicions preconcebudes difícilment avançarem i aquesta és una responsabilitat exclusivament de CIU.

RETALLADES, SERVEIS I TREBALLADORS/ES PÚBLICS/QUES

2011-03-21T17:04:00.008+01:00

Mai en la recent història de Catalunya un govern havia tingut en menys de cent dies d'haver-se constituït tanta resposta laboral per part dels treballadors/es públics/ques.

Segurament, el Tripartit no va fer tot el que estava en les seves mans per fer una administració més moderna on els funcionaris/es fossin protagonistes dels canvis a realitzar, però el nou govern de CIU, en pocs temps, amb la seva política de retallades -que fins i tot Fernández Teixidor, diputat de CIU, qualifica de disbarat la perdigonada de les retallades- en serveis bàsics està degradant els serveis públics i solament es pot entendre aquesta actitud si es comprèn que el seu objectiu és avançar cap a la privatització de serveis essencials.

El Govern d'en Mas, paradigma de la política neoliberal, intenta implantar la idea que el sector privat és molt més eficaç que el sector públic. Darrera les paraules del president Mas que cal aprimar l'administració, el que hi ha és l'interès que els serveis públics, que són del tot necessaris per a la ciutadania, es prestin des de l'esfera privada amb criteris mercantils i per tal d'obtenir beneficis econòmics i no socials.

Estem doncs, davant una estratègia planificada contra el sector públic, que vol introduir més carències en la prestació dels serveis i costos socials i, el que és important, qüestionar l'Estat del Benestar amb la tesis que és insostenible i, per tant, avançar cap el seu desmantellament o si més no, a una dràstica reducció d'aquest.

És en aquest context que es fa la proposta per part de la Secretària de la Funció Pública que cal replantejar els llocs de treball entre 15.000 a 20.000 treballadors/es de l'administració pública. Els treballadors/es públics/ques constitueixen el sector amb més temporalitat laboral i amb la arribada de la crisis també els ha afectat les retallades salarials del 5% de l'any passat.

El mateix dia que començava la campanya de les elecions autonòmiques, l'Associació Catalana de la Gestó Pública va organitzar un debat on participaven els partits amb representació parlamentaria per parlar sobre les propostes que feien sobre l'administració pública. Tots vam coincidir en la necessitat d'elaborar una Llei integral de la Funció Pública catalana; ara cal preguntar-se on han quedat els compromisos de CIU respecte aquella proposta?.

L'aposta per uns serveis públics de qualitat necessita de plantilles suficients i de dignificació de les condicions de treball. Per això, una reforma de l'administració pública passa per defensar els serveis i les polítiques públiques, posar en valor el treball dels treballadors/es públics/ques davant la societat.

Fa molts anys que Catalunya necessita un debat a fons sobre la modernització de l'administració i el paper dels seus treballadors/es, però el que està proposant CIU va en la direcció contraria, ja que mai s'ha cregut l'aposta per dissenyar una nova administració. Indubtablement, per a les posicions progressistes i d'esquerres aconseguir uns serveis públics de qualitat implica lluitar per una societat equitativa on tota la ciutadania tingui els mateixos drets. Això és el que està en joc amb les retallades socials i laborals del govern de CIU.

PACTE DE COMPETITIVITAT: PRODUCTIVITAT, SALARIS I INFLACIÓ

2011-02-22T16:33:00.008+01:00

Els caps d'Estat i de Govern de la zona euro han acordat impulsar "el pacte de competitivitat" exigit per Alemanya, amb el suport de França com a condició per acceptar un augment dels fons de rescat de la zona euro.

Els pilars bàsics sobre els quals es sustentaria aquest pacte són: a)Limitar per llei l'endeutament dels estats, b)Fixar un tipus de gravamen mínim per Impost de societat, c) Ajustar l'edat de jubilació en funció de l'evolució de la piràmide d'edat, i, d) Deslligar els increments salarials de la inflació i lligar-ho a la productivitat i la marxa de l'empresa.

Les orientacions, doncs, de la nova governança europea exigeixen reformes socials radicals en el terreny de les pensions, del mercat de treball, de la protecció per desocupació i també pel que fa als salaris.

L'objectiu de no vincular els salaris amb la inflació, mitjançant clàusules de revisió salarial, és rebaixar salaris i augmentar les diferències salarials. El que es preten en definitiva és eliminar les les clàusules de revisió dels salaris que garanteixen el manteniment del poder adquisitiu.

Fins i tot, el Ministre de Treball reconeix el risc de pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors i treballadores que suposaria l'eliminació total de la referència de l'IPC.

A l'Estat espanyol, des de l'Acord Marc Interconfederal de 1980, els salaris s'han vingut negociant sobre una previsió d'inflació fixada pel Govern amb una clàusula de revisió que actua en la mesura que els preus sobrepassen la previsió i també es contempla la possibilitat de negociar i repartir els increments de productivitat.

Un altre aspecte, són les reticències de les empreses a negociar la productivitat perquè implica: a) transparència en la gestió i b) la participació dels treballadors i treballadores en la definició dels factors que influeixen en la productivitat del treball.

Per tant, les qüestions plantejades pels caps d'Estat i de Govern han de tenir en compte dues premisses: a) negociar els canvis a l'empresa amb la participació dels treballadors i treballadores. La flexibilitat laboral requereix de més seguretat i de més participació en l'organització del treball. D'igual forma, la reforma i la democratització de l'empresa són imprescindibles per a un canvi de model econòmic i per a la humanització del treball. Com també és necessària una major capacitat de control per part dels dels treballadors i treballadores de les decisions de les empreses i b) els salaris han de recuperar capacitat adquisitiva i pes en la distribució de la renda i la política de redistribució ha de ser un nou motor de la demanda agregada. Per això els increments salarials han de mantenir el poder adquisitiu i participar també dels increments de la productivitat.

ENTRE L’ESPERANÇA I LA PRUDÈNCIA

2011-02-08T16:32:00.003+01:00

El 10 de gener ETA declarava una treva permanent, general i verificable per la comunitat internacional. Aquesta declaració obre la porta a l'esperança que la pau és possible, però alhora cal actuar amb prudència que no vol dir paralitzar-se.

Lokarri, que impulsa l'Observatori Social del procés de pau desprès de la declaració d'ETA ha volgut conèixer de primera mà l'opinió de la ciutadania a través de la difusió d'un qüestionari en el qual han participat unes 1.382 persones.

Un 57% dels enquestats considera que és una oportunitat històrica per la pau, enfront d'un 32% que creu que la treva és important però no és clara la irreversibilitat. Respecte al que ha de fer el Govern espanyol, un 64% dels enquestats creu que cal acostar els pressos i legalitzar l'esquerra abertzale, un 22% creu que cal comprovar que la treva és definitiva col·laborant en la verificació i un 63% diu que la verificació internacional de la treva és important per garantitzar el seu compliment. En definitiva, un 72% diu estar esperançat i un 31% diu que cal ser prudents.

Aquest estat emocional entre l'esperança i la prudència és un reflex d'una societat que ha viscut 30 anys de violència i que vol que la pau sigui una realitat, però que tem que es torni a volatilitzar com va passar el 30 de desembre de 2006 amb l'atemptat per part d'ETA a l'Aeroport de Barajas, trencant així la treva que havia anunciat.

Malgrat això, seria un error no valorar la importància d'aquesta declaració i, el que és més important, el posicionament de l'esquerra abertzale de complir els requisits de la Llei de Partits per ser una força legalitzada. Si compleix tots els requisits no tindria cap sentit mantenir la seva il·legalització, sobretot com sembla ser que el nou projecte expressa una ruptura amb els vincles de dependència amb ETA i el reconeixement i reparació de totes les víctimes.

El Govern espanyol ha de moure fitxa, així li demanen els ciutadans i ciutadanes en aquesta enquesta de Lokarri. La prudència no ha de ser motiu que res no es mogui, encara que la ciutadania volíem un comunicat definitiu d'abandonament de les armes.

Malgrat que el record del passat costarà molt enterrar-ho, s'obre una nova oportunitat per aconseguir la pau i construir al País Basc una societat cohesionada i un espai de convivència i de pluralitat.

NOTES DE PRINCIPIS D’ANY

2011-01-17T16:18:00.004+01:00

Comencem l'any amb els mateixos problemes amb què vam acomiadar l'any 2010. Les previsions econòmiques seran semblants a les de l'any que hem deixat enrere: l'economia espanyola tindrà un lleuger creixement del PIB del 0,9% i una taxa d'atur del 19,1% segons dades de l'OCDE.

La diferència d'aquest nou any, és que tenim un nou govern a Catalunya i que ja ha ensenyat el seu full de ruta inspirat en l'ortodòxia neoliberal, proposant mesures que no beneficien a la majoria, sinó a una minoria i, en concret, al sector dels negocis.

Aquesta és la línia en la qual ens mourem amb aquest govern, "els millors" se'n sortiran i la resta som els que hem de pagar els sacrificis que cal fer per sortir de la crisi. Els serveis públics i la seva qualitat es ressentiran amb aquest govern de CIU. El Conseller de Sanitat, sense anar més lluny, ha aconsellar que la ciutadania s'apunti a una mútua amb un reconeixement fiscal, però també aposten per transferir recursos del sector públic a la escola privada i al sector de salut i, per tant, en detriment dels serveis públics i la reducció d'impostos per a les rendes més altes.

Pel que fa a l'atur, que és el problema principal que tenim els catalans i les catalanes, el Conseller d'Empresa i Ocupació ha dit que per crear ocupació cal un acord en la negociació col·lectiva, no sé si això vol dir defensar les tesis de la patronal que volen eliminar els drets reconeguts en convenis anteriors i, per tant, partir de zero a cada conveni. També ha dit una protecció de l'ocupació orientada a la recerca de feina, és evident que aquest ha de ser un objectiu en el benentès que això no vol dir apostar perquè les persones aturades tinguin unes prestacions d'atur raquítiques. L'altre tema és si també des del nou govern s'aposta per continuar creant llocs de treball de baixa qualitat o s'aposta per crear ocupació de qualitat.

Per altra banda, ens haurem de preguntar què farà aquest nou govern amb les dues-centes mil persones que cobren un subsidi o la renda activa d'inserció per esgotament de la prestació contributiva i, que tenen ingressos inferiors al 75% del Salari Mínim Interprofessional. Això acompanyat amb la mesura del Govern espanyol de retirar l'ajut econòmic de 426€ per a persones sense feina i sense recuros econòmics. S'està obrint de manera accelerada el camí a la fractura social i això pot derivar en brots de violència. Qui no en té res, no en té res a perdre.

Els sindicats a nivell d'Estat i en concret CCOO han fet una proposta al Govern espanyol d'un acord global per donar resposta als reptes de l'economia espanyola i amb la participació de tothom per afrontar el sistema públic de pensions, el mercat de treball i la negociació col·lectiva. Més enllà dels resultats, sens dubte ha estat una proposta important per sortir de la situació en la qual es trobava la negociació entre Govern i els sindicats i obrir un nou espai que permeti solucions i acords comuns al context actual de crisi econòmica.

Faria bé el Govern de CIU -salvant les distàncies- a treballar en la filosofia que s'està fent a l'Estat i obrir un marc de concertació amb els agents socials i econòmics i amb els Grups parlamentaris per arribar a un Acord Nacional contra la crisi i l'atur amb l'objectiu de reactivar l'economia, crear ocupaicó, invertir en la millora i qualitat dels serveis públics i implantar la renda garantida de ciutadania per combatre la pobresa i l'exclusió social. En paraules de Joan Carles Gallego secretari general de CCOO "per impulsar una sortida equilibrada i solidària".

INTERVENCIÓ EN L’HOMENATGE DE PACO PUERTO

2010-12-16T17:14:00.006+01:00

En Joan Saura li hagués agradat estar avui aquí amb l’Esperança la seva companya, la seva família i amb totes i tots vosaltres, perquè en Paco era un dels nostres. Però, per problemes d’agenda d’última hora, li ha estat impossible estar en aquest acte d’homenatge a Paco Puerto.

En tot cas, jo us dirigiré unes breus paraules en nom de la família psuquera i d’ICV.

Jo vaig conèixer en Paco al Comitè Central del PSUC, a principis dels anys 80. Era una persona afable, dialogant, autodidacta, optimista per naturalesa i amb un compromís ètic “educat” en la tradició del PSUC i, per tant, disciplinat. Eduardo Varela –que tampoc està entre nosaltres- va coincidir a la presó amb en Paco i m’explicava que en Paco cada matí feia gimnàstica a la cel·la, que era un espai molt reduït. Aquesta disciplina era una manera d’estar en continu moviment o, com ell deia, “de no enquilosar-se”, era un compromís amb ell mateix, però també amb els sectors que ell representava i d’estar en bona forma per quan arribés el dia de la Democràcia.

En Paco Puerto va formar part d’una generació que va lluitar per canviar el destí del nostre país, va ser una generació rebel –en el sentit més noble de la paraula -, que va lluitar i treballar per la justícia social, per la llibertat, per millorar les condicions de vida dels més desfavorits, perquè el franquisme ofegava els somnis de llibertat i les il·lusions de milers i milers de ciutadans i ciutadanes.

En Paco tenia consciència de classe, defensava una Catalunya gens abstracte, la seva Catalunya era social i popular des del seu compromís polític i sindical. En aquest sentit, com diu en Joan Saura en el pròleg del seu opuscle sobre en Paco “ell tenia molt clar que sindicalisme i política eren dues cares d’una mateixa moneda que no podien anar deslligades, que eren dues eines per arribar a un mateix fi”.

En definitiva, en Paco va ser una persona compromesa que el va dur a militar en el PSUC i a CCOO per defensar els drets socials i laborals dels treballadors i treballadores. Avui, en l’adversitat de l’esquerra, ell –des de la seva convicció de lluitador social i polític- ens diria que cal seguir lluitant per allò que creiem, com va fer ell en el seu temps, i així aconseguirem algun dia una societat més justa i igualitària. Per això en Paco sempre estarà amb nosaltres i seguirem el seu compromís ètic de la política.

UN PACTE PER A LA INDÚSTRIA PER AFAVORIR LA TRANSFORMACIÓ DEL NOSTRE TEIXIT INDUSTRIAL

2010-12-16T17:12:00.005+01:00

El nou govern de CIU té el repte d’abordar els problemes sorgits de la crisi econòmica i defensar l’estat del benestar i la qualitat dels serveis públics. També ha de donar respostes a la crisi industrial que viu el nostre país i que ha afectat seriosament a tots els sectors productius i, en concret, a aquells sectors industrials amb més problemes, com l’automoció o el de la construcció.

El desenvolupament industrial a Catalunya ha sigut i és un factor important en la dinamització econòmica del nostre país. És cert que a Catalunya el sector terciari o de serveis ha anat guanyant protagonisme econòmic, però aquest ha estat fruit de la creixent complexitat dels models de producció, que ha fet que la major part del creixement de serveis estigui motivat per la demanda de la mateixa indústria i pels processos d’externacionalització.

La indústria dóna feina de manera directa, aproximadament, a una quarta part dels ocupats/des. L’estructura industrial a Catalunya es caracteritza per tenir empreses molt petites. Del total d’empreses de Catalunya el 99,8% són empreses amb menys de 250 treballadors/es i el 92% són empreses sense treballadors/es o amb menys de 10 treballadors/es. Les PYMES donen ocupació al 74% de la mà d’obra. La terciarització real i aparent (per subcontractació i externalització d’una part de les activitats de les empreses industrials) és un altre dels trets de la nostra realitat econòmica. És en el sector terciari, on es concentra el major volum d’ocupació.

La indústria continua sent un pilar bàsic en la demanda de recerca, innovació i ocupació de qualitat. En el marc actual, en funció dels canvis anteriorment descrits, sorgeix el concepte nova indústria, que aglutina les activitats productives i dels serveis a la producció.

Malgrat això, la crisi econòmica ha tingut efectes importants en la indústria catalana i, per tant, la recuperació del clima de confiança sobre la recuperació del teixit industrial encara és dèbil i d’incertesa.

El model productiu actual, caracteritzat pels baixos salaris, la precarietat, la poca qualificació i la poca inversió en investigació i innovació, ha donat peu al sorgiment d’un model d’empreses que fabriquen productes de poc valor afegit i que en un món globalitzat i més competitiu estan perdent pes o desapareixent. Cal, per tant, un nou model productiu que tingui en compte la qualitat dels productes i serveis.

El canvi de model productiu fa més necessari que mai facilitar l’aparició de noves empreses o negocis que puguin prendre el relleu dels que estan o estaran en decliu. Les administracions han d’impulsar polítiques actives per tal de crear condicions adients per al desenvolupament d’aquestes noves empreses: ajudant a la formació i motivació, tant per a crear empreses de nova planta, com per desenvolupar nous projectes en les existents, facilitant l’accés a les noves tecnologies i a les innovacions i l’accés al finançament, tant en la forma de crèdits com en capital-risc o avals. L’administració ha d’implicar-se activament, per tal que tots els projectes viables puguin tenir el finançament adequat; ha d’avançar en la creació d’una finestra unificada de gestió, que faciliti i potenciï la posada en marxa de l’activitat empresarial, assessorant i trametent les diferents gestions a fer davant les diferents administracions implicades en cada cas. Alhora, ha de potenciar el triangle Inversió i Innovació/cultura empresarial/formació permanent, que és la clau per millorar la productivitat i ser més competitius, així com assegurar la sostenibilitat del nostre teixit productiu, construint, de manera progressiva, un model exitós i amb futur.

Per afavorir la transformació del nostre teixit industrial i guanyar en competitivitat, cal doncs, un Pacte per a la indústria. Cal continuar la transformació del model industrial de Catalunya per accelerar l’adaptació de la indústria als canvis estructurals que s’estan produint. El Govern d’Entesa ha potenciat l’Acord Estratègic, el Pla Nacional de la Recerca i el Pla de Política Industrial 2010-2020, que són instruments valuosos que ajuden al canvi de model productiu i que han de conduir a un altre model de creixement, sens dubte, molt més sòlid.

LA DRETA S’HA OBERT PAS A CATALUNYA

2010-12-01T16:27:00.002+01:00

Els resultats electorals de la nit del 28 de novembre deixa un regust agredolç. Per un costat les esquerres no han aconseguit de nou sumar per governar el nostre país. Per l’altre, ICV-EUiA ha sigut l’única força política de les tres que governaven Catalunya que ha tret uns resultats positius en comparació amb el PSC i ERC, que han tingut una davallada important.

En un context de crisi econòmica i d’elevat atur, la dreta –CIU, PP, SI i C’s- s’han obert pas i ha assolit uns resultats com mai al nostre país. Alguns situen la davallada de les esquerres pels sorolls fruit de les desavinences dins del Govern o la manca de relat de l’acció de govern.

