Quan el 22 de març de 2006 ETA anunciava una treva permanent, molts ciutadans i ciutadanes van pensar que això era el final de la violència a l’Estat espanyol i en concret al País Basc i que s’obria un camí de diàleg, no exempt de tensions, però que seria una nova etapa en un marc de pau.
Fins i tot, el president Zapatero, a finals de juny de 2006 en el Congrés dels Diputats, anunciava l’obertura de diàleg amb ETA amb el suport de tots els grups parlamentaris excepte del PP.
Malauradament ETA va acabar amb el somni de molts ciutadans i ciutadanes, a finals de desembre de 2006 va cometre un atemptat a l’aeroport de Madrid amb la mort de dos equatorians. L’últim assassinat ha estat el del policia francès Jean Serge Nerin.
ETA ja no té sortida i si l’esquerra abertzale no trenca amb el cordó umbilical que encara hi manté, aquesta no tindrà cap futur. Patxi Zabaleta coordinador general d’Aralar ja en el seu dia es va donar compte d’aquesta realitat quan deia que “la violència d’ETA era un llast per als objectius de l’esquerra abertzale”, en consonància amb això exigia la desaparició de l’organització armada.
Gerry Adams president del Sinn Féin en el seu llibre autobiogràfic explica que malgrat les situacions de conflicte armat a Irlanda del Nord, mai es van trencar els ponts de diàleg per trobar una sortida pacífica. Els acords del Divendres Sant de l’any 98 van obrir el procés de pau, encara que no va ser un camí fàcil i es van haver de fer diverses negociacions per formar govern i desarmar als grups paramilitars.
Indubtablement el procés de pau a Irlanda del Nord amb totes les seves zigues-zagues s’ha de mirar com un referent ha tenir en compte per qualsevol sortida a la violència al País Basc.
Però la diferència entre el Sinn Féin i l’esquerra abertzale està en què la primera va fer una aposta clara pel procés polític, acceptant els principis Mitchell basats en els mitjans pacífics i democràtics per resoldre problemes polítics i renunciant l’ús de la força i el desarmament verificable de les organitzacions armades. Mentre que la segona com a organització política continua subordinada a les accions violentes.
El problema és de “lideratge del canvi” amb el que això suposa. Hi ha exemples de lideratges que han trencat amb aquesta subordinació com és el cas d’Euskadiko Esquerra que va actuar en els seus inicis com el braç polític d’ETA (pm) i va acabar jugant un paper fonamental amb Bandres i Mario Onaindia per a la dissolució de l’organització armada. Un altre exemple és Aralar una organització independentista que va sortir d’Herri Batasuna i que rebutja i condemna la violència d’ETA.
En circumstàncies diferents, a Catalunya l’independentisme democràtic va treballar perquè Terra Lliure abandonés la lluita armada i ho va aconseguir l’any 1991. Molts dels seu membres actualment estan en la lluita política, democràtica i pacífica per aconseguir els seus objectius.
És cert que dins del món de HB alguna cosa es mou, com és el document titulat “principis i voluntats de l’esquerra abertzale” on plantegen la superació de la situació de violència i l’enfrontament armat que genera costos humans i polítics gravíssims o que el procés democràtic -que diuen ells- té que desenvolupar-se amb absència total de violència i sense ingerències, mitjançant la utilització de vies i mitjans exclusivament polítics i democràtics. Però indubtablement la resposta d’ETA amb la mort del policia francès posa en dubte aquests plantejaments, en la mesura que l’esquerra abertzale no ha condemnat aquest nou assassinat i per tant és insuficient, ja que la violència genera desconfiança i les paraules es queden en paper mullat.
Tal com diu Lokarri, moviment social per al diàleg i l’acord al País Basc, és el moment de parlar clar i concretar. Les esperances i els desitjos de pau de la societat basca s’ho mereixen.
