DE L’ESPERANÇA A LA REALITAT

 Han passat cinquanta tres anys de la fundació d’ETA, a partir d’una escissió del grup universitari Ekin. Segurament que molta gent durant l’època franquista els veiessin com a herois davant la repressió del règim i la manca de llibertats, però amb el retorn de la democràcia ja no tenia raó d’ésser l’existència d’ETA i així ho va entendre una part i en concret, ETA polític-militar que va decidir dissoldre's i participar de la vida democràtica.

Els ideals per una nació basca independent de l’Estat espanyol no eren l’acció militar, sinó l’acció política per aconseguir una hegemonia social cap a la independència.

Per això, el comunicat d’ETA del cessament de la seva activitat militar és una gran notícia per a tota la ciutadania. La violència d’ETA s’ha acabat i ara entrem en una altra etapa que, sense ser fàcil, és un procés on no hi ha un retorn a la violència, sinó per a la pau.

Indubtablement que la seva decisió és fruit de la seva debilitat fruit de l’acció policial, del seu divorci amb la societat basca cansada de tants assassinats sense sentit, però també del paper que ha jugat l’esquerra abertzale que ha entès que la violència era més un problema que una solució per a les seves aspiracions. Pel compromís de personalitats internacionals a buscar una sortida al conflicte basc que s’ha concretat en diversos posicionaments públics a favor de la no violència i el diàleg i l’últim en la Conferència Internacional per a la resolució del conflicte en el País Basc, durant aquest mes d’octubre a San Sebastià, on s’ha demanat a ETA que faci una declaració pública per acabar amb l’activitat armada.

A ningú se li escapa que l’anunci d’ETA ha de ser una oportunitat per avançar en la reconciliació, amb el reconeixement de les víctimes i amb la dissolució final d’ETA i l’entrega definitiva de les armes.

El nou govern que surti de les eleccions del 20-N ha de ser capaç d’anteposar els interessos generals de la ciutadania i de l’estat als interessos ideològics i ha de ser generós perquè el procés sigui sense tensions innecessàries i permeti la pau definitiva. En aquest sentit, les declaracions de la presidenta de la Comunitat de Madrid i altres dirigents del PP i dels sectors mediàtics que li donen suport no ajuden.

Serà bo també deixar de menysprear al col·lectiu de personalitats internacionals que tenen una experiència en la resolució de conflictes i que poden ajudar en la nova etapa que comença.

ELS PREMIS NOBELS UN RECONEIXEMENT AL PAPER DE LES DONES EN EL MÓN

Al llarg de la història les dones han tingut un paper actiu en els canvis socials i polítics de la nostra societat. Malgrat això, no han estat reconegudes en un món d’homes. Les dones han estat en la primera línia d’acció per aconseguir una societat amb més oportunitats per a tothom, més participativa que doni la veu als de baix, més justa en un món desigual. No hi hagut transformacions socials sense el seu activisme social i polític.

El símbol de la revolució verda a Iran va ser una dona, una estudiant de filosofia Neda Agha Soltan que va ser assassinada pel règim de Mahmud Ahmadineyad durant les protestes electorals de 2009. La primavera àrab també ha tingut rostre de dona, elles van adquirir un protagonisme actiu en els canvis polítics que s’han produït a Tunísia i Egipte.

Fa un dies l’acadèmia de noruega ha atorgat el premi Noble a Ellen Jhonson, presidenta de Libèria, Leymah Gboweee, activista liberiana i Tawakul Karman, periodista del Iemen. Totes tres activistes i compromeses en els seus països corresponents contra l’opressió, la justícia i la pau.

Per això, els progressistes per la igualtat de gènere ho hem viscut com un pas important en el reconeixement de les dones en el seu paper protagonista en les transformacions de les nostre societats.

El mateix Thorbjoen Jagland president del premi Nobel de la Pau deia “ no aconseguirem una democràcia i una pau durable en el món a menys que les dones obtinguin les mateixes oportunitats que els homes per influir en el desenvolupament de la societat en tots els nivells”.

Malgrat aquest reconeixement, encara queda molt camí a recórrer: mentre les dones no puguin votar, sortir soles o conduir com és el cas d’Aràbia Saudí, però també en els països en desenvolupats que si bé s’han aconseguit avanços importants, la crisi econòmica està creant més desigualtats socials, perjudicant molt és a les dones que als homes. No podrem parlar d’una societat d’homes i dones iguals.