És evident que tot això suma, així com els possibles errors que s’han produït en aquest període o les mateixes estratègies electorals d’ERC i PSC, sobre tot d’aquest últim que des del primer moment va negar la possibilitat de reeditar un acord d’esquerres i en cap moment ha posat èmfasi en defensar la gestió i l’assoliment del treball fet per l’esquerra al front del Govern de Catalunya. Però malgrat això, des del meu punt de vista, dos són els eixos centrals d’aquesta caiguda electoral: la sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra l’Estatut i la crisi econòmica.

El poble de Catalunya va validar l’Estatut el 18 de juny de 2006 desprès dels canvis que va rebre al Congrés de Diputats. Des d’ aleshores, l’Estatut ha estat qüestionat en tot moment pel PP que va presentar diversos recursos sobre el text i, posteriorment, per la sentència dictada pel TC. La sentència va provocar una mobilització massiva de la societat catalana encapçalada pel mateix president de la Generalitat de Catalunya. Malgrat això, qui millor ha rentabilitzat el sentiment de rebuig dels catalans i les catalanes a les actituds de Madrid envers a Catalunya ha sigut CIU, que ha utilitzat un doble llenguatge sobre la qüestió nacional. Un exemple és la proposta de concert econòmic que ara ja comença a matisar, perquè és una proposta inviable.

L’altre aspecte important de la desmobilització de l’esquerra és la crisi econòmica i com l’està gestionant el president del Govern espanyol, que sens dubte ha propiciat una desmobilització important de l’ electorat socialista. Els ajustos econòmics i la reforma laboral, consistents en retallades salarials als funcionaris i congelació de les pensions, han estat elements determinants perquè el PSC hagi tingut una davallada important. No així ICV-EUiA, que ha tingut des de sempre un posicionament clar contra les mesures d’en Zapatero i ha mantingut en tot moment una relació estreta amb els sindicats, tant a les manifestacions que aquests han convocat, com el 29-S, dia de la vaga general.

El PSOE faria bé en no situar els resultats electorals del PSC en clau exclusivament catalana, ja que són milers els electors i electores socialistes que estan emprenyats per la política econòmica i social que està fent el Govern.

L’única esperança que queda és que els nous lideratges que apareguin dins el PSC entenguin que cal una altra política econòmica, ja que, altrament, quan la gent ha d’elegir entre l’original o la fotocòpia elegeix l’original. A la vegada, s’imposa que defensin un projecte autònom respecte al PSOE. De moment, però, a l’esquerra li toca estar quatre anys a l’oposició i a ICV-EUiA tirar del carro, perquè tant el PSC com ERC estan desconcertats i analitzant els seus resultats i els possibles camins per sortir d’aquest maremàgnum en el que es troben desprès dels resultats electorals del 28-N.

Joan Herrera, diputat

2010-11-19T17:19:00.000+01:00

L’ESPERANÇA ÉS EL VERD

2010-11-12T18:20:00.004+01:00

La campanya electoral a les eleccions autonòmiques del 2010 ja ha començat en un context difícil per causa de les mutacions que està produint la crisi econòmica. Això fa més complexa els missatges dels partits polítics, ja que la gent vol respostes clares i creïbles que els permetin viure el futur immediat amb esperança.

En aquestes eleccions està en joc el model econòmic i social de Catalunya, la desregulació de drets o l’ampliació de drets que doni més llibertats individuals i col·lectives a la ciutadania catalana, el fet d'assolir un territori de nou desequilibrat o un territori equilibrat i sostenible . En aquest marc, la Coalició ICV-EUiA apareix com una força necessària per aconseguir un model de país modern, just i equilibrat, ja que les seves propostes estan en la centralitat política del moment que estem vivint. És la força que té un model econòmic i social confrontat amb el model continuista de país que defensa CIU quan estava en el Govern. El PSC és presoner de les polítiques d’ajustos econòmics i socials que està duent a terme el PSOE i que ha provocat una resposta social en contra d’aquestes mesures. ERC, mira de reüll a les altres forces independentistes que es presenten per si aquestes li treuen espai polític i, per tant, tè un discurs no està situat en les necessitats que la gent vol en aquests moments.

Les enquestes diuen que l’atur i la situació econòmica són les principals preocupacions de la ciutadania. ICV-EUiA ha situat com a eix principal del seu programa la lluita contra l’atur i la defensa de les polítiques socials. Proposa un Acord Social i Ecològic per modernitzar el nostre país amb l’objectiu de crear ocupació, de dinamitzar l’economia, de crear un entorn favorable per les empreses i avançar en la igualtat social i de gènere.

ICV-EUiA ha sigut i és la força política que defensa els drets socials i laborals dels treballadors i treballadores confrontada amb aquelles forces polítiques que retallen drets. Això són fets: el 29-S, dia de la vaga general, la Coalició va estar al costat dels sindicats, dels treballadors i treballadores, mentre en el Congrés de Diputats Duran Lleida, portaveu de CIU, li demanava al president Zapatero que no canviés de rumb amb la Reforma laboral, la reforma de les pensions i els ajustos iniciats pel Govern del PSOE.

És la força que no s’ha amaga de voler un altre govern de progrés per fer més polítiques d’esquerres mentre altres en reneguen. En un moment com l’actual, en el qual molta gent ha perdut la feina i ho està passant malament, s’està perdent la il·lusió en anar a votar,les solucions han de ser d’esquerres; la dreta, tant espanyola, com catalana, volen una sortida a la crisi amb més desigualtats socials i amb menys drets.

Depèn de tothom que el 28-N sigui el verd esperança el color d’una Catalunya justa, solidària, amb ocupació, amb drets i llibertat, perquè el país que totes i tots somiem està a l’esquerra.

EN SIMÓN I EL MOMENT SOCIAL I POLÍTIC A CATALUNYA

2010-10-19T15:58:00.003+02:00

En Simón Rosado, com tothom sap, ens ha deixat de manera sobtada: feia dotze dies que havia participat activament en la vaga del 29-S i només dos que ho havia fet en la Marxa contra l’Atur, la seva última activitat pública.

En Simón tenia una intuïció innata, era molt proper als treballadors i treballadores i coneixia amb profunditat la realitat social i política de Catalunya. Fins al punt que, fins i tot, el mateix expresident Pujol l’havia cridat moltes vegades per demanar-li assessorament.

En el seu acomiadament, en un auditori ple de sindicalistes, representants de la patronal, polítics i autoritats, en Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO, va dir d’ell “que allà on havia un conflicte en Simón estava per trobar-hi solucions.”

En un moment com el que ara estem vivint necessitem gent com ell, compromesa socialment i políticament Per a tota Europa s’estan generant conflictes contra les polítiques injustes que estan aplicant els diferents governs -ja siguin de dretes o socialdemòcrates- i estenent les mobilitzacions. França n’és el millor exemple.

Ens trobem en un moment de transformacions, davant d’una conjuntura política complexa i difícil, i és en aquest context on se situen les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Aquí en Simón ens diria que cal explicar amb força les diferències entre el model econòmic que defensa CiU i el que defensa la coalició ICV-EUiA: el de les velles receptes i de retallada de drets d’aquell partit i el nostre, de defensa dels drets socials i laborals dels treballadors i treballadores i de canvi de model productiu per una nova economia que creï nova ocupació. La lluita entre allò que és vell, que es resisteix a morir, i allò que és nou, que va agafant força en la societat.

Amb en Simón hem perdut una de les persones amb més coneixement del món sindical i de la política catalana en els darrers anys, a més d’un amic, un company, una persona insubstituïble. És per això que el millor llegat a la seva persona és que el 28-N les seves idees, per les quals tant ha lluitat, estiguin representades amb força al Parlament.

LA CIUTADANIA HA REBUTJAT ELS RETALLS SOCIALS i LABORALS

2010-10-01T17:04:00.003+02:00

En el moment que els sindicats, a mitjan juliol, van anunciar la convocatòria de vaga general per al 29-S els poders mediàtics, polítics i econòmics van veure l’oportunitat perquè la vaga fos un fracàs i així infligir una derrota als sindicats per debilitar-los i acabar així amb la resposta social a les polítiques de retallades salarials i drets laborals. L’objectiu dels poders econòmics és avançar cap a una societat amb més desigualtats i en definitiva retallar l’estat de benestar.

La vaga s’ha fet en les pitjors condicions, atès el període de crisi econòmica que estem vivint, d’atur i de molta por a perdre el lloc de feina.. Malgrat això, la vaga ha sigut un èxit, ha estat una resposta clara de la ciutadania a les retallades socials per part del Govern que tant ha aplaudit la dreta catalana i espanyola. La vaga general va ser secundada per més d’un 70% a tot l’Estat espanyol i a Catalunya per un 80% i es van manifestar a tot el país més d’un milió i mig de persones per demanar una rectificació de les polítiques econòmiques i antisocials del Govern.

Com s’ha dit reiteradament la reforma laboral no crearà ocupació, el mateix govern espanyol reconeix que la previsió de la taxa d’atur per al 2011 serà del 19,3%. Això acompanyat d’uns pressupostos generals de l’Estat per al 2011 on la prioritat del Govern és el sanejament dels comptes públics rebaixant les partides en polítiques socials, en R+D+I i una retallada en un 38% en les inversions públiques, aquest fet ens dóna una mostra que estem davant un govern que amb aquests pressupostos no reactiva l’economia i per tant ineficaç per generar ocupació i que produirà més desigualtats socials.

El president Zapatero amb les seves mesures s’ha enfrontat a la seva base social i ell n’és conscient. Ara, demana que s’obri de nou el diàleg amb els sindicats. Per fer què?, la mateixa política econòmica a la qual el mateix Duran Lleida li demana que no doni marxa enrere? O que hagi una rectificació per part del Govern i s’obri així el camí a una negociació de la reforma i de tot el paquet que hi ha sobre la taula?. És a dir, o segueix amb les polítiques neoliberals imposades pels mercats o sent la veu de la ciutadania que li ha dit així no, que han expressat que hi ha un altre alternativa econòmica i social per sortir de la crisi i com ha dit Ignació Fernández Toxo “una llei canvia altre llei”.

El govern espanyol està perdent tota la credibilitat davant els treballadors i treballadores i si la vol recuperar de nou l’únic camí que té és rectificar amb una derogació de la reforma laboral i canviant la seva política econòmica i social, perquè això és el que li ha demanat la ciutadania el 29-S. Si no hi ha una rectificació el Govern d’en Zapatero s’haurà convertit definitivament en el govern de la resignació i això fa molt més difícil que el PSOE mantingui la base social que li va donar la seva confiança el 2008.

UNA DECLARACIÓ IMPORTANT PERÒ INSUFICIENT

2010-09-07T16:24:00.004+02:00

El dissabte esmorzàvem amb la notícia que l’esquerra abertzale i Eusko Alkartasuna (EA) demanaven públicament a ETA una treva permanent i verificable. El diumenge ETA feia públic un comunicat en el que informava de “la no realització d’accions armades ofensives”.

Aquesta és una notícia important però insuficient. Important perquè més enllà de què cal tenir totes les precaucions necessàries, ETA torna a fer públic una treva, insuficient perquè no ha anunciat l’abandonament definitiu de les armes.

Fa temps que dins l’esquerra abertzale s’està avançant cap a un nou escenari polític, encara que tots voldríem que fos un procés més ràpid, malgrat són conscients –si més no els seus dirigents – que el temps de les armes s’ha acabat i, per tant, és qüestió de temps.

La pressió policial ha donat el seus fruïts, debilitant moltíssim l’organització terrorista, però també hi ha altres elements que estan ajudant a què aquest procés encapçalat per l’esquerra abertzale sigui irreversible cap a la pau al País Basc. Els resultats del denominat procés irlandès, el paper dels mediadors internacionals, la pròpia realitat catalana han sigut aspectes que han influït en aquest nou posicionament de l’esquerra abertzale.

És cert que hi ha escepticisme i desconfiança envers el comunicat d’ETA: l’historia així ens ho diu; desprès de diverses treves ha tornat a realitzar accions terroristes. Però sembla que el context actual ja no és el mateix i així ho reconeix el mediador internacional sud-africà Brian Currin que ha qualificat “d’històric el fet de tractar-se d’una decisió unilateral i incondicional” i, en segon lloc, el canvi d’actitud de l’esquerra abertzale liderant el procés cap a un nou escenari de l’independentisme Basc.

Indubtablement, com sempre posem totes les prudències, però no per això cal estar atents a què hi ha coses que s’estan movent i seria un error no estar a l’alçada de les circumstàncies quan es pot obrir un nou camí que tots i totes esperem i desitgem que sigui definitiu.

LA REFORMA LABORAL NO ÉS EL CAMÍ PER SORTIR DE LA CRISI

2010-08-02T20:48:00.004+02:00

Queden 56 dies per al 29 de setembre, per a la vaga general convocada pels sindicats contra la reforma laboral aprovada pels socialistes i amb el recolzament de CIU i PNB que amb la seva abstenció ha permès al PSOE tirar-la endavant.

Una reforma laboral que vulnera els drets i les condicions laborals dels treballadors i treballadores d’aquest país. Una reforma laboral que no crea ocupació i que no resoldrà el problema de la dualitat del mercat laboral; al revés, amb les mesures que plantegen, la potenciarà encara més i s’incrementaran els acomiadaments, això sí amb menys cost.

No és una vaga qualsevol. Aquesta afecta al conjunt de la societat, no solament als treballadors i treballadores industrials, perquè aquest govern ja fa temps que va a la deriva, s’ha plegat de mans davant els poderosos i les seves mesures afecten a tothom menys als rics.

El Govern d’en Rodríguez Zapatero ha fet un gir antisocial en la seva política econòmica: l’edat de jubilació als 67 anys, el Pla d’ajust del dèficit públic reduint el sou dels treballadors/es públics i la congelació de les pensions. Ara la reforma laboral i dintre de poc els ajustos en el sistema de pensions, allargant la l’edat de jubilació i revisant el període de càlcul per tindre opció a una pensió.

Indubtablement, totes aquestes mesures perjudiquen al conjunt de la societat. Per tant, la vaga no és exclusivament dels sindicats; en tot cas ells en són els promotors, però la ciutadania se la d’apropiar com una cosa seva, com ha estat la manifestació multitudinària del 10 de juny de poble de Catalunya. La dignitat nacional també passa per les condicions de vida de la seva gent i, per això, cal fer aquesta vaga, per dir-li al govern del PSOE que retallar drets i rebaixar salaris no és el camí per sortir de la crisi.

La sortida de la crisi passa per la reactivació de l’activitat econòmica, de l’accés al crèdit per part de les empreses i els ciutadans i per potenciar una estratègia progressista de reducció de l’atur lligada al canvi de model productiu.

Davant d’aquesta política del govern del PSOE és necessita una resposta social. En aquest sentit, és important el treball pedagògic que estan fent els sindicats reunint-se amb les entitats socials perquè donin suport a la vaga del 29-S, i així ampliar la base social per aconseguir l’èxit d’aquesta.

Deia fa pocs dies en Gaspar Llamazares quant a la reforma laboral que “es tracta de la pitjor reforma laboral de la democràcia”, i té tota la raó. Per això el Govern es mereix una resposta massiva de la societat espanyola i catalana per canviar el rumb econòmic i social que ha pres Zapatero.

LA MANIFESTACIÓ 10-J OBRE NOUS REPTES

2010-07-15T18:37:00.004+02:00

El 10 de juliol de 2010 esdevindrà una cita important del catalanisme social i polític amb l'àmplia participació ciutadana contra la sentència del Tribunal Constitucional. Van ser molt i moltes els ciutadans i les ciutadanes que indignats amb el tracte que es dóna a Catalunya van sortir al carrer per fer-se sentir; ciutadans i ciutadanes molt diversos i, com no, amb opinions també diferents, els quals expressaven la complexitat del moment que estem vivim i el futur que volem construir per a Catalunya.

En tot cas, aquesta àmplia diversitat sí que expressa el sentiment global que cal una sortida unitària per fer front a la situació actual. Cap partit o organització per si sola hauria tingut la capacitat de mobilització que hi ha hagut a partir d'una convocatòria unitària.

La manifestació multitudinària del 10-J obre un nou camí, que va més enllà de la integritat de l'Estatut que el TC ha retallat. La ciutadania que va votar en referèndum no vol un Estatut mutilat; vol que es resolgui d'una vegada les relacions entre Catalunya i Espanya en un marc diferent a l'actual. H hia cansament; portem des de la República -sense comptar l'etapa franquista- sense resoldre l'encaix Catalunya-Espanya i això no es podrà aguantar trenta anys més.

Els representants del poble de Catalunya històricament han anat per la via del diàleg i el pacte -com no podia ser d'altra manera- per aconseguir unes noves relacions entre Catalunya i Espanya. Aquest procés ha tingut i té moltes dificultats per l'actitud dels partits que han governat l'Estat espanyol: un PSOE que ha abandonat el model federal de l'Estat per la via dels fets i un PP que té una visió centralista i retrogada del model d'Estat (per a ells la Constitució és el mal menor perquè res canviï).

Cal seguir insistint al Govern espanyol que allò que ha desfet el TC es refaci per la via de l'acord polític amb el Govern de Català i obrir una segona etapa per definir el model d'Estat i l'encaix de Catalunya que intrínsecament avançava l'Estatut aprovat per al Parlament de Catalunya.

El PSOE ha de ser receptiu a aquest pacte en els dos anys que li queden de mandat perquè l'horitzó no és gaire esperançador: segons totes les enquestes el PP governarà de nou i està clar que els seus dirigents -responsables del recurs contra l'Estatut- no canviaran la seva postura.

Aquesta situació sí res canvia, als partits d'arrel federalista i autonomista els hi pot ser molt difícil mantenir els posicionaments actuals, perquè la pròpia societat catalana els hi demandarà un nou escenari. Tothom s'haurà de situar en un nou context, els federalistes haurien d'articular una majoria social que avanci cap a un estat propi dins un estat federal i li correspondrà al poble de Catalunya la decisió de decidir el nostre futur com a nació que som.

EL SOBERANISME EMOCIONAL

2010-06-30T14:21:00.001+02:00

No descobriré res de nou si dic que vivim temps difícils –tot i que el futur serà millor-, però avui estem immersos en una profunda crisi econòmica que està provocant ja el germen d’una crisi social.

Per resoldre aquests problemes els nostres governants van pel camí més fàcil: ajustos econòmics, reforma laboral, reforma de les pensions. Volen convèncer a la societat que aquesta és l’única sortida possible als nostres mals i crear un estat emocional depressiu, de por i de sortides individuals, perquè res es mogui per aconseguir els seus objectius, que són, en definitiva, debilitar encara més l’estat del benestar i acabar amb les polítiques públiques.

Però, per si amb això no tinguéssim prou, ara el Tribunal Constitucional ja ha dictat sentència sobre l’Estatut de Catalunya a partir del recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP. Com era d’esperar -feia temps que les seves opinions eren filtrades als mitjans de comunicació- la sentència ha sigut negativa per a Catalunya.

