EL DIA DESPRÉS DEL 29-M

Josep Antoni Duran Lleida diu que l’aturada del 29-M ha estat un fracàs, continua ofuscat amb el moviment sindical, passant a ser, desprès d’Esperança Aguirre, el polític de la dreta més antisindical. Més intel·ligent és el seu company de files Carles Campuzano, que veu risc de fractura social i per tant defensa que la tramitació de la reforma al Congrés ha de ser una oportunitat per acostar posicions.

La vaga general del 29-M ha estat un èxit sense cap dubte, tenint en compte els obstacles que ha tingut des de la data de convocatòria. Hi ha hagut pressions mediàtiques de tot tipus, pressions empresarials als treballadors/es sota amenaces d’acomiadaments sí secundaven la vaga, per tant, molta por a perdre el lloc de treball, gent que no ha pogut parar perquè necessita els diners per arribar a final de més, malgrat tot, simpatitzava amb aquesta vaga i que a la tarda molta d’aquestes persones van ser a les manifestacions convocades per CCOO i UGT .

La manifestació de Barcelona va ser una de les més importants realitzades a l’Estat espanyol i una de les més multitudinàries de les que s’han fet últimament a la ciutat de Barcelona contra la crisi i les mesures que han impulsant els diferents governs. Aquests haurien d’escoltar a la ciutadania, perquè no solament han sortit contra la reforma laboral, sinó també contra les retallades i l’aprimament de l’estat del benestar.

La dreta que vol aprofitar la crisi per canviar de model i espera que la ciutadania accepti incondicionalment aquest canvi, ja ha rebut una resposta clara a aquestes intencions: en menys de 100 dies el Govern del PP ha rebut un correctiu amb els resultats electorals a Astúries i Andalusia i la vaga del 29-M. Sens dubte per al PP ha estat la setmana més agitada des de que va formar el nou govern fruit del resultat de les eleccions generals del 20-N.

Malgrat tot, el PP no canvia el seu full de ruta, els pressupostos presentats pel Ministre Montoro són una provocació social com diu Joan Coscubiela. Concedeix una amnistia fiscal als defraudadors i en canvi puja la llum, el gas, retalla despesa social, rebaixa considerablement les partides per a les polítiques actives d’ocupació. En definitiva no són uns pressuposts per crear ocupació, sinó que ajuda els poderosos i maltracta els més necessitats.

El PP i el seu president farien bé llegir bé el que està expressant la ciutadania i iniciar un diàleg i una negociació amb els sindicats per modificar la reforma laboral i fer un canvi de rumb en les polítiques econòmiques i socials perquè en cas contrari aquest és l’inici d’un llarg camí ple de conflictes del qual els treballadors/es no són els responsables.

EL DISCURS I LA DOBLE MORAL

Vivim temps difícils, no solament per la crisi, sinó també pel fet que alguns governants fan allò que diuen que no faran. El PP va dir durant la campanya electoral que no apujaria els impostos i en canvi, als pocs dies de formar govern la primera mesura que va prendre va ser augmentar els impostos, això sí, justificant que era degut al dèficit heretat del PSOE. Aquesta mateixa argumentació la va fer CIU respecte al Tripartit per justificar les retallades que està duent a terme des que va entrar a governar la Generalitat de Catalunya.

Aquest estil tan “educatiu socialment”, és el què va practicar el PSOE quan va estar al govern. Fruit d’això, la ciutadania no li va perdonar i ha fet que aquest tingués uns resultats estrepitosos en les darrers conteses electorals i que acabarà aquest procés sense poder evitar que perdi les eleccions a Andalusia. Hi ha qui diu, que el desastre socialista encara no ha tocat fons.

El socialistes ho tenen difícil, tenen un passat molt recent amb mesures que també els va costar una vaga general. No poden esperar el miracle que el candidat socialista a la presidència de França, François Hollande, guany per redimir-se del que han fet com si res hagués passat. El Govern d’en Zapatero que havia estat defensant que no tocaria drets, va canviar de la nit al dia amb una reforma laboral, amb polítiques antisocials que va dur a un gran divorci amb el seu electorat del que encara no s’ha recuperat. Mentre no hagi una autocrítica de les polítiques realitzades en matèria econòmica i social mentre estaven al govern, la ciutadania els treu credibilitat davant l’oposició que ara fan al PP amb la reforma laboral.

Mentre els ciutadans esperem el miracle de l’autocrítica la vida continua, la crisi econòmica afecta tothom, però no per igual. Els alts executius de les grans empreses espanyoles segueixen cobrant sous milionaris. Aquesta tendència topa de ple amb la política d’austeritat del Govern del PP que ha ampliat la jornada laboral i congelat els sous dels treballadors públics. Per altra banda, el Governador del Banc d’Espanya torna a apel·lar a la baixada de salaris com única eina perquè l’economia espanyola recuperi competitivitat.

Indubtablement MAFO no es refereix als alts executius que segueixen cobrant emoluments de vergonya en l’actual conjuntura econòmica. Solament cal veure el que estan cobrant els presidents d’Iberdrola, BBVVA, Bankia, Santander que van dels 2,3 milions d’euros fins als 8,2 milions d’euros del conseller delegat de Prisa. Mentre els governs de CIU i PP continuen amb les seves polítiques de retallades socials i una nova reforma laboral que situa un nou marc de relacions laborals injusta i que facilita l’acomiadament barat.

Davant de tanta injustícia i d’una manca d’ètica i moral (si alguna vegada l’han tingut) la ciutadania s’ha començat a mobilitzar fet que posa de manifest el rebuig a tanta insensatesa per part de les elits econòmiques i polítiques d’aquest país. Les urnes no els hi donen un xec en blanc als governants per fer allò que no van explicar durant la campanya electoral i quan són criticats llençant campanyes de deslegitimació com estan fent amb els sindicats. Si no hi ha modificació no queda més camí que la vaga general, el primer gran conflicte social de l’era del president Mariano Rajoy.