martes, 17 de junio de 2008

STOP A LES 65 HORES SETMANALS

Naomi Klein en el seu llibre “la doctrina del xoc”, ens explica com el lliure mercat avança de manera desbocada en aquelles societats massa terroritzades o desorientades per protegir els seus interessos.

Europa està vivint un moment d’incertesa per la crisi econòmica, amb un augment de l’ atur que afecta a diversos col·lectius, fonamentalment els i les joves, dones i immigrants i una major precarització del mercat de treball. Això fa que davant aquesta situació la societat viu moments d’incertesa, d’angoixa i d’inseguretat i la dreta ho sap i s’aprofita per debilitar les conquestes dels treballadors i les treballadores.

L’ascens de Sarkozy a França, i de Berlusconi a Itàlia va consolidant un espai per les polítiques neoliberals, l’avenç de la dreta es comença a notar. Els governs conservadors dels Estats membres de la UE que són majoria en el Consell Europeu han proposat una directiva del temps de treball que pretén augmentar el límit màxim de la setmana laboral fins a les 65 hores en comptes de les actuals consagrades per l’Organització Internacional del Treball (OIT).

Aquesta no és una mesura aïllada, cal recordar la proposta de la directiva Bolskestein, la de modernització del dret laboral europeu. Totes aquestes propostes tenen com objectiu desregular el mercat laboral, i acabar amb els processos de la negociació col·lectiva.

La idea de flexibilitzar la legislació laboral i ara plantejar una setmana laboral de 65 hores és un atac contra el món del treball i els seus representants, els sindicats i a la vegada un atemptat directa contra el model social que ha caracteritzat Europa en aquests quasi 60 anys. Quan en ple segle XXI s’està parlant de la conciliació de la vida familiar i laboral, de jornades laborals de 35 hores perquè les persones tinguin més temps lliure per formar-se, per a la seva família, per gaudir de l’oci, els governs conservadors volen tornar un segle enrere.

La dreta vol aprofitar aquest moment per tirar per terra una lluita de molts homes i dones durant el segle passat i que amb el seu esforç van aconseguir millores en les condicions de vida dels treballadors i treballadores europeus. Naomi Klein explica clarament com en moments de crisi “el capitalisme del desastre” com ella l’anomena, ho aprofita la dreta per restringir els avanços socials i les polítiques públiques.

Davant d’això cal que les sectors progressistes i d’esquerres, els sindicats, els treballadors i les treballadores de la Unió Europea han de crear un pols actiu de rebuig aquestes polítiques, ja que això portarà a un deteriorament de les condicions de treball i al dumping social.

I el que és més greu, amb decisions d’aquesta naturalesa ningú s’estranyi de l’allunyament dels treballadors i treballadores de la Unió Europea. Un exemple d’això ha estat els referèndums de França i Holanda rebutjant la Constitució Europea o més recent el rebuig d’Irlanda sobre el Tractat de Lisboa.

Una Europa forta necessita del recolzament dels treballadors i treballadores i això serà possible amb polítiques socials i progressistes i Berlusconi i Sarkozy no en són el referent d’aquestes polítiques.