Com deia Màrius Garcia “estem en un abans i un desprès”. Un abans, perquè el Parlament de Catalunya primer i desprès el Congrés dels Diputats van aprovar l’Estatut, el qual fou ratificat pel poble de Catalunya, aconseguint-se així un pacte polític entre Catalunya i Espanya. Un desprès, perquè amb la resolució del TC s’ha trencat aquesta pacte i, el que és pitjor, el govern espanyol dóna per tancat aquest tema.

Es pot afirmar que l’Estat espanyol viu un procés d’involució en matèria de drets: pèrdues de drets socials,retallades laborals i afebliment els drets del poble de Catalunya. Són molts els que consideren que, amb independència de qui governi –el PSOE o el PP-, el govern de l’Estat mai no donarà satisfacció als drets nacionals de Catalunya.

Amb aquesta situació en la que ens trobem és lògic que alguns creguin que cada vegada hi haurà més simpaties cap el soberanisme. En tot cas, el que es pot produir és un soberanisme emocional fruit del cabreig, de la insatisfacció, del ja n’hi ha prou de tanta injustícia envers Catalunya, el qual permeti trobar una identitat en la que agafar-se davant de tantes frustracions col·lectives en el context actual.

El federalisme català ha d’explicar bé el seu ideari i aconseguir del PSOE una proposta de reforma del pacte constitucional i la modificació de lleis orgàniques que resolgui la malifeta que ha fet el TC. Per tant, hauria de ser un federalisme més actiu i crític que connectes amb aquest soberanisme emocional.

Encara que estiguem en període electoral el PSOE faria bé de no tancar el tema de l’Estatut i obrir de nou un diàleg per arribar a un acord amb el govern de Catalunya per resoldre aquest conflicte d’Estat.

L'FMI I EL GOVERN ESPANYOL

2010-05-27T16:52:00.001+02:00

El Fons Monetari Internacional ha avalat les mesures del Govern espanyol i demana alhora que Espanya adopti mesures econòmiques urgents, entre elles una reforma radical del mercat de treball amb l’objectiu de reduir la indemnització per acomiadament i canviar el sistema de negociar els salaris en els convenis col·lectius per a donar flexibilitat a les empreses. En aquest sentit cap novetat va en la línia de la tradició del model neoliberal, res ha canviat, s’han acabat els discursos de reforma del capitalisme i ara toca aplicar les receptes de sempre.

Les mesures d’ajust que el Govern espanyol vol posar en marxa són fruit de la imposició dels mercats financers, posant l’accent en la despesa social que repercuteix en els pensionistes i empleats públics fonamentalment, però també tindrà un efecte negatiu en el consum i en la creació d’ocupació que agreujarà encara més la precària situació econòmica de les persones a l’atur i en el canvi de model productiu. Una política d’austeritat hauria d’anar acompanyada amb mesures per estimular el creixement de l’economia productiva i l’ocupació.

En definitiva, és una mostra més que són els treballadors i treballadores qui estan pagant la factura de la crisi mitjançant el retall dels seus salaris i l’erosió de drets socials i de jubilació. En paraules de José Maria Zufiaur “les entitats financeres i tot el planeta d’instruments financers de variat pelatge estan sortint doblement guanyadores d’aquesta crisi”.

L’FMI té avaladors a l’Estat espanyol: la CEOE, el Governador del Banc d’Espanya que han vingut defensant fins a la sacietat una major flexibilitat del mercat de treball, com si el problema d’Espanya fossin els costos laborals i especialment el preu de l’acomiadament.

El problema essencial és el nostre model de creixement. L’economia espanyola va assolir un creixement superior a la mitjana europea durant l’última dècada fins a l’estiu del 2007 amb la crisi de les anomenades “subprime”.

Però aquesta realitat no va servir per invertir en un canvi productiu i d’una millor capacitació de la força laboral. El paradigma d’aquest model ha estat la construcció: l’especulació immobiliària i els seus negocis annexos van ser de llarg les inversions més rendibles per als inversors, molt més que invertir en noves tecnologies, en recerca i desenvolupament o en modernitzar l’aparell productiu.

Això acompanyat amb què en el moment de major esplendor econòmica teníem més d’un 30% de contractes temporals, treballs precaris i amb un pes creixent de les rendes del capital en detriment de les rendes del treball en la distribució de la riquesa i que seguirà augmentant amb les mesures d’ajust que es volen aplicar, ja que el retall de salaris als empleats públics tindrà una repercussió en el sector privat.

Si el Govern d’en Zapatero continua escoltant els cants de sirena de l’FMI el conflicte estarà servit. Els sindicats desprès de mantenir una actitud dialogant i responsable, l’únic camí que els queda és la mobilització davant de tanta insensatesa política.

LES AIGÜES BAIXEN REMOGUDES

2010-04-27T16:20:00.001+02:00

A la crisi econòmica que està afectant els treballadors i les treballadores amb més atur, amb l’amenaça de retallades de drets laborals i socials, se li afegeix per una banda la crisi amb Catalunya atesa, l’actitud del Tribunal Constitucional de retallar l’Estatut de Catalunya i per l’altra, l’acusació per part del Tribunal Suprem de prevaricació i la possible inhabilitació del jutge Garzon. Sembla que una part de la judicatura aposta per dretanitzar el nostre sistema democràtic.

Amb l’atac al jutge Garzon es pretén acabar amb tot allò que està present en la memòria de molts ciutadans i ciutadanes que han viscut amb silenci i amb dolor els horrors del franquisme.

Fa trenta anys que es va aprovar la Llei d’Amnistia que va suposar la llibertat de molts lluitadors i lluitadores antifranquistes, però també es tancava la porta a condemnar a persones que havien comés delictes contra l’exercici dels drets a les persones. Alguns han dit que a l’esquerra li van marcar un gol amb aquesta llei, és possible, però ara no és el moment de reobrir el debat sobre la transició que indubtablement no va ser tant modèlica com alguns l’han volgut vendre.

Però, el cert és que la memòria popular no oblida, pot perdonar però no oblidar. Ara, desprès de 33 anys són molts els que amb justícia volen sapiguer la veritat històrica sobre les violacions dels drets humans durant la guerra civil i la dictadura i trobar als seus éssers estimats.

Tant costa d’entendre això? Tanta por té la dreta a la veritat històrica?. La dreta “democràtica” llença una ofensiva acusant de no democràtiques les mobilitzacions que s’estan fent aquests dies en defensa del jutge Garzon.

La ciutadania no està disposada a acceptar lliçons de democràcia d’aquesta dreta hereva del franquisme i que mai ha demanat perdó per les atrocitats que va fer el dictador i la seva camarilla. Qui més dany fa a la democràcia és la corrupció com el cas Gürtel o banderes preconstitucionals que han escenificat en algunes manifestacions convocades pel PP i no aquells que reivindiquen lliure i pacíficament un altre sistema d’Estat.

El jutge Garzon pot agradar més o menys, sobre tot llegint un article d’en Víctor Alexandre, però el jutge ara és la cara de tota aquesta gent que no està disposada que aquesta part de la història, tan nefasta per al nostre país, quedi en res. Com diu el Coordinador general d’IU el que es pretén és enterrar la memòria d’aquest país.

Però en aquest debat social i polític que s’està fent arreu de l’Estat espanyol no estem sols. L’ONU dóna suport a la decisió del jutge Garzon de buscar els desapareguts i demana derogar la Llei d’Amnistia per adaptar-se al dret internacional i recorda que els delictes contra la humanitat no prescriuen.

L’ONU defensa també la creació d’una comissió d’experts que estableixi la veritat històrica i que permeti a les famílies identificar i exhumar els cossos de les víctimes.

En aquest sentit, Joan Herrera, diputat d’ICV, portarà al Congrés una interpel·lació per demanar al president Zapatero que no sigui equidistant amb aquest tema, sobre tot davant l’ofensiva de la dreta política i judicial. Això ho han entès clarament els milers de persones que aquest dies s’estan mobilitzant arreu de l’Estat espanyol.

L’ENCREUAMENT DE L’ESQUERRA ABERTZALE

2010-03-25T17:21:00.002+01:00

Quan el 22 de març de 2006 ETA anunciava una treva permanent, molts ciutadans i ciutadanes van pensar que això era el final de la violència a l’Estat espanyol i en concret al País Basc i que s’obria un camí de diàleg, no exempt de tensions, però que seria una nova etapa en un marc de pau.

Fins i tot, el president Zapatero, a finals de juny de 2006 en el Congrés dels Diputats, anunciava l’obertura de diàleg amb ETA amb el suport de tots els grups parlamentaris excepte del PP.

Malauradament ETA va acabar amb el somni de molts ciutadans i ciutadanes, a finals de desembre de 2006 va cometre un atemptat a l’aeroport de Madrid amb la mort de dos equatorians. L’últim assassinat ha estat el del policia francès Jean Serge Nerin.

ETA ja no té sortida i si l’esquerra abertzale no trenca amb el cordó umbilical que encara hi manté, aquesta no tindrà cap futur. Patxi Zabaleta coordinador general d’Aralar ja en el seu dia es va donar compte d’aquesta realitat quan deia que “la violència d’ETA era un llast per als objectius de l’esquerra abertzale”, en consonància amb això exigia la desaparició de l’organització armada.

Gerry Adams president del Sinn Féin en el seu llibre autobiogràfic explica que malgrat les situacions de conflicte armat a Irlanda del Nord, mai es van trencar els ponts de diàleg per trobar una sortida pacífica. Els acords del Divendres Sant de l’any 98 van obrir el procés de pau, encara que no va ser un camí fàcil i es van haver de fer diverses negociacions per formar govern i desarmar als grups paramilitars.

Indubtablement el procés de pau a Irlanda del Nord amb totes les seves zigues-zagues s’ha de mirar com un referent ha tenir en compte per qualsevol sortida a la violència al País Basc.

Però la diferència entre el Sinn Féin i l’esquerra abertzale està en què la primera va fer una aposta clara pel procés polític, acceptant els principis Mitchell basats en els mitjans pacífics i democràtics per resoldre problemes polítics i renunciant l’ús de la força i el desarmament verificable de les organitzacions armades. Mentre que la segona com a organització política continua subordinada a les accions violentes.

El problema és de “lideratge del canvi” amb el que això suposa. Hi ha exemples de lideratges que han trencat amb aquesta subordinació com és el cas d’Euskadiko Esquerra que va actuar en els seus inicis com el braç polític d’ETA (pm) i va acabar jugant un paper fonamental amb Bandres i Mario Onaindia per a la dissolució de l’organització armada. Un altre exemple és Aralar una organització independentista que va sortir d’Herri Batasuna i que rebutja i condemna la violència d’ETA.

En circumstàncies diferents, a Catalunya l’independentisme democràtic va treballar perquè Terra Lliure abandonés la lluita armada i ho va aconseguir l’any 1991. Molts dels seu membres actualment estan en la lluita política, democràtica i pacífica per aconseguir els seus objectius.

És cert que dins del món de HB alguna cosa es mou, com és el document titulat “principis i voluntats de l’esquerra abertzale” on plantegen la superació de la situació de violència i l’enfrontament armat que genera costos humans i polítics gravíssims o que el procés democràtic -que diuen ells- té que desenvolupar-se amb absència total de violència i sense ingerències, mitjançant la utilització de vies i mitjans exclusivament polítics i democràtics. Però indubtablement la resposta d’ETA amb la mort del policia francès posa en dubte aquests plantejaments, en la mesura que l’esquerra abertzale no ha condemnat aquest nou assassinat i per tant és insuficient, ja que la violència genera desconfiança i les paraules es queden en paper mullat.

Tal com diu Lokarri, moviment social per al diàleg i l’acord al País Basc, és el moment de parlar clar i concretar. Les esperances i els desitjos de pau de la societat basca s’ho mereixen.

ZP PERD PISTONADA

2010-02-19T16:07:00.001+01:00

El president del Govern espanyol ha anat pregonant reiteradament que la crisi econòmica, que pateix el nostre país, no suposaria retallades socials per als treballadors i treballadores. Aquest compromís és el que ha mantingut, fins ara, una certa pau social malgrat els índexs d’atur.

Aquesta tendència expressada per ZP comença a canviar. ZP tenia dos camis: posar-se al costat dels més dèbils o escoltar els cants de sirena dels neoliberals que volen continuar amb les mateixes receptes de sempre, malgrat ser ells els responsables de la crisi que estem patint. El president està optant per seguir les tesis neoliberals que volen reduir l’estat del benestar mentre els poderosos continuen tenint beneficis importants i garantida una pensió suculenta en el moment de la jubilació, com és el cas del president del BBVA.

El Govern espanyol proposa una reforma del Sistema de la Seguretat Social elevant l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys i l’intent d’obrir la porta al període de càlcul de la pensió. L’argument que donen és que amb aquesta proposta es pretén garantitzar el manteniment del sistema a mig i llarg termini.

A més de ser una proposta que retalla drets socials, és contradictori amb el que van proposar temps enrere de reduir les cotitzacions socials en un 1,5%. Abans, volien debilitar l’estructura d’ingressos del sistema perquè la salut d’aquest ho permetia. En què quedem? El sistema té un Fons de Reserva de la Seguretat Social de 60.000 milions d’euros i un superàvit de 8.000 milions d’euros el 2009 i una previsió de 2.800 per al 2010.

Evidentment que cal estar atent a l’evolució del sistema i parlar del futur de les pensions en funció dels canvis que es produeixin derivats de l’evolució demogràfica, en la qual cal tenir en compte també els fluxos migratoris, les taxes d’ocupació i el creixement econòmic, però això cal fer-ho amb serenitat i buscant el màxim consens social i polític. Una mesura com aquesta s’hauria d’haver consultat amb els sindicats, atès que qualsevol reforma hauria de ser pactada amb aquells que representen els treballadors i treballadores.

El Govern de ZP s’ha anat equivocant en matèria econòmica. Primer, va negar la crisi, desprès, la va reconèixer i ara estem sortint, però les dades no enganyen, l’economia espanyola continua en recessió demostrant així que l’Estat espanyol més enllà de la crisi econòmica internacional té la seva pròpia crisi, fruit del model de creixement que tant el PP i el PSOE han impulsat.

Per això, una vegada més s’equivoquen, la proposta que fa el Govern en matèria de pensions no es correspon amb la realitat, està més pensada en fer un gest als mercats financers internacionals. El Govern està disposat ha obrir el camí a les reformes encara que aquestes siguin doloroses per als treballadors i treballadores.

Davant el canvi de rumb del president espanyol els sindicats han convocant mobilitzacions per al 23-F sota el lema “En defensa de les pensions. No al retràs de l’edat de jubilació”. Aquesta ha de ser una mobilització important del conjunt dels assalariats i assalariades per fer entendre al Govern i en concret al seu president, que no acceptarem retallades dels drets socials, ni l’abaratiment dels costos salarials, ni una major flexibilitat del mercat de treball.

Si el president Zapatero continua per aquest camí li pot costar car, tal com diuen les enquestes d’opinió, però el més preocupant és que amb la seva actitud podem ser els treballadors i treballadores els que paguem la factura de la crisi, quan han estat els rics els que l’han provocat.

LES PROPERES ELECCIONS I EL GOVERN D’ESQUERRES

2010-01-26T16:09:00.002+01:00

L’apropament de les eleccions autonòmiques està duent al principal partit de l’oposició ha intensificar la crispació i la confusió de la ciutadania. CIU fa temps que ha iniciat un camí perillós en el que tot val en política per tal de tornar al govern. Les seves últimes actuacions en l’incendi d’Horta de Sant Joan –per cert, una brillant resposta d’en Jaume Bosch als parlamentaris de CIU- i la seva campanya sota el lema “Catalunya perd el tren” són exemples d’aquesta deriva de CIU i dels seus altaveus mediàtics per acabar amb el govern d’esquerres i, sobretot, per evitar que ICV torni al govern, ja que som l’única força confrontada amb CIU sobre el model de país que es vol.

CIU s’ha desmemoritzat, ja no recorda que va governar durant 23 anys i que té una responsabilitat directa en els dèficits actuals de Catalunya. El govern catalanista i d’esquerres ha tingut que fer front aquests dèficits i, per això, CIU no assumeix els èxits que aquest govern ha realitzat, com l’Estatut, el finançament o el recent traspàs de Rodalies.

Ha estat el govern d’esquerres i catalanista el que ha fet possible el traspàs de Rodalies a Catalunya fruit de l’Estatut, la qual cosa posa de manifest que aquest té un llarg recorregut per millorar les condicions de vida de la ciutadania catalana.

Amb l’acord a que s’ha arribat la Generalitat de Catalunya serà l’autoritat ferroviària i tindrà la gestió i la planificació dels serveis de Rodalies. L’Estat assumirà anualment la totalitat del dèficit i el 2011 també cedirà 50 milions d’euros a la Generalitat per millorar el servei de Rodalies.

Com diu el nostre Conseller Joan Saura el traspàs és un fet històric. Aquest és un exemple més dels canvis que s’han produït a Catalunya amb el govern d’esquerres i catalanista i amb el paper actiu d’ICV. Malgrat això, el govern i els partits que li donen suport han d’elaborar un relat on situïn que l’acció de govern ha comportat un canvi de model país diferent al model pujolista que defensa CIU.

Aquest relat és important, perquè la ciutadania percebi aquest canvi. Aquest és el repte que tenen les forces d’esquerres. Han d’explicar que hem fet les coses de manera diferent, que s’ha fet un salt qualitatiu en les polítiques a les persones, que s’ha fet que Catalunya sigui un dels països capdavanters en la lluita contra les desigualtats i el canvi climàtic, que s’ha fet una aposta per la modernització social i ecològica del nostre país.

Tot això, acompanyat d’un nou programa innovador que creï il·lusió i esperança i que resulti mobilitzador dels sectors que representa. No sé si això serà possible, donat que el PSC vol competir pel centre amb CIU i ERC està més obsessionada per mantenir l’espai independentista que per un programa innovador, atesa la fragmentació del seu espai. Solament ICV és la força que, de nou, pot impulsar un programa innovador, realista i creïble, que permeti seguir transformant Catalunya.

CRISI ECONÒMICA, RSE I EL PAPER DEL MÓN LOCAL

2009-12-14T15:57:00.002+01:00

El nostre país està encara immers en la crisi econòmica, més enllà de que el més gros així passat, però trigarem un temps a sortir-nos-en, sobre tot per l’elevat índex d’atur, ja que després que sortim de la crisi molts llocs de treball que han estat destruïts no seran reemplaçats.

La transició d’un model de creixement esgotat a un altre model basat en el coneixement, la investigació i la innovació, respectuós amb el medi ambient, acompanyat d’un canvi del sistema educatiu i sobre tot de la formació professional per adequar-la aquest nou model de creixement no serà flor d’un dia sinó que serà llarg. Malgrat això, hem d’avançar en aquest camí si volem un país competitiu que creï ocupació estable i de qualitat.

En aquest context té també una gran rellevància la responsabilitat social de les organitzacions, és a dir, que les organitzacions de tota mena tinguin un comportament socialment responsable.

