Queda molt lluny aquella imatge de setembre de 2005 on el Parlament de Catalunya aprovava el text de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya amb el rebuig del PP. Va ser un dia històric, hi havia satisfacció, i encaixada de mans entre els diferents protagonistes que havien fet possible aquell acord.
La tramitació davant les Corts Generals va suposar l’eliminació i el canvi d’alguns articles. Malgrat això, el 30 de març de 2006, les Corts Generals aprovava la reforma de l’Estatut i el 10 de maig ho feia el Senat. A Catalunya prop de dos milions de ciutadans i ciutadanes van donar suport al nou Estatut en el referèndum celebrat el 18 de juny de 2006.
Després de tres anys que el PP presentés recurs, el Tribunal Constitucional encara no ha pres una decisió sobre el nou Estatut; l’única informació que es té és la que apareix als mitjans de comunicació i aquesta no és bona per a Catalunya. Sembla que hi hagi una intenció clara d’anular les aspiracions de Catalunya com a nació.
La iniciativa de la premsa del nostre país en defensa de l’Estatut amb la publicació de l’editorial “la dignitat de Catalunya”, que ha tingut ja un ampli suport de la societat catalana, ens indica el camí a seguir. Cal una resposta unitària de les forces polítiques i de la societat civil davant d’aquells que volen trencar el consens polític entre el Parlament de Catalunya i el Congrés de Diputats.
Catalunya no aposta majoritàriament per la independència, però si surt una sentència restrictiva ens haurem de preguntar que farem els catalans i catalanes davant això; quin camí ens queda.
Som molts els que ens sentim federalistes, però la sentència ens deixaria orfes, ja que Espanya a través del Tribunal Constitucional apostaria per una Espanya no plural. Això afectaria de forma negativa les relacions entre les forces polítiques catalanes i, en concret, entre el PSOE i el PSC. Com diu Jordi Font “els que estimen Espanya i saben que ja no hi ha lloc per l’Imperi farien bé en atendre els federalistes catalans”.
Aquest dies, en els diversos comentaris públics o privats que es fan sobre el possible desenllaç, hi ha un sentiment de ràbia, de desil·lusió, davant el fet que ja és hora de que una societat com l’espanyola accepti les realitats nacionals, com és la catalana.
Estem arribant al final del camí, tard o d’hora el Tribunal Constitucional haurà de fer pública la sentència. El problema no és acatar (que també) la sentència com diuen alguns dirigents espanyols, el problema està en si es vol que Catalunya formi part d’un Estat modern que accepta una nació de nacions que convisquin en un espai comú, com deia el president Maragall.
La tramitació davant les Corts Generals va suposar l’eliminació i el canvi d’alguns articles. Malgrat això, el 30 de març de 2006, les Corts Generals aprovava la reforma de l’Estatut i el 10 de maig ho feia el Senat. A Catalunya prop de dos milions de ciutadans i ciutadanes van donar suport al nou Estatut en el referèndum celebrat el 18 de juny de 2006.
Després de tres anys que el PP presentés recurs, el Tribunal Constitucional encara no ha pres una decisió sobre el nou Estatut; l’única informació que es té és la que apareix als mitjans de comunicació i aquesta no és bona per a Catalunya. Sembla que hi hagi una intenció clara d’anular les aspiracions de Catalunya com a nació.
La iniciativa de la premsa del nostre país en defensa de l’Estatut amb la publicació de l’editorial “la dignitat de Catalunya”, que ha tingut ja un ampli suport de la societat catalana, ens indica el camí a seguir. Cal una resposta unitària de les forces polítiques i de la societat civil davant d’aquells que volen trencar el consens polític entre el Parlament de Catalunya i el Congrés de Diputats.
Catalunya no aposta majoritàriament per la independència, però si surt una sentència restrictiva ens haurem de preguntar que farem els catalans i catalanes davant això; quin camí ens queda.
Som molts els que ens sentim federalistes, però la sentència ens deixaria orfes, ja que Espanya a través del Tribunal Constitucional apostaria per una Espanya no plural. Això afectaria de forma negativa les relacions entre les forces polítiques catalanes i, en concret, entre el PSOE i el PSC. Com diu Jordi Font “els que estimen Espanya i saben que ja no hi ha lloc per l’Imperi farien bé en atendre els federalistes catalans”.
Aquest dies, en els diversos comentaris públics o privats que es fan sobre el possible desenllaç, hi ha un sentiment de ràbia, de desil·lusió, davant el fet que ja és hora de que una societat com l’espanyola accepti les realitats nacionals, com és la catalana.
Estem arribant al final del camí, tard o d’hora el Tribunal Constitucional haurà de fer pública la sentència. El problema no és acatar (que també) la sentència com diuen alguns dirigents espanyols, el problema està en si es vol que Catalunya formi part d’un Estat modern que accepta una nació de nacions que convisquin en un espai comú, com deia el president Maragall.
