LA GEOMETRIA VARIABLE DEL GOVERN ESPANYOL

A principis de mes, el Consell de Ministres pujava els impostos del tabac i dels carburants amb l’objectiu d’augmentar la recaptació en 1.220 milions d’euros, segons la Ministra d’Economia i Hisenda. Una mesura que, a més de ser recaptatòria, pot tenir efectes per a la salut i el medi ambient, però que no afecta econòmicament per igual als diferents segments de la ciutadania.

Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida presentaven el 18 de juny una moció al Congrés de Diputats instant al Govern a: pujar els tipus màxims de l’IRPF per a les rendes més altes; equiparar la tributació entre rendes del treball i capital; recuperar l’impost de patrimoni per a bens i immobles superior al milió d’euros; impulsar la fiscalitat ambiental; implementar un Pla de lluita contra el frau fiscal i els paradisos fiscals i augmentar els tipus fixes per a esportistes d’elit; entre d’altres mesures. Aquestes propostes no han prosperat per l’actitud del Govern espanyol, que no hi ha donat suport per un acord amb CiU.

La geometria variable del Govern espanyol sempre mira cap a la dreta, sobre tot en matèria econòmica i fiscal, que ja fa temps que han apostat per un model impositiu, cada cop menys progressiu, que no beneficia les rendes del treball i, en canvi, beneficia les rendes altes.

Un altre exemple de la geometria variable del Govern espanyol va ser l’acord amb CiU per presentar una proposta de reforma laboral, que es va retirar gràcies a les pressions d’ICV, IU i els sindicats. Si no hagués estat així s’hagués tirat endavant.

És hora d’un canvi de rumb per part del Govern Zapatero i que sigui clar; no es pot dir que cal una política social per als més desfavorits i defensar una política econòmica que beneficia les rendes més altes. Perquè, entre d’altres coses, la despesa social a Espanya està molt per sota de la mitjana europea i cal donar solucions incrementant els nivells de protecció social i, per això, es necessita una política fiscal més progressiva que beneficiï al conjunt de la ciutadania i no a uns quants.

OBAMA I L’ORIENT MITJÀ

A principis de juny mentre Europa ha viscut aquests dies una intensa campanya per a una nova composició del Parlament Europeu, el president Obama visitava Egipte on va fer un discurs per establir unes noves regles en les relacions entre el món musulmà i els Estats Units.

Barack Obama continua amb la seva línia de trencar tots els estereotips. Davant una multitud que es va aplegar a la Universitat del Caire per escoltar-lo va plantejar la necessitat d’obrir una nova etapa en les relacions entre els Estats Units i el món musulmà basat en l’interès i el respecte mutu.

Sens dubte una important declaració de principis que vol posar fi a l’etapa de l’anterior president nord-americà George W Bush a partir de reconèixer els errors de la guerra d’Iraq i la necessitat d’aprofundir en la solució del conflicte israeli-palestí amb la creació d’un nou estat: Palestina. És evident que desprès d’aquest discurs tal com diu la seva Secretaria d’Estat Hillary Clinton cal fer realitat tot això.

En aquesta nova etapa que vol impulsar el president Obama no ho tindrà gens fàcil. Per una banda, la política nord-americana a la zona a favor dels interessos d’Israel i dels governs corruptes, ha anat creant odi i desconfiança , d’amplis sectors de la població musulmà que veuen als Estats Units com el seu enemic i això no es canvia pas amb un dia, per tant en la mesura que el nou president nord-americà sigui capaç de passar de les paraules als fets i es concreti amb un canvi profund i actiu en la solució del conflicte palestí, però també en crear les bases per a la solució dels problemes que pateixen amplis sectors de la població en matèria de drets humans, de drets socials i polítics s’anirà obrin una escletxa i debilitarà la incidència que té Bin Laden en els sectors més necessitats del món musulmà.

Per altre costat, està també l’actitud d’Israel. L’actual govern liderat per els ultradretans de Benjamin Netanyahu i Avigdor Lieberman posaran tots els pals a la roda per dificultar aquesta nova etapa que vol impulsar el president Obama. Els assentaments són un obstacle per a la pau.

En el seu discurs, Obama va ser clar, vol mantenir els llaços d’amistat històrica que els uneix entre els Estats Units i Israel però cal que s’acabi la colonització jueva i acabar amb la crisi humanitària a la Franja de Gaza. Són molts ciutadans i ciutadanes d’un costat i de l’altre que volen posar fi a tants anys de sofriment i Obama és l’esperança.

Per últim, no es pot deixar de banda el conflicte entre els mateixos palestins i la posició de Hamas de no reconèixer l’estat d’Israel i la influència que té Iran a la zona el fa jugar un paper important per a la estabilitat d’Orient Mitjà.

Són moltes fitxes en el tauler, però en tot cas les bases d’un nou marc de relacions està plantejada, ara el que toca és moure fitxa i avançar en la solució dels conflictes a la zona que portarà la pau a l’Orient Mitja. Sens dubte el camí no serà lineal, però en la mesura que els fets siguin una realitat i el president Obama aposti com sembla ser pel multilateralisme s’obra una porta per a la pau i la justícia per a milers de ciutadans i ciutadanes que fins ara viuen en la barbàrie.