La responsabilitat social en els últims anys ha estat un tema d’interès. S’han fet diferents iniciatives, codis i normes encaminades a promoure un comportament de les empreses més ètic, sostenible i respectuós amb la societat i el medi ambient.

Diferents factors són els que han impulsat aquest avanç de la responsabilitat social: a) les noves inquietuds i expectatives dels ciutadans, consumidors, poders públics, i inversors en el context de la globalització i el canvi industrial; b) els criteris socials que influeixen cada cop més en les decisions d’inversió de les persones i les institucions tant en qualitat de consumidors com d’inversors, i c) la preocupació cada cop més gran sobre el deteriorament ambiental provocat per l’activitat econòmica.

Ara, en plena crisi, seria un error renunciar i apostar per un criteri d’espera per avançar en la implementació de les empreses socialment responsables. Al contrari, malgrat aquesta conjuntura econòmica, cal seguir apostant per implementar mesures de responsabilitat social, ja que és una oportunitat per al bon govern, i en el lideratge per desenvolupar territoris socialment responsables.

Per altra banda, les administracions locals tenen un doble repte pel que fa a la responsabilitat social: en primer lloc, sensibilitzar i difondre les bones pràctiques en les empreses del seu entorn territorial, fonamentalment les petites empreses i les microempreses, i, en segon lloc, integrar dins l’organització local la política de responsabilitat social. En un moment en què les administracions locals poden estar qüestionades per alguns casos aïllats de corrupció pública i per la manca de confiança de la ciutadania en les administracions, cal incrementar la transparència i la participació.

La transparència és, avui dia, un component essencial per a la democràcia local i per al desenvolupament de l’activitat local; el contrari, erosiona la credibilitat i l’estabilitat institucional col·lectiva.

En definitiva, fomentar la cultura d’ètica pública, gestionar els impactes socials, ambientals i econòmics que es produeixen, són alguns dels principals objectius per al bon govern en el sector públic.

Cal avançar, doncs, en nous instruments com l’elaboració d’un codi de conducta, de manuals de contracció pública sostenible i responsable.

El món local, en la seva dimensió interna, està fent una inversió important en els recursos humans, en la salut i la seguretat, ja que vol disposar d’una administració eficient, moderna i propera a la ciutadania. És evident que queda molt camí per fer, però les bases estan creades, perquè el món local coneix millor que ningú les exigències dels canvis que s’estan produint a la nostra societat.

Per això, és necessari tenir uns recursos humans que s’adaptin als canvis que es produeixen permanentment. Aquests també tenen un compromís de responsabilitat social amb el medi ambient, estan fent una aposta clara per reduir els impactes sobre el medi.

En definitiva, la responsabilitat social de les empreses és una oportunitat i un potencial de canvi que va lligat al nou model productiu que el país necessita amb urgència.

AL FINAL DEL CAMÍ

2009-11-30T15:58:00.001+01:00

Queda molt lluny aquella imatge de setembre de 2005 on el Parlament de Catalunya aprovava el text de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya amb el rebuig del PP. Va ser un dia històric, hi havia satisfacció, i encaixada de mans entre els diferents protagonistes que havien fet possible aquell acord.

La tramitació davant les Corts Generals va suposar l’eliminació i el canvi d’alguns articles. Malgrat això, el 30 de març de 2006, les Corts Generals aprovava la reforma de l’Estatut i el 10 de maig ho feia el Senat. A Catalunya prop de dos milions de ciutadans i ciutadanes van donar suport al nou Estatut en el referèndum celebrat el 18 de juny de 2006.

Després de tres anys que el PP presentés recurs, el Tribunal Constitucional encara no ha pres una decisió sobre el nou Estatut; l’única informació que es té és la que apareix als mitjans de comunicació i aquesta no és bona per a Catalunya. Sembla que hi hagi una intenció clara d’anular les aspiracions de Catalunya com a nació.

La iniciativa de la premsa del nostre país en defensa de l’Estatut amb la publicació de l’editorial “la dignitat de Catalunya”, que ha tingut ja un ampli suport de la societat catalana, ens indica el camí a seguir. Cal una resposta unitària de les forces polítiques i de la societat civil davant d’aquells que volen trencar el consens polític entre el Parlament de Catalunya i el Congrés de Diputats.

Catalunya no aposta majoritàriament per la independència, però si surt una sentència restrictiva ens haurem de preguntar que farem els catalans i catalanes davant això; quin camí ens queda.

Som molts els que ens sentim federalistes, però la sentència ens deixaria orfes, ja que Espanya a través del Tribunal Constitucional apostaria per una Espanya no plural. Això afectaria de forma negativa les relacions entre les forces polítiques catalanes i, en concret, entre el PSOE i el PSC. Com diu Jordi Font “els que estimen Espanya i saben que ja no hi ha lloc per l’Imperi farien bé en atendre els federalistes catalans”.

Aquest dies, en els diversos comentaris públics o privats que es fan sobre el possible desenllaç, hi ha un sentiment de ràbia, de desil·lusió, davant el fet que ja és hora de que una societat com l’espanyola accepti les realitats nacionals, com és la catalana.

Estem arribant al final del camí, tard o d’hora el Tribunal Constitucional haurà de fer pública la sentència. El problema no és acatar (que també) la sentència com diuen alguns dirigents espanyols, el problema està en si es vol que Catalunya formi part d’un Estat modern que accepta una nació de nacions que convisquin en un espai comú, com deia el president Maragall.

Els reptes del municipalisme

2009-10-30T12:23:00.001+01:00

La crisi econòmica actual té expressions locals que afecten a la vida quotidiana de les nostres ciutats i pobles amb riscos importants de desigualtats i d’exclusió social. Per altra banda, hi ha llarga reivindicació per fer front a un finançament just i en correspondència amb el marc competencial i el principi de subsidiaritat. Dos contextos que afecten l’acció des del món local.

A Catalunya el nombre de persones aturades són 602.200 persones un 15,95%. Al Vallès Oriental el mes de setembre era de 31.338 persones situant-se la taxa d’atur en el 14,83%. Dels 43 municipis que té la nostra comarca, 33 municipis tenen una taxa d’atur de més del 10%, sent el Baix Vallès qui té la taxa més alta, un 16,47%.

És evident que davant aquesta situació de crisi econòmica, des del món local es pot influir poc en la regulació dels aspectes generals de l’economia, com tampoc es poden adoptar mesures de regulació que serveixin per impulsar un gir substancial de la situació econòmica general. Tot i això, els ajuntaments i la resta d’agents implicats tenen l’obligació d’actuar amb responsabilitat dins les seves possibilitats, no fer-ho seria un error i esdevindria una irresponsabilitat, al pensar que la manca concreta de competències els allibera de la seva part de responsabilitat.

La lluita contra l’atur i l’exclusió social han de ser l’objectiu prioritari dels pressuposts municipals del 2010, amb l’objectiu de disminuir els efectes actuals de la conjuntura econòmica i laboral sobre els sectors més desprotegits de les nostre ciutats i pobles i crear les condicions oportunes que permetin la captació d’inversions per dinamitzar l’economia local.

També, els municipis catalans han d’exigir de tenir major protagonisme en les polítiques actives d’ocupació, en les polítiques socials i educatives, en els recursos públics i en el compromís de lluita contra el canvi climàtic.

Un altre reptes és el finançament local, els ajuntaments fa anys que pateixen un dèficit crònic i precari de les finances locals i el model actual de finançament basat fonamentalment en el totxo està esgotat. No pot continuar sent una signatura pendent del diversos governs de l’Estat. Els pobles i ciutats del país amb més recursos podran treballar per reduir i afrontar tots aquests factors de risc.

L’aposta per un nou model de finançament local, és la condició necessària per encarar els reptes que es desprenen d’un increment de les necessitats socials i d’uns millors serveis públics en benefici de la ciutadania del nostre país.

L’ENCAIX DE CATALUNYA DINS D’ESPANYA

2009-09-30T16:05:00.003+02:00

L’encaix de Catalunya amb Espanya ha estat un debat permanent al llarg de la nostra història. Pi i Maragall va ser partidari d’un model federalista per a la primera República, Francesc Macià a l’any 1931 va proclamar la República catalana com estat integrat a la Federació Ibèrica i Joan Comorera acabava la seva ponència “ La línia nacional del PSUC” davant el Comitè Central del PSUC a l’any 1939 amb a la següent frase “Catalunya lluita per una República catalana, per una República espanyola creada per la unió lliure de les repúbliques, iguals en drets”.

Amb la arribada de la democràcia, desprès de les primeres eleccions de 1977, es crea una Comissió Institucional amb l’objectiu d’encarregar un projecte de constitució. El procés d’elaboració de la Constitució espanyola no va estar exempt de tensions i forts debats sobre tot pel que fa al títol VIII de l’organització territorial de l’Estat, que va ser un dels temes més sensibles i més difícils, ja que el PSOE i el PP han tingut sempre una visió centralista de l’Estat.

Malgrat era insuficient i no resolia l’encaix de Catalunya amb Espanya s’obria un nou model descentralitzat i el reconeixement de les nacionalitats històriques.

Ara, després de 30 anys de democràcia, hi ha veus com ICV que plantegen revisar la Constitució de 1978 per adequar-la a les noves realitats socials i econòmiques i reconèixer la realitat plurinacional de l’Estat espanyol.

En aquest context difícil Catalunya ha anat avançant i l’Estatut del 2006 aprovat pels representants del poble espanyol i de Catalunya i referendat per la societat catalana ha suposat un pas important en l’autogovern de Catalunya.

Catalunya ha donat un salt qualitatiu en el seu finançament, que ha de servir per a la millora de vida de la ciutadania catalana i més encara en un moment de crisi econòmica com l’actual. L’Estatut té un marc competencial per poder actuar i afrontar els reptes que tenim com a país.

Per descomptat que aquest camí no està exempt d’intents de desestabilitzar el que Catalunya ha aconseguit amb l’Estatut. A ningú se li escapa que una interpretació restringida de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional suposaria un daltabaix per a la societat catalana i per als partits que li han donat suport, excepte el PP qui ha estat el qui va presentar el recurs i ERC que amb això justificaria el camí que ha encetat.

Haurem d’esperar el veredicte del Tribunal Constitucional i en funció d’això actuar en conseqüència si fos el cas, però sempre des d’una resposta col·lectiva, unitària. El procés engegat sobre les consultes populars per la independència, recolzat per ERC i CDC, no són el camí d’aquesta resposta col·lectiva de la nació catalana. Al revés, divideix la societat catalana entre independentistes i la resta, dóna per suposat que l’Estatut està mort, quan encara tindrà un llarg recorregut en el seu desplegament tant en l’àmbit social, cultural i econòmic i quan ja s’han iniciat diferents traspassos de l’Estat a la Generalitat previstos en ell.

Amb això no es nega l’objectiu que tenim com a país al dret a l’autodeterminació ni a decidir el futur de la nostra nació: a una nació lliure i amb drets iguals com defensava Joan Comorera. A seguir defensant una reforma de la Constitució que reconegui la diversitat i la plurinacionalitat de l’Estat espanyol, uns des dels principis federalistes, altres des de l’independentisme. En tot cas serà el poble català quan arribi el moment qui decidirà com volem l’encaix de Catalunya dins d’Espanya.

LA RUPTURA DEL DIÀLEG SOCIAL

2009-07-30T17:01:00.003+02:00

Fa mesos que la patronal de la CEOE reivindica públicament que la recepta per crear ocupació passa per una reforma del mercat de treball on l’abaratiment de l’acomiadament seria un dels seus objectius prioritaris i per realitzar una rebaixa de les cotitzacions a la Seguretat Social. En aquest plantejament també s’han situat el Banc d’Espanya i el manifest dels 100 per una “proposta per la reactivació laboral a Espanya”.

Aquesta actitud és la que ha dut a una ruptura de la mesa del Diàleg Social, no és una casualitat, ja que estem davant d’una ofensiva fruit de l’aliança ideològica de la dreta política i els empresaris amb un doble objectiu. Per una banda, debilitar el Govern del PSOE i, per l’altra, aprofitar la situació de crisi per fer canvis legals i guanyar espai i poder a l’esquerra social que representa els sindicats i l’esquerra política.

En contraposició a aquest pensament està el que planteja el sindicalisme confederal que vol aprofitar les oportunitats de la crisi per dur a terme un nou model productiu. En aquest sentit, el manifest “el treball, fonament d’un creixement econòmic sostenible” signat per més de 700 catedràtics, professors universitaris i professionals aprofundeix en el mateix sentit, ja que considera que la legislació laboral no ha estat la causa de la crisi. És necessari, doncs, tal com diu el manifest substituir el model de creixement econòmic vigent per un altre basat en la innovació i, com a conseqüència d’això, que guanyin protagonisme les polítiques industrials, energètiques, mediambientals i educatives com a instruments necessaris per a aquest canvi de model productiu i de creixement. Per això, qualsevol proposta de reforma laboral que s’adopti ha d’anar en consonància amb mesures que s’introdueixin per al canvi de patró de creixement. En definitiva, cal anar a un model laboral i productiu:solidari i respectuós amb els drets socials dels treballadors i treballadores.

Estem, doncs, davant de dues posicions en litigi. Els que volen reeditar el mateix model de creixement que ens ha dut a la crisi actual i els que volen un nou model que acabi amb el treball precari, mal remunerat i poc qualificat. Per tant estem, davant d’una batalla de les idees on l’esquerres han de ser actives, ja que aquest no és un debat entre empresaris i sindicats sinó que té un calat profundament polític.

D’aquesta crisi els treballadors i treballadores i els sectors que els defensen no en poden sortir afeblits i, per això, cal definir el full de ruta, en el que es tingui en compte la necessitat d’un repartiment de la riquesa més equitatiu, acompanyat d’una política fiscal on pagui qui més té, en la defensa i millora del sistema públic de la Seguretat Social en contraposició a la proposta de la CEOE de descapitalització del sistema de Seguretat Social per rebaixar el cost laboral de les empreses i ampliar un sistema de prestacions assistencials que cobreixi les necessitats bàsiques dels més necessitats com a conseqüència de la crisi; Així com la defensa d’uns drets laborals sòlids, ja que la desregulació no crea llocs de treball, al contrari ajuda a destruir –los, i l’extensió de la democràcia i la participació dels treballadors i treballadores a les empreses .

Per últim, cal apostar per una economia verda i socialment justa que potenciï les energies renovables, i cal recolzar el coneixement, l’educació i la investigació, el desenvolupament tecnològic, la millora de les tecnologies d’infrastructures de comunicació i informació que afavoreixi una estratègia que ha de passar per millorar els nivells de productivitat i competitivitat de les empreses, per tal d’assolir la capacitat de la seva internacionalització, mitjançant un procés de major i millor posicionament en els mercats locals i globals.

Com diu el manifest dels 700 “no romandrem indiferents al temps que ens ha tocat viure i per això rebutgem visions que considerem profundament equivocades, que sols qualifiquen com adequades les reformes laborals que contenen retallades en els drets socials i laborals. Al contrari advoquem per un horitzó de canvis estructurals que propicien una economia més productiva i conseqüentment un treball decent, més qualificat i, per extensió, més productiu”.

L’ACORD DE FINANÇAMENT UN BON ACORD PER A CATALUNYA

2009-07-14T17:35:00.002+02:00

Un Govern plural, catalanista i d’esquerres ha fet possible que Catalunya tingui per fi un nou finançament. Després de més d’un any de discussions amb el Govern central, amb perseverança i unitat dels partits que formen el Govern català, Catalunya podrà gaudir d’un bon finançament que ha d’ajudar a millorar les condicions de vida dels catalans i les catalanes, sobretot en l’actual conjuntura econòmica.

El Govern espanyol ha posat més d’11.000 milions d’euros per a la reforma del sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú. A la vegada s’amplia la participació de les Comunitats Autònomes en els principals recursos tributaris (IRPF, IVA i impostos especials) i s’incrementa la seva capacitat normativa. Pel que fa a Catalunya, rebrà uns 3.800 milions d’euros i tindrà uns recursos per sobre de la mitjana espanyola, és a dir, passarà d’un índex actual del 94% al 105% l’any 2012, això vol dir, que passem de rebre recursos per habitant per sota de la mitjana a fer-ho per sobre i pot contribuir al principi d’ordinalitat, evidentment caldrà seguir-ho amb l’evolució fins al 2012.

Han estat setmanes intenses i a ningú se li escapa que si els resultats no haguessin estat satisfactoris el Govern d’Entesa tindria dificultats per continuar fins al final de mandat.

CIU essent conscient de les possibles dificultats del Govern d’Entesa, ha jugat de manera irresponsable, ha volgut mantenir distàncies amb les negociacions que es feien des del Govern de Catalunya, i fer propostes inassolibles lluny del que feia quan governava i pactava amb el PP. L’objectiu d’aquesta estratègia era que la negociació del Govern de Catalunya i de l’Estat no arribés a bon port, per així desgastar el Govern de Catalunya.

Malauradament per als seus interessos s’ha arribat a un acord i això és el que ha posat molt nerviosa a CIU. Catalunya se n’ha sortit, el Govern d’Entesa ha aconseguit un finançament molt millor que CIU quan negociava amb el PP el 2001 i, per tant, queda un any i mig perquè aquest govern que ha fet moltes coses tiri endavant els acords de la revisió de l’acord d’Entesa i rebi diferents transferències de l’Estat com rodalies o l’inspecció de treball, entre d’altres qüestions.

CIU s’ha quedat sola. La Cambra de Comerç, les patronals i els sindicats majoritaris CCOO i UGT s’han posat al costat del Govern. CIU mira més pels seus interessos partidistes que pels del país que diu defensar, i això li pot passar factura a les properes eleccions autonòmiques, sobretot si el Govern d’Entesa comunica bé l’obra feta i si PSC, ERC i ICV-EUiA es posen d’acord amb el full de ruta a seguir d’aquí a final de legislatura.

Del PP se’n pot esperar res. La dreta espanyola vol treure de nou el fantasma de la divisió territorial dient que el sistema posa en risc la igualtat dels espanyols a l’hora d’accedir als serveis públics essencials. Indubtablement el PP menteix de nou, la reforma del sistema de finançament de les Comunitats Autònomes deixa clar que tots els ciutadans i ciutadanes de l’Estat espanyol tindran garantida la igualtat als serveis públics fonamentals (sanitat, educació i serveis socials) a través del Fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals. Cal recordar que Catalunya ha contribuït i contribuirà a la solidaritat amb la resta de l’Estat espanyol.

Sens dubte Catalunya pot celebrar l’acord de finançament, encara que queda la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, però això ja ho veurem quan surti. Ara toca felicitar els negociadors i el Govern d’Entesa per la feina feta.

LA GEOMETRIA VARIABLE DEL GOVERN ESPANYOL

2009-06-26T15:46:00.007+02:00

A principis de mes, el Consell de Ministres pujava els impostos del tabac i dels carburants amb l’objectiu d’augmentar la recaptació en 1.220 milions d’euros, segons la Ministra d’Economia i Hisenda. Una mesura que, a més de ser recaptatòria, pot tenir efectes per a la salut i el medi ambient, però que no afecta econòmicament per igual als diferents segments de la ciutadania.

Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida presentaven el 18 de juny una moció al Congrés de Diputats instant al Govern a: pujar els tipus màxims de l’IRPF per a les rendes més altes; equiparar la tributació entre rendes del treball i capital; recuperar l’impost de patrimoni per a bens i immobles superior al milió d’euros; impulsar la fiscalitat ambiental; implementar un Pla de lluita contra el frau fiscal i els paradisos fiscals i augmentar els tipus fixes per a esportistes d’elit; entre d’altres mesures. Aquestes propostes no han prosperat per l’actitud del Govern espanyol, que no hi ha donat suport per un acord amb CiU.

La geometria variable del Govern espanyol sempre mira cap a la dreta, sobre tot en matèria econòmica i fiscal, que ja fa temps que han apostat per un model impositiu, cada cop menys progressiu, que no beneficia les rendes del treball i, en canvi, beneficia les rendes altes.

Un altre exemple de la geometria variable del Govern espanyol va ser l’acord amb CiU per presentar una proposta de reforma laboral, que es va retirar gràcies a les pressions d’ICV, IU i els sindicats. Si no hagués estat així s’hagués tirat endavant.

És hora d’un canvi de rumb per part del Govern Zapatero i que sigui clar; no es pot dir que cal una política social per als més desfavorits i defensar una política econòmica que beneficia les rendes més altes. Perquè, entre d’altres coses, la despesa social a Espanya està molt per sota de la mitjana europea i cal donar solucions incrementant els nivells de protecció social i, per això, es necessita una política fiscal més progressiva que beneficiï al conjunt de la ciutadania i no a uns quants.

OBAMA I L’ORIENT MITJÀ

2009-06-08T18:43:00.005+02:00

A principis de juny mentre Europa ha viscut aquests dies una intensa campanya per a una nova composició del Parlament Europeu, el president Obama visitava Egipte on va fer un discurs per establir unes noves regles en les relacions entre el món musulmà i els Estats Units.

Barack Obama continua amb la seva línia de trencar tots els estereotips. Davant una multitud que es va aplegar a la Universitat del Caire per escoltar-lo va plantejar la necessitat d’obrir una nova etapa en les relacions entre els Estats Units i el món musulmà basat en l’interès i el respecte mutu.

Sens dubte una important declaració de principis que vol posar fi a l’etapa de l’anterior president nord-americà George W Bush a partir de reconèixer els errors de la guerra d’Iraq i la necessitat d’aprofundir en la solució del conflicte israeli-palestí amb la creació d’un nou estat: Palestina. És evident que desprès d’aquest discurs tal com diu la seva Secretaria d’Estat Hillary Clinton cal fer realitat tot això.

En aquesta nova etapa que vol impulsar el president Obama no ho tindrà gens fàcil. Per una banda, la política nord-americana a la zona a favor dels interessos d’Israel i dels governs corruptes, ha anat creant odi i desconfiança , d’amplis sectors de la població musulmà que veuen als Estats Units com el seu enemic i això no es canvia pas amb un dia, per tant en la mesura que el nou president nord-americà sigui capaç de passar de les paraules als fets i es concreti amb un canvi profund i actiu en la solució del conflicte palestí, però també en crear les bases per a la solució dels problemes que pateixen amplis sectors de la població en matèria de drets humans, de drets socials i polítics s’anirà obrin una escletxa i debilitarà la incidència que té Bin Laden en els sectors més necessitats del món musulmà.

Per altre costat, està també l’actitud d’Israel. L’actual govern liderat per els ultradretans de Benjamin Netanyahu i Avigdor Lieberman posaran tots els pals a la roda per dificultar aquesta nova etapa que vol impulsar el president Obama. Els assentaments són un obstacle per a la pau.

En el seu discurs, Obama va ser clar, vol mantenir els llaços d’amistat històrica que els uneix entre els Estats Units i Israel però cal que s’acabi la colonització jueva i acabar amb la crisi humanitària a la Franja de Gaza. Són molts ciutadans i ciutadanes d’un costat i de l’altre que volen posar fi a tants anys de sofriment i Obama és l’esperança.

Per últim, no es pot deixar de banda el conflicte entre els mateixos palestins i la posició de Hamas de no reconèixer l’estat d’Israel i la influència que té Iran a la zona el fa jugar un paper important per a la estabilitat d’Orient Mitjà.

Són moltes fitxes en el tauler, però en tot cas les bases d’un nou marc de relacions està plantejada, ara el que toca és moure fitxa i avançar en la solució dels conflictes a la zona que portarà la pau a l’Orient Mitja. Sens dubte el camí no serà lineal, però en la mesura que els fets siguin una realitat i el president Obama aposti com sembla ser pel multilateralisme s’obra una porta per a la pau i la justícia per a milers de ciutadans i ciutadanes que fins ara viuen en la barbàrie.

REFORMA DE LES POLÍTIQUES ACTIVES D’OCUPACIÓ

2009-05-11T12:49:00.004+02:00

En la conjuntura econòmica actual es fa necessari a Catalunya establir un nou marc de relació entre aquells actors que actuen en el territori en el desenvolupament econòmic i ocupacional i un canvi de model de les polítiques actives d’ocupació.

Fa trenta anys que es ve desenvolupant un mateix model de polítiques actives d’ocupació. L’únic que s’ha donat al llarg del temps ha sigut una adequació sobre tot a partir de les directrius de la Unió Europea qui és la que ha cofinançat durant aquests anys la major part de les polítiques d’ocupació.

El municipalisme durant aquests trenta anys ha tingut i té un paper actiu en el desenvolupament de les polítiques actives d’ocupació. Per tant aquests són una peça clau en el territori, ja que el municipi és el millor espai per detectar les necessitats i les oportunitats, tant de l’activitat econòmica, com del mercat de treball.

Durant aquests anys el municipalisme ha reivindicat descentralitzar les polítiques d’ocupació en el territori, quasi s’aconsegueix amb la proposta de creació de Consorcis Territorials per part del Departament de Treball en la legislatura anterior del Govern d’en Pascual Maragall. Fora d’això no hi hagut cap més proposta, en aquest sentit la descentralització continua sent encara una reivindicació pendent del municipalisme català.

En aquest període cal fer cinc reflexions més:

La primera reflexió, cal un debat a fons sobre la revisió dels instruments de participació institucional. Les Meses Locals d’Ocupació no són instruments útils per actuar en el territori i els Pactes territorials avui dia estan en decliu.

La segona reflexió, cal crear un nou marc de les polítiques actives d’ocupació i introduir els canvis necessaris per adequar-les a la nova realitat actual. En definitiva el que cal és la revisió del conjunt de programes i dotar-los de major integració i coherència.

La tercera reflexió, cal potenciar el territori com instrument de planificació, de desenvolupament econòmic i d’interlocució. Això vol dir, enfortir la planificació estratègica del territori com a eina que ha de permetre de manera consensuada amb els agents econòmics i socials i amb la ciutadania quins han de ser els eixos de desenvolupament econòmic en el territori i com assolir-los.

La quarta reflexió, nous instruments de relació i coordinació dels ens locals i la Generalitat de Catalunya per a desenvolupar les polítiques d’ocupació. En aquest sentit caldria crear dos instruments: una comissió mixta Servei d’Ocupació de Catalunya, les entitats municipalistes i les diputacions provincials amb l’objectiu de que sigui un òrgan permanent per intercanviar i debatre informació referent a les polítiques actives d’ocupació i la creació dels consells territorials d’ocupació que han de tenir com objectius la diagnosi territorial, la planificació, la coordinació de l’execució de les accions en el territori .

La quinta reflexió, cal aprofundir en la modernització dels serveis públics d’ocupació de Catalunya. L’objectiu fonamental d’un servei públic d’ocupació és la millora de les condicions d’ocupabilitat de les persones aturades i no aturades. Per tant és fonamental dotar les diferents unitats del SOC i en especial les OTG dels recursos econòmics, tècnics humans necessaris per dur la seva tasca i millorar els recursos tecnològics de la xarxa d’oficines de treball.

Mentre tant cal que la Generalitat aporti més recursos per fer front a la crisi amb accions de manera immediata i un Pla de Xoc estimulant noves ocupacions.

EL NOU CANVI DE GOVERN I EL FINANÇAMENT DE CATALUNYA

2009-04-15T13:38:00.004+02:00

Aquesta Setmana Santa el president Zapatero ha fet una renovació del seu govern, sens dubte del tot necessària, sobre tot, pel que fa al Ministeri de Foment dirigit per Magdalena Álvarez i, en concret, al Ministeri d’Economia, que necessita un aire renovat i un canvi d’orientació per avançar en el camí d’un nou model productiu que permeti reduir les taxes d’atur, que són les més altes d’Europa.

Aquests canvis sembla que poden beneficiar a Catalunya, si més no així es pot despendre de les primeres declaracions que han fet els nous ministres. Sembla que el president Zapatero vulgui solucionar els temes pendents que té amb Catalunya.

Però els catalans ja estem farts de bones paraules: volem fets. Sembla que amb un govern d’esquerres i amb un president que ell mateix s’ha definit com a federalista tot hauria de ser més fàcil per a Catalunya, però la realitat no és aquesta; fins ara, els interessos del nacionalisme espanyol han prevalgut per sobre de la defensa d’una veritable Espanya plural.

En una conjuntura, com l’actual, de crisi econòmica, Catalunya necessita un bon finançament per tirar endavant les mesures adients per fer front a la crisi, reforçar l’Estat del Benestar i potenciar una economia plena i dinàmica en un territori sostenible. Propostes, aquestes, que queden reflectides en l’actualització del Pacte d’Entesa i que suposen més política social i protecció dels sectors més afectats per la recessió econòmica.

No obstant això, és evident que amb les finances de què ara disposa el Govern de Catalunya, aquest no pot fer front a les múltiples necessitats que actualment té la ciutadania catalana. Si el Govern de Zapatero allarga la negociació del finançament o si es tanca amb una proposta que no satisfà el que diu l’Estatut, serà el Tripartit qui pagui els plats trencats davant de les necessitat socials que avui tenen els ciutadans. Per això, és necessari que el Tripartit mantingui una forta unitat i fermesa davant el Govern espanyol i una relació i complicitats permanents amb la societat civil catalana.

Potser al president Zapatero li interessi el desencís de la ciutadania catalana envers al Tripartit, de forma que s’imposi com a única alternativa un govern de CIU o de l’anomenada sociovergència. Tanmateix, aquest seria un greu error per a un veritable projecte de progrés i d’esquerres tant per a Espanya, com per a Catalunya.

Esperem, doncs, que els nous aires del govern de Zapatero sigui l’inici d’un canvi en positiu en les relacions entre el Govern de l’Estat espanyol i el de Catalunya i que la resta sigui solament una ficció de l’anàlisi política.

LA PRIMAVERA DELS SOMNIS: L’ANY QUE VA CANVIAR LA TRUITA

2009-04-01T16:58:00.006+02:00

Sembla que les primaveres són l’estació dels canvis, de les transformacions socials que s’han produït al llarg del segle XX. La primavera de 1979 no es va quedar enrera d’aquesta tradició va suposar un canvi social i cultural en les nostres vides i en la transformació de les nostres ciutats i pobles.

Va ser la primavera dels primers ajuntaments democràtics, dels somnis, de l’aire fresc i renovat que entrava en els ajuntaments, i l’any que va canviar la truita.

El 15 de juny de 1977 es realitzaven les primeres eleccions democràtiques a les Corts espanyoles, però això no va donar peu immediatament a unes eleccions municipals, es va trigar dos anys per a la seva realització. Mentre la democràcia donava els seus primers passos, els ajuntaments encara estaven governats per persones que no havien sigut elegides democràticament pel poble.

Per fi el 3 d’abril de 1979 es feien les primeres eleccions municipals democràtiques desprès de quasi quaranta anys de dictadura. El 16 d’abril es van constituir els primers ajuntaments democràtics, el camí no va ser fàcil, les ciutats i pobles tenien molts dèficits, calia començar de zero, això sí amb molta il·lusió.

S’obria una nova etapa, els alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores tenien que resoldre els dèficits urbanístics, socials, d’equipaments i de recuperació de les tradicions culturals que havien estat prohibides per al franquisme. La gent que va entrar als ajuntaments l’abril de 1979 estaven disposades a sacrificar-se en aquella aventura tant gratificant com era canviar les nostres ciutats i pobles i de retruc el país.

Els primers ajuntaments democràtics sortits de la primavera de 1979 van crear les bases del que avui som, ja que van tenir que planificar el present i el futur de les ciutats i pobles per transformar-los i modernitzar-los.

Les ciutat són vives i durant aquests trenta anys han anat apareixent noves realitats en la que els ajuntaments han tingut que fer-hi front per donar resposta a les demandes i les necessitats de la ciutadania.

Ningú pot negar que els ajuntaments democràtics han fet una gran contribució a la modernització del país i això ha comportat la millora de la qualitat de vida dels nostres ciutadans i ciutadanes.

Ara, en plena crisi econòmica, el Govern espanyol ha tingut que buscar la complicitat dels ajuntaments per fer front als efectes de la crisi. Malgrat això, desprès de trenta anys, queda encara pendent el finançament local.

Ni el PSOE, ni el PP han fet cap contribució per resoldre aquest deure històric. Donar resposta als ajuntaments sobre el millorament de les finances locals ha de servir per fer més escoles, llar d’infants, centres cívics , enfortir els serveis socials, en definitiva més serveis per a la ciutadania.

Vull acabar dient que s’hauria de reivindicar amb lletres grosses que és des dels ajuntaments des d’on es fa política de veritat, on es fan realitat els somnis i on de veritat es pot canviar la realitat concreta en la que viuen cada dia molts ciutadans i ciutadanes.

EL II PLA ESTRATÈGIC UNA OPORTUNITAT PER A LA CRISI

2009-03-13T17:34:00.004+01:00

S’ha iniciat els treballs del II Pla Estratègic de la ciutat. El primer diagnòstic ha posat de manifest la pèrdua de lideratge de la nostra ciutat en el context metropolità i del nostre entorn més proper.

Això no és una critica, és una constatació, i per això, cal posar fil a l’agulla perquè Mollet recuperi l’espai perdut durant aquest període. Perquè és evident que les ciutats competeixen entre si per aconseguir més i millors serveis per als seus ciutadans i ciutadanes i de l’entorn més proper. Si Mollet vol ser la capital del Baix Vallès ho ha de ser perquè tingui els serveis necessaris per atraure a una part important dels quasi cent mil ciutadans i ciutadanes que configuren la suma dels pobles del Baix Vallés

Els debats sobre el II Pla Estratègic de la ciutat, han de ser una oportunitat de millora de l’actual context econòmic que vivim. Cal un “full de ruta”, la crisi no durarà sempre i per tant en la mesura que s’aconsegueixi un Pla ambiciós amb un consens social, polític i institucional, servirà per fer front als reptes que tenim per endavant.

La crisi ens està fent mal: més atur, més dificultats per la cohesió social i per això cal actuar en la immediatesa i sapiguer cap a on volem anar. Per això, el més important és treballar i fer menys proclames propagandístiques com fan algúns del govern municipal amb les inversions que arriben del Pla Zapatero.

Respecte a aquesta proposta d’ inversions, és necessari constituir una mesa local pel fons estatal d’inversió pública amb la participació dels sindicats i els partits polítics que tenen representació municipal per poder fer un seguiment i avaluar els plans d’ocupació.

En segon lloc, calen mesures per fer front a l’atur que té la nostra ciutat. El mes de gener la taxa d’atur era de 4.257 persones, és a dir, un 16,78%. Aquestes mesures haurien de ser fruit del treball amb els agents econòmics i socials, en aquests moments cal buscar complicitats per tirar endavant mesures que ajudin a paliar la situació d’aquestes persones.

En concret, cal actuar en dues línies: actuar per fer front a la situació que ens toca viure actualment com a ciutat i treballar per el futur més immediat. El II Pla estratègic pot ser una bona eina, si tots i totes posem de la nostra part i no sigui una eina partidista de ningú, sinó pensant en el benestar dels ciutadans i ciutadanes de Mollet.

PER UN NOU MODEL LABORAL I PRODUCTIU: SOLIDARI I RESPECTUÓS AMB ELS DRETS SOCIALS

2009-02-18T12:38:00.003+01:00

En un moment com l’actual en el que encara ningú sap del tot les conseqüències del que està passant, els empresaris -i, en particular, el president de la CEOE- demanen abaratir l’acomiadament i flexibilitzar encara més el mercat de treball, i ahir reclamaven l’acomiadament col·lectiu lliure apujant així el seu llistó reivindicatiu de retallades contra els treballadors i treballadores.

En una reflexió més acurada, més senyorial, el governador del Banc d’Espanya, Miquel Fernández Ordóñez, planteja que per recuperar la competitivitat de la nostra economia cal augmentar la productivitat, la qual cosa passa inevitablement per dur a terme reformes estructurals en molts camps i, en concret, per una reforma del mercat de treball; en aquest sentit aposta per estudiar experiències com el model austríac i danès.

La música sempre és la mateixa: reformar el mercat de treball, com si això fos la solució a tots els mals que pateix la nostra economia. Cal recordar que les diferents reformes realitzades fins al 2002 únicament han dut a una profunda segmentació del mercat de treball, on la temporalitat laboral ha sigut i segueix sent la més alta d’Europa.

Indubtablement, el debat sobre la reforma del mercat de treball ha d’estar sobre la taula, encara que ara no és la principal prioritat, per molt que alguns creguin que és la vareta màgica a la situació de crisi econòmica que estem vivint. El que en realitat s’ha de debatre és sobre un nou model laboral més solidari, que impulsi la transformació del model productiu i incrementi els drets socials dels treballadors i treballadores sense distincions.

Centrar-se exclusivament en el cost de l’acomiadament és un veritable error intencionat, que no resol el veritable problema, que és que qualsevol reforma del mercat de treball ha de tenir per objectiu l’increment de la competitivitat, i això passa per canviar el model productiu actual per un model que aposti pel creixement estable i sostenible, la formació i la investigació, el desenvolupament tecnològic i la creació d’ocupació, el treball digne i de qualitat.

Com diu Albert Eisntein “és en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. És en la crisi on aflora el millor de cada un”. I això és el que li cal a una bona part de la patronal per sortir reforçats d’aquesta crisi: inventiva, perquè les velles receptes del passat s’han demostrat ineficients.

UN PLA DE MESURES URGENTS DAVANT LES DADES DE L’ATUR DEL MES DE GENER

2009-02-04T18:58:00.002+01:00

Les notícies sobre els nostres indicadors econòmics continuen sent negatius. Les últimes dades de l’atur del mes de gener d’enguany posen de manifest la profunditat de la crisi que fins fa poc havia negat el Govern espanyol.

