SI VOLEM PODEM CANVIAR EL MODEL ACTUAL

Encarem aquest Primer de Maig enmig d’una profunda crisi econòmica. L’atur continua augmentant. Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) l’Estat espanyol té sis milions dues-cents mil persones a l’atur, la qual representa una taxa d’atur del 27,2%. Catalunya té una taxa d’atur del 24,53%.

Ens trobem, doncs, en una situació d’emergència econòmica i social fruit de les polítiques d’austeritat i del Reial decret de mesures urgents per a la reforma laboral que, l’únic que han fet, és seguir destruint ocupació. Està clar que aquesta orientació està generant un sentiment de frustració social perquè la ciutadania estem veient com les nostres vides estan canviant a pitjor, mentre que els governs estan abocant quantitats importants de diners a la banca, que són els veritables responsables d’aquesta crisi.  

Rajoy continua insistint només en retallades a la despesa pública com única sortida al dèficit públic. Paul Kugman  professor d’Economia i Assumpte Internacionals i premi Nobel d’Economia i un keynesià convençut  diu “que els moviments que lluiten contra el dèficit  mai ha estat aquest el seu objectiu, sinó del que es tracta és utilitzar la por al dèficit per destrossar la xarxa social de protecció”.     

I, amb això, estan el PP i CiU, que estan impulsant un model de sortida a la crisi que està sent totalment injust i que han trencat els fonaments de la Constitució; la qual, en el seu preàmbul, parla de promoure el progrés de la cultura i de l’economia per assegurar a tothom una digna qualitat de vida i el garantir la convivència democràtica dins de la Constitució i de les lleis conforme a un ordre econòmic i social just.

Són, doncs, els ciutadans i les ciutadanes qui, davant tanta injustícia, estan defensant els valors democràtics i socials de la Constitució i no aquells que criminalitzen als moviments socials per les seves mobilitzacions i que han segrestat la Constitució, a la qual no la van votar. Són cada vegada més persones les que no es resignen, que estan rebel·lant-se amb alternatives per un altre model social i econòmic al sistema actual, que vol acabar amb el poc que queda de l’Estat de Benestar.

Josep Fontana, en el seu llibre “El futur és un país estrany”, diu que “cap avanç social s’aconsegueix sense lluitar, sense una confrontació que només pot tenir èxit quan es basa en la consciència col·lectiva de que no és lícit resignar-se a una situació injusta, sinó que estem obligats a fixar en comú uns objectius de progrés i a lluitar per ells”.

I això és el què ha passat al llarg de la història: les conquestes polítiques, socials i econòmiques mai han estat una concessió divina, sinó fruit de les lluites constants dels treballadors i treballadores i de  la ciutadania en general.

Quan els treballadors i treballadores estem patint una devaluació permanent dels nostres salaris des de l’inici de la crisi, de la pèrdua de drets socials i laborals, només la mobilització permanent farà possible canviar aquesta realitat. Hi ha persones que encara es resisteixen perquè creuen que res canviarà. Cal recordar que, en pitjors condicions, moltes persones durant el segle XX van lluitar per canviar les seves condicions de vida, i sense aquell activisme social no haguéssim tingut uns nivells vida millors i de llibertat dels que ells van tenir.     

UN GOVERN A LA DERIVA

CiU, durant el període que va estar a l’oposició (2003-2010), va recórrer a la fórmula -per desacreditar al Govern d’esquerres- que aquest no tenia un projecte de país i la seva acció de govern comportava una excessiva despesa, augmentant així el dèficit de la Generalitat; en definitiva, que era una època perduda per Catalunya. Una tècnica que CiU donava preferència per influir en l’opinió de la ciutadania catalana. L’èxit d’aquesta estratègia també venia acompanyada pel posicionament dels mitjans de comunicació que van generar un rebuig al Govern Tripartit.

La crisi econòmica i els recursos presentats pel Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya van tapar l’acció del govern d’esquerres i la campanya permanent de descrèdit va fer que CiU guanyés les eleccions autonòmiques del 2010. CiU va quedar a 6 diputats/des de la majoria absoluta, mentre que els partits de l’esquerra tenien un descens considerable -sobretot va ser significatiu el descens del PSC i d’ERC-; en canvi, ICV-EUiA, qui més havia defensat el govern d’esquerres durant la campanya, perdia 2 diputats/des.

El primer govern de CiU va iniciar el seu procés fent de les retallades un dogma amb l’objectiu d’acabar amb l’Estat de Benestar, justificant-ho en què el govern d’esquerres havia deixat la Generalitat en la ruïna. Fins i tot el diari digital Catalunya Oberta, d’ideologia liberal i proper a CiU, deia “la realitat és que el Tripartit deixa Catalunya molt pitjor del què l’havia trobat, des de tots els punts de vista. La història recordarà el septenni 2003-2010 com període negre de Catalunya”. Una vegada més, sota la fórmula de desprestigi al govern d’esquerres, s’han fet les retallades més dures des de la instauració de la democràcia a Catalunya.

Només ICV-EUiA s’ha manifestat contundentment contra aquestes polítiques econòmiques que estan perjudicant sectors importants de la nostra societat, tant al Parlament de Catalunya com acompanyant al carrer els moviments socials contraris a tanta barbàrie.

Les eleccions autonòmiques del 2012 donaven de nou un resultat favorable a CiU però amb un desgast important fruit de les seves polítiques antisocials. Fa 100 dies del nou govern de CiU i, més enllà d’atribuir a Madrid les culpes del seu desgovern, el cert és que aquest govern està paralitzat, no sap quin camí emprendre per sortir-se’n de l’embolic en què s’ha posat.

El mateix President de la Generalitat és conscient d’aquesta situació i per això intenta agafar-se on sigui, fent una crida a ERC i PSC per assumir responsabilitats de govern, negociant els pressupostos de 2013 amb ERC i PP. Sembla que qualsevol aliança serveix per seguir fent el mateix. Compartint que estem en una situació d’emergència nacional el què cal és un canvi profund de les polítiques econòmiques del Govern de la Generalitat i apostar clarament per aquelles polítiques que mantinguin la cohesió social. Catalunya necessita un Pla d’Emergència social per fer front a l’exclusió social i una acció clara per reactivar l’economia i la creació d’ocupació.

Si aquest Govern es veu incapaç de donar un tomb a la urgència social i econòmica que té aquest país ha d’anar pensant en què ha de dimitir i donar pas a altres persones que siguin capaces de redreçar el rumb de l’estat actual o convocar unes noves eleccions.

I, en aquest sentit, Catalunya necessita un canvi, una alternativa que només és possible des de les esquerres; perquè la dreta ja ha demostrat que aposta per una societat més desigual amb un empobriment de les classes mitjanes i un augment de la pobresa dels sectors més necessitats de la societat. Una alternativa que s’ha de construir amb els moviments socials que estan lluitant contra les desigualtats d’aquest sistema injust, que l’únic que vol és que els rics siguin més rics i la resta es vagi empobrint o sigui més pobre.