Queda lluny aquell període
de bonança on l’economia espanyola creixia per sobre la mitjana europea,
malgrat que no va resoldre les desigualtats ni va servir per millorar la
distribució de la riquesa.
Un model que ens enlluernava
- fins i tot el president Zapatero ens parlava que estàvem en “lliga campions”-
Ens feien creure que érem els nous rics
d’Europa. Un model que va augmentar de manera desaforada la construcció
immobiliària amb una finalitat en molts casos especulativa.
Els dos partits majoritaris
que governen Espanya des de la transició, el PSOE i el PP, no van fer res per aturar
els riscos de la bombolla immobiliària amb l’argument que la crisi era
internacional. La crisi malauradament ha posat de manifest la irresponsabilitat
del PSOE i el PP d’apostar per un model de creixement basat en el totxo i
l’especulació urbanística en perjudici d’altres activitats productives amb més
valor afegit.
El model basat en la
bombolla immobiliària segurament ja duia el gèrmen de la corrupció política i
econòmica que ara està sortint amb tanta força i que està creant un estat de
major indignació social, de major desafecció en els polítics i en el sistema en
un moment on la crisi econòmica esta colpejant amb duresa les classes mitjanes
i treballadores amb més atur i amb més pobresa.
Els governs de PP i CIU
segueixen demanant més sacrificis, creant més dolor a la societat, mentre cada
dia apareixen més casos de corrupció que afecten a totes les institucions de
l’Estat. Aquests partits que han de donar més exemple d’ètica i d’honestedat
davant la societat no ho compleixen i sovint se’ls apunten amb un suposat finançament
irregular dels seus partits. És intolerable, per demagògic que pugui semblar,
escoltar a les noticies que hi ha persones que es suïciden per perdre el seu
habitatge, per no poder pagar la seva hipoteca, o que el 21,1% de la població
espanyola al 2012 viu per sota del llindar de la pobresa o que tenim un 26%
d’atur, mentre veiem als corruptes i als que compren voluntats, als que s’han
enriquit de manera il·legal sense cap escrúpol estan encara al carrer o
l’amnistia fiscal de Montoro premiant i beneficiant als defraudadors, mentre
una dona era condemnada per comprar menjar amb una targeta aliena.
A principis de la dècada
dels anys 90 a
Itàlia es va donar una ofensiva contra la corrupció que fruit d’això els dos
partits predominants fins aleshores la Democràcia Cristiana
i el Partit Socialista Italià desapareixien de l’esfera política italiana.
Estem davant aquesta situació a l'Estat espanyol i a Catalunya? segurament
encara no, però el que si és cert és que estem al final d'un cicle polític que
necessita de nous aires perquè l'actual és irrespirable.
Es necessita un canvi en profunditat per apuntalar els pilars del sistema democràtic. El model polític que va sortir de la transició política s’està trencant fruit de la crisi econòmica, social, ètica i moral, que comporta una desafecció de la ciutadania en les institucions i en els partits polítics. S’ha d’obrir un nou procés democràtic que doni esperança, cal un altre model econòmic pensat en la majoria social, d’apostar per un nou sistema de valors on es recuperi el valor del treball i es defensi la solidaritat i d’acabar amb la corrupció que fa un dany irreparable a la democràcia que tant ens va costar aconseguir. Necessitem una regeneració democràtica de les nostres institucions.
Es necessita un canvi en profunditat per apuntalar els pilars del sistema democràtic. El model polític que va sortir de la transició política s’està trencant fruit de la crisi econòmica, social, ètica i moral, que comporta una desafecció de la ciutadania en les institucions i en els partits polítics. S’ha d’obrir un nou procés democràtic que doni esperança, cal un altre model econòmic pensat en la majoria social, d’apostar per un nou sistema de valors on es recuperi el valor del treball i es defensi la solidaritat i d’acabar amb la corrupció que fa un dany irreparable a la democràcia que tant ens va costar aconseguir. Necessitem una regeneració democràtica de les nostres institucions.