Ara, davant aquesta realitat, la primera prioritat de les administracions públiques ha de ser la d’augmentar els recursos econòmics per assegurar la protecció social de les persones que estan a l’atur. Una de les dades preocupants són el milió de persones a l’Estat espanyol i les cent mil persones a Catalunya que no reben cap prestació o subsidi d’atur.

El mes de gener s’ha arribat a 3.327.801 d’aturats i aturades: 198.838 persones més que en relació al mes anterior i 1.065.876 més (això és, un 47,12% més) des de gener de 2008. Malauradament, davant aquesta evidència el Govern espanyol comença a admetre que aquest any arribarem als quatre milions d’aturats i aturades.

L’atur masculí des de gener de 2008 ha pujat en el conjunt de l’Estat un 78,84%, mentre que el femení ho ha fet en un 24,75%. Els contractes registrats han sigut d’1.125.773 (119.201 indefinits i 1.006.572 temporals), la qual cosa suposa un descens de 455.587 (un 28,81% menys) respecte al mateix mes de l’any 2008.

Catalunya, segons el nombre d’aturats i aturades registrats a les Oficines d’Ocupació de Catalunya, s’acosta al mig milió de persones; en concret estan aturades 455.757 persones, el que suposa un augment del 7,68% respecte al mes anterior i un increment interanual del 61,10%. L’atur de les persones immigrades a Catalunya el mes de gener és de 93.491 persones amb un increment interanual del 101,5% i suposa ja el 20,51% del total d’atur dels nous aturats i aturades registrats a Catalunya.

Aquestes dades posen de manifest que cal reorientar la política econòmica del Govern espanyol. Per una banda, s’ha exigir i estrènyer als bancs perquè injectin liquiditat a les empreses i famílies; ara és l’hora dels ciutadans i ciutadanes, de la gent que ho necessita, dels treballadors/es, dels autònoms/es, de la gent de l’economia social, dels petits i mitjans empresaris... Per l’altra, cal un canvi de model de creixement i de model productiu perquè, com diuen els experts, la nostra crisi té elements endògens que han empitjorat encara més la nostra situació econòmica i social. .

El Govern espanyol s’ha d’enfrontar a la realitat i deixar d’improvisar i presentar un Pla de Mesures Urgents contra la crisi per reactivar l’economia i l’ocupació; Pla que hauria de tenir el suport social i parlamentari.

Cal lideratge, cal sumar per trobar la llum que porti l’esperança a milers i milers de ciutadans i ciutadanes que avui pateixen la crisi. Altrament, aniran apareixent diverses respostes socials davant el creixent malestar. A Europa, davant la incapacitat dels governs per trobar solucions als efectes de la crisi que recau sobre els sectors més vulnerables de la societat, s’han iniciat mobilitzacions socials, alguna d’elles preocupant com és el cas dels treballadors anglesos que protesten contra la contractació de mà d’obra estrangera al Reina Unit.

Finalment, el president Zapatero hauria de canviar la direcció del seu equip econòmic. És necessari un canvi d’equip per reorientar la política econòmica del Govern. L’actual ha esgotat la seva capacitat i frescor per fer front a una de les crisis econòmiques més importants que ha tingut l’Estat espanyol –dins d’un context de crisi internacional-, i que ja es pot definir com la primera gran crisi del model de globalització neoliberal que té la seva arrel en el fonamentalisme de mercat, i on el capitalisme de casino –que ha buscat el benefici fàcil sempre que així ha estat possible- ha sigut el model imperant.

LA PRIMERA CIUTADANA IL•LUSTRE: ANNA BOSCH

2009-01-16T14:35:00.000+01:00

L’any 1979 varem viure un dels moments més importants de les nostre vides: la constitució del primer ajuntament democràtic desprès de la llarga nit del franquisme. Per a nosaltres era una doble satisfacció; per una banda el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) guanyava les eleccions municipals i per altre la nostra companya Anna Bosch era elegida Alcaldessa.
Érem un grup de joves i no tant joves encapçalat per l’Anna que entràvem a l’Ajuntament de Mollet amb la il·lusió de que s’obria una nova etapa política per a tots els pobles i ciutats, per a la ciutadania en general i que posava fi a una llarguíssima dictadura en que molts de nosaltres havíem tingut que conviure tota la nostre vida.
No va ser un camí fàcil, sense experiència institucional, però amb una gran valentia política es varen emprendre un conjunt d’iniciatives valentes per fer front a una situació de precarietat total del municipi de Mollet del Vallès. l’Anna Bosch, però com a Alcaldessa, va encapçalar una planificació total de la Ciutat. Amb ella es va iniciar una transformació sense precedents, es va planificar la ciutat per transformar-la, modernitzar-la, es van potenciar els equipaments escolars i esportius, les zones verdes i es feia front per primer cop al problema de Gallecs. En definitiva a l’hora que es planificava també es resolien alguns del problemes socials més importants pendents històricament.
Van ser quatre anys intensos i al capdavant l’Anna Bosch, infatigable, treballadora, va ser una alcaldessa amb una total dedicació a la seva Ciutat i a Catalunya. Els primers quatre anys de democràcia municipal a Mollet del Vallès es varen posar els fonaments del Mollet que tenim avui; una Ciutat pensada, organitzada, ben planificada. Moltes persones de Mollet recordaran que no va ser gens fàcil canviar una planificació urbanística prevista per a 200.000 persones i deixar-la amb 60-80 mil. Gracies a la decisió i empenta de l’Anna avui els molletans gaudim d’una qualitat de vida que no tindríem.
L’Anna, apart d’Alcaldessa va ser una persona compromesa amb l’aprofundiment de les llibertats nacionals de Catalunya i drets socials i polítics de les persones fins el final del seu camí. Durant aquests anys ha seguit treballant per la igualtat entre dones i homes, per la pau i la justícia, i vinculada als moviments ecologistes, per un model de societat més equilibrat i sostenible, tot això com una forma d’entendre el seu compromís amb la societat i els seus valors.
Durant el seu mandat és van construir les bases del Mollet d’avui i és en aquest sentit, que la ciutat i tots nosaltres li devem a l’Anna Bosch un reconeixement honorífic per la seva trajectòria en favor d’una societat més justa, però sobre tot per haver sigut la primera alcaldessa democràtica de la ciutat desprès de 40 anys de dictadura.
En el ple del 20 de maig de 1983 l’Anna Bosch s’acomiadava dient “hem esmerçat molts esforços, satisfets perquè no han estat endebades el treball realitzat. En aquesta etapa, l’ajuntament i el poble junts hem aconseguit que Mollet sigui una ciutat agradable amb rostre més humà”. Amb aquest comiat l’Anna feia una crida a seguir treballant de valent per aconseguir una societat més justa i solidària.
Aquest ha sigut el llegat que ens ha deixat als molletans i molletanes i hem de treballar per complir-lo, tots junts ho podrem aconseguir.

Signat els regidors del Grup Municipal del PSUC 1979-1983: Ramon Bellavista, Carme Coll, Domingo Miquel, Àngel Rodriguez, Josep Torrecillas i Àlvar Yañez

HI HA COSES QUE NO CANVIEN

2009-01-13T18:43:00.000+01:00

La dreta catalana no va acceptar en les últimes eleccions autonòmiques que les esquerres tornessin a governar la Generalitat de Catalunya i, sobretot, per la insistència d’ICV que, durant la campanya electoral, va defensar de manera clara un govern d’esquerres. Per tant, l’objectiu permanent de la dreta és desenvolupar una estratègia per debilitar el Tripartit i, en concret, la coalició ICV-EUiA.
Des de que ICV va accedir a la Conselleria d’Interior hi ha hagut una acció permanent per debilitar públicament la imatge del nostre Conseller, Joan Saura.
No hi ha res personal, dirien els entesos, però sí “un acoso y derribo” a qui més ha defensat una coherència en mantenir com a única forma de govern un pacte d’esquerres; com l’única opció vàlida per fer polítiques de progrés i d’esquerres en benefici de la ciutadania.
La Conselleria d’Interior no és una competència fàcil, més aviat és complexa i això ho saben els qui en l’àmbit municipal han tingut responsabilitats en matèria de seguretat ciutadana. Malgrat això, l’acció de govern realitzada en matèria de seguretat es pot valorar positivament.
Aquests dies, de nou, la dreta i els seus satèl·lits mediàtics demanen la dimissió o critiquen fortament el nostre Conseller, Joan Saura, per assistir a la manifestació de solidaritat amb Palestina.
Quanta hipocresia!. La dreta s’ha mobilitzat amb els seus dirigents al capdavant quan li ha convingut i ningú els ha criticat per això; en tot cas, sí pels objectius i pels plantejaments per la qual han convocat la mobilització.
Perquè, doncs, el Conseller Joan Saura, com a dirigent d’ICV, no pot anar a una manifestació en favor de la pau i el diàleg?. Qué més noble que això, sortir al carrer per demanar que s’acabi la masacre contra un poble com el palestí?. El problema està en què la dreta no se sent còmode amb aquests actes a favor de Palestina i amb altres que es faran fins que no acabi l’assetjament d’Israel sobre Gaza. No hem sentit a les dretes catalanes dir res sobre la mort de dones i nens innocents.
La consciència de les persones ha d’estar per sobre de la responsabilitat institucional, ja que per sobre d’això estan els valors ètics, democràtics, pacifistes i humans. Davant la barbàrie no es pot restar impassible, ni justificar l’injustificable, per molt que cadascú té el dret a simpatitzar amb qui vulgui.
Cal dir que la seguretat dels milers persones que van assistir a la manifestació estava garantida, tant per la responsabilitat pacífica dels i les manifestants com per la vigilància democràtica que feien els cossos de seguretat.
Aquí, el que molesta, també, és que hagi un ecosocialista -es digui com es digui- al capdavant d’Interior, perquè la dreta sempre ha cregut que les polítiques de seguretat eren part del seu espai d’acció, ja que estaven lligades al seu model de societat; i ara, això ha canviat. Si ladran entonces cabalgamos.

UN DESIG PER AL 2009: UNA OPORTUNITAT A LA PAU

2009-01-02T20:54:00.000+01:00

En aquests dies de suposada pau, el món viu de nou horroritzat pel que li esta passant al poble palestí.
Israel de nou utilitza la força de les armes de manera indiscriminada contra aquest poble, mentre que la Ministre de Relacions Exteriors de l’Estat d’Israel Tzipi Livini es limita a dir “ ho lamentem” referint-se a la mort de gent innocent.
No si val que amb l’excusa de que Hamas ha trencat la treva, es faci pagar la barbarie a tot un poble, que ja fa temps viu en una situació insostenible de precarietat i de pobresa absoluta. És cert que Hamas mai ha volgut reconèixer a l’Estat d’Israel i manté una actitud hostil, però els israelians amb les seves accions militars i d’ofegament de Gaza afavoreixen les actituds més radicals i debiliten permanentment a l’Autoritat Nacional Palestina en comptes de reforçar-la si el que es vol és una sortida pacífica al conflicte.

Cal que l’opinió pública mundial es mobilitzi una vegada més per aconseguir que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides forci a Israel a parar la massacre contra el poble palestí i obrir el camí a la pau i al diàleg.
Segurament , ara és molt difícil ja que durant quasi seixanta dos anys s’ha anat creant un poso d’odi entre les dues parts, com es pot veure en les diferents jornades convocades per ciutats arreu del món per aconseguir la pau i el diàleg entre israelians i palestins.
En totes aquestes jornades queda clar que el camí encara serà llarg per aconseguir la pau entre les parts. Però un primer pas és que la comunitat internacional acabi amb les accions militars i les incursions de càstig israelí a Gaza i així com el llançament de coets i morters a la població israeliana per part dels palestins.
Cal exigir a Israel que el procés de pau s’ha de basar amb el respecte al Dret Internacional, als drets humans i cal seguir propiciant punts de trobada i diàleg entre ambdues parts. S’equivoquen aquells que creuen que amb la força militar resoldran el problema palestí, com ja s’està demostrant i per tant el que cal es treballar pel final de l’ocupació israeliana dels territoris palestins i la formació d’un Estat palestí. En definitiva el reconeixement i la solució de dos Estats.
Cal doncs que la comunitat internacional i en concret la Unió Europea s’impliquin activament amb propostes que condueixin a la pau a l’Orient Mitja i així poder complir el desig per al 2009, de que sigui possible, d’una vegada per sempre la pau en aquest indret del món.

PRESIDENT AQUEST NO ÉS EL CAMÍ

2008-11-08T18:18:00.000+01:00

El President Montilla ha fet una crida als sindicats perquè no espantin a les multinacionals perquè segon ell serà molt difícil que algú inverteixi amb països conflictius i poc flexibles.

Davant l’allau d’expedients de regulació d’ocupació que dia a dia es van presentant en el Departament de Treball aquestes declaracions no donen gens de confiança ni als sindicats, ni als treballadors i treballadores.

El president no pot fer unes declaracions des de l’equidistància davant el conflicte social i econòmic que estan patint els treballadors i treballadores, sinó que des del Govern de Catalunya ha de defensar els interessos dels més vulnerables.

Un exemple frapant són les actituds de la patronal de Nissan que pretén presentar un expedient de regulació quan no esta gens justificat i a més a més vol portar la fabricació d’un nou model a Japó desprès dels ajuts públics que han fet els diferents governs.

Nissan s’han convertit en un símbol per a l a classe treballadora catalana. Si el Govern accepta aquest expedient de regulació, tots els treballadors i treballadores es trobaran indefensos, ja que s’obrirà la veda per justificar qualsevol expedient. Si al contrari, no s’accepta l’expedient, més d’un empresari s’ho pensarà a l’hora de presentar expedients de regulació injustificats.

Concertació sí, diàleg, sí, xantatge no, i ara el que toca és que tant el Govern espanyol com el català facin una aposta clara per impulsar polítiques industrials que potenciïn la competitivitat dels sectors industrials, augmentant la confiança dels inversors i mantenint un alt nivell d’ocupació industrial, amb un model industrial qualificat i d’alt valor afegit, però això sí, no caure en el xantatge dels poderosos.

PER AL TREBALL DECENT I AMB DRETS

2008-10-02T12:42:00.000+02:00

La Confederació Sindical Internacional convoca el dia 7 d’octubre a tots i totes els treballadors i treballadores de tot el món ha manifestar-se contra les desigualtats socials i un treball digne. A Catalunya els sindicats de CCOO, UGT i USOC també fan una crida a la mobilització per una feina digne i amb drets, contra la directiva del temps de treball, contra la pobresa i la desigualtat i per la solidaritat internacional.

Aquesta és l a primera mobilització global davant una globalització capitalista que cada vegada desregula més els mercats laborals i envia a moltíssimes persones a l’atur i a la pobresa.

Les polítiques neoliberals que s’han aplicat durant una dècada (i continuen aplicant-se) ha portat molts beneficis per als poderosos, però en canvi l’immensa majoria de la ciutadania ha patit les injustícies d’aquest model econòmic.

Aquests dies estem veient com el model econòmic imperant ha entrat en crisi i aquells que volien una permanent desregulació de l’economia impulsada per la doctrina neoliberal han tingut que demanar la intervenció de l’Estat i amb això ha quedat (si quedava alguna dubte) desautoritzada la doctrina econòmica neoliberal que amplis sectors de la ciutadania a tot el món han vingut denunciant.

Cal doncs un altre model econòmic, de rostre humà, que faci front a la fam, a la pobresa, a les desigualtats de gènere, i que aposti per un treball digne i per drets laborals i socials.

En l’àmbit europeu aquesta jornada també és important ja que les polítiques neoliberals també volen imposar una jornada laboral de 65 hores, modernitzar el dret laboral que sota aquest eufemisme el que es vol és flexibilitzar més el mercat laboral i menys drets per als treballadors i treballadores.

Sens dubte aquesta mobilització internacional marcarà un abans i un desprès on l’esquerra social i política enfortirà els instruments i el pensament a un món globalitzat, perquè ara és l‘hora de globalitzar la resposta a un model econòmic injust, inhumà que s’ha vist que ha fracassat.

ENFORTIR EL DIÀLEG SOCIAL PER FER FRONT A LA CRISI

2008-08-01T10:21:00.000+02:00

La situació econòmica ha empitjorat en aquest segon trimestre. Els indicadors macroeconòmics ens diuen que l’atur ha augmentat en el conjunt de l’Estat espanyol fins arribar a un 10,44%, augment històric de l’ Euríbor hipotecari i l’índex de Preus al Consum (IPC) el mes de juliol ha pujat fins a un 5,3%.

És veritat que hi ha elements exògens sobre la crisi econòmica que pateix l’Estat espanyol com el fet que a la crisi financera actual s’ha sumat els augments del petroli i les matèries primes, però també hi ha elements endògens que han empitjorat encara més la nostra situació, amb minsos creixements econòmics (del 0,3% i 0,1% el primer i segon trimestre).

Els sindicats i formacions polítiques com ICV, ja dèiem que el model de creixement en el que ens hem basat durant aquests últims anys era un model esgotat, que calia un altre model de creixement basat en activitats amb un nou valor afegit.

Amb aquest panorama gens optimista, tot i que el president del Govern espanyol s’obstini en no veure la realitat, diferents sectors econòmics, socials i polítics han insistit en la necessitat d’una resposta urgent a partir d’un acord social i econòmic.

La insistència social i econòmica per buscar un acord per fer front a la crisi ha fet possible la signatura entre el Govern de l’Estat, els sindicats i les patronals d’una declaració d’intencions per impulsar l’economia l’ocupació, la competitivitat i el progrés social, amb l’objectiu de marcar línies estratègiques que contribueixin a la recuperació del creixement econòmic i de l’ocupació.

És evident que aquesta declaració s’haurà de concretar en un conjunt de mesures similar al de Catalunya amb la signatura de l’Acord Estratègic per la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana que doni resposta aquest nou context i que faci front als nous reptes i posar l’accent fonamentalment en tres pilars: a) en un altre model productiu que aposti per la innovació i el desenvolupament tecnològic, enfortir la formació professional i mantenir el poder adquisitiu i reduir la precarietat laboral, b)un altre model energètic amb menys dependència del petroli basat en l’ampliació de l’ús de les energies renovables i c) Més despesa social per ajudar a les famílies amb més dificultats i desplegar les diverses lleis socials aprovades en els darrers anys.

El diàleg social, econòmic i polític és el camí per crear les bases d’un nou model de creixement que ens porti en definitiva a una economia més sòlida i no caminar per velles receptes que alguns han vingut dient en aquest període com abaratir l’acomiadament, nova reforma laboral, congelació salarial, flexiseguretat. Aquest camí vol posar sobre les esquenes dels treballadors i treballadores el pes de la crisi econòmica o el que és el mateix que siguin els treballadors i treballadores que paguin la crisi.

STOP A LES 65 HORES SETMANALS

2008-06-17T20:39:00.000+02:00

Naomi Klein en el seu llibre “la doctrina del xoc”, ens explica com el lliure mercat avança de manera desbocada en aquelles societats massa terroritzades o desorientades per protegir els seus interessos.

