jueves, 27 de mayo de 2010

L'FMI I EL GOVERN ESPANYOL


El Fons Monetari Internacional ha avalat les mesures del Govern espanyol i demana alhora que Espanya adopti mesures econòmiques urgents, entre elles una reforma radical del mercat de treball amb l’objectiu de reduir la indemnització per acomiadament i canviar el sistema de negociar els salaris en els convenis col·lectius per a donar flexibilitat a les empreses. En aquest sentit cap novetat va en la línia de la tradició del model neoliberal, res ha canviat, s’han acabat els discursos de reforma del capitalisme i ara toca aplicar les receptes de sempre.

Les mesures d’ajust que el Govern espanyol vol posar en marxa són fruit de la imposició dels mercats financers, posant l’accent en la despesa social que repercuteix en els pensionistes i empleats públics fonamentalment, però també tindrà un efecte negatiu en el consum i en la creació d’ocupació que agreujarà encara més la precària situació econòmica de les persones a l’atur i en el canvi de model productiu. Una política d’austeritat hauria d’anar acompanyada amb mesures per estimular el creixement de l’economia productiva i l’ocupació.

En definitiva, és una mostra més que són els treballadors i treballadores qui estan pagant la factura de la crisi mitjançant el retall dels seus salaris i l’erosió de drets socials i de jubilació. En paraules de José Maria Zufiaur “les entitats financeres i tot el planeta d’instruments financers de variat pelatge estan sortint doblement guanyadores d’aquesta crisi”.

L’FMI té avaladors a l’Estat espanyol: la CEOE, el Governador del Banc d’Espanya que han vingut defensant fins a la sacietat una major flexibilitat del mercat de treball, com si el problema d’Espanya fossin els costos laborals i especialment el preu de l’acomiadament.

El problema essencial és el nostre model de creixement. L’economia espanyola va assolir un creixement superior a la mitjana europea durant l’última dècada fins a l’estiu del 2007 amb la crisi de les anomenades “subprime”.

Però aquesta realitat no va servir per invertir en un canvi productiu i d’una millor capacitació de la força laboral. El paradigma d’aquest model ha estat la construcció: l’especulació immobiliària i els seus negocis annexos van ser de llarg les inversions més rendibles per als inversors, molt més que invertir en noves tecnologies, en recerca i desenvolupament o en modernitzar l’aparell productiu.

Això acompanyat amb què en el moment de major esplendor econòmica teníem més d’un 30% de contractes temporals, treballs precaris i amb un pes creixent de les rendes del capital en detriment de les rendes del treball en la distribució de la riquesa i que seguirà augmentant amb les mesures d’ajust que es volen aplicar, ja que el retall de salaris als empleats públics tindrà una repercussió en el sector privat.

Si el Govern d’en Zapatero continua escoltant els cants de sirena de l’FMI el conflicte estarà servit. Els sindicats desprès de mantenir una actitud dialogant i responsable, l’únic camí que els queda és la mobilització davant de tanta insensatesa política.