Europa està vivint un moment d’incertesa per la crisi econòmica, amb un augment de l’ atur que afecta a diversos col·lectius, fonamentalment els i les joves, dones i immigrants i una major precarització del mercat de treball. Això fa que davant aquesta situació la societat viu moments d’incertesa, d’angoixa i d’inseguretat i la dreta ho sap i s’aprofita per debilitar les conquestes dels treballadors i les treballadores.

L’ascens de Sarkozy a França, i de Berlusconi a Itàlia va consolidant un espai per les polítiques neoliberals, l’avenç de la dreta es comença a notar. Els governs conservadors dels Estats membres de la UE que són majoria en el Consell Europeu han proposat una directiva del temps de treball que pretén augmentar el límit màxim de la setmana laboral fins a les 65 hores en comptes de les actuals consagrades per l’Organització Internacional del Treball (OIT).

Aquesta no és una mesura aïllada, cal recordar la proposta de la directiva Bolskestein, la de modernització del dret laboral europeu. Totes aquestes propostes tenen com objectiu desregular el mercat laboral, i acabar amb els processos de la negociació col·lectiva.

La idea de flexibilitzar la legislació laboral i ara plantejar una setmana laboral de 65 hores és un atac contra el món del treball i els seus representants, els sindicats i a la vegada un atemptat directa contra el model social que ha caracteritzat Europa en aquests quasi 60 anys. Quan en ple segle XXI s’està parlant de la conciliació de la vida familiar i laboral, de jornades laborals de 35 hores perquè les persones tinguin més temps lliure per formar-se, per a la seva família, per gaudir de l’oci, els governs conservadors volen tornar un segle enrere.

La dreta vol aprofitar aquest moment per tirar per terra una lluita de molts homes i dones durant el segle passat i que amb el seu esforç van aconseguir millores en les condicions de vida dels treballadors i treballadores europeus. Naomi Klein explica clarament com en moments de crisi “el capitalisme del desastre” com ella l’anomena, ho aprofita la dreta per restringir els avanços socials i les polítiques públiques.

Davant d’això cal que les sectors progressistes i d’esquerres, els sindicats, els treballadors i les treballadores de la Unió Europea han de crear un pols actiu de rebuig aquestes polítiques, ja que això portarà a un deteriorament de les condicions de treball i al dumping social.

I el que és més greu, amb decisions d’aquesta naturalesa ningú s’estranyi de l’allunyament dels treballadors i treballadores de la Unió Europea. Un exemple d’això ha estat els referèndums de França i Holanda rebutjant la Constitució Europea o més recent el rebuig d’Irlanda sobre el Tractat de Lisboa.

Una Europa forta necessita del recolzament dels treballadors i treballadores i això serà possible amb polítiques socials i progressistes i Berlusconi i Sarkozy no en són el referent d’aquestes polítiques.

LA CRISIS ECONÒMICA JA HA ARRIBAT

2008-05-21T12:28:00.000+02:00

Els darrers deu anys, l’economia espanyola ha mantingut un fort ritme creixement de l’activitat econòmica, moderadament per sobre de la mitjana europea. Malgrat això, l’economia espanyola també presenta aspectes negatius i preocupants. En primer lloc, hi ha dèficits importants, ja que s’han incrementat les desigualtats socials, el 19,8% de la població espanyola es troba per sota del llindar de risc de pobresa sent de les més elevades de la UE15, la riquesa no s’ha distribuït adequadament, mentre els salaris han patit un retrocés d’un 4% durant el període 1995-2005 els beneficis empresarials han augmentat un 73%, en inversió en Recerca i Desenvolupament encara estem lluny de la mitjana europea i per últim si bé les taxes d’ocupació han augmentat considerablement la temporalitat laboral continua sent de lluny de les més altes d’Europa.

En aquest context entrem en una etapa de canvi de cicle econòmic fruit de la forta caiguda produïda en el sector de la construcció i cal afegir la crisi financera internacional per culpa de les “hipoteques basuras”. Les dades del primer trimestre de l’any 2008 el creixement intertrimestral del PB en el conjunt de l’Estat ha sigut d’un 0,3% xifra més modesta des de la crisi del 1993. Això contrasta amb les dades d’Alemanya on el PIB ha crescut un 1,5% en aquest mateix trimestre, la qual cosa demostra que aquells països que tenen un model productiu molt més avançat i amb major valor afegit, resisteixen millor als canvis de cicle econòmic.

Tot això esta afectant al mercat de treball, la taxa d’atur ha iniciat una etapa de creixement força significativa en el primer trimestre. Catalunya és la Comunitat Autònoma on més ha crescut el nombre d’aturats i aturades situant-se en un 7,83%. A la comarca del Vallès Oriental un 9,73 quasi dos punt per sobra la mitjana catalana, però el més significatiu és l’atur femení, a la nostra comarca és situa en el 13,44%.

Davant la situació de crisi econòmica el Govern espanyol ha presentat un conjunt de mesures que no ha satisfet a ningú. Des del nostre punt de vista aquestes propostes no hi ha marge pel gir social i ambiental necessari per a la majoria, ja que la política econòmica i fiscal són continuistes.
No podem compartir tampoc la proposta del Ministre d’Economia sobre la major flexibilitat del mercat de treball, ja que el seu resultat durant la dècada dels 80 ha sigut una profunda segmentació del mercat de treball, és a dir una elevadíssima taxa de temporalitat.

Per tant el que defensem és que la creació d’ocupació ha d’anar lligat a la qualitat d’aquesta i estigui associada als drets laborals. Avançar cap un altre model productiu i amb més valor afegit, això vol dir, incrementar les inversions públiques en Innovació i Tecnologia, defensa del teixit industrial i apostar per crear activitat econòmica i ocupació en nous sectors estratègics, inversió pública fonamentalment en infraestructures de mobilitat sostenible i transport públic. Apostar per un sistema fiscal just i progressiu per avançar en una millor distribució de la riquesa, en la protecció social i dotar de més recursos per desenvolupar polítiques socials en educació, sanitat i serveis socials.

Sols així podrem ser més forts davant processos de desacceleració econòmica i no siguin de nou els treballadors i les treballadores que paguin la crisi.

BUS A L’AUTÒNOMA

2008-04-14T08:32:00.000+02:00

Fa molts anys que la ciutat de Mollet està reivindicant un mitja de transport públic a la Universitat Autònoma de Bellaterra. Recordem que en diferents legislatures municipals s’ha demanat que la línia ferroviària Papiol-Mollet comptabilitzés el transport de mercaderies i de passatgers i tingués una parada a l’estació de Cerdanyola per facilitar l’accés a la Universitat d’un elevat nombre d’estudiants universitaris del Vallès Oriental i en concret de Mollet potenciant així l’ús del transport públic.

Sembla ser que aquesta vella reivindicació segons diuen els responsables municipals serà una realitat dintre de tres anys. Ara bé, la pregunta és que fem durant aquest temps? recordem que ja portem molts anys sense solucionar-ho.

En el debat de la ciutat realitzat a finals del 2007, el Grup municipal d’ICV-EUiA va proposar de que l’ajuntament posés un bus per als i les estudiants de Mollet que van a la Universitat de Bellaterra amb l’objectiu de facilitar el trajecte i donar resposta a les necessitats de mobilitat d’una part dels nostres ciutadans i ciutadanes. L’equip de govern, poc receptiu a les propostes que fa la Coalició d’esquerres va manifestar que això no és una competència municipal sense donar cap solució al problema. És cert que no és una competència municipal, però en canvi s’han fet i es segueixen fent moltes coses que no són competència de l’ajuntament.

En canvi, l’ajuntament de Granollers si que està fent aquest servei a través d’una empresa d’autobusos de la nostra comarca. Si Granollers ho fa, perquè Mollet no pot fer-ho?. És possible que aquesta no sigui una prioritat per l’actual Govern de la ciutat, o simplement perquè la proposta ha vingut d’un grup municipal que està en l’oposició. Sincerament, més enllà de qui ho proposi el que és cert, és que ja portem molts anys reivindicant una solució per als/les nostres estudiants perquè Mollet sigui més a prop de la Universitat.

Un bus a l’Autònoma seria la solució per a molts i moltes estudiants que cada dia pateixen un veritable calvari per arribar a la Universitat , han d’anar en tren de Mollet a Montcada i de Montcada a Cerdanyola. En canvi la solució que donen els nostres governants locals segueix sent la utilització del transport privat sobrecarregant encara més les nostres carreteres i fent que l’anar ha estudiar sigui tota una odissea.

UNS RESULTATS AGREDOLÇOS

2008-03-12T16:24:00.000+01:00

Desprès dels resultats electorals cal entrar a fer valoracions que permetin entendre el que ha passat, o si més no acostar-nos-hi.

En primer lloc dir, que aquestes eleccions generals han estat les més bipolaritzades entre el PSOE i el PP quedant al marge la resta de forces polítiques. Aquesta bipolarització en el futur continuarà per diferents motius.

El primer motiu és la llei electoral que beneficia als grans en detriment de la resta. No hi veig en aquesta legislatura que comença cap interès dels dos grans en canviar una llei que els hi és favorable. El segon motiu, no hi ha una tercera força que pugui sumar els desencantats dels dos grans. Esquerra Unida amb aquests resultats entra en un procés incert sobre quina serà la sortida a la seva crisi, és possible que alguns tornin a reivindicar el passat més recent.

Per altra banda el partit de la Sra. Rosa Diez que, ha esgarrapat vots de tothom, cal veure el que faran, però el més segur és que sigui un bluf com ho ha sigut Ciutadans.

El tercer motiu és que el PP no canviï d’estratègia i continuï amb la política de la crispació, ja que tampoc li ha anat tant malament, si exceptuem el País Basc i Catalunya. Segurament faran un maquillatge en les formes però no en el fons.

Per tant és pot obrir un nou bipartidisme a l’Estat espanyol i l'eslògan “si tu no hi vas, ells tornen” pot seguir sent l’eslògan de moda en el panorama polític espanyol.

Els socialistes han sabut moure a l’electorat d’esquerres a Catalunya. Mentra des d’ICV demanàvem més força per girar cap a l’esquerra derrotant a la dreta, el PSC va fer una crida proclamant que la dispersió del vot reforçava les opcions de Rajoy. Davant d’això la ciutadania ha pres un posicionament clar a favor dels socialistes per la por a que vingués el llop.

Els resultats d’ICV-EUiA han sigut agredolços, ja que hem participat en el fet que el PP no guanyés les eleccions, hem aguantat un diputat amb tot el que estava caient, però malgrat tot hem perdut un escó i 50.000 vots aproximadament. Indubtablement aquest resultat no ha de portar a qüestionar el nostre projecte polític, però sí a situar algunes qüestions. La primera és que tenim una organització poc enfortida que fa difícil que el nostre projecte s’entengui en alguns barris de l’àrea metropolitana. No som interlocutors socials, tenim moltes dificultats d’estar presents en el moviment associatiu tradicional (AAVV, entitats esportives, entitats regionals) on els socialistes tenen una bona xarxa de relació i presència social. És evident que no som el PSUC que tenia una presència important en aquests moviments però sí que haurem de treballar per veure la forma de relacionar-nos-hi per tal que el nostre missatge arribi.

Per altra banda, aquells sectors socials que tenen més dificultats econòmiques, que tenen més precarietat laboral no ens veuen com un referent per la solució dels seus problemes, segurament no veuen com a prioritari l’ideari ecològic.

Això no vol dir que des del meu punt de vista s’hagi d’entrar ara en un debat sobre si hem de ser més rojos o més verds, perquè en el binomi entre ecologia i polítiques socials aquests conceptes estan intrínsecament lligats. En aquest sentit Joan Herrera en aquesta campanya ha sabut integrar aquest doble discurs, que hauríem d’aprofundir, sobre tot en uns temps que seran convulsos per l’economia, en els que la garantia social recupera pes específic. Cal trobar l’equilibri, i el nou model de modernització ecològica de l’economia ha de preveure amb claredat el trànsit dels qui no hi estan preparats en el sector laboral, que són molts.

BAIXAR IMPOSTOS NO ÉS D’ESQUERRES

2008-02-18T17:04:00.000+01:00

Aquests dies estem assistint a un veritable mercadeig per part del PSOE, CIU i el PP a veure quin dels tres baixa mes els impostos, quan el que correspon és augmentar els ingressos per dotar a l’estat d’un nivell de protecció social equiparable amb els països més avançats de la Unió Europea.

Durant aquest cicle econòmic l’economia espanyola ha tingut un fort creixement, en canvi les desigualtats socials persisteixen. Per tant es pot afirmar que durant aquest període s’ha perdut una oportunitat per reduir les desigualtats socials.

Segons l’enquesta de condicions de vida realitzada per l’Institut Nacional d’Estadística, el 19,8% de la població es troba per sota del llindar de la pobresa, xifra que és de les més elevades de la UE-15. Aquesta situació s’agreuja en el cas de les dones i de determinats col·lectius com les persones grans.

Espanya és el país més baix en despesa pública per educació, sanitat, serveis socials, pensions, ajuts a les famílies, que afecta fonamentalment als sectors populars, però també el país més baix en despesa en investigació, desenvolupament i innovació que dificultant que les nostres empreses siguin competitives en un mercat cada vegada més global.

Per tant la proposta no és baixar impostos, ja que això vol dir retallar drets socials. No es pot avançar en protecció social si les polítiques socials no es doten dels recursos necessaris.

Cal doncs ampliar drets, destinar el superàvit a més inversió social, lluitar contra el frau fiscal que supera actualment el 5% del PIB i pujar els impostos als rics i realitzar una reforma fiscal que augmenti la progressivitat del sistema fiscal.

La progressivitat del sistema fiscal depèn, en gran mesura, de la progressivitat de l’IRPF, donat l’important pes relatiu d’aquest en el conjunt tributari. Les successives reformes fiscals del PP i PSOE han anat reduint la progressivitat de l’IRPF, fins al punt d’establir un tractament diferenciat i privilegiat per a les rendes obtingudes de les millores patrimonials (plusvàlues) respecte a les resta de rendes. De forma paral·lela s’han incrementat altres figures impositives indirectes. Tot plegat ha donat com a resultat un model impositiu cada cop menys progressiu, que beneficia les rendes més altes.

Tot això, ens ha de dur a un canvi d’orientació de la política fiscal si volem una despesa pública en protecció social més semblant als països més avançats de la Unió Europea. Per això baixar els impostos no és d’esquerres.

EL CANVI CLIMÀTIC UN DELS PRINCIPALS REPTE DE L’HUMANITAT

2007-12-27T20:01:00.000+01:00

L’informe Stern sobre l’economia del canvi climàtic redactat per l’economista Sir Nicholas Stern per encàrrec del Govern britànic deixa clar la necessitat de prendre mesures per mitigar els efectes del canvi climàtic, en concret parla d’una inversió equivalent al 1% del PIB mundial, de no fer-ho així el món s’exposaria a una recessió econòmica i ambiental.

L’ecologia i l’economia estan cada vegada més interrelacionades, una política de protecció del medi ambient no pot aconseguir-se a menys que la política econòmica s’integri des d’una perspectiva medioambiental.

La lluita contra el canvi climàtic s’ha convertit en una prioritat davant d’un dels principals problemes que s’enfronta el ser humà, per això cal abordar el canvi climàtic amb ambició i responsabilitat. A la Cimera de Balí celebrada recentment on s’han reunit representants de més de 190 països s’han aconseguit petits passos, tot i així, encara s’està lluny de prendre acords efectius que redueixin els efectes del canvi climàtic.

Si es vol seguir mantenint els nivells de creixement actual solament es possible en un manteniment de l’equilibri ambiental orientat cap a la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, la utilització tecnologies netes, que es potencií el desenvolupament del transport públic col·lectiu i accelerar la transició energètica cap a les energies renovables com a model contraposat a seguir depenent dels combustibles fòssils.

La lluita contra el canvi climàtic no és una qüestió únicament dels estats, sinó ha d’haver-hi una implicació de la resta d’administracions i la ciutadania. Cal valorar positivament la Convenció del canvi climàtic impulsada per la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya que proposa més de 500 mesures i 400 accions per controlar i disminuir les emissions de gasos amb efecte hivernacle i les mesures impulsades per la Xarxa espanyola de ciutats pel clima, ja que els municipis són també una peça clau que ajuda a identificar i posar en marxa mesures que contribueixin a combatre els efectes del canvi climàtic ja que és la principal amenaça per al desenvolupament sostenible del nostre planeta i un dels principals reptes ambientals per al seu efecte sobre l’economia global, la salut i el benestar social.

LA MODERNITZACIÓ DEL DRET LABORAL EUROPEU A DEBAT

2007-10-02T09:46:00.000+02:00

La Comissió Europea esta impulsant un debat públic en la Unió Europea sobre el dret laboral europeu i la seva adaptació al món del treball a través d’un llibre verd on després d’un procés de consultes i debats el Consell Europeu format pels caps d’Estat i de Govern del estats membres de la UE vol tenir un document al mes de desembre.

La Comissió Europea manifesta que hi ha una legislació en dret laboral rígida sobre la protecció de l’ocupació que tendeix ha reduir el dinamisme del mercat de treball i per tant aposta per flexibilitzar la legislació laboral en concret els contractes indefinits i mantenir la seguretat dels treballadors i treballadores no en el lloc de treball sinó en l’ocupació. Els defensors d’aquesta proposta posant com exemple el model danès, no obstant pocs països a Europa, disposen de la cobertura social de Dinamarca.

Per altra banda, aquest model de flexibilització del mercat de treball ja s’ha experimentat a l’Estat espanyol durant la dècada dels anys 80. El seu resultat va ser una profunda segmentació del mercat de treball, és a dir elevadíssimes taxes de temporalitat laboral, que encara estem arrossegant. Al meu entendre aquesta situació ha afectat negativament a la productivitat laboral i a la competitivitat empresarial.

Per tant la proposta que fa la Comissió Europea ens ha de preocupar, ja que sota la idea de modernitzar el dret laboral es vulgui ocultar el fracàs en l’aplicació de l’estratègia de Lisboa i traslladar la responsabilitat dels governs europeus d’aquest fracàs, a la regulació laboral i als drets dels treballadors/es.

Evidentment el debat és necessari per donar resposta a noves realitats econòmiques, a la segmentació del mercat de treball o a la globalització, ara bé no es pot estar d’acord si és desvia cap a la introducció de mecanismes desreguladors que qüestionin bona part de les normes i pràctiques laborals sobre la qual s’ha anat construint l’Europa social.

En aquest sentit cal defensar la necessitat de desenvolupar un marc europeu de drets laborals bàsics per a tots els treballadors i treballadores que siguin reconeguts i exigibles en els diferents estats de la Unió com proposen els sindicats europeus. En definitiva cal avançar en un dret europeu harmonitzat, com element bàsic del model social europeu.

Hem de seguir apostant perquè la creació d’ocupació ha d’anar lligat a la qualitat d’aquesta i estigui associada als drets laborals. L’Europa social no es pot cimentar en la precarietat i la rotació de l’ocupació de l’ocupació i la flexibilitat laboral no pot quedar a l’arbitri unilateral de les empreses, sinó que s’ha de sotmetre al diàleg social.

UNA MILLOR DISTRIBUCIÓ DE LA RIQUESA

2007-07-17T12:36:00.000+02:00

La economia catalana es troba en un moment de bonança. L’activitat econòmica al llarg del 2006 ha experimentat un augment del 3,9% consolidant així els ritmes de creixement dels últims tres anys.

Les previsions per al 2007 segueix els mateixos ritmes que aquests últims anys amb un requilibri del model de creixement i una moderació de la demanda interna. Aquesta realitat econòmica també va acompanyada en paral·lel amb un creixement de l’ocupació.

Però aquesta bonança econòmica no és per tothom igual, ja que s’està donant una desigual distribució de la renda nacional, el creixement de l’ocupació és dóna fonamentalment en sectors de forta precarietat laboral i salarial, creix el grau d’endeutament de les famílies, especialment les famílies de rendes mitjanes i baixes i els sindicats comproven les dificultats per fer avançar els salaris de forma equitativa en la negociació col·lectiva.

Aquestes dificultats s’expressen en l’estudi realitzat per l’UGT on un milió de treballadors i treballadores guanyen menys de 1000€ i on el 70% del seu sou se’l menja les despeses bàsiques. En aquest sentit CCOO i UGT estan defensant un salari de 1000€ com el salari mínim de conveni per a Catalunya.

Cal doncs que es desenvolupi una política de salaris dignes i impulsar la igualtat salarial entre homes i dones. L’enquesta de l’estructura salarial 2002 elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) plantejava que el salari de les dones és un 29% inferior als homes com a mitjana a l’Estat espanyol. A Catalunya la diferència era d’un 33,39%.

Des d’aquest punt de vista cal apostar per millorar les retribucions salarials dels treballadors i treballadores a Catalunya i impulsar la igualtat salarial entre dones i homes.

Per això cal desenvolupar una sèrie de mesures com establir que el salari mínim de Catalunya estigui equiparat amb les previsions de la carta social europea, impulsar majors creixements dels salaris en els sectors amb retribucions estructurals baixes i l’equiparació dels salaris dels treballadors i treballadores amb contracte laboral temporal a les retribucions amb contracte indefinit.

L’objectiu ha de ser una millor distribució de la riquesa mitjançant un major increment dels salaris i un canvi en l’actual model de fiscalitat. En definitiva el creixement dels propers anys no ha de ser només quantitatiu i macroeconòmic sinó de més qualitat i ha de beneficiar al conjunt de la població.

PRIMERA VALORACIÓ DE LES ELECCIONS MUNICIPALS

2007-05-30T17:27:00.000+02:00

La guanyadora d’aquestes eleccions municipals ha sigut l’abstenció, tant a Catalunya amb un 46,20% com a Mollet amb un 55,17%. És a dir, d’un cens a la nostra ciutat de 36.969 persones, solament han votat 16.573 ciutadans i ciutadanes.

Portem massa temps en que cada contesa electoral els nivells d’abstenció són elevats i això ens ha de preocupar perquè afecte la salut del sistema democràtic. Si ho analitzem no hi ha una única causa. Hi ha gent que et diu que mentre no canviï les coses no aniran a votar, altres per la crispació que viu avui dia la política espanyola allunyada dels problemes quotidians que té la ciutadania i altres perquè no estan d’acord amb la formula de llistes tancades, ja que no estan d’acord amb totes les persones que posen les direccions dels partits.

El cert és que s’hauria de començar a pensar com s’ha aconsegueix la participació de la ciutadania en els afers públics, sinó acabarem arribant al model dels Estats Units d’Amèrica on participa tant sols un 30% del electorat.

Cal instrumentar mitjans com les llistes obertes, l’acostament de la política a la ciutadania perquè aquesta participi dels assumptes públics i tinguin més possibilitats d’intervenció en les decisions que els afecta per aconseguir una societat més forta, com a garantia de una societat més democràtica.

En el marc local els socialistes han sigut els guanyadors i s’obre una nova etapa on la Coalició ICV-EUiA-EPM s’ha convertit en la segona força política i per tant té la responsabilitat de crear un espai per gestionar les seves propostes polítiques des de la diversitat i la pluralitat. La candidata Noemí Fernández en l’acte final de campanya plantejava cinc reptes per aquesta nova legislatura: a) garantir l’accés a l’habitatge, b) construir una ciutat sense exclusió social, c) protecció del territori, d) una ciutat compromesa amb el canvi climàtc i e) la participació ciutadana com escola de democràcia.

Aquests cinc punts s’han d’articular amb un conjunt de propostes que faci possible un nou moviment per un canvi de model ciutat. Aquesta legislatura s’ha de caracteritzar també pel diàleg, per aprofundir en la representació democràtica que tenen tots i totes els regidors i regidores estiguin o no al govern o l’oposició, amb una major democratització dels mitjans de comunicació públics i enterrar la crispació de la legislatura anterior sense perdre el dret a la discrepància o a la coincidència.

UN PAS MES PER L’IGUALTAT ENTRE DONES I HOMES

2007-03-20T12:33:00.000+01:00

El vuit de març totes les institucions i les forces polítiques del país celebràvem el dia Internacional de la Dona reivindicant els drets socials i l’igualat entre dones i homes. Les diferències entre dones i homes continua sent molt evidents, per exemple la taxa d’ocupació femenina és del 47,7% mentre que la masculina arriba al 68,20%. D’altra banda, la taxa d’atur femenina és del 8,1%, mentre la taxa d’atur masculina és del 5,6% i taxa de temporalitat és d’un 27,7%. La responsabilitat de les tasques domèstiques comporta dificultats per compativilitzar amb les exigències del mercat laboral.

Les diferències del temps que es dedica al treball domèstic és molt més elevat en les dones que en els homes. Mentre les dones li dediquen 23 hores a la setmana els homes li dediquem només 7 hores.

Per això és important que la societat avanci cap la igualtat entre sexes. Sens dubte la recent aprovació pel Congrés de Diputats de la Llei d’Igualtat amb el suport de tots els grups parlamentaris excepte el PP és un pas molt important.

Els homes i les dones progressistes ens hem de felicitar del gran avanç que suposarà aquesta llei, que ha sigut fruit de la lluita de molts anys de les dones per aconseguir la igualtat entre sexes. Ningú els ha donat res, sinó que ha sigut el treball anònim i públic de moltes dones per fer possible un pas més en aquest llarg camí de la igualtat.

Cal dir, que el Grup parlamentari d’IU-ICV ha tingut un paper actiu i destacat que ha permès aconseguir assolir 15 dies de permís de paternitat deixant la porta oberta en que la propera legislatura s’ampliï a 4 setmanes, la millora de les prestacions per risc d’embaràs, la reforma de la Llei electoral amb el compromís de paritat 40/60, que es veurà reflectit en les llistes de les properes eleccions municipals del mes de maig. Evidentment no s’han resolt tots els problemes encara però és un pas endavant que cal aprofitat si tenim en compte que som una societat marcada pels paràmetres dels homes.

Aquesta Llei possibilita actuar en el marc local i Mollet com altres ciutats tindrà molt a fer en els propers anys, això voldrà dir que la Regidoria d’Igualtat que enguany té un pressupost baix haurà de ser prioritària amb l’objectiu de resoldre les diferències existents que encara perdurant avui dia entre dones i homes.

QUÈ VOL AQUESTA DRETA?

2007-02-08T14:26:00.000+01:00

El clima polític s’està escalfant per moments, degut a les notícies que apareixen en els mitjans de comunicació sobre la possible retallada de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya pel Tribunal Constitucional. És indubtable que aquesta retallada seria un cop baix pels que hem defensat aquest Estatut i també contra el poble de Catalunya que va anar a les urnes a donar-li el seu suport majoritari.

La dreta del PP està fent una ofensiva en tota regla en un doble sentit. Per un costat contra els que defensem un altre model d’Estat basat en el federalisme plural i amb més autogovern per a Catalunya. La dreta i els seus satèl·lits judicials estan actuant per frenar qualsevol moviment que trenqui el seu model centralista. Per altra banda utilitza tots els mitjans per desgastar al Govern de l’Estat tant amb l’Estatut de Catalunya com també amb el procés de diàleg per la pau al País Basc.

L’altre front, és el de la llibertat d’expressió. Últimament estem veient els atacs permanents de la dreta a les declaracions que fan els nostres representants públics amb l’intent de desprestigiar qualsevol reflexió que no vagi amb els seus paràmetres ultraconservadors. És inadmissible demanar dimissions per reflexions que s’estan fent com és el cas de la legalització de les drogues.

Hi ha molt de fariseisme, la pregunta que ens hem de fer és si cal o no cal que la societat i les seves institucions reflexionin quin és el millor camí per acabar amb un dels negocis amb més beneficis mundials del crim organitzat. Crec que sí, i cal veure experiències d’altres països del nostre entorn amb l’objectiu de prendre mesures que acabin amb la lacra de la droga.

També és inadmissible voler multar a Pepe Rubianes per unes declaracions sobre Espanya que es van fer un context on la dreta estava atacant a Catalunya o criminalitzar al Lendakari Ibarretxe per dialogar amb membres de l’esquerra aberzale.

Tot això, és un clima orquestrat per la dreta del PP que vol desestabilitzar el sistema democràtic i fer d’aquest un sistema tutelat on es retalli el dret a pensar i expressar les opinions i a fer un Estat unitari sense que els pobles tinguin el dret a decidir el seu futur.

L’INFORME DEL SÍNDIC PERSONER

2007-01-19T16:53:00.000+01:00

S’ha presentat l’informe anual del Síndic Personer en el que es posa de manifest que el nombre de queixes del 2006 és inferior a les rebudes durant l’any 2005. No hi ha dubte que aquesta realitat podria fer pensar als nostres governants que tot va bé, i per tant que la gestió de govern és bona. De fet ho van posar de manifest en el debat de l’estat de la ciutat.

Lluny d’això, la realitat és que la ciutat té encara molts dèficits com així ho expressa el mateix informe del Síndic Personer. El primer d’aquests dèficits, és l’informació a la ciutadania i la participació de les entitats en la pressa de decisions, on es palesa la insatisfacció ciutadana i sobre tot la manca d’atenció a la reivindicació de les entitats de la ciutat de més participació. En aquest tema el Govern municipal s’ha atrinxerat tot dient que els mecanismes de participació duts a terme fins ara són els més correctes, mentre que el grup majoritari de l’oposició ICV, EUiA i Independents ha estat reivindicant noves formules de participació principalment pel que fa als pressupostos participatius. En aquest sentit les queixes de les entitats li donen la raó.

En segon lloc, la neteja de la ciutat i els serveis socials també han aparegut entre les preocupacions més importants de la ciutadania molletana. Respecte a la neteja continua havent-hi un sentiment majoritari de la ciutadania: la ciutat esta bruta, i certament s’han pres mesures per corregir-ho que han fet creure a l’equip de govern que s’ha millorat alguna cosa. Ara bé tinc la impressió que té mala peça al talés, perquè veien els sistemes de neteja no tinc clar que el problema es resolgui satisfactòriament.

La ciutadania ha expressat clarament que volen més polítiques socials per a la ciutat i aquí crec que l’equip de govern actual està lluny de donar solucions satisfactòries. Només cal veure els diferents pressupostos municipals dels últims anys en matèria de serveis socials. Aquests són pressuposts minsos, comparat amb altres àrees de l’ajuntament amb el qual es demostra que aquesta no és una prioritat fonamental de l’equip de govern, perquè els socialistes estan condicionats pel pacte amb CIU. La ciutat està canviant i cal respondre als vells problemes i a les noves demandes, en definitiva cal apostar per una nova etapa en l’atenció social, de millorar la vida de les persones com estan fent altres ajuntaments de l’entorn metropolità.

Per això, menys cofoisme i més escoltar a la gent del carrer i el que diuen els informes del Síndic Personer que no és un tràmit anual pel que cal passar, sinó que és la veu dels ciutadans i ciutadanes que volen ser partícips de les millores de la seva ciutat.

MOLLET I LA PROMOCIÓ INDUSTRIAL

2006-12-22T18:43:00.000+01:00

Quan es va crear a principis d’aquesta legislatura la regidoria de promoció industrial, vam creure que era un fet important fonamentalment perquè creiem que serviria per abordar de manera dinàmica els reptes que té avui dia el teixit industrial de la nostra ciutat.

Quan va recaure en mans de CIU ja no ens va agradar tant i el temps en ha donat la raó. El govern municipal del PSC-CIU no té cap projecte de política industrial per a la ciutat, més enllà de la guia industrial o l’instal·lació de nous panells de senyalització dels principals polígons industrial de la ciutat, cosa necessària, però encara continuant faltant inversions pel manteniment i la neteja.

En la presentació de la Guia industrial s’ha posat de manifest el poc pes de la indústria a la nostra ciutat respecte al conjunt del Vallès Oriental que és un 8% superior a Mollet. És evident que el sector serveis com en altres ciutat de Catalunya està tenint molt més pes que la indústria, però també és evident que cal una política industrial per potenciar la que ja tenim i a la vegada apostar per la captació de noves empreses. En canvi l’equip de govern està fent el contrari.

Des d’ICV estem convençuts que cal una política industrial per a la nostra ciutat, perquè la indústria ha de continuar essent un dels factors principals de la dinamització econòmica, de creació de riquesa i d’ocupació. I per això cal establir complicitats amb el món empresarial, així com crear espais per a la captació de noves empreses sobre tot d’aquelles empreses de tecnologia neta i valor afegit.

Cal també anticipar-se a les necessitats empresarials i del territori, cal recordar que l’Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana, proposa la creació de centres tecnològics i per tant el govern de la ciutat hauria d’apostar perquè Mollet es pogués ubicar un Centre d’Innovació Tecnològica amb l’objectiu de promoure la innovació empresarial, l’impuls de la cultura emprenedora i l’estímul a la creació d’empreses de base tecnològica.

Una proposta de política industrial ha de servir per a millorar també l’ocupació i la qualitat de vida de la ciutadania molletana, atès que l’objectiu és generar major benestar social mitjançant la dinamització de l’economia local i la indústria és una peça important d’aquest benestar social.

FEM CAMÍ CAP A UN MOLLET MÉS NET

2006-12-22T18:32:00.000+01:00

Caminar s’ha convertit en una necessitat per fer front al sedentarisme que pateix la ciutadania en una societat moderna com la nostra, per això sovint veiem molta gent anar caminant o en bicicleta els caps de setmana, però quan camines per a la ciutat et trobes amb el desagradable impacte ambiental i visual com és un carro de la compra que algú ha deixat al carrer, o un abocador incontrolat de mobles o escombraries i així podríem seguir posant exemples de racons de la ciutat que serveixen de justificació a les actuacions inciviques que fan de la nostra ciutat en una de les més brutes de Catalunya, si més no, això és el que creu la majoria dels nostre ciutadans i ciutadanes.

I és evident que cal prendre mesures contra l’incivisme, que cal seguir fent campanyes de conscienciació ciutadana, però això no és suficient. La responsabilitat subsidiària de l’ajuntament i dels que governen és important, i s’han de prendre mesures concretes per canviar l’imatge que té Mollet de ciutat bruta i deixada.

Els poders públics no es poden justificar dient que la gent és incivica i no actuar davant un problema tant seriós com el que ens estem trobant cada dia. És cert que paguem forces diners per a la neteja dels nostres carrers, però segurament és insuficient sí el problema persisteix, perquè al final sí continuem per aquest camí anirem perdent adeptes dels que cada dia fan activisme per a la recollida selectiva de residus, d’aplicar les normes de recollida de trastos i mobles i tenint una actuació responsable i cívica.

Els nostres governats locals haurien de passejar-se més per als nostres carrers i places per veure com esta la ciutat, segurament ho fan, i si és així, no poden estar contents amb el que veuen, Mollet no pot continuar per aquest camí, perquè si no se sap gestionar la quotidianitat no es té la credibilitat per gestionar els temes més complexes que té la nostra ciutat.

Cal doncs sé perseverants per buscar solucions, fent que l’empresa de neteja tingui el personal necessari per que Mollet estigui neta, sobre tot els caps de setmana, perquè la nostra policia local vigili més els actes d’incivisme i cal com no, un pacte amb la ciutadania perquè ens sentim orgullosos de formar-hi part d’ella i no que ens tinguem que sentir que Mollet no es prou neta

Això no vol ser una crítica destructiva, sinó que és l’expressió de molts ciutadans i ciutadanes que pensen el mateix i per tant més que posar-se a la defensiva el que cal és començar a caminar per donar-li la volta a la situació actual i canviar aquesta realitat que fa mal als ulls i a la salubritat de les persones.

NO AL QUART CINTURÓ

2006-12-21T19:20:00.000+01:00

El diumenge 3 de desembre a Sabadell es tornava a realitzar una manifestació contra la construcció del Quart Cinturó i posava de nou en primera plana el debat sobre les infraestructures que Catalunya necessita pel seu desenvolupament econòmic.

Hi ha dos maneres d’entendre aquest desenvolupament econòmic. El primer, el model desarrollista, que fonamenta la competitivitat de l’economia catalana en seguir augmentant la xarxa viària de forma il·limitada i consegüent amb això segueix apostant pel transport de mercaderies per carretera, mantenint un alt nivell de dependència del petroli. Per això necessitant el Quart Cinturó, perquè un dels eixos bàsics del seu model econòmic es la xarxa viària com una part important del seu projecte de desenvolupament econòmic de Catalunya.

El segon model, aposta per una economia verda, que vol dir un model sostenible de l’economia i del territori, amb una voluntat força decidida a recolzar el coneixement, la formació i la investigació, el desenvolupament tecnològic, i les tecnologies de comunicació i informació (TIC) que afavoreixi una estratègia que ha de passar per millorar els nivells de productivitat i de competitivitat de les nostres empreses. Aquesta millora ens ha de permetre assolir la capacitat de la internacionalització, mitjançant un procés de major i millor posicionament en els mercats locals i globals.

Aquest model promou un veritable pla de mobilitat sostenible i un pla d’infraestructures i de transport que donin prioritat al transport ferroviari, al transport col·lectiu. En concret, les inversions en infraestructures han de prioritzar aquelles que ajudin els objectius de reequilibiri territorial i de millora de l’accessibilitat amb ferrocarril i amb transport públic dels territoris i ciutats de l’interior i enfortir com a sistema habitual el transport per mercaderies el ferrocarril.

No estem contra el progrés i el desenvolupament econòmic com diuen els poderosos, però sí que estem en contra de que ens fracturin el territori i en canvi no s’inverteixi en la millora de l a xarxa secundària de carreteres, ni en el ferrocarril, ni en el transport públic.

Per això hem de dir NO al Quart Cinturó perquè hi ha un altre model alternatiu, que és possible i real i que ens acosta als països més desenvolupats de la Unió Europea.